 | No s'ha de confondre ambdret a la propietat. |
Eldret de propietat és l'àmbit deldret que regula i estudia les diferents formes depropietat delsbéns immobles (p. ex: solars i edificis) i dels béns mobles. La propietat fa referència a les reclamacions legalment protegides de recursos, com ara la terra i lapropietat personal, inclosa lapropietat intel·lectual.[1][2] La propietat es pot intercanviar mitjançant la llei decontractes, i si es viola la propietat, es podria demandar sotala llei de danys per protegir-la.[1]El concepte, la idea o lafilosofia de la propietat forma part de tota la llei de propietat. En algunesjurisdiccions, històricament totes les propietats eren propietat delmonarca i es transferien mitjançant la tinença feudal de la terra o altres sistemesfeudals de lleialtat ifidelitat.
Tot i que elcodi napoleònic va ser un dels primers actesgovernamentals dels temps moderns a introduir la noció de propietat absoluta als estatuts, la protecció dels drets de propietat personal estava present en lallei i lajurisprudència islàmica medieval,[3] i en formes mésfeudalistes als tribunals dedret comú de l'Anglaterra medieval i primerenca moderna.
Els drets reals existeixen quan el Dret objectiu admet la possibilitat que una persona tingui interès sobre una cosa del món exterior i protegeix aquest interès. Es poden definir com aquells drets patrimonials que atribueixen al seu titular un poder directe sobre una cosa determinada i imposen a tothom el deure de respectar-ho. Els drets reals poden ser plens com el de la propietat o limitats quan el titular es reparteix amb el propietari les facultats que es poden fer amb la cosa. Tot això amb el pressuposat que hi ha un sistema que admet el dret de propietat.[4]El subjecte dels drets reals pot ser una persona o vàries. En aquest cas es tracta d'una comunitat de titulars, amb la figura de la copropietat. L'objecte sobre el qual recau el dret real és la cosa, tant corporal com incorporal. Es poden, per tant, constituir drets reals sobre els béns immaterials com obres literàries, científiques o invencions, que s'agrupen en els conceptes de propietat intel·lectual i propietat industrial. El contingut és el poder que confereix cada dret real.[4]L'ordenament estableix uns pressupostos a partir dels quals protegeix als qui els compleixen i els considera com a titulars dels drets reals. Per protegir al titular dels drets reals sobre béns immobles, hi ha establerts uns pressupostos de publicitat que permeten el coneixement i protecció, facilitant el tràfic. En destaca el Registre de la propietat que com a regla general protegeix a qui té inscrit el seu dret en aquest registre.[5]
La possessió és la simple tinença d'una cosa, o d'un dret real, independentment del títol que la pugui justificar, que pot no existir. La possessió es pot referir a la propietat o a un altre dret real com podria ser una servitud de pas. L'article 348 del Codi Civil espanyol defineix la propietat com el dret de gaudir i disposar d'una cosa, sense més limitacions que les establertes en les lleis.[4] Antecedent immediat, el Codi Civil francès que defineix el dret de propietat en l'article 544, com el dret a gaudir i disposar de les coses de la manera més absoluta, sempre que no se'n faci un ús prohibit per lleis o reglaments.
Les facultats que el propietari té sobre la cosa són:
Aquestes definicions corresponen a una concepció liberal del dret de propietat, del moment en què es va aprovar el codi civil, amb una disposició d'una cosa de la forma més absoluta. Avui dia aquesta concepció s'ha adaptat, la propietat d'un bé aprofita el seu propietari, però l'ús del bé ha d'estar d'acord amb l'interès de la comunitat. L'art 541-2 del Codi Civil català en reconeix de forma expressa la funció social del dret de propietat.[8]
Les tendències actuals en la consideració del dret de propietat són amb l'aplicació de l'estat social de dret, diferents de les que imperaven en el moment de la promulgació dels codis civils. La propietat es considera ara, no només lligada en el seu exercici per l'interès comú, sinó que afecta veritables obligacions, autèntics deures socials.[9] L'element social penetra en la propietat individual no només en el que pot afectar limitacions en extensió i exercici del dret de propietat sinó de forma activa imposant al propietari obligacions i responsabilitats que demani l'interès general. Suposa un pas de l'antiga visió individualista com a dret del titular a una concepció solidària, un dret que creaobligacions i que ha de ser exercit en consideració no només a la utilitat del propietari sinó considerant la utilitat general.[4]
La Llei 5/2006, del 10 de maig, del Llibre Cinquè delCodi Civil de Catalunya, relatiu als drets reals, aporta una regulació, pròpia de Catalunya, d'institucions fonamentals en el dret de coses, com són lapossessió, la propietat i les situacions de comunitat, especialment l'anomenadapropietat horitzontal, i introdueix la regulació dels drets de vol i d'hipoteca. Les seves disposicions tenen caràcter de dret comú a Catalunya. El llibre cinquè és format per 382 articles. D'acord amb la Primera Llei del Codi Civil, el llibre cinquè es distribueix en sis títols, que estableixen unes disposicions generals, i en el seu títol IV tracta sobre el dret de propietat. El títol IV estableix una regulació general del dret de propietat que, quan és adquirida legalment, atorga als titulars el dret a usar de forma plena i exclusiva els béns que en constitueixen l'objecte i a gaudir-ne i disposar-ne, però sempre d'acord amb la seva funció social i dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis.[10]
L’article 541-1 del Codi Civil Català, fa referència al concepte deldret de propietat:
L’art 541-2 CCCat, reconeix de forma expressa la funció social del dret de propietat, de forma que “les facultats que atorga el dret de propietat s'exerceixen, d’acord amb la seva funció social, dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis.”[11]