Àngel Guimerà fou un dels dramaturgs en català més prolífics i reeixits.
Undramaturg (engrec; δραματουργός, de δρᾶμα, «drama», i έργον, «tasca») oautor teatral és unescriptor de textos literaris compostos per ser representats en un espai escènic. A aquests textos literaris del gènere de ladramatúrgia se'ls dona el nom d'obres teatrals o obres dramàtiques.[cal citació]
Els primers dramaturgs dels quals es té referència a laliteratura occidental són elsantics grecs, i les representacions més antigues daten del segle V a. C.. Aquestes obres són considerades clàssiques i encara són llegides com a punts de referència. Notables entre ells estanÈsquil,Sòfocles,Eurípides iAristòfanes.[1]
Anys més tard, el teatre és adoptat per l'Imperi Romà, encara que ho farà per la seva naturalesa pedagògica que transformarà enpropagandística - per la seva capacitat romanitzadora - i el seu potencial com a entreteniment. Els seus autors més destacats són:Livi Andronic,Nevi,Plaute,Terenci iSèneca.[2]
A occident, per influx de l'Església el teatre passa a estar injuriat i encara que segueixi produint-se, fins i tot sota la tutela eclesiàstica com a elementevangelitzador, no comptarà amb dramaturgs que passin a la posteritat, sent la majoria dels textos que han sobreviscut d'autors anònims.[3][4]
Amb el restabliment del dinamisme comercial a Europa i l'aparició de noves entitats polítiques allunyades del control eclesial, el teatre torna a les ciutats ia les corts nobles.[4]
A Anglaterra,Thomas Kyd iChristopher Marlowe, que va ser assassinat en circumstàncies misterioses en una taverna de Londres i es diu que treballava com a espia.[5]
Espanya també va ser un centre cultural i teatral molt important. Molts dramaturgs espanyols es compten entre els millors de tots els temps:[6]
Miguel de Cervantes, novel·lista i dramaturg, conegut pels seusEntremesos però també autor de la que és considerada avui la millor tragèdia delSegle d'or:La Numancia.
