 | Aquest article tracta sobre el territori de l'edat moderna i contemporània. Si cerqueu el ducat longobard, vegeu «Ducat longobard de Parma». |
Ducato di Parma e Piacenza (it) | |||||
 .svg) | |||||
| Tipus | estat històric | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Lloc | |||||
| |||||
| Capital | Parma Piacenza | ||||
| Població humana | |||||
| Idioma oficial | llatí italià | ||||
| Religió | catolicisme | ||||
| Geografia | |||||
| Limita amb | |||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Creació | 16 setembre 1545 | ||||
| Dissolució | 9 juny 1859 | ||||
| Següent | Províncies Unides de l'Itàlia Central | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia | ||||
| Moneda | lira de Parma | ||||
ElDucat de Parma i Piacenza, anomenat simplementDucat de Parma, (enllatí:Ducatus Parmae et Placentiae; enitalià:Ducato di Parma e Piacenza) fou una de les entitats polítiques que existí a lapenínsula italiana al llarg de més de tres-cents anys, des de l'any1545 i fins a l'any1860. Històricament estigué unit als ducats dePiacenza iGuastalla, rebent el nom deDucat de Parma i Piacenza.
Històrica propietat de laSanta Seu dins delDucat de Milà, l'any1545 elpapaPau III, de la família delsFarnesi, decidí crear l'estat independent del Ducat de Parma cedint-ne la sobirania al seu fill primogènit, el ducPere Lluís I de Parma.
Des de l'any1545 el Ducat de Parma fou fronterer de laRepública de Gènova i delsDucats de Savoia,Mòdena,Massa,Màntua iMilà. Al llarg dels anys, els diferents ducs de Parma foren capaços de mantenir la sobirania d'un territori cobejat perFrança,Espanya i elsEstats Pontificis.
Des de l'any1545 i fins a l'any1731, els ducats parmesans estigueren sota la sobirania de la família Farnesi i posteriorment, a través de la princesaIsabel de Farnesi, passaren al reiCarles III d'Espanya.
Després de quatre anys escassos sota el domini de l'infantCarles d'Espanya, en el marc de laGuerra de Successió de Polònia, elreiFelip V d'Espanya i l'emperadorCarles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, acordaren l'intercanvi de territoris entre elDucat de Parma, que passaria alSacre Imperi Romanogermànic, i elRegne de les Dues Sicílies peltractat de Viena aCarles IV de les Dues Sicílies.[1] Per aquest tractat, Carles cedí els seus drets eventuals sobre elGran Ducat de Toscana al príncepFrancesc de Lorena, gendre de l'emperador.
Així, l'any1735 s'inicià un període de govern austríac sota la direcció, primer, de l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, i, després, de la seva filla l'arxiduquessaMaria Teresa I d'Àustria. Malgrat tot, el govern austríac sobre el Ducat de Parma fou extremadament breu i l'any1748 recaigué de nou sota la sobirania d'uninfant d'Espanya, el príncepFelip d'Espanya, fill del reiFelip V d'Espanya i de la princesaIsabel de Farnesi, alhora germà de l'anterior duc borbònic, l'infantCarles de Parma.
Amb la cessió definitiva del Ducat de Parma, Piacenza i Guastalla a un infant espanyol de laCasa de Borbó, en virtut delTractat d'Aquisgrà de1748, s'inaugurà laDinastia Borbó-Parma que encara avui subsisteix.
Aquestadinastia dominaria el ducat des de l'any1748 i fins a l'any1802 i en una segona etapa des de l'any1847 fins a l'any1860.
Al llarg de lesGuerres Napoleòniques el territori fou ocupat perNapoleó Bonaparte el1796, i el1801, mitjançant la signatura delTractat d'Aranjuez, fou annexionat a laPrimera República Francesa[2] i dividit en tres districtes, el Ducat de Parma, elDucat de Piacenza, dirigit per administració militar francesa, i elDucat de Guastalla, vinculat a la germana de l'emperadorNapoleó I de França, la princesaPaulina Bonaparte. El1802 fou annexionat a laRepública Cisalpina, per passar posteriorment a formar part de laRepública napoleònica d'Itàlia el1805. El1808 fou annexionat alPrimer Imperi Francès i passà a formar part deldepartament deTaro.
Amb la signatura delCongrés de Viena, la sobirania dels Ducats no es traspassà de nou alsBorbó-Parma, col·laboradors del règim napoleònic, sinó a l'arxiduquessaMaria Lluïsa d'Àustria, filla de l'emperadorFrancesc I d'Àustria i de la princesaMaria Teresa de Borbó-Dues Sicílies, i esposa de l'emperadorNapoleó I de França. Maria Lluïsa rebria els ducats de Parma per obra de la nova política europea decidida alCongrés de Viena i exerciria la sobirania fins a la seva mort l'any1847. A canvi, elsBorbó-Parma reberen la sobirania sobre el petitDucat de Lucca.
Acords entre l'arxiduquessa i la família dels Borbó-Parma signats l'any1817 establien que els ducats de Parma rebertirien a la família Parma a la mort de l'arxiduquessa i que elDucat de Lucca s'integraria alGran Ducat de Toscana en el moment de recuperació dels ducats per part delsBorbó-Parma.
Aquest acord que establia la sobirania vitalícia però no hereditària de l'arxiduquessaMaria Lluïsa d'Àustria es modificà l'any1844 quan un nou acord establí la separació delDucat de Guastalla dels altres dos ducats, ja que a la mort de l'arxiduquessa aquest ducat passaria als dominis de la família dels Este, governants delDucat de Mòdena.
El dia 17 de desembre de l'any1847 l'arxiduquessaMaria Lluïsa d'Àustria moria aParma a l'edat de 56 anys. ElsBorbó-Parma recuperaren després de 45 anys la sobirania sobre els històrics territoris de la Itàlia septentrional.
Malgrat tot, l'any1860, després d'una ràpida incursió militar i de la celebració d'un referèndum, els antics territoris que des de l'any1545 formaren els ducats dels Farnesi foren units alRegne de Sardenya-Piemont delsSavoia i posteriorment, alRegne d'Itàlia.
Actualment forma part de la regió italiana de l'Emília-Romanya amb capital aBolonya.
