| |||||
| |||||
| Lema nacional:Una, grande y libre (encatalàUna, gran i lliure) | |||||
| Himne nacional:Marxa Reial | |||||
| Informació | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Capital | Madrid | ||||
| Idioma oficial | Castellà | ||||
| Moneda | Pesseta | ||||
| Període històric | |||||
| Fi de laGuerra Civil espanyola | 1 d'abril de 1939 | ||||
| Mort deFrancisco Franco | 20 de novembre de 1975 | ||||
| Política | |||||
| Forma de govern | Dictadura | ||||
| Caudillo de España | |||||
| •1939-1975: | Francisco Franco | ||||
Elfranquisme va ser un règimpolític autoritari idictatorial vigent aEspanya entre1939 i1975, i també és anomenada com a tal laideologia en què es basà.[1] Basat en el lideratge del generalFrancisco Franco Bahamonde, el franquisme va néixer amb la victòria militar a laGuerra Civil espanyola. El seu poder es va fonamentar en el control de tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic, elMovimiento Nacional, i de l'exèrcit així com una col·laboració estreta amb l'església Catòlica.[2] Les corts franquistes no van teniriniciativa legislativa, perquè Franco concentrava elpoder executiu i ellegislatiu en un govern altament centralitzat.[3] Es trencava així el principi deseparació de poders propi d'un règimdemocràtic.[4] Un potent aparell policíac que perseguia els membres dels partits i dels sindicats clandestins i un fort aparell propagandístic són dues característiques més del franquisme.
Tot plegat va configurar un règim molt personalista que no va sobreviure legalment a la mort del dictador, el20 de novembre de1975. Tot i continuar viva la ideologia que se'n derivà així com molts personatges (fins i tot criminals de guerra i torturadors) amnistiats pel procés constitucional conegut com la transició democràtica espanyola (1978).
Segons la premsa del moment, el rei Joan Carles I, va ser l'hereu politic de Francisco Franco, encarregat de comandar l'estat i l'exèrcit Espanyol segons els criteris del moment i l'esperit del movimiento nacional.
És unadictadura en sentit estricte, on no hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominatMovimiento Nacional,[4] que estava format per laFalange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els «Principios Fundamentales del Movimiento» recollits en lesLleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'Estat, formant un símil deconstitució. Espanya es definia com ademocràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de manera indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família omunicipis). A més, una part delsprocuradors aCorts (mancades d'iniciativa legislativa) van ser designats directament per Francisco Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.
L'estat franquista va sercapitalista, però amb un gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, que va intentar millorar l'economia mitjançant els successius «planes de desarrollo». La propietat privada era un dret reconegut, però l'Estat estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema autoritari, intervencionista i controlador deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions.
El control de lesrelacions laborals l'exercia elSindicat Vertical i lesvagues eren considerades subversives i, per tant, estaven prohibides. A partir dels anys cinquanta, Franco va anar suavitzant l'intervencionisme del règim, l'autarquia, per sortir de la crisi econòmica i assegurar el suport i les inversions dels aliats occidentals.
El franquisme, a diferència d'altres moviments de caràcter totalitari, com elfeixisme italià i elnazisme, no va aportar una ideologia pròpia ben definida ni innovadora. El franquisme es basava en la ideologia dels que donaren suport alcop d'estat del 18 de juliol de1936 de caràcter militar (el «glorioso alzamiento nacional»). Les bases ideològiques del règim van ser les dels sectors tradicionalistes conservadors i feixistes.
Juntament amb l'Onésimo Redondo i elRamiro Ledesma, el principal ideòleg[5] delfeixisme espanyol va serJosé Antonio Primo de Rivera deFalange, partit que va suposar un intent d'imitació a Espanya del feixisme italià, tot i que compartia trets amb elDAP (precursor delnacionalsocialisme alemany), com ara el nacionalsindicalisme i l'organicisme social. Un cop mort Primo de Rivera durant laGuerra Civil espanyola, Franco va desactivar l'amenaça que aquest moviment podria suposar per al seu lideratge, primer obligant la Falange a fondre's amb elcarlisme dins un partit únic —laFalange Española Tradicionalista y de las JONS— i posteriorment apartant els caps falangistes dels primers llocs de responsabilitat política.
El franquisme va consistir, bàsicament, en una defensa estricta de la confessionalitatcatòlica de l'Estat, de lapropietat privada, de l'estructura familiar tradicional, una visiómilitarista de la vida política i una animadversió intensa envers elcomunisme i el sistema democràtic de partits, que eren vists com els grans enemics d'aquells valors. Va ser, doncs, un moviment polític plural en el qual Franco era el moderador i el líder indiscutible —el «Generalísimo». A més, el gran pragmatisme de Franco va permetre que el règim s'anés adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins al1945, amb la derrota dels nazis en laSegona Guerra Mundial, serà un règim de tipus feixista en sentit estricte; després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.
L'Església Catòlica, al principi de laGuerra Civil espanyola va ser un baluard del franquisme, malgrat alguna excepció inicial com el cardenal de TarragonaVidal i Barraquer, que va morir a l'exili. L'església s'havia sentit atacada per laRepública i Franco es va presentar com l'home escollit perDéu per salvar la pàtria. L'Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en elConcordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual elclergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'Església Catòlica Espanyola viu un profund procés de renovació arran delConcili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut laGuerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el1970, un Franco malalt va fer les seves últimes execucionsprocés de Burgos i elPapa les va condemnar públicament.
L'amalgama ideològica que el règim va utilitzar per a consolidar-se ha rebut sovint en la bibliografia acadèmica el nom denacionalcatolicisme, en virtut de dos dels pilars bàsics de la ideologia del règim: la defensa aferrissada de la unitat espanyola, identificada amb lallengua castellana i contrària a qualsevol reconeixement d'altres realitats nacionals —aspecte que l'apartava de les aspiracions dels carlins que, tot i defensar la unitat espanyola, volien un reconeixement de les regions històriques— i la identificació total entreEsglésia Catòlica i Estat.[6]
Com a base prèvia no es pot menystenir la influència dels corrents inteŀlectuals occidentals vers els individus: si els individus són sans i patriotes, i assumeixen el seu lloc dins la piràmide social, la societat i en conseqüència la nació assoleix un lideratge. Des del s. XIX A França i la Gran Bretanya es teoritza que ladegeneració racial és causa dels conflictes contra l'statu quo, com ara l'ascens delcomunisme, i es propugna l'eugenèsia per a netejar la pròpia raça, i elracisme per a evitar-ne la barreja amb "races inferiors".[7] I durant el primer terç del s. XX aquesta teorització vers"l'home nou" agafa força, essent el seu zenit la política racialnazi.
A Espanya, en barrejar-se amb elregeneracionisme autòcton, el degeneracionisme també tingué repercussió, atès que les elits polítiques i socials que patrimonialitzenEspanya, i que no digerien la pèrdua colonial, veuen en laRepública i la minsa autonomia catalana una amenaça al seu poder, riquesa i privilegis. Tampoc es pot pair lariquesa industrial catalana, i s'acusaCatalunya de tindre tracte de favor, empobrint a la resta d'espanyols, en un comportament que es qualifica de semític (tanmateix la ideologia nacionalsocialista, és emprar el treball com a mitjà per explotar i sotmetre les nacions). Segons enPaul Preston al llibre "Arquitectes del terror. Franco i els artífex de l'odi",[8] una sèrie de personatges teoritzaren sobre "l'antiespanya", assenyalant els enemics, i en aquest sentit s'acusà els polítics i inteŀlectuals republicans de ser de raça jueva o ser-ne servidors en tant que maçons. Aquesta acusació es generalitza pel que fa a Catalunya a la majoria de polítics i inteŀlectuals, començant perMacià,Companys iCambó, assenyalats com a jueus. A "Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània",[7] es documenta aquest pensament de la part social que es sollevaria contra laRepública. En una barreja de degeneracionisme, regeneracionisme, i neocolonialime, es postula que la raça espanyola -sempre entesa com a castellana- ha degenerat, i els individus degenerats són proclius a "contraure" el comunisme i el separatisme. A més, algunes zones, com el sud peninsular i elsPaïsos catalans són considerades degenerades a l'engrós, els primers a causa de restes àrabs que els du a un comportament "rifeny", i els segons a causa de restes semítiques que els du vers el comunisme i separatisme (s'anomena separatisme al catanalisme de tot pel). La degeneració dels individus crida a fer-ne una neteja si es vol una nació prospera i líder, capaç de bastir un imperi, una de les obsessions del franquisme (com també dels altres règims totalitaris del moment). En aquest sentit es pot esmentar una entrevista en un diari italià onFranco descriu que la guerra tenia com a objectiu «salvar a la Patria que se hundía en el mar de la disociación y de la degeneración racial», i també que el portaveu rebelGonzalo de Aguilera, el 1937 afirmà a un periodista: “Ahora espero que usted comprenda qué es lo que entendemos por la regeneración de España… Nuestro programa consiste en exterminar un tercio de la población masculina española…”.[9] A més de la repressió arreu d'Espanya contra individus assenyalats, tot plegat sembla ser l'origen de la repressió ferotge, com ara elTerror de don Bruno, aAndalusia, i la repressió no menys ferotge contraCatalunya, amb l'afegit que la derivada, l'atac a la cultura catalana s'allarga durant tot el franquisme i acaba esdevenint un element estructural de l'Estat.
Van ser trets característics del franquisme (après dels seus aliats durant la guerra alemanys i italians, els nazis i els feixistes) un fort ús de l'aparell propagandístic basat en el control dels mitjans de comunicació, que difonien la ideologia del règim, l'ús i abús de la censura i el control de l'ensenyament i la població en general.
El govern del general Franco va evolucionar al llarg d'aquests quaranta anys, i s'hi poden distingir sis etapes ben diferenciades:
L'1 d'abril de 1939, un Franco victoriós va llançar el seu darrer «parte de guerra». Acabada laGuerra Civil espanyola va començar la repressió dels vencedors, la por i la gana. Franco es va proclamar «Caudillo de Españapor la gracia de Dios». Els suports socials inicials al règim van sorgir dels qui havien donat suport alcop d'estat del 18 de juliol de l'any1936: els grans terratinents i els burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesiacatòlica.
El «període blau» —pel color simbòlic de laFalange Española— va estar molt determinat per la marxa de laSegona Guerra Mundial. Durant els anys victoriosos de l'Eix, Espanya va estar a punt d'entrar a la contesa. Però davant la incapacitat militar de fer-ho —Hitler va arribar a la conclusió que Espanya seria més aviat un destorb que una ajuda— Franco es va preparar per a la victòria dels nazis organitzant governs composts per militars i falangistes, i deixant que el «cunyadíssim»Serrano Suñer tingués un protagonisme clar com a ministre d'afers exteriors (octubre de1940). Però a partir de1943 es va començar a constatar que el resultat final de la guerra no estava tan clar i es va suavitzar l'actitud envers els aliats, la qual cosa va significar un increment dels intercanvis comercials amb aquests que van alleugerir la penúria espanyola.
.PNG)
Mentrestant, l'oposició a l'exili va començar a pensar que el final de la Segona Guerra Mundial i la victòria dels aliats comportaria forçosament el derrocament de Franco. Així ho veien fins i tot algunes personalitats properes al règim però de tarannà monàrquic, que el juny de 1943 es van dirigir alCaudillo i el van convidar a la restauració plena de la monarquia. A l'altre extrem de l'arc polític, una divisió de guerrillers comunistes, elmaquis, que havien participat en l'alliberament de França lluitant contra els alemanys, van entrar per laVall d'Aran l'octubre de1944, amb la vana esperança de provocar un alçament popular. Acabada la Segona Guerra Mundial, els vencedors no van fer cap intent per liquidar el franquisme. Altres autors[12] han postulat un allargament de l'etapa blava perllongant-la a tot el períodeautàrquic del primerfranquisme (1938-1957) fins a l'establiment dels governstecnocràtics.[13]
En els primers anys, el règim franquista va dur a terme una repressió brutal contra els adversaris i, durant laSegona Guerra Mundial, va donar suport aAdolf Hitler iMussolini. A l'interior, les autoritats franquistes van cercar suports i complicitats. Molts patiren el regust de la repressió: afusellaments, vexacions personals i familiars, espoliació econòmica, ciutadans de segona categoria, amb deures però sense drets. Es va incitar a la delació i a la denúncia, responent a la voluntat política d'implicar, directament o indirectament, el màxim de persones en la repressió: els uns perquè es beneficiarien de les depuracions, altres per satisfer les ànsies de revenja i altres per fer mèrits. Així, van enviar els sospitosos de suport a la República a les presons, d'on molts sortiren amb la salut malmesa per sempre. Una vegada eren posats en llibertat, s'havien de presentar periòdicament a laGuàrdia Civil i no podien exercir cap càrrec públic. L'onada repressiva no va ser puntual, sinó que va tenir una dramàtica persistència, puix que l'estat de guerra decretat el juliol de1936 no fou derogat fins al 7 d'abril de1948.[14]Josep Maria Solé i Sabaté xifra en uns 4.000 els catalans executats a Catalunya. No foren més perquè molts es van exiliar.[15] Els afusellaments dictats pel franquisme es van caracteritzar per la seva planificació sistemàtica: «calia executar arbitràriament per demostrar el poder i la força, per instaurar el terror fins al moll de l'os de la societat civil. Franco convertí Espanya en una caserna regida per la jerarquia, la disciplina i el tuf d'encens».[16]
La llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer de1939[17] i la de «Confiscación de Bienes Marxistas» del 23 de setembre del mateix any van concretar que les propietats immobles, mobles i els recursos econòmics dels partits, sindicats, associacions, entitats, publicacions, emissores de ràdio serien espoliades, passant una part al patrimoni de diferents organismes del nou Estat i la resta seria subhastada. Els diaris d'esquerra van ser espoliats i van passar a formar part de la premsa del règim. Les persones exiliades, en alguns casos, van ser desposseïdes d'una part del seu patrimoni (cases, mobles, terres...). A les administracions públiques van ser depurades totes aquelles persones no addictes al règim i en el sector privat; l'exercici de certes professions liberals va ser també objecte de depuracions obligatòries en tots els col·legis professionals (advocats, metges...). A les empreses privades (bancs, fàbriques...) també es van dur a terme, però van dependre fonamentalment de la decisió de la direcció de l'empresa.
Tots els partits polítics i sindicats van ser proscrits i perseguits. ACatalunya va començar una dura repressió política i l'esclat d'una forta descatalanització, que es va manifestar en persecucions de la llengua i els senyals d'identitat pròpies. Arreu es va imposar una dura reacció social, i al carrer va irrompre una nova simbologia plena de banderes imperials i salutacions a la romana.Josep Benet i Morell va afirmar que el franquisme cercava «la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins l'Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural». El símbol d'aquesta política va ser l'afusellament, el 15 d'octubre de 1940, del presidentLluís Companys, lliurat per l'Alemanyanazi al general Franco. La seva mort representava ben clarament les intencions que el règim tenia envers Catalunya.
La fi de laSegona Guerra Mundial van encetar un nou ordre mundial, conegut posteriorment amb el nom de laguerra freda. Nous enemics per a Occident i noves consideracions cap al règim de Franco, que va passar a veure's com un fre contra el comunisme que venia de l'Est. Amb tot el triomf de les potències aliades democràtiques va suposar una dura condemna al règim franquista, el qual es veié aïllat internacionalment. Franco hi respongué amb una políticaeconòmicaautàrquica que va alentir el desenvolupament de l'Estat i que va agreujar les dures condicions de vida de la població durant més d'una dècada.[18] LaLey de Sucesión en la Jefatura del Estado va ser aprovada per les Corts espanyoles en la sessió de 7 de juny de 1947 i sotmesa a referèndum, que es va celebrar el 6 de juliol de 1947,[19] entrant en vigor el 27 de juliol de 1947.
El règim franquista va evitar la implicació directa a la Segona Guerra Mundial però, acabada aquesta, en els primers moments, el règim van viure en un aïllament diplomàtic total. Aquest aïllament es va concretar en el rebuig de l'ONU a l'ingrés d'Espanya per decisió de l'Assemblea General, l'octubre de1946, i va ser reforçat pel tancament de fronteres aplicat per França, on comunistes i socialistes havien obtingut la meitat dels escons de l'Assemblea Nacional Francesa el1945. NomésPortugal i nou països llatinoamericans encapçalats per l'Argentina dePerón es van oposar al blocatge.
A mesura que creixia a Europa la tensió entre els països occidentals i laUnió Soviètica, predient el que seria laguerra freda, Franco va poder constatar que l'aïllament tenia els dies comptats, ja que l'insistent anticomunisme del règim i la posició geoestratègica d'Espanya acabarien resultant útils en el nou context europeu. A partir de 1948 l'actitud nord-americana cap al franquisme es va fer més i més complaent i el mateix va passar amb la resta de països occidentals. Fins que el4 de novembre de1950, i per la resolució 386 (V) de l'Assemblea General, l'ONU va derogar l'acord de 1946 i va acceptar el règim de Franco en els organismes internacionals; cinc anys més tard va accedir a l'Organització.
De totes maneres, el 1951 el Congrés nord-americà ja havia votat un important crèdit a favor d'Espanya. El 1953 es va signar elconcordat amb elVaticà elPacte de Madrid en virtut dels quals els Estats Units rearmarien l'exèrcit espanyol, a canvi de la concessió de bases navals i aèries, algunes amb capacitat per a armes nuclears. Aquests pactes van ser decisius per al futurdesenvolupisme (1959-1966), no pas tant per l'ajuda directa, però pel fet que contribuïen a la integració d'Espanya en la comunitat internacional.[20]
Mentrestant, l'oposició interior —en contrast amb l'exterior— s'estava mobilitzant des de 1946, moltes vegades de manera espontània. L'estratègia guerrillera propiciada i potenciada pels comunistes s'havia anat desmuntant des de 1948, encara que fins al principi dels anys seixanta van continuar operant figures aïllades, especialment a les grans ciutats, comBarcelona. Per contra, es va començar a aplicar una estratègia d'infiltració als sindicats franquistes.
Però les vagues organitzades pelsobrers com a protesta per les dures condicions de vida anaven adquirint ja una destacada importància, especialment a Catalunya. Van ser significatives la vaga general de Manresa, el gener de 1946; la de Mataró, el març, i, sobretot, la vaga de tramvies de Barcelona, els mesos de febrer i març de 1951, que va continuar amb manifestacions i aturades al cinturó industrial i va ser el primer gran desafiament al règim des de l'interior.
.jpg)
Al decenni dels cinquanta, quan ja pràcticament s'havia acabat la postguerra, l'autarquia vivia la seva darrera etapa i laguerra freda i el marcat caràcter anticomunista del règim li van permetre de trencar el seu aïllament, i l'any1953 se signaven elConcordat del 1953 amb laSanta Seu i el Tractat de Cooperació amb elsEstats Units pel qual l'exèrcit nord-americà podia utilitzar les bases militars en territori espanyol (Morón,Rota,Torrejón iSaragossa) a canvi del reconeixement dels Estats Units al govern franquista i rebre ajut econòmic. El pacte va significar, per tant, el reconeixement internacional del règim de Franco.
L'any1955 Espanya va ingressar a lesNacions Unides; laguerra freda havia donat un nou valor a la ideologia anticomunista del règim de Franco i aquest havia donat per acabats els discursos contra el capitalisme: «Que extirpemos ese afán de codicia, de riqueza rápida, que va contra la fraternidad cristiana, contra el sentido católico de nuestro pueblo, y que al fin y a la postre, todos han de pagar a la hora de la muerte».[21] L'admissió de l'Espanya de Franco als fòrums internacionals i les creixents ajudes econòmiques de l'exterior forçaven el règim a un canvi de política econòmica. Ja no es podia mantenir gaire temps més l'autarquia, pròpia dels anys de lluita per la supervivència enmig de l'aïllament internacional.
L'economia d'aquest període va créixer, però el seu desenvolupament era fràgil i desequilibrat amb perilloses tendències a lainflació. Una expressió de les tensions socials que generava aquesta evolució fou laVaga de tramvies (1957), que una vegada més es van manifestar amb especial força a Catalunya, durant la primavera. Una vegada més perquè ja l'any 1951 hi havia hagut una primeraVaga de tramvies a Catalunya.
Però per dur a terme el cop de timó econòmic calia un canvi polític. Aquest es va efectuar per fases, amb Franco controlant tota l'operació a base de moviments cap endavant i cap enrere, jugant amb les ambicions contradictòries dels grups polítics que componien el règim. La situació es va catalitzar entre desembre de 1956 i febrer de 1957.
En la primera data va entrar al governLópez Rodó, i ja al febrer, ho van ferPlanell (Indústria),Cánovas (Agricultura),Ullastres (Comerç) iNavarro Rubio (Hisenda). En el gabinet quedaven sis ministres falangistes, però els nouvinguts tenien en comú que pertanyien a l'Opus Dei, i com a tals havien rebut una formació acurada, alguns en universitats anglosaxones, i més concretament a laHarvard Bussines School. D'aquesta manera accedia al poder una generació de tecnòcrates vinculats a l'Església Catòlica. En part, com s'ha dit més amunt, aquesta operació obeïa a les exigències de la política econòmica. Els tècnics de l'Opus Dei eren partidaris d'una transició cap a un model d'economia liberal i estaven preparats per a dur-lo a terme, i també per aplicar les recomanacions que ja estaven fent els organismes internacionals.
D'això en va ser una bona mostra l'anomenatPla d'estabilització, publicat a mitjan 1959. En aquell moment, Espanya ja havia ingressat a l'Organització Europea de Cooperació Econòmica, alFons Monetari Internacional i alBanc Internacional de Reconstrucció i Foment. D'alguna manera, el règim franquista estava adaptant a les seves circumstàncies les experiències de lademocràcia cristiana (més aviat de model italià) i del gaullisme francès (De Gaulle s'havia convertit en president el 1958). En tots dos casos, els tecnòcrates dominaven el poder executiu que apostava peldesarrolismo, del qual s'intentava apartar els partits polítics.
El trànsit cap al nacionalcatolicisme tenia l'efecte d'anar apartant del poder la Falange. Aquest organisme polític, en teoria, continuava detenint la titularitat ideològica del règim, però en aquest punt dels anys cinquanta ja era una rèmora del seu passat filofeixista, i això era políticament molt incòmode per a la integració d'Espanya als fòrums internacionals.
Pel que fa a l'oposició, els anys cinquanta van ser també una etapa de transició en què va prevaler la ineficàcia. Els governs republicans a l'exili mexicà havien perdut gairebé tot el seu significat polític i vivien desconnectats de la realitat espanyola. Els socialistes continuaven massa lligats al seu dogmatisme i a la mentalitat de guerra civil. Els comunistes feien esforços per a aplicar l'estratègia d'infiltració sindical i començaven a obtenir bons resultats. Aleshores, i com a símptoma dels canvis operats després de la mort deStalin, el líder històricVicente Uribe va cedir el seu lloc a un jove i enèrgic dirigent,Santiago Carrillo que, durant el seu mandat, dotaria al partit d'un caireeurocomunista allunyant-lo de l'òrbitaestalinista.
En el bàndol monàrquic,Joan de Borbó i Battenberg es va entrevistar el1954 amb Franco, que li va prometre que en el futur es restabliria lamonarquia i va acceptar que el príncep Joan Carles estudiés a Espanya, restant l'hereu d'Alfons XIII al seu exili aEstoril (Portugal).
Durant aquests anys es van iniciar les grans transformacions econòmiques i polítiques del franquisme. El fracàs de l'autarquia i el reconeixement internacional del règim —des de1955 Espanya era membre de l'ONU— van suposar un canvi important en l'orientació econòmica de l'Estat. Es van introduir mesures liberalitzadores de l'economia, i el capital estranger, atret per l'estabilitat política i la mà d'obra abundant i barata, va començar a invertir.
Els anys seixanta van ser els del miracle econòmic espanyol (desarrollismo), al qual van contribuir la massiva inversió de capital estranger, el turisme i l'emigració de treballadors espanyols als països europeus més rics. Elturisme va estar decisivament afavorit per la supressió dels visats d'entrada per als ciutadans de l'Europa Occidental. El requisit es va abolir el mes d'abril de1959 i aquell mateix any van entrar aEspanya més de quatre milions de turistes. El règim franquista no va renunciar a un cert control de l'economia, cosa que quedà palesa en els anomenats plans de desenvolupament. El primer pla de desenvolupament es va aplicar entre 1964 i 1967 (dirigit perLópez Bravo iLaureà López Rodó) i preveia els peculiars «pols de desenvolupament». El govern havia d'escollir determinades zones on instal·lar noves empreses (regions alternatives als focus tradicionals deCatalunya i elPaís Basc) i oferiria avantatges de tota classe a les firmes que decidissin acudir-hi.
Tot i que les previsions optimistes respecte als pols de desenvolupament no es van complir —una cosa característica d'aquest tipus d'assaigs dirigistes— els indicadors d'aquests anys de desenvolupisme van ser de vegades espectaculars. Van créixer les reserves de divises i el dèficit de la balança de pagaments es va reduir dràsticament fins que gairebé va desaparèixer.
L'atur era de l'1% el 1960 i va descendir en els dos anys següents, però, sobretot, hi va haver moments en què es va assolir un creixement anual delPIB del 8% i fins del 9% (en aquella època només ho superava elJapó) i l'ingrés per capita dels espanyols va augmentar el 70% només en quatre anys.
Van ser pols de promoció: Burgos i Huelva. Van ser pols de desenvolupament: la Corunya, Sevilla, Valladolid, Vigo i Saragossa.
Socialment, laclasse mitjana espanyola va créixer notablement en aquests anys i, en part, va esdevenir el sustentador social del règim. D'una altra banda, van ser temps de gran emigració del camp a la ciutat i del sud a les regions més riques, fenomen afavorit pels escassos resultats de la políticadesarrollista al camp. Les importacions d'aliments per cobrir aquests errors van amenaçar la balança de pagaments.
Amb l'arribada del turisme a les costes i d'una nova font d'ingressos van aparèixer noves formes de vida, juntament amb l'arribada a les fàbriques i a la universitat de les generacions que no havien participat en laGuerra Civil espanyola van posar de manifest les limitacions d'un règim autoritari car el nivell de llibertat personal i política no va augmentar de la mateixa manera. Per tant, entre 1966 i 1969, el protagonisme va ser de la política interior, mentre que en l'etapa precedent el més destacat corresponia a l'economia.
En la primera meitat dels anys seixanta, la política repressiva del règim encara es va fer notar amb rigor, per exemple, en l'execució del dirigent comunistaJulián Grimau, o en els 28 anys de condemna per aJosé Sandoval, membre del comitè central del mateix partit. El més significatiu, però, va ser l'aparició d'un nou tipus d'oposició, més arrelada a Espanya i menys lligada a l'estructura i la disciplina dels partits a l'exili. Les universitats, focus d'una contestació cada vegada més àmplia, i alguns sectors de l'Església, en són bons exemples. Però la classe mitjana que havia aparegut en eldesarrollismo dels seixanta buscava instintivament menys coercions. En part, a causa de la mateixa cultura declasse mitjana; després, per la influència de latelevisió i les facilitats més grans per viatjar, i també pels milions de turistes de l'Europa rica i liberal que arribaven a Espanya durant la meitat de l'any.
D'una altra banda, elconsumisme va activar l'economia però també va acabar generant puges salarials per afrontar les necessitats creixents, i elssindicats verticals havien d'atendre aquestes demandes tant com poguessin.
Enmig d'aquesta oposició creixent però inarticulada va començar a assentar-se un nou tipus de representació sindical quan els treballadors van començar a nomenar els seus propis delegats per a les negociacions, que ignoraven el sindicalisme vertical. Eren les «comissions obreres», que amb el temps van adquirir força pròpia, especialment a partir de 1964, quan van participar en les deliberacions del conveni col·lectiu del metall. Inicialment, en la coordinació d'aquestes comissions, hi van participar sindicalistes comunistes (Marcelino Camacho), però també alguns falangistes idealistes desil·lusionats amb el règim de Franco.
Amb el temps, elPCE va acabar dominant l'organització des de dins, i va culminar la trajectòria estratègica iniciada els anys cinquanta, adaptant-la als anys seixanta amb l'anomenada «aliança de les forces del treball i la cultura».
Dins l'aperturisme controlat dels anys seixanta figurà la tolerància a l'edició d'obres en català (Edicions 62), no tant per un exercici de benevolència gratuïta, sinó més aviat acceptant la realitat que, malgrat les prohibicions, a Catalunya s'editava cada vegada més literatura en la llengua nacional.
Una altra manifestació de l'empenta contestatària que remuntava a Catalunya va ser laCaputxinada, el tancament de professors i estudiants al convent dels caputxins de Sarrià, en protesta per les multes imposades a un grup de prominents intel·lectuals (1966).
D'aquest esdeveniment en va sorgir elSindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. A partir d'aquí es va organitzar una Taula Rodona de partits i el 1969 es creà la Coordinadora de Forces Polítiques clandestines. Dos anys més tard, i amb l'agregació de nous grups polítics, es va fundar l'Assemblea de Catalunya, a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona.
Tot aquest conjunt de factors feien que el sistema mateix s'autoalliberés. De fet, les tendències dels prohoms del règim eren cada vegada més difuses. Els vells falangistes prominents estaven arraconats, l'exèrcit se centrava en la modernització dirigida pels nord-americans i els tecnòcrates no eren ja només de l'Opus Dei.
Franco començava a preparar la seva successió, la qual cosa va comportar l'ascens de l'almirallLuis Carrero Blanco, home en qui confiava personalment però que també encarnava la línia més dura del règim. D'una altra banda, el juny de 1969, el príncepJoan Carles de Borbó, fill deJoan de Borbó i Battenberg i net d'Alfons XIII, va ser proposat per les Corts com a successor en la direcció de l'Estat, com a futur monarca.
El ressorgiment del moviment obrer i estudiantil organitzat, la creixent oposició política de les forces clandestines —sovint abonades per l'Església de base— i el nacionalisme basc i català, van impulsar el règim a una lleugera obertura —«l'esperit del 12 de febrer»— propiciat perCarlos Arias Navarro a conseqüència de l'assassinat de l'almirallCarrero Blanco i la malaltia del dictador car el 14 d'octubre de 1975, Franco queia greument malalt i s'iniciava una llarga agonia (acompanyat de relíquies que els bisbes franquistes duien a la seva habitació) que va acabar el 20 de novembre de 1975. Abans, però, al setembre, havia signat les penes de mort de cinc militants delFRAP i d'ETA.
La mort del dictador i la seva successió per part del príncepJoan Carles com acap d'Estat van obrir la transició cap a un sistema polític basat en unademocràcia parlamentària.
Durant aquest període el règim va mostrar una debilitat creixent, que anava aparellada al deteriorament en l'estat de salut de Franco. En una situació d'avançada indefinició ideològica, les decisions personals del cap d'Estat, com a àrbitre entre faccions i capelletes, havien adquirit una excessiva influència. Ell mateix s'havia deixat anar envoltant per la influència de familiars, addictes i camarilles, i per això la seva influència real va tendir a decréixer. D'una altra banda, la majoria dels homes del règim eren conscients de l'escàs ascendent que tenien sobre la societat espanyola i, per tant, havien perdut confiança en ells mateixos. L'anomenat escàndol financerMatesa, que va esquitxar la tecnocràcia de l'Opus, va culminar aquest panorama.
Encara que la bel·ligerància contra el règim no va ser socialment generalitzada —hi prevalia una actitud de displicència i desinterès— l'oposició sí que havia guanyat confiança i així va continuar fins a la mort del dictador.
En aquest context va fer la seva aparició, ja al principi del període, el fenomen de l'independentisme armat al País Basc, encarnat en l'organitzacióEuskadi ta Askatasuna (ETA), que ja a l'agost de 1968 va dur a terme el seu primer atemptat reivindicatiu. La reacció de les forces de seguretat contra aquesta i altres accions va comportar la detenció de diversos activistes que van ser jutjats i condemnats a mort en els anomenatsprocessos de Burgos, al final de 1970. Les sentències van originar una àmplia i furibunda condemna en diversos països europeus, i a Catalunya, personalitats de l'elit cultural es van tancar com a protesta al monestir de Montserrat.
A les accions d'ETA (que es van incrementar dràsticament a partir de maig de 1975), s'hi van sumar les d'altres comandos d'extrema esquerra, entre els quals cal destacar elFRAP (Front Revolucionari Antifeixista Patriòtic), que propugnava un model albanès. El règim va reaccionar amb duresa i va decretar diverses penes de mort contra el militant anarquista catalàPuig Antich (primavera de 1974) i diversos membres d'ETA i del FRAP (setembre de 1975) la qual cosa va provocar un enorme rebuig internacional i l'aïllament diplomàtic del règim. Diversos sectors de l'Església també es van sumar a l'ofensiva, i la primavera de 1974 Antonio Añoveros, bisbe de Bilbao, va atacar públicament la prohibició del lliure ús de la llengua basca, i malgrat que va ser deportat, la jerarquia eclesiàstica, i fins i tot el Vaticà, li van donar un suport clar.
En aquells moments, el règim vagarejava entre les tendències liberalitzadores i les regressives. La pressió internacional pels processos de Burgos va fer que Franco decretés l'amnistia dels condemnats a mort. Però l'escàndol Matesa va contribuir a l'ascens del nou falangisme tecnocràtic, amb persones comCruz Martínez Esteruelas o el professorVelarde Fuentes.
D'una altra banda, el juny de 1973 Franco va renunciar per primera vegada a les funcions de cap de govern i les va transferir a l'almirall Carrero Blanco, que immediatament va formar un nou gabinet, renovadorament conservador, al qual van tornar amb força els ministres falangistes.
L'ascens de l'almirallCarrero Blanco semblava que anticipés un futur d'ortodòxia franquista després de la previsible desaparició del dictador. Però el mes de desembre de1973, l'assassinat de l'almirall en un espectacular atemptat perpetrat per un comando d'ETA, en ple centre deMadrid, va comportar nous i inesperats canvis: el nou cap de govern va serCarlos Arias Navarro, que va omplir els ministeris de més personalitats falangistes i va reduir al mínim la participació dels tecnòcrates de l'Opus (fins i tot López Rodó va perdre la cartera d'afers estrangers). Però, amb gran sorpresa general, el nou gabinet no va trigar a llançar propostes aperturistes, com la d'organitzar «associacions polítiques» o la que deixava a la ciutadania poder elegir lliurement els alcaldes (febrer de1974).
Aquestes tendències es van accelerar sobtadament amb la primera gran crisi en la salut del dictador (juliol de 1974). Quan va acabar l'estiu, Franco va reprendre les seves funcions, però la camarilla familiar havia guanyat més influència sobre ell i cada vegada més figures del mateix règim van començar a comprometre's en la previsible transició.
L'any i mig següent va ser un període de desordre creixent, no solament polític, sinó també econòmic. La primera crisi petrolera a escala mundial va afectar molt negativament diversos sectors clau de l'economia espanyola, com per exemple, el turisme. A més, davant la incertesa política, la inversió estrangera es va contraure significativament. El panorama es va completar amb una desastrosa sequera, l'hivern de 1974 a1975. El desenvolupisme i la bonança econòmica que havien apuntalat el règim durant els anys seixanta ara rebien un cop ben dur.
L'oposició política continuava fent pressió, especialment en el front sindical, on els organismes oficials ja estaven en fallida i els empresaris mateixos pressionaven per desmuntar-la, atesa la seva incapacitat mediadora en els conflictes laborals. Al començament de 1975, el govern va autoritzar les primeres eleccions sindicals en fase d'enllaços i jurats d'empresa. Hi van concórrer sindicats de rerefons polítics ben diversos, llevat de laUnió General de Treballadors), propera alPSOE. Sí que ho van fer lesComissions Obreres, emparentades amb la línia comunista, que van obtenir el triomf.
En aquest estat, ja terminal, al règim franquista s'hi va sumar una nova i inesperada crisi internacional en elSàhara espanyol: El reiHassan II delMarroc va llançar una campanya per a l'annexió d'aquesta regió, rica enfosfats. Encara que l'ofensiva diplomàtica ja havia començat l'estiu de 1974, quan el monarca va reclamar el suport dels països àrabs, la pressió va pujar de to la tardor de 1975, coincidint amb un empitjorament de l'estat de salut de Franco.
Durant el període d'agonia del dictador, que es va allargar artificialment durant cinc setmanes, el Marroc va organitzar l'anomenadaMarxa Verda, que va dur a milers de civils fins als límits fronterers de la colònia espanyola i va estar a punt de provocar una guerra oberta. El 30 d'octubre, l'aleshores príncep Joan Carles va assumir interinament la direcció de l'Estat i amb el seu viatge al Sàhara va contribuir a desactivar la crisi.
El20 de novembre moria Franco i s'iniciava el que s'ha vingut a anomenar latransició democràtica espanyola.
Com que el règim va controlar l'educació durant 40 anys i la transició cap a la democràcia va ser gradual, alhora que hi va haver unaamnistia general per a tots els integrants o col·laboradors del règim franquista, hi ha qui argumenta que el franquisme, com a fet social, va perdurar a Espanya molt més enllà de1975 (l'anomenatfranquisme sociològic). Al contrari de l'Alemanya, on ladesnazificació va començar unes setmanes després de la mort d'Adolf Hitler, el procés dedesfranquització va emprendre's molt més lentament a la península:[22] la primera iniciativa legislativa al nivell nacional va fer-se esperar fins al 2007 amb l'aprovació de laLlei de memòria històrica.
Òbviament, això és objecte de controvèrsia i, de fet, l'ús del termefranquista de manera derogatòria ha estat relativament habitual en el debat polític en els darrers anys. Actualment, hi ha grups reduïts d'ultradreta que es declaren franquistes i reivindiquen obertament el règim franquista. Aquests grups defensen una visió de lahistòria d'Espanya coherent amb la que propagava el franquisme.
El17 de març de2006 l'Assemblea Parlamentària delConsell d'Europa que engloba un total de 46 països, condemnà unànimement les «greus i múltiples violacions de drets humans comeses a Espanya pel règim franquista entre 1939 i 1975». També va proposar que el dia18 de juliol de 2006 sigui considerat «dia oficial de condemna a la dictadura franquista» demanant que es permeti als historiadors l'accés lliure a tots els arxius de la Guerra Civil, per tal que es puguin analitzar tots els documents amb la màxima objectivitat possible.
Van signar l'acord tots els diputats, excepte elPP i la ultradreta.
En qualsevol cas, l'informe sosté que durant el règim franquista:
Entre les conclusions de l'informe «hi ha suficients evidències per provar que els abusos contra els drets humans sota el règim de Franco, foren extensius i sistemàtics» i proposa a la comissió que creï un comitè d'experts amb l'objectiu de recollir i avaluar tota la informació possible.
Per altra banda, des de l'any2010 unaquerella argentina contra els crims del franquisme, que és un conjunt de més de 150 querelles judicials, ha estat interposada davant d'un jutjat penal de l'Argentina pels delictes degenocidi icrims de lesa humanitat comesos a Espanya per ladictadura franquista entre el17 de juliol de1936 i el15 de juny de1977. La causa fou oberta per la jutgessaMaría Romilda Servini de Cubría acollint-se al principi dejurisdicció universal.[23]
Carmen Polo, la señora de Meirás aInternet Movie Database(anglès)Hollywood contra Franco aInternet Movie Database(anglès)Los caminos de la memoria aInternet Movie Database(anglès)
.svg)
.svg)