Unafemme fatale (l'expressiófrancesa pot traduir-se alcatalà com adona fatal) és unarquetip, normalment unamalvada que usa el poder maligne de lasexualitat per a atrapar el desventuratheroi. Sol representar-se com a sexualment insadollable. Tot i que sol ser malvada, també hi hafemmes fatales que en algunes històries fan d'antiheroïnes i fins i tot d'heroïnes. En l'actualitat l'arquetip sol ser vist com un personatge que constantment creua la línia entre la bondat i la maldat, actuant sense escrúpols sigui quina sigui la seva lleialtat.
Lesfemmes fatales han existit, en una o altra forma, en la mitologia i el folklore en pràcticament totes les cultures.[1] Exemples mítics o llegendaris antics inclouenInanna,Lilith,Circe,Medea,Clitemnestra iLesbia. Exemples històrics de l'època clàssica inclouenCleòpatra iMessalina, així com les figures bíbliquesDalila,Jezabel iSalomé.[2] Un exemple de la literatura xinesa i la història tradicional ésDaji.
Lafemme fatale va ser una figura comuna a l'edat mitjana europea, que sovint representava els perills de la sexualitat femenina desenfrenada. La figura bíblica heretada premedieval d'Eva n'ofereix un exemple, igual que la malvada i seductora encantadora tipificada aMorgan le Fay. La reina de la nit aLa flauta màgica de Mozart mostra la seva presència més silenciada durant laIl·lustració.[3]
Lafemme fatale va florir en el períodeRomàntic a les obres deJohn Keats, en particular als poemes "La Belle Dame sans Merci" i "Lamia". Juntament amb ells, va sorgir lanovel·la gòticaEl monjo amb Matilda, una femme fatal molt poderosa. Això la va portar a aparèixer a l'obra d'Edgar Allan Poe, i com avampir, sobretot aCarmilla i com les núvies deDràcula.The Monk va ser molt admirat pelmarquès de Sade, per a qui la femme fatale simbolitzava no el mal, sinó totes les millors qualitats de les dones; la seva novel·laJuliette és potser la més antiga en què triomfa la femme fatale. Els pintorsprerrafaelites utilitzaven amb freqüència les personificacions clàssiques de la femme fatale com a tema.
Lafemme fatale es va fer omnipresent en la cultura occidental a la fi del segle xix i principis delsegle xx[4] i hi apareix, entre d'altres, en les pintures d'Edvard Munch,Gustav Klimt,Franz von Stuck, iGustave Moreau.
El 1891,Oscar Wilde, a la seva obra de teatreSalomé: ella manipula el seu oncle boig de luxúries, el rei Herodes, amb la seva seductoraDansa dels set vels (invent de Wilde) per acceptar la seva imperiosa demanda: "porta'm el cap deJoan Baptista". Més tard, Salomé va ser el tema d'una òpera de Strauss, i es va popularitzar a l'escenari, la pantalla i les cabines depeep show en innombrables encarnacions.[5]
També és vista com una figura destacada a l'òpera de finals del segle xix ixx, que apareix aParsifal deRichard Wagner, "Carmen deGeorges Bizet", "Samson et Dalila" deCamille Saint-Saëns" i "Lulu" d'Alban Berg" (basat en les obres de teatre "Erdgeist" i "Die Büchse der Pandora" deFrank Wedekind). En l'òpera i elteatre musical, lafemme fatale sol ser interpretada per unamezzosoprano dramàtica i sovint representa el contrast o bé és l'enemiga de laingènua o ladonzella en perill, habitualment unasoprano.
S'ha considerat aquesta popularització com una reacció als moviments feministes i al canvi del rol de la dona associat. Amb la introducció delcinema negre en elsanys 1940, lafemme fatale va començar a florir en lacultura pop. N'hi ha exemples alsthrillers d'espionatge i a algunscòmics d'aventures, com araThe Spirit deWill Eisner, oTerry and the Pirates deMilton Caniff.
Al mónanglosaxó, lafemme fatale és amb freqüència d'origen estranger. Hom la sol retratar sovint com una mena devampir sexual, els foscos apetits del qual es creia que eren capaços d'arrabassar la virilitat i la independència dels seus amants, convertint-los en una màscara buida d'ells mateixos. Només fugint dels seus braços, l'heroi podia tenir salvació. En aquest sentit, en l'anticargotestatunidenc se solia anomenarvamps a lesfemmes fatales, un terme associat a les modes delsanys 1920. El termevamp era unaapòcope devampire, ‘vampir', perquè aquests personatges extreien la vida de les seves víctimes no necessàriament bevent la seva sang sinó mitjançant l'explotació sexual i econòmica. Un retrat clàssic defemme fatale va ser el personatge deJustine enEl quartet d'Alexandria deLawrence Durrell.
Alguns argumenten que aquest personatge té la seua contrapartida masculina. Alguns exemples podrien ser el Heathcliff deCims borrascosos o molts dels herois dels llibres deLord Byron.
Lesninges femenines, anomenadesKunoichi, representades en innombrables ocasions, són famoses i llegendàries per ser entrenades amb mètodes propis de lesfemmes fatales, usant la seua sexualitat amb la mateixa fluïdesa que les seues mortíferes habilitats per a assassinar.
