Durrës (enitaliàDurazzo,eslau i otomà Drač, Dirač o Durač) és una ciutat d'Albània, capital de l'antic districte (rrethi) de Durrës i des del1993 de la nova divisió administrativa anomenada comtat(qark) de Durrës, situada al golf de Durrës a lamar Adriàtica. Sobrepassa els cent quinze mil habitants, i és el principal port del país.[1]
Era la ciutat grega d'Epidamne[2] (engrec antic Ἐπίδαμνος), fundada l'any627 aC per colons deCòrcira amb ajut deCorint que també en va aportar una part, en un istme d'una península a la costa d'Il·líria poblada pertaulantis, segonsEusebi de Cesarea.[3] El dirigent de la colònia tenia per nom Faleos i era d'una famíliaheràclida de Corint i, per tant, Epidamne tenia una certa dependència de la ciutat mare. La seva situació favorable a lamar Adriàtica la va poblar i la va enriquir ràpidament. El governament eraoligàrquic amb un sol magistrat al capdavant. Els caps de les tribus (filarcs) formaven un consell, i els artesans i mercaders eren la classe inferior, gairebé esclaus.
Amb el temps, i segurament poc abans de laguerra del Peloponès l'oligarquia es va dividir en faccions i va poder ser enderrocada.[4] L'arcont es va mantenir però els càrrecs inferiors, els filarcs, van ser substituïts per un senat elegit sobre bases democràtiques, segons diuAristòtil.[5] El govern va acceptar estrangers amb bastant liberalitat, però els contactes amb els veïnsil·liris eren prohibits, i només s'autoritzava el comerç a través d'uns agents especials anomenatspoletes, diuenPlutarc[6] iClaudi Elià.[7] Però el comerç no era solament amb les tribus de l'interior sinó també amb altres llocs, i fins i tot abans de la creació de laVia Egnàcia, amb lamar Negra (Euxí).
Les disputes entre Corint i Còrcira per Epidamne es va originar a causa dels oligarques enderrocats per una revolta i enviats a l'exili que van voler enderrocar a la democràcia de Epidamne.[4] Corint va donar suport als oligarques i Còrcira als demòcrates segons explicaTucídides amb detall,[8] i encara que segons aquest historiador va ser un dels detonants de laguerra del Peloponès, no se'n sap el resultat final perquè Epidamne no torna a ser mencionada a la història fins al312 aC.[4] En aquest any el rei il·liriGlaucies, amb ajut de Còrcira, es va apoderar de la ciutat però sense establir-hi guarnició, segons diuDiodor de Sicília. Pocs anys després va caure en mans d'una banda de pirates però els habitants van aconseguir recuperar-se de la sorpresa inicial i van expulsar els pirates fora de les muralles. Més tard els il·liris van tornar amb una flota i van assetjar la ciutat però l'arribada dels romans els va obligar a retirar-se. Epidamne es va posar sota la protecció de Roma l'any229 aC, a la que sempre va restar lleial, i especialment durant laPrimera i laSegona Guerra Il·lírica i lesGuerres macedòniques, diu Polibi.
Dirràquium oDirràquion (enllatíDyrrhachium oDyrrachium, engrec antic Δυρράχιον,Dirràkhion) era el nom que van donar els romans a la ciutat d'Epidamne. Sembla que la paraula era d'origen grec i es donava a la península on era la ciutat, que en aquella època s'havia mogut lleugerament d'emplaçament.[4] Algunes fonts diuen que els romans consideraven de mal auguri el nom d'Epidamne.[9] Va ser punt de partida de laVia Egnàcia fins aTessalònica.[10]
Era una ciutat lliure, i va ser l'escenari de laBatalla de Dirràquium l'any 48 aC, la lluita entreCèsar iPompeu.[11] Pompeu va marxar des Tessalònica cap a Dirràquium que estava en mans de Cèsar i va ocupar la dreta delriu Apsos obligant a Cèsar a situar-se a l'esquerra del riu i a passar l'hivern en tendes. Hi va haver múltiples operacions militars fins que Juli Cèsar, tot i la seva habilitat, es va veure obligat a evacuar la ciutat i buscar millor fortuna en un altre lloc l'any48 aC.[12]
Més tard la ciutat es va mostrar partidària deMarc Antoni durant la darrera guerra civil de laRepública, fins queAugust es va imposar. August, l'any31 aC la va convertir encolònia militar romana per als seus veterans i la va declarar ciutat lliure (civitas libera).[13] Els habitants adoraven llavors a la deessaVenus, segons diuCatul,[14] i els habitants, antics grecs que s'havien barrejat amb il·liris eren una gent cruel i despietada, segonsPlaute.[15]
Vista de l'amfiteatre deDurrës
Durant elBaix Imperi va ser la capital de la província del Nou Epir (Epirus Nova), i els historiadors romans d'Orient la consideraven un lloc important. Cap a l'any430 hi va néixer l'emperadorAnastasi I que anys després va reconstruir les seves muralles, destruïdes poc abans per un terratrèmol. El481 va ser atacada pel reiostrogotTeodoric.
El1392 la va ocuparVenècia, per cessió dels Thopia que no la podien defensar contra elsotomans. Els venecians hi van construir unes muralles de perímetre més estret; un imminent atac otomà sotaMehmet II, el1467, va provocar la seva evacuació pels civils, però finalment el setge es va aixecar i l'atac no va tenir lloc; els venecians la van conservar fins al17 d'agost de1501 en què va passar als otomans mitjançant un atac per sorpresa de nit dirigit per Isa Beg-oghlu Mehmed Beg, governador otomà d'Elbasan, quan el governador estava absent. Les muralles van ser reconstruïdes encara en un perímetre més reduït.[18]
Sota domini turc es va dirDiraç i va entrar en decadència. Part de la població es va fer musulmana. El1670 només tenia 150 cases (era seu d'unvoyvodalik) i el segle xix només tenia un miler d'habitants. El1912 la van ocupar els serbis a finals de novembre, durant laPrimera Guerra Balcànica.[19] però l'exèrcit serbi va trobar unaresistència significativa de la milícia albanesa a la regió de Luma, cosa que va resultar en la derrota de les forces sèrbies i assegurar la costa adriàtica central albanesa,[20] així que els caps polítics albanesos van poder desembarcar a Durrës i procedir amb els seus plans per a l'eventual Declaració d'Independència d'Albània.
El1913 va ser inclosa dins els límits de la nova Albània i era la capital del príncep Guillem, i declarada oficialment capital el7 de març de1913. El1915 elRegne d'Itàlia la va ocupar i el1916 l'Imperi Austrohongarès. Els aliats hi van entrar l'octubre de1918 i era la capital provisional d'Albània fins al1920.[21]
Sota el regne deZogu I es va modernitzar el port, i gràcies a les inversions italianes va tenir un gran desenvolupament. El1926 un terratrèmol la va destruir en part però fou reconstruïda quedant molt millorada. El1939 els italians la van ocupar, i el1943 els alemanys. Els guerrillers comunistes van entrar a la ciutat el1944 i aviat es van esborrar les destruccions de la guerra i es van crear indústries. El1947 era la parada final de la primera línia de tren d'Albània.[22] El1991 una força italiana es va desplegar a la ciutat (al port) per controlar l'emigració en massa d'albanesos cap Itàlia i laComunitat Europea va iniciar un programa d'ajut alimentari (Operació Pelicà).[23] El1997 una força multinacional dirigida per Itàlia es va desplegar a la ciutat per fer front als aldarulls que havia provocat l'ensorrament de l'economia albanesa pel sistema defrau piramidal.[24][25]
Durrës encara és un punt d'unió important entre Albània i l'Europa Occidental,[26] gràcies a la seva proximitat amb les ciutats italianes deBari iBríndisi. També hi ha drassanes, indústries manufactureres decuir,plàstic itabac.[26] Al districte del qual és capital també s'hi produeixvi i aliments.[26]
El tipus deturisme de la ciutat més important és el desol i platges i té tan de pes en l'economia de Durrës que la seva platja és la més poblada del país degut l'alta concentració d'establiments hotelers i zones residencials. També té un impacte significatiu elturisme cultural, atret pels jaciments arqueològics.[27] Al 2017, el 52.2% dels treballadors de la ciutat es dediquen alsector terciari, sent el major ocupador el sector turístic.[27]
↑Morozzo Della Rocca, Roberto.Kosovo - Albània : la guerra a Europa : orígens, evolució i actualitat d'un conflicte ètnic. Barcelona: Icària, 2001, p. 86.ISBN 9788474265163.
