 | «Deures» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Treball escolar». |
Eldeure és l'obligaciómoral de fer o deixar de fer quelcom, independentment deldesig d'acomplir-lo, fer d'acord amb l'imperatiu categòric segons el punt de vista kantià. Es relaciona amb lallibertat, ja que és laconsciència la que impulsa a exercir ellliure albir de manera que no contradigui el deure, per tranquil·litzar elsescrúpols i actuarèticament. La disciplina que estudia el deure s'anomenadeontologia.
Ciceró va estudiar el deure aDe Oficiis (44 aC), un assaig filosòfic en forma de carta al seu fill. Influït per l'estoïcisme, afirma que tot home ha de conèixer el seu deure per poder complir-lo i ser un ciutadà ambhonor. Aquest deure pot venir de quatre fonts:[1]
Els deures específics imposats per la llei o la cultura varien considerablement, segons la jurisdicció, la religió i els costums socials.
El deure[2] també es percep sovint com una cosa que es deu al propi país (patriotisme), o a la pròpia pàtria o comunitat.
Els deures cívics podrien incloure aspectes com obeir la llei, pagar impostos, preveure una defensa comuna, votar a les eleccions i referèndums, formar part d'un jutjat davant la demanda de fer-ho, declarar com a testimoni en delictes al carrer, comunicar malalties contagioses, oferir-se com a voluntari per serveis públics, donar sang periòdicament, o promoure la revolució contra un govern injust.
Lesobligacions específiques sorgeixen en els serveis realitzats per un ministre d'una església, per un soldat o per qualsevol empleat o servidor públic.[3]
El no compliment d'aquests deures pot derivar en un delicte, tal com passa per exemple amb la llei militar dels EUA. Entre aquests deures hi ha el de protegir la vida en medicina, o treballar amb responsabilitat professional en el camp de l'advocacia.
Alguns exemples d'obligacions legals inclouen el deure de no actuar amb negligència, el deure de defensar l'assegurat per part d'una asseguradora, el deure de rescatar una persona en perill, el deure de participar alsufragi obligatori, el deure d'advertir dels perills, el deure d'evitar causarnegligència infantil, el deure de complir elscontractes, o el deure de tenir cura del medi ambient.[4]
En la majoria de les cultures, s'espera que els nens assumeixin deures en relació amb les seves famílies. Això pot prendre la forma de comportar-se de manera que es mantingui l'honor de la família als ulls de la comunitat, contraure matrimonis concertats que beneficiïn l'estatus de la família o tenir cura de familiars malalts. Aquest sentit del deure orientat a la família és un aspecte particularment central dels ensenyaments deConfuci, i es coneix comxiao, opietat filial. Com a tal, els deures de pietat filial han tingut un paper enorme en la vida de les persones a l'est d'Àsia durant segles. Per exemple, el quadreLady Feng i l'ós, de l'antiga Xina, representa l'acte heroic d'una consort de l'emperador col·locant-se entre el seu marit i un ós arrasat. Això s'ha de prendre com un exemple d'un comportament filial admirable. La pietat filial es considera tan important que, en alguns casos, supera altres virtuts cardinals: en un exemple més modern, "preocupacions per la pietat filial del mateix tipus general que motiven les dones a dedicar-se al treball de fàbrica a Corea, Japó, Taiwan, Malàisia, Singapur, Indonèsia i altres llocs d'Àsia són citats habitualment per les prostitutes tailandeses com una de les seves raons principals per treballar en elcomerç de la pell ".[5]
El deure varia entre diferents cultures i continents. El deure aÀsia iAmèrica Llatina sol tenir més pes que ala cultura occidental. Segons un estudi fet sobre les actituds enversles obligacions familiars: "Els adolescents asiàtics i llatinoamericans posseïen valors més forts i expectatives més grans pel que fa al seu deure d'ajudar, respectar i donar suport a les seves famílies que els seus companys d'origen europeu".[6]
Latradició del deure està profundament arrelada entre la cultura tant asiàtica com llatinoamericana i contribueix en gran manera en el fort sentit del deure que existeix en comparació amb les cultures occidentals. Michael Peletz parla del concepte de deure al seu llibreGender, Sexuality, and Body Politics in Modern Asia: "Les nocions de deure filial... s'invoquen habitualment per mobilitzar les lleialtats, la força de treball i altres recursos dels nens en els interessos ostensibles de la llar i, en alguns casos, els del clan del llinatge en conjunt. Per tant, les doctrines de pietat filial... adaptades a elles poden ser, en conseqüència, una font de gran consol per als ancians, però també poden ser experimentades com a estressants, repressives o ambdues per aquells a qui se'ls demana honrar els desitjos dels seus pares (i dels avis) i les expectatives no expressades".[7]
Unmatrimoni concertat és un exemple d'un deure esperat en algunes parts de l'Àsia i l'Orient Mitjà. En un matrimoni concertat relacionat amb el deure, s'espera que la dona s'instal·li amb la família i la llar del marit per criar els seus fills. La residència patrilocal és habitual; poques vegades l'home es trasllada a viure amb la dona, o se li permet a la parella casada començar la seva pròpia llar i viure en un altre lloc. Han de proveir a tota la família en mà d'obra i cura de les granges i la família. Les generacions més grans depenen molt de l'ajuda de les famílies dels seus fills i néts. Aquesta forma de deure respon a mantenir intacte elllinatge d'una família i complir amb les necessitats de la gent gran.
Kant basa tota la seva ètica en el deure, oposant-se així a les ètiques materials basades en manaments concrets. Creia que laraó permetia conèixer el mateix deure en cada situació i que acomplir-lo era l'únic motiu vàlid per a l'acció, i no pas per aconseguir un bé o evitar un càstig.
W.D.Ross distingeix entre set tipus de deures, que serien subjacents alsmanaments concrets (tant de lareligió com leslleis concretes de cadapaís). Aquests són el deure debeneficència:obligació d'ajudar els altres; el deure de la no maleficiència: evitar ferir o perjudicar els altres; el deure de lajustícia: assegurar que cadascú rep el que li pertoca; el deure de la millora: obligació de millorar la pròpia manera de ser; el deure de lareparació: si s'incompleix el segon deure, cal esmenar elmal en la mesura del possible; el deure de lagratitud, i el deure de mantenir les promeses.
Friedrich Nietzsche és un dels crítics més ferotges del concepte de deure. "Què destrueix un home més ràpidament", pregunta, "que treballar, pensar i sentir sense necessitat interior, sense cap desig personal profund, sense plaer, com un simple autòmat del "deure"? (L'Anticrist, § 11) Nietzsche afirma que la tasca de tota l'educació superior és "convertir els homes en màquines". La manera de convertir els homes en màquines és ensenyar-los a tolerar l'avorriment. Això s'aconsegueix, diu Nietzsche, mitjançant el concepte de deure. (Crepuscle dels ídols, "Escaramusses d'un home prematur" § 9.29) Els escrits d'Arthur Schopenhauer, entre ellsSobre la base de la moral, van tenir un efecte profund en Nietzsche i el van portar a considerar que la moral no es basava en la "compassió o la simpatia", sinó en la superació de la vida mitjançant la voluntat de poder.
Ayn Rand, una admiradora juvenil de Nietzsche, va ancorar la seva moral contra la noció de deure de Kant. "En una teoriadeontològica, tots els desitjos personals estan fora de l'àmbit de la moral; un desig personal no té cap significat moral, sigui un desig de crear o un desig de matar. Per exemple, si un home no manté la seva vida pel deure, aquesta moral no fa cap distinció entre suportar-la amb treball honest o robatori. Si un home vol ser honest, no mereix cap crèdit moral; tal com diria Kant, aquesta honestedat és 'lloable', però sense 'importància moral'"[8]
