(ar)سعديون  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | dinastia estat històric |
| Religió | sunnisme |
| Idioma oficial | àrab |
| Història | |
| Reemplaça | dinastia wattàssida |
| Creació | 1549 |
| Data de dissolució o abolició | 1659 |
| Reemplaçat per | Dila Dinastia alauita Alawi Sultanate(en)  |
Sadita fou el nom donat als membres de ladinastia xerifiana que regnaren alMabreb al-Aksa del1542 al1660.
Elsxorfa (els descendents deFàtima, filla delProfeta) havien emigrat d'Aràbia al Marroc al segle xiv i s'havien instal·lat al uadiDar'a (i una branca aTafilalt, anomenats xorfahassànides oalides) i no van tardar a adquirir una gran reputació religiosa entre les tribus del sud del país. Al segle xv es van sentir obligats a protegir a les poblacions del sud contra els atacs portuguesos de Santa Cruz. Al segle xvi es beneficiaven del prestigi que el renaixement islàmic del país produïa entre el poble per les personalitats religioses. El 1509 o 1511 el xerif de Tagmaddart, Muhammad Abu Abd Allah al-Kaim, va rebre la petició de posar-se al front dels musulmans contra el cristians i va acceptar; secundat pels marabuts va iniciar la lluita (gihad) contra els portuguesos. La guerra va assegurar als seus fills Ahmad al-Araj (1517-1544, +1557) i Muhammad I al-Mahdi (Muhammad al-Shaykh o Mohammed ash-Sheikh 1544-1557) la possessió del sud del Marroc fins al Umm Rabi. Va esclatar un conflicte entre els dos germans i la intervenció del sultà en la querella no va fer sinó accelerar la fi al seu govern. Muhammad I al-Mahdi va entrar a Fes (1544 o 1550) i un intent de restauració marínida el 1554 amb el suport dels otomans d'Alger va fracassar i va consolidar la dinastia
Fundada pelxeicMuhammad I al-Mahdi, que amb la presa l'any1523 del sud marroquí alswattàssides i l'ocupació definitiva deFes el1544, inicià la supremacia àrab enfront dels anteriors governs d'origenamazics. S'alià amb la corona deCastella per a fer front a l'expansióotomana des d'Algèria i durant elfracassat setge otomà de la ciutat espanyola d'Orà l'estiu de1556,[1] ash-Sheikh, aliat amb els espanyols, va aconseguir capturarTlemcen als otomans.[1] Al-Mahdī fou assassinat per emissaris deSolimà el Magnífic l'any1557, fet que va provocar lluites dinàstiques entre elmawlāy Abu Abd Allah Muhammad II al Maslukh i el seu oncleAbd-al-Màlik al-Ghazi[2] fins a la intervencióportuguesa i posteriorbatalla de Kasr al-Kabir del1578, on moriren el mawlāy Muhammad iSebastià de Portugal, sent proclamat soldà el fill d'Abd al-Malik,Ahmad al-Mansur.[3]
Amb Ahmad al-Mansur arriba el moment més esplendorós de la dinastia amb les conquestes deTombouctou iGao l'any1591 arran de la victòria a labatalla de Tondibi,[4] en la que va destruir l'imperi Songhai[5] i refermada amb la derrota de l'imperi de Mali a labatalla de Djenné en1599,[6] amb l'obertura del comerç transsaharià d'or i d'esclaus, fonamentalment, i l'inici del comerç amb laGran Bretanya. Les riqueses del Sudan occidental van permetre l'establiment d'una cort fastuosa copiada de l'otomana i la construcció de notables monuments a la capital Marràqueix. D'aquesta època data l'organització delmakhzan (pronunciatmakhzen). El principal suport d'al-Mansur foren les tribus del sud però també les de la regió deTlemcen iOudja expulsats cap al Marroc per la conquesta otomana d'Algèria; aquestes tribus foren coneguts com elsshraga (orientals). Al-Mansur va organitzar un exèrcit de renegats, moriscs andalusins, i negres, instruïts per desertors turcs. L'exèrcit garantia el manteniment de l'orde i la percepció de l'import i constituïa el braç executiu delmakhzan i així tendien a assimilar-se el govern i elmakhzan. Això va funcionar amb un poder fort però amb governs dèbils no va funcionar.
Amb la mort d'al Mansur el1603 van començar les lluites entre els seus fills per la successió.Zaydan ibn Ahmad es va imposar aMarraqueix però un germà es va mantenir aFes. Els andalusins deRabat i deSalé es van dedicar a la corsa i van formar una república pirata, elsDendi i els nòmadesTuareg iFulani van iniciar una guerra de guerrilles que amenaçava els recursos i la presència marroquina aMali.[7] Els espanyols van ocuparLarraix. Els marabuts es van oposar ara als sadites i un d'ells,Sidi Ali ibn Muhammad va governar el Sus; el chorfa hasanides van prendre el poder aTafilalt; el marabut delGharb,Sidi Muhammad al-Ayyashi, cap dels "Voluntaris de la Fe", governava la regió; al centre del país la zawiya deDila agafava poder sotaAbu-Abd-Al·lah Muhàmmad al-Hajj, que va acabar derrotant els sadites i al-Ayyashi i es va apoderar de Fes i de Salé obtenint el suport de britànics i holandesos, però no va poder eliminar els seus adversaris i els sadites es mantenien a Marraqueix (governant només la ciutat i els suburbis).
La branca sadita de Marraqueix va tenir enZaydan ibn Ahmad a l'únic sobirà destacat; el seu fill, depravat i cruel, que el va succeir el1627, fou assassinat el maig de1631. Els assassins van posar al tron al seu germàal-Walid ibn Zaydan al que igualment van matar el1636, posant llavors al tron a un tercer germà,Mahàmmad aix-Xaykh al-Àsghar, que sense cap poder va restar al tron fins a1655. A la seva mort el seu fillAhmad al-Abbas (1655–1659) va quedar sota tutela del xeic de la tribu àrab dels Shabbana o Shabbanat que el1659/1660 el va assassinar i va portar al poder al seu fill i caid localAbd al-Karim ibn Abu Bakr conegut per Karrum al-Hadjdji que va tenir un govern encertat. A la seva mort el va succeir el seu fillAbu Bakr ibn Abd al-Karim (1668) que al cap de dos mesos fou enderrocat per l'anticxerif deTafilalt i ara sultàalauita de FesMulay al-Rashid (1666-1672)
