Deir el-Ghusun podria haver estat el poble marcat com "El Dair" al mapa dePierre Jacotin elaborat durant la invasió de Napoleó en 1799.[2] A mitjans del segle xix va ser conegut per la seva producció de cotó.[3]
En 1863, a les acaballes de l'Imperi Otomà, l'explorador francèsVictor Guérin va passar-hi i assenyalà la vila al sud d'Attil. La va descriure com a gran, i ocupant una cimera.[4] En 1882 elSurvey of Western Palestine delFons per a l'Exploració de Palestina la descriu com «un vila de grandària moderada, en un turó, amb un pou a l'oest. Al nord és obert al sòl baix. Està envoltat de magnífics boscos d'olives, que ocupen una àrea d'uns tres quilòmetres quadrats cap al sud.»[5]
A principis del segle xx, els residents de Deir el-Ghusun van establir caserius agrícoles coneguts com akhirba, utilitzats principalment durant les estacions d'arada i collita, als afores del poble. A partir dels anys vint, sis d'ells es van convertir en viles independents.[6]
En1945, Deir al-Ghusun fou comptades amb les viles que després formarienZemer, i plegades tenien una població de 2,860 musulmans,[9] amb un total de 27,770dúnams de terra.[10] D'aquests, un total de 183dúnams eren per cítrics i bananes, 13,757 eren per plantacions i terra de rec, 11,585dúnams eren per a cereals,[11] mentre 94dúnams eren classificats com a sòl edificat.[12]
Les viles de Jarisha iMasqufa eren situades dins Deir al-Ghusun però governades per consells de vila independents.[13]
↑Transformation in Arab Settlement, Moshe Brawer, inThe Land that Became Israel: Studies in Historical Geography,Ruth Kark (ed), Magnes Press, Jerusalem 1989, p.174
↑Barron, 1923, Table IX, Sub-district of Tulkarem, p.27
