Desembocadura de l'EbreFotografia aèria del riu Ebre al seu tram final desembocant a lamar Mediterrània peldelta de l'EbreRiu Ebre des d'un vaixell
L'Ebre (castellà,basc iaragonès:Ebro;llatí:Hiberus Flumen;àrab:إبره,Ibruh) és el segonriu més cabalós de lapenínsula Ibèrica després delDuero, i l'únic gran riu peninsular que desguassa a laMediterrània. Neix al vessant sud de laserralada Cantàbrica, des d'on segueix una trajectòria ESE amb una longitud d'uns 930 km i 83.093 km² de conca fins a la Mediterrània, on desemboca formant undelta ampli de 500 km².
El nom està plenament documentat en les fonts antigues com aἼβηρος iἼβηρ enllengua grega, iHiberhus iIberus enllengua llatina. Tanmateix el seu origen no és clar. La teoria més acceptada afirma que el nom deriva d'Iber, antic hidrònim utilitzat pels pobles ibers abans de l'arribada dels grecs, que també va ser portat per un altre riu al sud de la península (identificat amb el riuTinto, a la província deHuelva) que hauria donat nom a lapenínsula Ibèrica (Ιβηρία en grec,Hiberia iIberia en llatí) i als pobles ibers (Ἴβηροι en grec,Hiberi iIberi en llatí). L'etimologia d'aquests hidrònims ha estat relacionada amb els motsbascsibar ('ribera' o 'marge del riu') iibai ('riu'), i seria compartida pels noms d'altres rius com l'Ibor (afluent delTajo aCàceres) i l'Íbias (afluent delriu Navia aAstúries). Aquesta etimologia és avalada pelDiccionari català-valencià-balear d'Alcover iMoll.[2]
Una altra etimologia més dubtosa planteja que el mot deriva delgrec anticΈβρος, que significaria 'ample' i que fonèticament sona "ebros". Aquesta teoria es fonamenta explicant que aquesta hauria sigut la primera designació que van donar-hi elsgrecs quan van arribar a la costa occidental mediterrània, cap al575 aC, i van veure els 345 metres d'amplada màxima de la desembocadura de l'Ebre. Així doncs, diu que originàriament el termeIberia, usat per a designar la totalitat de la península, derivaria d'una deformació del terme grec arcaic que designa l''ample i extens'.[3] Tanmateix, aquesta teoria topa amb el fet que el nom grec del riu eraἼβηρος iἼβηρ, com s'ha assenyalat més amunt, i noΈβρος, i que el mot grec per a 'ample' eraεὐρυς. En l'antiguitat sí que va existir un riu anomenatΈβρος, l'Hebros, l'actualMaritsa aTràcia.
Partint de la teoria etimològica del mot, tant sigui la relacionada amb elsibers com amb elsgrecs, el que és clar és que amb l'arribada delsromans l'Ebre s'anomenà enllatíHiberus Flumen. Històricament, també s'ha anomenatIbruh enàrab, derivat del mateix origen incert.
Tradicionalment, el seu naixement s'establia a la deu deFontibre (delllatíFontas Iberi, 'fonts de l'Ebre'), aCantàbria, a 880 m d'altitud. Actualment es fixa a les fonts delriu Híjar, a laserra de Peña Labra, aCantàbria, a 1.980 m (43°02′29″N 4°23′30″O / 43.04148333, -4.39154444), ja que l'aigua que brolla a Fontibre és una surgència de l'Híjar.
Pas de barca aMiravetEltren paperer Silla → El Espartal al seu pas pel terme municipal deFlix amb la xemeneia de condensació de lanuclear d'Ascó de fons i vorejant elriu Ebre
L'Ebre pateix les seves crescudes més freqüents a l'estació freda, d'octubre a març, tot i que de vegades s'allarguen al tram final fins al maig; les d'estació freda solen estar lligades al règim pluvial oceànic, mentre que les primaverals són fruit de la fossa de les neus dels Pirineus. Els estiatges es produeixen a l'estiu: de juliol a octubre, a Miranda de Ebro i de finals d'agost i primers de setembre a Tortosa.
Les seves aigües s'aprofiten en nombrosos punts per al regadiu mitjançant canals com l'Imperial, elTauste i, al tram final, els canals dela Dreta i l'Esquerra de l'Ebre, que neixen a l'assut de Xerta. El seu cabal es regula pels embassaments deMequinensa iRiba-roja. Aquests embassaments fan que actualment eldelta de l'Ebre pateixi un fenomen deregressió, ja que aturen els sediments que haurien d'arribar a la desembocadura i, per tant, la mar va guanyant espai a la terra.
Actualment, hi ha 8 transvasaments en funcionament, que són els següents:
Ebre-Besaya: és reversible, data de1982, comunica l'embassament de l'Ebre amb la conca del Saja-Besaya al nord. La seva funció és garantir el subministrament a l'àrea industrial deTorrelavega.
Alto de Tornos-Capçalera del Cerneja (Nela): escassa entitat, abasteix petites poblacions de la conca del Nord deSantander (Cantàbria).
Cerneja-Ordunte: situat al riu Cerneja, transvasa cabals de l'embassament d'Ordunte per abastirBilbao, data de1961.
Zadorra-Arratia: situat a la capçalera del Zadorra, abasteixBilbao amb el salt de Barazar.
Alzania-Oria: situat a la capçalera del riu Alzania, afluent del riu Araquil, té escassa entitat, i es destina a la producció hidroelèctrica, data de 1927.
Carol-Ariége: situat aFrança, aprofitament d'hidroelectricitat. Torna els cabals.
Siurana-Riudecanyes: situat alriu Siurana,Tarragona, està destinat a usos agrícoles i urbans.
El PHN (Pla Hidrològic Nacional) és el que s'encarrega de la coordinació dels recursos hidrològics que conté cada conca. Es tracta d'una política hidràulica que es basa principalment a dur a terme transvasaments i embassaments a aquelles zones que siguin considerades deficitàries (zones poc humides i amb poca quantitat de precipitacions).
Aquest sistema hídric com ho és el PHN pot provocar diferents conseqüències a la conca de l'Ebre. Una conseqüència notable seria el descens de l'aigua a causa del transvasament (acció que afectaria la superfície del delta[10]), entre d'altres, ja que també es podrien donar canvis greus en tot l'ecosistema fluvial deltaic.
El PHN preveu el transvasament de 1.050 hectòmetres cúbics a l'any del riu Ebre en direcció a les conques del Xúquer, Almeria i Barcelona.
Aquesta situació provocaria una alta taxa de salinització de les aigües provinents del riu Ebre que causaria en gran part la desaparició dels conreus de musclos, la desaparició també dels camps d'arròs i la producció de la sardina podria disminuir veritablement.[11]
El riu Ebre té una zona de desembocadura al mar, cosa que fa que es barregi l'aigua tant dolça com salada (estuari), però en un cas gairebé excepcional, l'Ebre, tot i desembocar al mar, la majoria de la seva aigua és dolça, la qual es manté a la superfície del riu. En canvi, l'aigua salada, que també es filtra tot i que amb poca quantitat, es manté al flanc inferior del riu.
El transvasament a Catalunya afectava sobretot les comarques de l'Ebre, ja que suposava la transformació total de l'entorn i les explotacions agràries del delta de l'Ebre, així com una modificació dels seus estàndards mediambientals.[12]
El biòlegCarlos Ibáñez, autor d'una tesi doctoral sobre el funcionament ecològic de l'estuari de l'Ebre, segons la qual la disminució del cabal d'aigua dolça derivada del transvasament del riu implicaria un augment de la penetració d'aigua salada a l'estuari i aquest fet comportaria cinc riscos principals: la salinització de la conca, la qual cosa degradaria els conreus; la regressió del delta, amb els perills que suposaria per a les zones naturals i agrícoles; la intrusió marina o, dit d'una altra manera, l'entrada d'aigua salada al riu amb la consegüent afectació dels cítrics i altres conreus propers (conreus d'arròs); la contaminació de l'aigua, que, entre altres coses, faria disminuir la pesca marina del delta i les pèrdues en riquesa biològica i en producció de les explotacions d'aqüicultura.[13]
En el cas que el pla de la conca convocat pel Pla Hidrològic Nacional es dugués a terme, augmentaria la salinitat del delta, el qual no podria suportar l'escomesa del mar, i s'incrementaran els períodes d'anòxia, motiu que afectaria en gran part la biodiversitat del delta i el seu ecosistema natural.[14]
També es donaria un notable canvi dels ecosistemes marins, englobant vegetació i fauna per influència de la reducció d'aigua dolça. En el cas de les badies i la producció pesquera a la plataforma continental, la badia dels Alfacs seria la més afectada en el seu funcionament ecològic, derivat dels canvis en l'aportació d'aigua dolça.
El fet que estigui compost tant d'aigua dolça com salada fa que la zona del delta de l'Ebre, incloses les seves bases, canals i llacunes que es componen també de l'aigua del riu, siguin molt riques en diversitat de fauna marina. Les famoses llacunes que envolten el delta (Tancada, Encanyissada, etc.) tenen aquesta barreja d'aigua, que fa que tinguin aquesta abundància d'animals marins, i per això el delta és un dels parcs excepcionals amb tanta varietat de fauna marina com diversitat vegetal. En el moment en què es duu a terme el transvasament, l'aigua dolça disminueix, òbviament, i fa que aquesta diversitat de fauna marina i vegetal es redueixi veritablement.
Segons el PHN, al riu Ebre li sobra l'aigua per traspassar,[15] però això no té en compte les conseqüències que port aportar aquest transvasament:
La proliferació del fitoplàncton per un excés de nutrients és molt forta en un període de cabals baixos (període càlid), la qual cosa comporta una gran acumulació de matèria orgànica al fons de la falca salina, que implica un consum important d'oxigen (anòxia) a la falca salina, la qual cosa implica una desaparició total de vegetació i fauna aquàtiques.
També una de les causes del transvasament seria la degradació del parc natural del Delta de l'Ebre, qüestió que provocaria una degradació infal·lible en tot el medi. El parc natural és un lloc amb una atracció turística del medi, fet que afectaria tant l'àmbit econòmic com cultural del delta.
Segons el catedràtic en ecologia Narcís Prat, l'Ebre també pateix la problemàtica dels nous regadius previstos en el pla de la conca: “la salinització de l'aigua serà encara més elevada”. Això afectaria l'arròs del delta, ja que “seria més car produir-lo”.[16]
Els arrossaires es preocuparen per la possible reducció del cabal del riu Ebre a causa del transvasament. Per això estan en procés de dur a terme un projecte de disseny d'un sensor que permeti mesurar la salinitat del sòl del conreu, per protegir amb eficàcia els conreus.
Els pagesos són conscients que la conca de l'Ebre no està gens sobrada d'aigua i qualsevol cosa que permeti reduir el consum d'aigua és positiva, com és el projecte del sensor.[17]
