Detroit Pistons és una franquícia debàsquet de l'NBA amb seu aDetroit a l'estat deMichigan. Participa en laDivisió Central de laConferència Est de l'NBA. Els Pistons es van fundar el 1941. Primer van jugar a l'NBL fins a la seva entrada a l'NBA el 1948. Fins al 1957 l'equip va jugar aFort Wayne a l'estat d'Indiana. Entre les reeixides de la franquícia hi ha dos campionats de l'NBL i altres tres de l'NBA, dos d'ells consecutius el 1989 i el 1990, i el tercer el 2004. També compten amb set títols de conferència i 15 de divisió (quatre d'ells pertanyen a l'NBL). Els seus partits locals es juguen al pavellóLittle Caesars Arena.
Fundada el1941 aFort Wayne, per Fred Zollner, és la franquícia més antiga de l'NBA.
En la dècada dels 80, van formar un equip amb:Isiah Thomas, Bill Laimbeer, Vinnie Johnson, Joe Dumars, Rick Mahorn iDennis Rodman. Pel seu estil de joc físic, i la intensitat amb la que s'enfrontaven als seus rivals, els Pistons es van guanyar el sobrenom de «Bad Boys». Així, van arribar a les finals delsplayoffs, que van perdre contra elsLakers. Un any més tard es va repetir la final de l'NBA, però aquesta vegada els «Bad Boys» van guanyar el títol. L'any següent, el1990, van guanyar un segon campionat derrotant elsBlazers.
El2000, després d'uns anys de transició mentre les estrelles de la dècada dels 80 es jublilaven, els Pistons van protagonitzar un traspàs amb elsMagic, en el qual van canviar dos jugadors pel que encara era jugador franquícia,Grant Hill. Un d'ells va serBen Wallace (Big Ben), que va ser la primera pedra dels nous Pistons. Des de llavors, han envoltat Ben d'estrelles emergents, com Chauncey Billups,Richard Hamilton,Tayshaun Prince iRasheed Wallace. Entrenats perLarry Brown van guanyar el títol de2004 contra elsLakers, en una final que semblava que la guanyarien els deLos Angeles.
La franquícia va ser fundada sota el nom deFort Wayne Zollner Pistons, un equip de l'NBL que jugava al North Side High School Gym, a Fort Wayne. Zollner Corporation, el propietari del qual era Fred Zollner, era una factoria que manufacturava pistons per a cotxes i camions. El 1948 l'equip es va convertir enFort Wayne Pistons, i competeix a laBasketball Association of America. Zollner va reeixir que l'NBL i l'BAA s'unissin i formessin l'NBA. Des d'aquell moment, els Pistons van començar a jugar a l'NBA. Liderats per la seva estrella George Yardley, Fort Wayne Pistons va ser una franquícia molt popular a la lliga i va arribar a les finals el1954 i el1955, que ambdues va perdre.
A l'equip la ciutat de Fort Wayne se li estava començant a quedar petita, per la qual cosa el1957 Zollner va portar als Pistons aDetroit, una ciutat molt més gran que no havia tingut cap equip professional de bàsquet en una dècada. El1947 la ciutat va perdre els Detroit Gems de l'NBL, que es va mudar aMinneapolis i prendre el nou nom deMinneapolis Lakers (ara aLos Angeles) i elsDetroit Falcons de l'BAA, que van desaparèixer. Els nous Detroit Pistons van jugar a l'Olympia Stadium (en aquells dies el pavelló delsDetroit Red Wings de l'NHL) durant les quatre primeres temporades, fins que es van mudar al Cobo Arena. L'equip era una decepció constant, tant en l'esportiu com en el financer.
Durant les dècades dels60 i70, els Pistons es van caracteritzar per plantilles individualistes i febles. Algunes de les estrelles que van jugar en aquests equips van ser Dave DeBusschere,Dave Bing, Jimmy Walker i Bob Lanier. DeBusschere després va ser l'entrenador més jove de la història de l'NBA amb 24 anys, dirigint l'equip des de la temporada 1964-65 fins a la temporada 1966-67, alhora que jugava amb els Pistons (fent d'entrenador-jugador). A la fi de1968, DeBusschere va ser traspassat alsNew York Knicks a canvi de Howard Komives i Walt Bellamy, on va guanyar dos campionats. L'era de Bing i Lanier va tenir bons anys, però eren frenats pelsMilwaukee Bucks del joveLew Alcindor i pelsChicago Bulls, equips més forts que jugaven en la seva pròpia divisió. En els anys 70 del segle xx l'equip només va arribar als playoffs en quatre temporades i en tres van ser eliminats tot just començar. El1976 van aconseguir arribar a les Semifinals de Conferència, però van caure ambGolden State Warriors en sis partits.
El1974 Zollner va vendre l'equip a Bill Davidson, que es va quedar com el propietari principal del club. Disgustat amb la localització de l'equip al centre deDetroit, Davidson els va mudar al suburbi dePontiac el1978. Hi van jugar alPontiac Silverdome, una estructura construïda pelfutbol americà professional i la seu delsDetroit Lions en aquells dies.
L'equip va tocar fons a la fi dels anys setanta i principi dels vuitanta. Va completar desastroses temporades el 1979-80 (16 victòries i 66 derrotes) i el 1980-81 (5 victòries més). En la temporada 1979-80 els Pistons van perdre els catorze últims partits, en ajuntar-hi les set derrotes amb les quals van començar la següent campanya sumaven en aquells dies el rècord de vint-i-u partits consecutius perduts.
Chuck Daly, ànima dels «Bad Boys» amb els quals va guanyar dos campionats el1989 i el1990.
En la temporada 1984-85 la teulada del Silverdome es va esfondrar durant una tempesta. A causa d'això, els Pistons van jugar els seus partits com a locals al Joe Louis Arena, al centre deDetroit. En elsplayoffs van caure en primera ronda davant delsNew York Knicks en cinc partits. A les Semifinals de Conferència de1985 van ser eliminats en una competida eliminatòria contra elsBoston Celtics. Això va deixar clar que encara que van caure eliminats de la postemporada, havia començat una bonica rivalitat entre tots dos.[1] L'any següent, van adquirir Joe Dumars alDraft i Rick Mahorn procedent d'un traspàs amb elsWashington Bullets. No obstant això,Atlanta Hawks els va deixar fora en primera ronda.[2] Després d'això, l'entrenador Chuck Daly i l'estrellaIsiah Thomas van comprendre que calia crear un equip competitiu i un estil més agressiu.
El 1987 van adoptar un estil molt intens, orientat a la defensa, que ràpidament es va guanyar el sobrenom de «Bad Boys». Van arribar jugadors posteriorment claus en l'equip com van ser John Salley (seleccionat en l'11a posició del Draft),Dennis Rodman (triat en la 27a posició de la segona ronda) i Adrian Dantley (traspassat delsUtah Jazz). L'equip va arribar a les Finals de Conferència, el més lluny que havia avançat des que eren a Forth Wayne, contra els Celtics. Després de quatre disputadíssimes trobades, l'eliminatòria es trobava empatada a dos i amb el cinquè partit gairebé guanyada mancant pocs segons. Després d'una pèrdua de pilota dels Celtics en mans de Thomas, Daly va demanar un temps mort.Larry Bird va robar la passada de banda i l'hi va passar a Dennis Johnson per guanyar el partit.[3] Els Pistons no baixarien els braços, i van guanyar el sisè partit però van perdre en la setena i definitiva trobada aBoston.
Motivats per aquella dura eliminació, els Pistons van ajustar encara més el seu estil «bad-boy» i van venjar les dues eliminacions anteriors davant dels Celtics en les Finals de Conferència de1988. Els van derrotar en sis partits i van avançar a lesFinals de l'NBA per primera vegada des que l'equip s'estava a Detroit. Prèviament van signar la millor temporada de la seva història guanyant 54 partits (rècord del club en aquells dies) i el seu primer títol de la Divisió Central.
La seva primera experiència en les Finals els va enfrontar aLos Angeles Lakers, liderats perMagic Johnson,James Worthy iKareem Abdul-Jabbar. Després d'un avantatge de 3-2 per a Detroit, l'equip estava serè per guanyar el seu primer títol NBA en la sisena trobada aLos Angeles. En aquell partit, Thomas va anotar 25 punts al tercer quart (rècord en unes Finals) jugant amb una lesió en el turmell. No obstant això, els Lakers van guanyar el partit per 103-102 gràcies a uns tirs lliures finals d'Abdul-Jabbar després d'una falta de Laimbeer, anomenada per ell com a «falta fantasma». Amb un Thomas tocat, els Pistons no van ser capaços de guanyar el setè partit, perdent 108-105, i amb això, el campionat.[4]
Abans de la temporada 1988-89, la franquícia es va moure a Auburn Hills per jugar en un nou pavelló,The Palace of Auburn Hills. Els Pistons van retocar la seva plantilla traspassant Dantley per Mark Aguirre delsDallas Mavericks. Aquest canvi en principi va ser criticat, però amb el temps lloat. L'equip va aconseguir un nou rècord, guanyant 63 partits i arribant de nou a les Finals amb els Lakers com a rivals. En aquesta ocasió, els Pistons es van venjar escombrant els californians en quatre partits, guanyant així el seu primer campionat i amb Joe Dumars com l'MVP de les Finals.[5]
Els Pistons van defensar reeixidament el seu títol de la temporada 1988-89. Després de guanyar 59 partits i el títol de divisió en la temporada regular, van avançar dues rondes de playoffs i es van jugar una plaça de lesFinals de l'NBA davant delsChicago Bulls deMichael Jordan a les Finals de Conferència. Detroit va guanyar en set partits i va arribar a les Finals de l'NBA per tercera vegada consecutiva, guanyant la decisiva trobada per 93-74. El rival eraPortland Trail Blazers. Amb la sèrie empatada a 1, els Pistons viatjaven aPortland, on l'equip no guanyava des de1974, i hi van guanyar els tres partits i van emportar-se el títol gràcies a una cistella de Vinnie Johnson al cinquè partit, quan mancaven 7 dècimes per al final.[6] Després d'aquest tir, es va guanyar el sobrenom de «007», juntament amb l'original «Microones». Isiah Thomas va ser nomenat l'MVP de les Finals.[7]
Després del campionat, van perdre força en la temporada següent, caient eliminats per 4-0 en les Finals de Conferència davant dels Bulls. Després d'aquesta eliminació, l'equip es va sumir en un llarg període de transició. Jugadors clau com Laimbeer i Thomas es retiraven del bàsquet (el1993 i el1994 respectivament) i uns altres com Edwards, Johnson, Salley i Rodman eren traspassats. L'equip va disminuir ràpidament, tocant fons en la temporada 1993-94 amb un balanç de 20-62.
L'equip va millorar després d'aquesta campanya, però encara era en procés de reconstrucció. Com a conseqüència de la desastrosa temporada, els Pistons van poder seleccionar en el Draft de 1994Grant Hill, fet i fet una de les estrelles de la dècada dels90 en l'NBA. No obstant això, va haver-hi altres decisions personals equivocades com el traspàs de Rodman aSan Antonio Spurs perSean Elliott; la pèrdua d'Allan Houston, que va marxar comagent lliure aNew York Knicks el1996; els fitxatges d'agents lliures com Christian Laettner, Loy Vaught, Cedric Ceballos i el mort Bison Dele, que no van donar cap rendiment a l'equip; i el continu ball d'entrenadors en vuit anys (Ron Rothstein, Don Chaney, Doug Collins, Alvin Gentry i George Irvine). D'aquells tècnics, solament Collins va reeixir en guanyar 54 partits en la temporada 1996-97. L'equip fins i tot va canviar els seus colors, passant del vermell, blanc i blau al verd blavós, marró i blanc el1996. Aquest canvi no va agradar gaire als aficionats. Irònicament, aquesta etapa va ser coneguda com «l'era del verd blavós».[8]
Després de ser escombrats en els playoffs pelsMiami Heat, Joe Dumars (que es va jubilar el1999) va esdevenir president d'operacions de l'equip, un moviment que fet i fet seria decisiu en l'esdevenir de l'equip.
Van sofrir una altra decebedora temporada el 2000-01 (32-50). Després, Dumars va acomiadar George Irvine i va fitxar Rick Carlisle, un assistent d'entrenador molt respectat, que guiaria l'equip a la primera campanya de 50 o més victòries des de1997, i a la seva primera ronda de playoffs guanyada des de1991. Dumars va renovar la plantilla signant com a agent lliure el base Chauncey Billups, traspassantJerry Stackhouse aWashington Wizards per Richard «Rip» Hamilton,[9] draftejantTayshaun Prince, i aconseguintBen Wallace a canvi deGrant Hill el2000.[10] Els Pistons van ser uns assidus a temporades amb cinquanta o més victòries, arribant a les Finals de Conferència el2003 per primera vegada des de1991, on van ser escombrats en quatre partits pelsNew Jersey Nets.[11]
Sorprenentment, després d'una temporada tan reeixida, Rick Carlisle va ser acomiadat. Els motius eren que a Bill Davidson li semblava que Carlisle era arrogant per mor del seu caràcter tranquil i apagat, això va enfadar el propietari de l'equip.Larry Brown va ser l'encarregat de substituir-lo.
La transformació dels Pistons en un equip campió va ser completada el febrer de2004, amb el fitxatge deRasheed Wallace.[12] Van guanyar 54 partits aquesta temporada,[13] el millor balanç de l'equip des de1997. En els playoffs, van derrotar en la primera ronda fàcilmentMilwaukee Bucks en cinc partits, els vigents campions de l'EstNew Jersey Nets en set partits en les semifinals, i en les Finals de ConferènciaIndiana Pacers, entrenats per Rick Carlisle, en sis partits. Per primera vegada des de1990, van tornar a jugar unesFinals de l'NBA. La majoria dels analistes donaven poques possibilitats als Pistons davant dels seus rivals, els Lakers deKobe Bryant,Shaquille O'Neal,Karl Malone iGary Payton. Contra pronòstic, van guanyar l'anell per 4-1 i a punt va estar de ser per una humiliant i caòtica pallissa, gràcies a un triple miraculós de Bryant en el segon partit per portar el partit a la pròrroga i fet i fet guanyar la trobada.[14] En el tercer partit, la defensa dels Pistons va deixar el marcador dels Lakers en 68 punts.[15] Chauncey Billups va ser nomenatMVP de les Finals.
Els Pistons són felicitats pel President George W. Bush després de guanyar l'anell de2004.
Malgrat que la majoria dels jugadors suplents van deixar l'equip (Mehmet Okur,Mike James i Corliss Williamson), el club continuava sent dels favorits per guanyar l'anell. En la temporada 2004-05 van guanyar 54 partits: la cinquena campanya consecutiva amb cinquanta o més triomfs.[16] Durant elsplayoffs, van eliminar còmodamentPhiladelphia 76ers per 4-1 iIndiana Pacers, no amb tantes facilitats, per 4-2, malgrat arribar a perdre l'eliminatòria per 2-1. En les Finals de Conferència es van enfrontar alsMiami Heat deShaquille O'Neal, derrotant-los en una dura sèrie de set partits. Avançaven a lesFinals de l'NBA per segon any consecutiu, encara que aquesta vegada no tindrien la mateixa sort.San Antonio Spurs els va guanyar la partida en set trobades (primera final que es decideix en el setè partit des de1994). Els Spurs es feien, així, amb el seu tercer anell.[17]
Molts van creure que als Pistons li afectarien els problemes antiesportius que van haver d'afrontar durant aquesta temporada. El lamentable espectacle que es va presenciar aThe Palace of Auburn Hills el19 de novembre de2004 en el partit que enfrontava Indiana contra Detroit va ser un dels incidents més grossos en la història de l'esport americà.[18] Això va provocar sis partits de suspensió aBen Wallace, encara que la pitjor part la hi va portar el polèmicRon Artest, que va ser sancionat sense jugar durant tota la temporada per pujar-se a la graderia de l'estadi i copejar els afeccionats que prèviament, i durant la baralla entre ell i Wallace, li van llançar objectes.[19] Un altre problema va ser l'estat de salut de Larry Brown, que juntament amb els incidents del Pacers-Pistons van ser, probablement, alguns motius pels quals va abandonar el seu càrrec a final de la temporada per signar pels Knicks. Els Pistons van contestar fitxantFlip Saunders com el seu substitut.[20]
Un dels millors equips de la dècada.
Van començar la temporada 2005-06 amb el millor balanç de la temporada.[21] El seu 37-5 va ser el millor inici d'un equip de Detroit en qualsevol esport americà. Quatre dels cinc jugadors titulars de l'equip, Chauncey Billups,Richard Hamilton,Rasheed Wallace iBen Wallace, van ser seleccionats per l'All-Star Game, a més de Saunders com a entrenador de l'Est.[22] Van acabar la temporada amb un registre de 64-18, el millor de la seva història. A més, va obtenir un rècord de l'NBA en alinear el mateix quintet durant 73 partits consecutius.
En la primera ronda dels playoffs de 2006 van derrotarMilwaukee Bucks per 4-1 iCleveland Cavaliers, en la segona ronda, per un dur 4-3, finalment van perdre per 3-2. No obstant això, aquesta vegada els Heat van eliminar els Pistons a les Finals de Conferència en sis partits.[23]
A l'estiu, van perdreBen Wallace, que se'n va anar com a agent lliure alsChicago Bulls per 60 milions de dòlars i un contracte de quatre anys.[24] En canvi, Detroit oferia els mateixos anys però 48 milions.
En la temporada 2006-07, l'equip va tenir un començament una mica fluix. La nota positiva va arribar el19 de desembre de2006, amb el fitxatge de Chris Webber.[25] El jugador va haver endossar-se el dorsal 84, ja que el 4 està retirat en honor de Joe Dumars. Webber va escollir el 84 a petició del seu nebot de 6 anys. Van aconseguir un rècord de 21-15 abans del fitxatge de Webber, i amb ell, el balanç va pujar a 32-14. L'11 d'abril, l'equip es va assegurar el primer lloc de laConferència Est i l'avantatge de camp en les tres primeres rondes dels playoffs.
Van obrir elsplayoffs escombrantOrlando Magic en quatre partits i així van guanyar per primera vegada des de1990 una eliminatòria de la postemporada sense perdre cap partit. A les Semifinals de Conferència van afrontar elsChicago Bulls, que van guanyar els dos primers partits per un marge de 26 i 21 punts respectivament. En el tercer duel, els Pistons van remuntar 19 punts i van vèncer per 81-74, posant el 3-0 en l'eliminatòria. Els Bulls van evitar l'eliminació sortint victoriosos en els dos següents partits, però els Pistons van tancar la sèrie en el sisè partit guanyant 95-85. Van avançar a les Finals de Conferència per cinquè any consecutiu (igualant la ratxa que van tenir des de1987 fins a1991), amb elsCleveland Cavaliers deLeBron James com a rivals. Després de guanyar els dos primers partits, uns Cavaliers liderats per un James en un estat de forma espectacular van donar la volta a la sèrie i van eliminar els Pistons per 4-2.[26]
En finalitzar la temporada, Detroit va traspassarCarlos Delfino alsToronto Raptors per les eleccions de la segona ronda dels drafts de2009 i2011.[27] Al Draft de 2007, van triar Rodney Stuckey en la 15a posició i Arron Afflalo en la 27a. A més, tant Billups com el joveAmir Johnson i el veteràAntonio McDyess van ser renovats. La temporada 2007-08 marcava la 50a en la història del club. Hi van signar un rècord de 59-23, el segon millor de la lliga darrere de les 66 victòries delsBoston Celtics, primers de l'Est. Als playoffs de 2008, van enfrontar elsPhiladelphia 76ers en la primera ronda. Després de perdre per 1-0 i 2-1 en l'eliminatòria, van guanyar tres partits consecutius i van accedir a les Semifinals de Conferència. L'equip hi va eliminar elsOrlando Magic en cinc partits.[28] En el tercer partit de la sèrie, els Pistons van perdre el base Billups per lesió i els Magic van vèncer per 111-86. Malgrat la seva baixa, l'equip va guanyar els dos partits següents i va assegurar passar a les Finals de Conferència per sisena vegada seguida. Hi van caure davant dels Celtics per 4-2 després de ser derrotats en el sisè partit per 89-81 aDetroit.[29] El3 de juny de2008, van anunciar que Saunders no seguiria com a entrenador la següent temporada.[30] Set dies després, l'ex-jugador Michael Curry el va substituir a la banqueta.[31]
La temporada va discórrer entre polèmiques i lesions, Iverson no es va adaptar al seu nou rol en l'equip i amb prou feines va aportar. Els Pistons van finalitzar vuitens, aconseguint l'última plaça que dona dret als playoffs, d'on van ser eliminats ràpidament pelsCleveland Cavaliers. Era la primera vegada que eren eliminats en la primera ronda des del 2000. A la fi de la temporada, Iverson va deixar l'equip.
Per a la temporada 2009-10, van contractarBen Gordon, procedent delsChicago Bulls iCharlie Villanueva, procedent delsMilwaukee Bucks. Alhora, també van plegarRasheed Wallace i Antonio McDyess. Poc abans de començar la temporada, contracten el veteràBen Wallace. La temporada va discórrer igual que l'anterior, però aquesta vegada van finalitzar amb un global de 27-55, rècord negatiu des de 1994, i evidentment perdent el dret als playoffs.
L'abril de 2011 Tom Gores va esdevenir el nou propietari de l'equip. Per a la temporada 2011-12, els Pistons van decidir contractar com a entrenador Lawrence Frank, que havia estat assistent delsBoston Celtics. Un altre dels integrants de l'equip campió del 2004,Richard Hamilton se'n va anar cap alsChicago Bulls.
La temporada va ser de transició. Recolzant-se en joves talents com Rodney Stuckey, Brandon Knight o Greg Monroe, van acabar amb un global de 25-41.
Per a la temporada 2012-13, els Pistons van adquirir en eldraft el pivot Andre Drummond, a més, en un intercanvi amb elsCharlotte Bobcats, va arribarCorey Maggette a canvi deBen Gordon. A mitjan temporada, va plegar l'últim integrant dels «New Bad Boys» del 2004,Tayshaun Prince, que se'n va anar alsMemphis Grizzlies, mentre que els Pistons van rebre el base espanyolJosé Manuel Calderón delsToronto Raptors. La mediocre temporada (29-53 i fora dels playoffs) va fer que Lawrence Frank fos destituït.
Per a la temporada 2013-14, els Pistons van triar en el draft Kentavious Caldwell-Pope i van contractar com a entrenador el cèlebre ex-jugador dels Sixers, Maurice Cheeks. En esperar entrar en els playoffs, van fer contractacions per fer un salt endavant. El baseBrandon Jennings va arribar en un traspàs ambMilwaukee Bucks a canvi de Brandon Knight, Khris Middleton i Viacheslav Kravtsov. L'estrella delsAtlanta Hawks,Josh Smith, va arribar per quatre anys a raó de 54 milions de dòlars. El base Chauncey Billups, un dels integrants de l'equip campió de 2004 va retornar per aportar experiència i lideratge al conjunt. No obstant això, la temporada no va ser bona. Josh Smith no va demostrar un bon rendiment i els jugadors Greg Monroe, Andre Drummond i Josh Smith no van reeixir compenetrar-se. A la meitat de la temporada, Maurice Cheeks va ser acomiadat, i poc després, Joe Dumars era cessat com a president d'operacions. La temporada va acabar amb el mateix resultat que l'anterior: 29-53.
La temporada 2014-15 suposava un canvi de rumb en vista del fracàs de l'anterior: el veterà entrenador Stan Van Gundy arribava per tornar l'ordre a l'equip, Josh Smith i els Pistons arribaven a un acord per rescindir l'alt contracte de l'aler i el veterà Tayshaun Prince tornava a l'equip amb el qual va ser campió de l'NBA el 2004. En una nova temporada de transició, van acabar amb un 32-50.
Per la temporada 2015-16, van adquirir Stanley Johnson en eldraft. L'ala-pivot Greg Monroe abandonava l'equip lliure alhora que arribaven una gran quantitat de jugadors lliures mitjançant traspassos, molts buscant alliberar massa salarial per a les properes temporades.
