Aquest article tracta sobre la publicació periòdica. Vegeu-ne altres significats a «Diari (desambiguació)».
Primera pàgina del primer diari, del 1609.
Eldiari ojornal[1] és lapublicació periòdica que presenta notícies (cròniques,reportatges), elaborades perperiodistes, articles d'opinió o literaris i anuncis obra depublicistes i forma part dels mitjans de lapremsa. Els articles no signats que apareixen en un punt destacat del diari es consideren l'opinió de l'editor (article editorial, o simplementeditorial). Demés, el diari acostuma a fornir informació diversa als seus lectors:meteorològica,borsària, de lleure o cultural (com programació decinema iteatre), de serveis públics (com farmàcies de guàrdia, horaris i línies de transport o qüestions similars), i de vegades inclou tires còmiques i diversos tipus depassatemps. Les edicions dominicals solen incloure diversos tipus de suplements. A vegades, s'inclouen regals o diversos tipus de promocions comercials per incentivar la seva compra. Es distribueixen i venen en elsquioscos i en altres llocs propis per a això; de vegades s'anuncien o reparteixen de manera ambulant.
El diari s'identifica per un nom, que apareix reproduït a la capçalera de laprimera plana juntament amb elstítols. Tradicionalment, les pàgines dels diaris s'anomenenplanes.
Diferents diaris rivalitzen a defensar diferents postures públiques (polítiques o ideològiques); tant si són òrgan oficial d'algunpartit polític (premsa de partit), o l'òrgan d'expressió d'un grup de pressió econòmic (patronal, sindical) o religiós (premsa catòlica); com si es consideren independents. Al contrari, poden ser l'única expressió autoritzada en unrègim totalitari.
En gairebé tots els casos i en diferent mesura, els seus ingressos econòmics, a més del preu per exemplar que cobren als seus lectors i de lasubscripció dels subscriptors que reben el diari a domicili, es basen en la inserció de publicitat. I en alguns casos com el de la premsa gratuïta, la publicitat és la sola font de finançament.
Els diaris generalistes es destinen al públic en general, per la qual cosa el seu estil és clar i concís, i el seu contingut molt variat, però sempre dividit en dues seccions generals: informació i opinió, dividides al seu torn en subseccions: informació nacional, internacional, local, societat, cultura, ciència, salut, economia, esports, agenda, anuncis, etcètera i, en el cas de l'opinió dividida en: editorial, articles de fons, cartes al director, columnes, crítiques (cinematogràfica, televisiva, esportiva, teatral, musical), cròniques, humor gràfic, etc.
Alguns diaris han adquirit fama gràcies a l'acceptació d'alguna de les seves seccions en particular, ja sigui perquè la secció sigui destacada en comparació d'altres diaris, o que aquesta tingui algun distintiu peculiar; per exemple, un diari en pot atraure més clientela perquè la seva secció d'"anuncis classificats" té fama de ser molt més completa.
Els diaris poden estar més enfocats a temes específics com, per exemple, les finances (premsa econòmica), la política, la informació local (premsa local), els successos, els esdeveniments socials (premsa del cor), etc.; en aquest cas es parla de diaris especialitzats. A vegades s'utilitza una designació per colors: premsa groga o sensacionalista, premsa salmó o econòmica (pel color del paper en què s'imprimeixen alguns prestigiosos diaris financers), premsa del cor o rosa (la que tracta sobre la vida de persones famoses).
La premsa diària es distingeix per laimpressió enpaper barat, al contrari de les revistes, més il·lustrades, a tot color i impreses en paper de qualitat. Aquesta darrera forma de publicació ha experimentat una gran diversificació que li ha permès resistir millor a la competència dels mitjans de comunicació electrònics.
Venedors de diaris aRio de Janeiro el1899.Portada del primer número delDiari de Barcelona
Abans de la invenció de la impremta, els governants feien circular notícies regulars de les seves accions.Juli Cèsar, durant laRepública Romana, va manar de publicar a les principals ciutats una llista d'esdeveniments importants, anomenadaActa Diurna ("esdeveniments del dia"), que va aparèixer vers l'any59 aC, per tal de mantenir informats els ciutadans. L'Acta, gravada en pedra o metall, es posava en llocs públics concorreguts, com els banys, i informava d'escàndols, campanyes militars, judicis i execucions, és considerada com el primerperiòdic diari de la història.[2]
A laXina vers el final de ladinastia Han (segles ii iiii), el govern produïa uns fulls de notícies, anomenatstipao (邸报pinyin: dǐ bào), que eren distribuïts entre els funcionaris de la cort. Entre el713 i el734, durant ladinastia Tang, es va publicar elKaiyuan Za Bao ("Butlletí de la Cort") que publicava notícies del govern essent ser escrit a mà sobre seda i llegit pels funcionaris del govern. La primera referència d'un periòdic privat publicat aPequín data del1582, durant les darreries de ladinastia Ming.[3]
A Europa durant l'Edat moderna l'augment de la interacció transfronterera va crear una creixent necessitat d'informació que es va abordar amb fulls de notícies manuscrits. El1556, el govern de laRepública de Venècia va fer la primera publicació mensual de notícies la "revista"Notizie scritte a un preu d'unagazette (aquestamoneda veneciana deplata acabaria per donar nom a la publicació).[2] Aquestes publicacions van ser butlletins escrits a mà que s'utilitzaven per a transmetre notícies polítiques, militars i econòmiques de manera ràpida i eficient a les ciutats italianes entre els segles xvi ixviii, encara que incloïen algunes de les característiques dels diaris, generalment no són considerades veritables periòdics[4]
No obstant això, cap d'aquestes publicacions compleixen plenament els criteris clàssics que caracteritzen els diaris atès que normalment no són destinades al públic en general i els temes tractats són restringits.
Tot i la invenció de laimpremta a mitjans delsegle XV no seria fins al segle xvii quan es produiria l'expansió de la premsa impresa, de fet el nom de “premsa” fa referència a la premsa d'impremta, l'aparell que s'utilitzava per imprimir.[5]
El diari més veterà que encara opera avui en dia és elPost- och Inrikes Tidningar, el diari oficial deSuècia, que va ser fundat el1645. ABarcelona el primer periòdic es va publicar l'1 d'octubre de1792, elDiari de Barcelona, imprès perPere Pau Husson de Lapezaran, un impressor d'origen napolità, i amb algunes interrupcions es va publicar fins a ladècada dels noranta del segle xx. La generalització dels diaris va haver d'esperar a la societat industrial: va ser a partir de mitjan segle xix quan es va experimentar un gran desenvolupament d'aquests mitjans.
El1884,Ottmar Mergenthaler va concebre la idea de lalinotip, una màquina que modelava línies senceres de lletres ambplom líquid. Aquest invent va iniciar tota una època que va durar gairebé unsegle. La invenció i la difusió deltelègraf durant la segona meitat del segle xix també tindria un impacte en la premsa atès que permetia l'enviament de les notícies en minuts a grans distàncies.
El 1962, el diariLos Angeles Times va començar a accelerar les seves linotips ambcintes perforades icomputadoresRCA, després d'automatitzar l'alineació i els hifenes en el text en columnes. Això va augmentar l'eficiència dels operadors manuals de les linotips en un 40%. El1973, la companyia Harris Corporation va introduir terminals de correcció electrònics, (l'inici delWYSIWYG) que ràpidament van ser imitats per altres companyies com ATEX iDigital Equipment Corporation entre d'altres. Aquestes terminals lliuraven tires de text sobre pel·lícula (l'anomenada lletra freda, que va reemplaçar a la lletra calenta de les linotips).
Lamida del paper de la premsa varia molt tot presentant particularitats segons els països, tanmateix hi ha una tendència a reduir la mida de paper per abaratir el cost:[8][9]
Full gran, mida llençol obroadsheet: 749 mm per 597 mm, utilitzat sovint per la premsa de qualitat. Als Estats Units predomina aquest format amb sis columnes, amb una estructura en fascicles (política, economia, esports, etc.) i una utilització important del color i de la informació gràfica,[10] en són exemplesUSA Today,The Washington Post,The New York Times,Chicago Tribune oThe Boston Globe. També ha estat el format tradicional dels diaris britànics de qualitat, en aquest cas amb vuit columnes, fins a mitjans de ladècada del 2000 quan van començar a adoptar altres formats més petits per competir amb els diaris sensacionalistes i la premsa gratuïta que utilitzen aquest format,[10] però encara en resten alguns comThe Daily Telegraph,The Sunday Times o elFinancial Times. Entre els diaris francesos el llençol també és el format predominant, en aquest cas a set o vuit columnes.[10]
Nordisch: 570 mm per 400 mm, és el format d'alguns dels principals diaris alemanys, tant de qualitat com elSüddeutsche Zeitung (el diari de qualitat de més tiratge d'Alemanya), elFrankfurter Allgemeine Zeitung oDie Welt, però també del diari sensacionalistaBild que té el major tiratge d'exemplars d'Europa.[11]
Rhenish: és un format comú entre els diaris alemanys amb diferents variants (350 mm per 510 mm, 350 mm per 520 mm i 360 mm per 530 mm). En són exemples elWestdeutsche Allgemeine Zeitung publicat aEssen, elRheinische Post deDüsseldorf o elSüdwest-Presse d'Ulm.
Tabloide: la meitat de la mida del llençol, 380 mm de llarg per 300 mm d'ample. En els països anglosaxons ha estat tradicionalment el format dels diaris sensacionalistes comThe Sun,Daily Mirror oNews of the World, sovint el termetabloide s'utilitza com a sinònim de diari sensacionalista. Quan diaris de qualitat comThe Independent primer iThe Times més tard van passar a publicar-se en aquest format es va encunyar el termecompact per diferenciar-los dels tabloides.
Al nombre d'exemplars venuts en un sol dia se l'anomena difusió o circulació, i s'usa com una forma de definir les escales de preus per a la inserció dels anuncis publicitaris. A Catalunya existeix des de l'any2005 laFundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC) que des del2007 edita periòdicament un estudi d'audiències anomenatBaròmetre de la Comunicació i la Cultura basant-se en unamostra de 40.000 entrevistes als territoris de parla catalana.[12] A nivell de l'estat espanyol coexisteixen dos sistemes per mesurar l'audiència de la premsa: el control de la difusió que fa l'OJD, una empresa privada que audita els seus associats, i l'EGM que es fa mitjançant una enquesta amb una mostra de 30.000 entrevistes[13] a càrrec de l'AIMC.
Segons dades de l'associacióWorld Association of Newspapers del 2005, elJapó tenia cinc diaris amb difusions de més de 4 milions d'exemplars:Yomiuri Shimbun (més de 14 milions),Asahi Shimbun (més de 12 milions),Mainichi Shimbun (més de 5 milions),Nihon Keizai Shimbun iChunichi Shimbun. El segueix el diari sensacionalista alemanyBild amb una difusió de prop de 4 milions d'exemplars (3,8) que el fan la publicació de més difusió d'Europa. El segueixen amb més de dos milions d'exemplars el japonèsSankei Shimbun, els xinesosCanako Xiaoxi iRenmin Ribao (Diari del poble, l'òrgan oficial del Partit Comunista Xinès) seguit del japonèsTokyo Sports i el sensacionalista britànicThe Sun a l'onzena posició. A la dotzena posició hi havia el diariChosun Ilbo deCorea del Sud seguit dels estatunidencsUSA Today iThe Wall Street Journal, el britànicDaily Mail i els sud-coreansJoongang Ilbo iDong-A Ilbo amb difusions per sobre dels 2 milions d'exemplars.[11]
Hi ha països on hi ha la tendència a tenir diaris que es difonen per tot el seu territori, la Gran Bretanya n'és un exemple proper, però d'altres tenen una estructura de difusió regional, així tenim que aFrança la premsa regional presenta uns nivells de difusió parells a la de la premsaparisenca, el mateix passa als Estats Units, elCanadà oAlemanya (amb l'excepció del sensacionalistaBild).
A Catalunya, segons elDepartament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, l'any 2007 hi havia 25 capçaleres de diari, de les quals 10 en català i 12 gratuïtes, amb una audiència de 2.706.000 lectors. I el 2006 havia 144 capçaleres de revistes i setmanaris, de les quals 74 eren en català i 60 gratuïtes, amb una audiència de 2.296.000 lectors.[14] Segons elBaròmetre de la Comunicació i la Cultura publicat el maig del 2011,[15] l'audiència dels diaris era de 2.820.000 persones (el 29,3% utilitzaven el català i el 85,2% l'espanyol), mentre que la de les revistes i altres publicacions periòdiques era de 4.297.000 persones (el 48,7% utilitzava el català i el 76,3% l'espanyol).
Els diaris amb més difusió i més lectors de Catalunya sónLa Vanguardia iEl Periódico. Encatalà les majors audiències corresponen a l'Avui,El Punt i la versió catalana d'El Periódico.[15] DeldiariAra i de la recent aparició el maig del 2011 de la versió catalana deLa Vanguardia encara no hi ha dades d'audiència ni al Baròmentre de la FUNDACC ni a l'EGM. Pel que fa a la difusió dels diaris en català, segons les dades de l'OJD del 2010,[16] l'Ara tindria untiratge mitjà de 30.737 exemplars i una difusió mitjana de 17.819, l'Avui 29.993 i 22.200 iEl Punt 26.903 i 20.571 exemplars respectivament. (No hi ha dades separades per a la versió catalana deEl Periódico.)
Evolució de la difusió de la premsa diària a Catalunya[17]
A lesIlles Balears, segons elBaròmetre de la Comunicació i la Cultura publicat el maig del 2011,[18] l'audiència dels diaris era de 488.000 persones (el 3,5% utilitzaven el català i el 98,6% l'espanyol), mentre que la de les revistes i altres publicacions periòdiques era de 670.000 persones (el 26,5% utilitzava el català i el 87,8% l'espanyol). El Diari més llegit ésÚltima Hora seguit delDiario de Mallorca,[18] en català hi ha elDiari de Balears.
AlPaís Valencià, segons elBaròmetre de la Comunicació i la Cultura publicat el febrer del 2009,[19] l'audiència dels diaris era d'1.279.000 persones (el 0,2% utilitzaven el català i el 98,3% l'espanyol), mentre que la de les revistes i altres publicacions periòdiques era d'1.944.000 persones (el 3,0% utilitzava el català i el 93,9% l'espanyol). El diari més llegit ésLevante-EMV seguit del diari esportiuMarca, els lectors de Levante-EMV es concentren a la província de València, a la d'Alacant el diari més llegit ésInformación mentre que a la de Castelló ho ésEl Periódico Mediterráneo.[19]
Tradicionalment un diari genera el 70–80% dels ingressos de la publicitat, i la resta de les vendes i les subscripcions.[20] La part del diari que no és publicitat s'anomenacontingut editorial,matèria editorial, o simplementeditorial, tot i que aquest últim terme també s'usa per referir-se específicament als articles on el diari i els seus escriptors convidats expressen les seves opinions. (Aquesta distinció, no obstant, es va anar desenvolupant en el temps;– els primers editors com Girardin (França) i Zang (Àustria) no sempre distingien entre el contingut pagat i el contingut editorial.). Elmodel de negoci de tenir publicitat per pagar part del cost de la impressió i distribució dels diaris (i els sempre esperats beneficis) en lloc de comptar amb els subscriptors per a pagar tot el cost va ser ideat per primera vegada, segons sembla, el 1833 perThe Sun, un diari que es publicava a la ciutat de Nova York. En lloc de cobrar 6 centaus per còpia, que era el preu habitual dels diaris en aquell moment, van passar a cobrar 1 centau, i pagaven la diferència amb la publicitat[21]
Evolució dels anuncis als diaris dels Estats Units.[22]
Els diaris en països de fàcil accés ainternet s'han vist afectats per la caiguda dels anunciants tradicionals. Botigues i supermercats en el passat volien publicar anuncis als diaris, però amb la consolidació d'internet són menys propensos a fer-ho ara.[23] A més, els diaris veuen com els anunciants tradicionals canvien a noves plataformes. Els classificats dels diaris es desplacen també a pàgines d'internet. Els anunciants nacionals s'estan traslladant als continguts digitals, plataformes de continguts i al mòbil.
En la dècada del2010 emergeix elpublirreportatge. Són el més oposat als editorials, ja que un tercer paga per incloure quelcom al paper. Els publirreportatges sovint anuncien nous productes, com nous dissenys per equipaments de golf, nous tipus de cirurgia làser o medicaments per baixar el pes. El to general és més proper al d'unanota de premsa que no pas al d'una notícia objectiva. Aquests articles sovint es distingeixen clarament del contingut editorial a través del disseny de la pàgina o amb un títol que mostra que és un anunci. No obstant això, hi ha una preocupació creixent per la barreja entre el contingut editorial i els publirreportatges.[24]
El diari israeliàHaaretz en les seves edicions enhebreu i enanglès
Fins a l'aparició dels diaris gratuïts de qualitat, els estudis de mercat indicaven una caiguda imparable de la venda de diaris i de la seva lectura en general, però amb l'entrada de la premsa gratuïta créixer la lectura de diaris, i es va produir un repunt en les vendes dels de pagament.
El públic lector està en una lenta disminució en molts països desenvolupats a causa de la creixent competició de la televisió i la Xarxa (que competeix per la publicitat, especialment els anuncis de treball). Cal dir, però, que davant els mitjans audiovisuals, la premsa escrita presenta l'avantatge de donar més detalls sobre les notícies i d'informar normalment des d'una altra perspectiva sobre els esdeveniments, és el que es diuen mitjans o freds i mitjans calents. El Congrés Mundial de Diaris, anual, que es convocà en la seva 57a edició a Nova York el juny de 2004, va reportar que la difusió va pujar en només 35 de 208 països estudiats, majoritàriament en països en desenvolupament, sobretot la Xina. Aquests són alguns dades utilitzades per l'estudi:
Xina: 85.000.000 còpies distribuïdes en total al dia
Índia: 72.000.000 còpies distribuïdes en total al dia
Japó: 70.000.000 còpies distribuïdes en total al dia
EUA: 55.000.000 còpies distribuïdes en total al dia
Disminució de 2,2% de la difusió total en 13 dels 15 països de la Unió Europea abans de l'1 de maig de 2004, amb baixes de 7,8% a Irlanda, 4,7% a Gran Bretanya, i 4% a Portugal.
Creixement de 16% dels diaris lliures / gratuïts al llarg del 2003
Molts diaris britànics de fulla gran estan canviant al format tabloide, puix que això sembla atraure lectors més joves.
Els diaris impresos es complementen en l'actualitat mitjançant edicions digitals perinternet, que s'actualitzen amb major periodicitat que la diària (fet que s'indica amb l'hora i el minut de la versió actualitzada), i permeten una difusió mundial. Alguns només es presenten en aquest format electrònic, sense suport de paper.
A la fi de ladècada del 1990 la disponibilitat de notícies 24 hores del dia per mitjà dels canals de televisió dedicats a la informació, com la cadena3/24 deTelevisió de Catalunya, i l'aparició de mitjans d'informació a través d'internet, comVilaWeb, van provocar un qüestionament delmodel de negoci de la majoria dels diaris dels països desenvolupats. Eltiratge de la premsa de pagament ha disminuït al mateix temps que elsingressos per publicitat, que constitueix el gruix dels ingressos de la majoria dels diaris, s'ha anat desplaçant vers els nous mitjans de comunicació, el que ha comportat una disminució general delsbeneficis. Molts diaris de tot el món va llançar edicions en línia en un intent de seguir o mantenir l'audiència.
Tanmateix, a la resta del món, on la impressió i distribució són molt més barates, l'augment de l'alfabetització, l'increment de la classe mitjana i d'altres factors han compensat amb escreix les pèrdues degudes a l'aparició dels mitjans electrònics i l'audiència dels diaris continua creixent.[25]
↑Timothy Brook, The Confusions of Pleasure: Commerce and Culture in Ming China, 1998 Berkeley: University of California Press.ISBN 0-520-22154-0. Pàgina xxi.
↑Infelise, Mario. "Roman Avvisi: Information and Politics in the Seventeenth Century." Court and Politics in Papal Rome, 1492–1700. Cambridge: Cambridge University Press, 2002. pàg. 212, 214, 216–217
↑Weber, Johannes.Strassburg, 1605: The Origins of the Newspaper in Europe, 2006, p. 387–412.
.jpg)
