LaRepública de Djibouti (àrab:جمهورية جيبوتي,Jumhūriyyat Jībūtī;francès:République de Djibouti) és un estat de l'Àfrica oriental. Limita al nord ambEritrea, a l'oest i al sud ambEtiòpia i ambSomàlia al sud-est. A l'est està banyat pelmar Roig i elgolf d'Aden, i separat de la costa delIemen, a la península d'Aràbia, per l'estret de Bab al-Màndeb, de només 20 quilòmetres d'amplada. La capital n'ésDjibouti, port important situat a la costa meridional delgolf de Tadjoura o Tadjourah, amb 390.000 habitants. Djibouti és un país musulmà que regularment pren part en les reunions de països islàmics i àrabs.
La història de Djibouti, registrada en la poesia i cants dels seus pobles nòmades, es remunta milers d'anys enrere a un temps en què els habitants d'aquestes terres comerciaven pells per perfums i espècies d'Egipte, de l'Índia i laXina. És a través dels contactes estrets amb la península aràbiga per més de 1.000 anys, com les tribus somalis i àfars en aquesta regió es van convertir en un dels primers pobles en el continent africà a acceptar l'islam.
L'àrea de Djibouti ha estat ocupada per diverses ètnies i influïda principalment per dues cultures: l'etíop i l'àrab. Actualment, elsàfars o danakil als dos terços septentrionals del territori i la parcialitatsomali delsissa al terç meridional coexisteixen conflictivament en aquest petit estat. Aquestes ètnies tenien contactes comercials regulars amb els àrabs des de temps remots i van adoptar l'islam com a religió.
Al segle xix, l'antic establiment d'Obock (comprat el 1857) va donar nom al territori entre1883 i1894 amb el port francès i el protectorat (soldanat de Tadjoura, soldanat de Rageita, soldanat de Gohad). Fou després colòniafrancesa amb el nom corrent deSomàlia Francesa i formal deCosta Francesa dels Somalis fins al1967.[1] El seu primer governador va ser Léonce Lagarde.
L'agost de1966 el president francèsCharles de Gaulle va visitar el territori i es van produir manifestacions en favor de la independència. El governador Rene Tirant fou destituït i nomenat Louis Saget, que va anunciar la convocatòria d'un referèndum, que es va celebrar el març de 1967, i en el qual el 60% es va decantar per mantenir la sobirania francesa. El1967, el nom va ser canviat pel deTerritori Francès dels Àfars i dels Isses. El27 de juny de1977, se li va concedir la independència com a Djibouti. El seu primer president va serHassan Gouled Aptidon, que va governar fins al8 de maig de 1999.
Des de la independència, els estats veïns van renunciar a les reclamacions sobre el territori,[2] tanmateix una guerra civil liderada per rebels àfars en els primers anys de ladècada del 1990 va ser aturada per un acord de pau el1994. Els enfrontaments entre Afars i Somalis van reprendre's el 2014 en tres kebeles especials habitats per somalis ètnics del clan Issa.[3]
La política de Djibouti està completament dominada per laConcentració Popular pel Progrés, que governa des de1977. El president actual ésIsmail Omar Guelleh, en el lloc des de 1999 i re-electe en2005, 2011, 2016 i 2021, en eleccions boicotejades per l'oposició, que denuncia irregularitats.[4] Al començament de 2011, va haver-hi massives protestes a la capital per exigir la renúncia del president Guelleh, en un clar efecte contagi de les revolucions reeixides deTunísia iEgipte.
Djibouti manté bones relacions amb els països Occidentals, així com amb les altres nacions musulmanes. És membre de laUnió Africana (UA), l'Organització de lesNacions Unides (ONU), laLliga d'Estats Àrabs, del Mercat Comú d'Àfrica Oriental i Austral (COMESA), l'Autoritat Intergovernamental sobre el Desenvolupament d'Àfrica Oriental (IGAD), entre d'altres. En anys recents, ha estat la destinació de centenars de refugiats provinents de països veïns, principalmentSomàlia. En 2007 hi havia 8642 ciutadans somalis en qualitat de refugiats vivint al país.[5]
Djibouti està dividit en cinc regions i una ciutat. Alhora, aquestes regions se subdivideixen en onze districtes, alguns dels quals abasten diverses regions. Cada regió, cada districte i qualsevol altre govern menor és autònom davant la llei.
Divisió administrativa de DjiboutiMapa de DjiboutiMapa topogràfic de Djibouti
La població es divideix en dos grans grups ètnics, elssomalis i elsàfars, ambdós de majoriamusulmana, que tenen les seves llengües pròpies, malgrat que els idiomes oficials siguin l'àrab i elfrancès. El SIL International ha llistat un total de cinc llengües a l'estat:[6]
àfar: 300.000 parlants a Djibouti, sobretot a la costa de lamar Roja
A més a més, també hi ha unes 1.600 persones que tenen elgrec com a primera llengua.
L'economia de Djibouti es basa en el sector serveis. El clima extremadament sec fa que la població pateixi onades de fam i que el país depengui fortament de l'exterior. El principal problema hi és l'atur, que s'apropa al 50% de la població i que va créixer pels conflictes interns i els refugiats de les guerres de països veïns. Internacionalment, Djibouti és força actiu dins laComunitat Econòmica Africana.
Tot el territori de Djibouti s'engloba en l'Ecoregió anomenada prats i matolls xeròfils etíops, excepte la franja costanera més septentrional, en l'estret deBab el-Màndeb, que correspon al desert costaner d'Eritrea.
L'economia de Djibouti està basada principalment enserveis relacionats amb la localització estratègica del país i la seva condició deZona de Lliure Comerç en el nord-est africà. Dos terços dels seus habitants habiten la ciutat capital, amb el terç restant compost principalment perpastorsnòmades. La reduïdaprecipitació limita la producció deproductes agrícoles, per la qual cosa la majoria dels aliments han de ser importats.
Hi ha molt pocsrecursos naturals, encara que estan molt ben aprofitats, ja que des del2004 han proliferat les empreses d'esports d'aventures a la zona muntanyenca del país. Entre les activitats oferides a les zones desèrtiques es poden realitzar excursions en boogie, quad i camell. Hi ha una absència gairebé total de laindústria. Djibouti és, per tant, altament depenent en ajuda internacional per sostenir la seva balança de pagaments i finançar projectes de desenvolupament. La major ajuda internacional es rep deFrança, que representa un 40% del pressupost nacional. A canvi, França té la seva major base militar en territori estranger a Djibouti. El país també és un centre de subministrament depetroli.
Djibouti presenta una població de 988 002 habitants,[8] 0-14 anys: 29%; 15-64 anys: 66%; +65 anys: 5%. Segons aquesta estadística, el 95% de la població és autòctona i el restant 5% està compost per blancs (d'origen francès i italià) i àrabs. Els idiomes oficials són el francès i l'àrab. L'esperança de vida és de 65 anys per als homes i de 69 per a les dones.[9] La mitjana de fills per dona és de 2,79 (2010). El 80% de la població està alfabetitzada. En comparació d'altres països d'Àfrica, Djibouti està en part lliure de l'epidèmia de casos d'Infecció pel VIH i sida. Es calcula que el 2% de la població està infectada amb el virus del VIH, la majoria estrangers.
Evolució demogràfica
Djibouti allotja a nombrosos refugiats que emigren des de països veïns comSomàlia,Eritrea iEtiòpia. El camp d'Ali Adde és el principal lloc de recepció de refugiats del país; és el primer de la seva classe, i la seva administració es porta de forma conjunta pel govern de Djibouti, ONGs locals i dependències de l'Organització de les Nacions Unides. El camp està situat al districte d'Ali-Sabieh, uns 120 km. al sud-est de la ciutat capital de Djibouti. Actualment posseeix una població d'uns 10.000 refugiats.[10]
Taxa de naixements: 26,34 naixements/1.000 població (2010).
Taxa de mortalitat: 8,53 morts/1.000 població (2010).
Taxa de mortalitat infantil: 58,33 morts/1.000 naixements vius (2010).
Expectativa de vida al naixement: 58,36 anys (2010).
Expectativa de vida per sexe: Homes 57,93 anys, Dones 62,79 anys (2010).
Taxa d'alfabetisme: Homes 70%, Dones 85%. (2010)[11]
L'educació a Djibouti està fortament influenciada per lafrancesa.[12] Encara que el govern va posar tots els seus esforços a millorar l'educació del país durant els noranta, el sistema educatiu està encara per sota de les expectatives de la població i de les necessitats de desenvolupament de la nació.[13]Actualment hi ha 81 escoles primàries públiques, 24 escoles primàries privades, dotze escoles secundàries i dues escoles vocacionals a Djibouti.[12][14]La taxa de dones a l'escola és de tan sols el 21,9% i la taxa d'homes a l'escola se situava en el 29,0% en 2007.[15]
L'esperança de vida en néixer és d'uns 60 anys per a homes i dones. Hi ha una mitjana de 2,71 fills per dona. Al país hi ha al voltant de 18 metges per cada 100.000 persones.[16]
Segons dades de l'ONU del2010, la taxa de mortalitat de les mares en el part és de 300 per cada 100.000 naixements, sent que en2008 era de 461,6 i en 1990 era de 606,5. La taxa de mortalitat infantil era de 95 per cada 1000 nascuts. El nombre de comares és de 6 per cada 1.000 naixements, sent que en1993 era d'1, això demostra el gran risc de les mares embarassades.[17]
La cultura de Djibouti és molt semblant a la dels seus veïns. A més la llarga dependència de França ha donat trets propis a la cultura djiboutiana. La culturaislàmica influeix molt, ja que la població ésmusulmana en un 94%, mentre que el percentatge decristians és només del 6% i són principalment europeus. Quant a la música les majors influències provenen de la música etíop amb elements de música àrab. A Djibouti han nascut diversos escriptors de renom internacional, que escriuen generalment enfrancès, valguin com a exemples Mouna-Hodan Ahmed i Abdourahman Waberi, encara que aquest últim és consideratsomali malgrat haver nascut a Djibouti.
Encara que el francès i l'àrab són els idiomes oficials, a més, elsomali i l'afar estan molt estesos.
↑Institut Européen de Recherche sur la Coopération Méditerranéenne et Euro-Arabe. «DJIBOUTI. Fiche d'information» (en francès). Arxivat de l'original el 2007-10-12. [Consulta: 21 octubre 2015].
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents