Undesarmament és el procéspolític de suprimir o reduir dràsticament l'ús d'armes per part d'una població i que habitualment està enmarcat en unacord bilateral o multilateral, tot i que també pot fer-se de manera unilateral. Es tracta per tant de l'aplicació pràctica de l'article 2.4 del primer capítol de laCarta de les Nacions Unides, segons el qual les nacions signants es comprometen a «no recórrer a l'amenaça o a l'ús de la força».
Generalment es refereix a armes amb vocació d'ús militar. Pot afectar la població civil i a lesforces armades, regulars (exèrcit) o irregulars (guerrilles,mercenaris o altres grups armats). Les campanyes de desarmament poden ser generals, per tot tipus d'arma, o referides a un tipus específic d'elles, com lesnuclears,químiques o lesmines antipersona. Un tipus específic de desarmament és el que es produeix quan la major part de l'arsenal d'un conflicte armat està constituït d'armes petites i lleugeres, en aquest cas es parla demicrodesarmament.
El desarmament pot ser causat per la influència demoviments socials de desarmament o bé perimposició, com a conseqüència d'una derrotamilitar, com per les sancions a Alemanya després de laPrimera Guerra Mundial. A Europa, els moviments de desarmament es van desenvolupar durant laguerra freda, especialment en períodes en els que la població temia més una imminent novaguerra mundial o quan consideraven especialment estremidors els efectes d'algunes guerres. Especialment massiva va ser la resposta a la instal·lació delseuromíssils alsanys 80 del segle xx, a lasegona guerra freda.[1]
Les mobilitzacions ciutadanes europees contra l'armament van néixer juntament amb elmoviment pacifista, el de desaparició d'aliances militars i el contrari a l'energia nuclear per a qualsevol ús. Aquestes van ser especialment importants entre els anys1981 i1983 en països europeus com laRepública Federal Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i la Gran Bretanya. A Catalunya i Espanya l'any 1981 es van centrar en la petició del desmantellament de lesbases militars estatunidenques i contra l'entrada d'Espanya a l'OTAN, mentre que les de desarmament europeu van ser més fortes entre1984 i1985. A Catalunya es van constituir laCoordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals i elComitè Català d'Acció per la Pau i el Desarmament.[1]
Les iniciatives per a reduir o desactivar els actors armats, popularment anomenades "desarmament", prenen el nom formal de "programes de Desarmament, Desmobilitzacó i Reinserció" (DDR). Així, el desarmament pròpiament dit és una part d'un procés més ampli que sol començat per ladesmobilització, que és la que inclou el desarmament, seguida de lareinserció.[2]
El dividend del desarmament, o dividend de la pau, és unconcepteteòric que quantifica la disminució de la taxa anual mitjana de despeses militars mundials. Se suposa que els recursoseconòmics estalviats haurien de reassignar-se al sectorcivil. Aquesta mesura va ser popularitzada pelPrograma de les Nacions Unides per al Desenvolupament.[3]
Les despeses militars mundials solen augmentar, donant undividend negatiu. Entre els anys1987 i1994, el dividend de desarmament va ser positiu per primera vegada en diverses dècades, estalviant 935.000 milions dedòlars i fent que la taxa anual mitjana tingués un valor final del 3'6%.[3]
Les mesures pràctiques de desarmament són les mesures de control de l'oferta i lademanda d'armes, a més del delsarsenals existents. Concretament fan referència al control de la compra d'armes, al control del seu ús, la creació de mesures de confiança, la reintegració d'excombatents, la reforma del sector de laseguretat, la reducció o desaparició de les mines antipersona, la reconversió de laindústria militar, les restriccions sobre la producció armamentística, les restriccions sobre les transferències d'armes i la recollida d'armes de lasocietat civil en contexts depostguerra o d'inseguretat ciutadana.[4]
Les crítiques al desarmament venen de la pèrdua de la capacitat dissuasiva que té un país enfront potencials enemics si renuncia a preparar tècnicament els seusexèrcits.