ElsDecrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades perFelip V a l'inici del seu regnat —el primer decret és del 1701, i el darrer del 1719— que implantaren elrègim absolutista a laMonarquia d'Espanya. Amb totes aquestes lleis el monarca borbònic s'arrogà lasobirania dels regnes invocant undret diví. Fins aleshores laMonarquia d'Espanya s'havia governat mitjançant un sistema de consells deliberatius i col·legiats —règim polisinodial—, que amb els decrets de Nova Planta quedà extingit i s'imposà un nourègim de secretaries d'Estat —executiu i jeràrquic— que es fonamentava en darrer terme en la «reial voluntat» del monarca com a font de totasobirania.
Aquestes lleisabsolutistes provocaren —entre altres causes—, que el 1705 elsestats de la Corona d'Aragó s'aixequessin en armes contra Felip V proclamant com a nou monarca espanyol a Carles d'Àustria, fet que provocà que laGuerra de Successió Espanyola (1701-1715) —fins aleshores només una guerra internacional—, es convertís en una guerra civil entre territoris espanyols. Però al llarg de la guerra les tropes fidels a Felip V reconqueriren els estats de la Corona d'Aragó —el regne de València i el regne d'Aragó caigueren el 1707, Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715—, i aleshores Felip V invocant el «dret de conquesta», acusant-los de «rebel·lió», i manifestant la voluntat de «reduir tots els seus regnes a les lleis de Castella», abolí elsFurs i lesConstitucions delsestats de la Corona d'Aragó, quedant derogades també les institucions constitucionals que fins aleshores havien compartit amb els monarques espanyols lasobirania.
D'aquesta manera laMonarquia d'Espanya, que s'havia forjat com unamonarquia composta per l'agregació de diferents i diversosestats moderns[2] per la via matrimonial, quedà reduïda a un únic, uniforme i centralitzat corpus jurisdiccional, legislatiu i polític basat en les lleis de Castella i supeditat —absolutament— al monarca borbònic de qui emanava, en darrera instància, tota font desobirania; només en quedaren al marge els territoris deNavarra,País Basc iAran, que per la seva fidelitat a laCasa de Borbó obtingueren el privilegi de preservar el seu estatus jurídic i polític anterior a la guerra —elsdrets històrics.[3]
Aquest conjunt de lleis pren el nom genèric deDecrets de Nova Planta a partir d'unsreials decrets específics que establien una «Nova Planta» —nova estructura— a les institucions constitucionals anteriors a la guerra a fi que fossin reduïdes com a instruments per a implantar l'absolutisme. LaMonarquia Absoluta Borbònica resultant fou organitzada territorialment en 21 províncies, dividides al seu torn en corregiments. Als estats de la Corona d'Aragó la Nova Planta de lesreials audiències posà aquestes institucions judicials sota l'autoritat delsCapitans Generals de l'Exèrcit, de manera que aquestes esdevingueren les institucions d'administració territorial borbòniques a través de les quals s'executava la «reial voluntat» del monarca resident a Madrid. Parell a la seva funció executiva, les Reials Audiències continuaren desenvolupant la seva tasca pròpiament judicial aplicant el dret civil propi, excepció feta de València, on s'instaurà eldret civil castellà.
La primera reivindicació dels extintsestats de la Corona d'Aragó denunciant el règim absolutista resultat de la Nova Planta fou el memorial de greuges anomenatRepresentació (1760). Els Decrets de Nova Planta que implantaren l'absolutisme a la monarquia espanyola quedaren derogats quan col·lapsà l'Antic règim absolutista i es posà fi definitivament a laMonarquia Absoluta Borbònica (1833) un segle després de la seva imposició, quedant instaurat elRegne constitucional d'Espanya; la derogació dels decrets de Nova Planta i del règim absolutista fou ratificada legalment per laConstitució Espanyola de 1837. Si des de l'edat mitjana i la modernitat històrica lasobirania havia estat compartida entre el monarca i el regne a través de lesCorts, i després del1714 amb els Decrets de Nova Planta el monarca s'havia apoderat absolutament de la sobirania al llarg de tot un segle, amb laConstitució Espanyola de 1837 la sobirania retornava finalment i definitivament a la nació, quedant consagrat a partir d'aleshores el principi de la sobirania nacional.
Això no obstant, però, l'establiment d'unestat liberal no suposà la recuperació del sistema constitucional propi dels altresestats de la Corona d'Aragó, sinó que consagraren elRegne constitucional d'Espanya com un règim polític únic, uniforme i centralitzat, herència directa de l'antiga Monarquia Absolutista Borbònica, i que només reconeix a una única nació, laNació Espanyola. Al llarg delsegle xx s'assajaren diversos mètodes de descentralització administrativa com ara laMancomunitat de Catalunya o laGeneralitat republicana, però no fou fins a la promulgació de laConstitució Espanyola de 1978 i l'aprovació dels Estatus d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de descentralització politicoadministrativa en comunitats autònomes, sempre basat en darrera instància en què lasobirania emana d'una única i uniforme Nació Espanyola ja des del1812, ratificada el1837, i actualment vigent des del1978 —excepció feta dels territoris ambdrets històrics. Així doncs, malgrat que els decrets de Nova Planta quedaren abolits per les constitucions espanyoles i lasobirania retornà al poble després d'un segle de règim absolutista, elsestats de la Corona d'Aragó mai no han recuperat la seva pròpiasobirania que els fou llevada entre el1707 i el1714 per la força de les armes, ni les seves institucions de govern han recuperat la sevapotestas suprema que emanava d'aquesta sobirania.
LaMonarquia d'Espanya fou fins al 1714 unamonarquia composta,[4] un tipus demonarquia configurada per l'agregació de diversos estats que amb les seves estructures polítiques, ordenaments jurídics i institucions pròpies estaven governats pel mateixmonarca[n. 1] de laCasa d'Àustria segons el principiAeque principaliter.[5] Lleis, idiomes, sistemes polítics i costums eren vigents a cada territori i el monarca hi governava ostentant el títol nobiliari corresponent -ja fos rei, duc, marquès o comte-, respectant la diversitat jurisdiccional i regint-se per la constitució política de cadascun d'aquests de manera que el seu poder variava d'un estat a un altre.
La Monarquia d'Espanya s'havia gestat com unaunió dinàstica[5] entre les Cases reials d'Aragó i de Castella pel matrimoni entreFerran II d'Aragó iIsabel I de Castella (1469). El matrimoni no produí una unió jurídica de les dues corones sinó que els límits de la unió dinàstica quedaren establerts per laConcòrdia de Segòvia (1475), que delimitava les competències dels dosReis Catòlics establint que els ocupants de les dues corones reunirien els seus estatsin persona regis. Constituïen així unamonarquia composta[4] on tant la Corona de Castella com la Corona d'Aragó mantindrien les seves institucions de govern, les seves formes jurídiques pròpies, i no es podrien aplicar les lleis d'una corona en l'altre: era laMonarquia Catòlica. Però el matrimoni no reeixí a engendrar un successor masculí pels seus estats, els quals recaigueren perherència a un dels seus nets, el futuremperador Carles V, que també heretà diverses possessions a Europa i esdevingué emperador delSacre Imperi Romanogermànic. L'emperador governà des d'Europa amb una visió universal orientada a la defensa de la fe catòlica davant l'Islam i laReforma Protestant. Però laRevolta de les Comunitats de Castella el1520 evidencià el descontentament que hi havia a laCorona de Castella amb aquesta Monarquia Universal. Serà el seu fillFelip II qui, malgrat la dimensió supranacional d'una monarquia que abastavaEuropa,Amèrica,Àsia iÀfrica, fixarà la seva cort aEspanya, començarà a governar des d'una perspectiva espanyola i pels interessos espanyols,[6] i en la qual la Corona de Castella ocuparà l'eix central per ser la que tenia la base econòmica i humana més nombrosa.[n. 2] La Monarquia d'Espanya la formaven aleshores laCorona de Castella —inclòs elregne de Navarra—, elsregnes d'Índies, que eren una possessió personal del monarca però que jurídicament estaven lligats a Castella, laCorona d'Aragó —regne d'Aragó,regne de València,regne de Mallorca iPrincipat de Catalunya—, elregne de Portugal amb les seves possessions colonials, els territoris italians —regne de Sicília,Regne de Nàpols,regne de Sardenya i Còrsega,ducat de Milà,marquesat de Finale iPresidis de Toscana—, i els territoris de l'herència borgonyona —Borgonya,Artois,Luxemburg,Franc Comtat iFlandes.
Per a la governació d'aquest conglomerat[7] d'estats que formaven la Monarquia d'Espanya el monarca comptava amb el suport de l'aristocràcia, que estava obligada a donar-liauxilium et consilium,[8] i a tal efecte es bastí un sistema de Consells que assessoraven al monarca —règim polisinodial. Els Consells els formaven majoritàriament membres de l'aristocràcia nomenats pel mateix monarca i sense cap mena de retribució[9] que es reunien per deliberar sobre un assumpte i un cop presa una resolució «elevaven la consulta» en forma de consell, i finalment el monarca decidia acceptar-lo o ignorar-lo. Existien dues categories de Consells; d'una banda hi havia els «Consells d'estat» o temàtics, que assessoraven en matèries que afectaven al conjunt de la Monarquia d'Espanya: elConsell d'Estat, encarregat d'aconsellar en política internacional,[10] elConsell de la Inquisició, en matèria religiosa i amb jurisdicció en tots els territoris de la Monarquia,[11] i elConsell d'Hisenda, que tenia per objectiu recaptar impostos i administrar-los. L'altre gran bloc el formaven els «Consells de govern» o territorials, que s'ocupaven de la resolució de conflictes relacionats amb un territori específic. ElConsell de Castella s'encarregava dels temes de govern de laCorona de Castella, esdevinguda la columna vertebral de la Monarquia d'Espanya des de Felip II, i on des de la derrota delRevolta de les Comunitats de Castella el monarca tenia menys traves constitucionals per exercir la seva sobirania i per exercir-hi una major pressió impositiva -excepció feta dels territoris forals-. Seguien elConsell d'Aragó, elConsell d'Itàlia, elConsell de Flandes i elConsell de Portugal. Cadascun d'aquests territoris tenia les seves pròpies lleis i unes limitacions a l'exercici del poder reial més severes que en el cas castellà. ElConsell d'Índies esdevingué un cas de consell mixt, tant territorial i temàtic, on el monarca exercia la seva jurisdicció sobre elsregnes castellans d'Índies que eren una possessió personal de la corona i alhora eren el territori més important en termes geogràfics i econòmics.
Al segle xvi, però, sorgiren tensions entre el monarca i les institucions de laCorona d'Aragó en tant que elsfurs posaven límits a la sevasobirania. Tot al llarg del segle, elPlet del virrei estranger enfrontà les institucions delregne d'Aragó amb la Corona espanyola; els constitucionalistes aragonesos bastiren tot un corpus historiogràfic i icònic a fi de legitimar el seu discurs en defensa delsfurs davant les tesis cesaristes; així aparegué la llegenda delsFurs del regne de Sobrarbe, que assegurava que un rei només podia ser rei si jurava respectar elsfurs, i en cas contrari no podia ser rei: «I si no, no!» era la frase amb la qual acabava el jurament, fórmula equivalent a la màxima: «¡En Aragón fueron antes leyes, que reyes!» (encatalà, «A Aragó hi hagué abans lleis que reis!»). La tensió acabà esclatant el1590 quanAntonio Pérez del Hierro, un secretari reial deFelip II que havia estat empresonat acusat de traïció, va fugir de la presó de Madrid cap al regne d'Aragó i va invocar, al·legant la seva ascendència aragonesa, alPrivilegi de manifestació. Aquestprivilegi era exercit pelJustícia d'Aragó i emparava als aragonesos protegint a un acusat quan aquest denunciava injustícia per part dels oficials reials. El conflicte degenerà en una revolta contra el rei coneguda amb el nom d'Alteracions d'Aragó, que finalitzà amb l'execució dels caps constitucionalistes aragonesos i l'esquarterament del poder foral, tant delJustícia d'Aragó, com de laGeneralitat d'Aragó. Al segle xvii continuaren les pressions que tensionaren el model demonarquia composta irègim polisinodial propi de laMonarquia d'Espanya. El1626 elprivat deFelip IV elcomte duc d'Olivares proposà la «Unión de Armas», un organisme militar que pretenia fer contribuir tots els regnes de la monarquia al manteniment d'un exèrcit de 140.000 homes per a les guerres de Flandes, mercat de la indústria llanera de laCorona de Castella, i que després de més d'un segle de guerres ininterrompudes havia passat de ser la corona espanyola més rica a la més empobrida. La pulsió entre la corona i els límits constitucionals acabà esclatant enmig de laGuerra dels Trenta Anys, que enfrontava la Monarquia d'Espanya i França. El1640 es produí un sollevament aBarcelona conegut amb el nom deCorpus de Sang, que donà lloc a la separació delPrincipat de Catalunya de la monarquia i desembocà en laGuerra dels Segadors; els mateixos passos seguí elregne de Portugal, que restaurà una dinastia pròpia separant-se definitivament de la monarquia espanyola, i un altre sollevament es produí alRegne de Nàpols. Aprofitant aquest context de crisi interna, França passà a l'ofensiva i envaí elsPaïsos Baixos Espanyols a Flandes, obtinguent una victòria decisica a labatalla de Rocroi (1643) que suposà la caiguda en desgràcia delcomte duc d'Olivares i la fi de l'hegemonia espanyola a Europa.
Després de la caiguda d'Olivares,Felip IV va nomenar aLuis Méndez de Haro com a nou primer ministre i el seu objectiu se centrà a acabar amb els conflictes interns de la monarquia espanyola i aconseguir la pau a Europa.Felip IV morí el1665 i fou succeït pel seu fillCarles II de Castella (1665-1700), qui esdevindria el darrer monarca espanyol de laCasa d'Àustria. El seu regnat es veié caracteritzat per les guerres contínues que laFrança absolutista de Lluís XIV llançà contra les possessions de la monarquia espanyola a Europa. A laGuerra de Devolució (1667–1668) seguí laGuerra francoholandesa (1672-1678), i després laGuerra de la Lliga d'Augsburg (1688-1697). Amb aquelles guerres França esdevingué la primera potència europea i la Monarquia d'Espanya hagué de recórrer a aliances amb les altres potències emergents —Anglaterra i Holanda—, incapaç ja de defensar per si sola els seus dominis europeus. Es forjà en aquelles guerres, i en els subsegüents tractats de pau, el concepte de la «Balança de poder» que proposava que, per mantenir la pau a Europa, s'havia d'evitar que cap de les potències fos més poderosa que les altres, mantenint-se així en equilibri. Però la mort sense hereus de Carles II amenaçava la «balança de poder» a Europa, perquè tant si la Monarquia d'Espanya requeia en laCasa de Borbó, com si requeia en laCasa d'Àustria, en tots dos casos es formaria una nova superpotència tant poderosa que trencaria la «Balança de poder». A fi d'evitar aquesta situació, i una nova guerra, França i les potències emergents —Anglaterra i Holanda— consensuaren tractats de repartiment trossejant la Monarquia d'Espanya en àrees d'influència per quan morís Carles II. Per contra, l'única preocupació dels mandataris espanyols era mantenir la unitat territorial de la Monarquia d'Espanya.[12] A Madrid les intrigues cortesanes corrien paral·leles entre els partidaris del «partit francès»,[n. 3] laCábala, que encapçalada pelcardenal Portocarrero i l'ambaixador francèsduc d'Harcourt aconseguiren defenestrar dels càrrecs de govern als partidaris de la successió en laCasa d'Àustria i influïren decididament en la redacció final del testament de Carles II.[n. 4] Aquests consideraven que l'entronització de laCasa de Borbó i l'aliança amb la primera potència de l'Europa delsegle xvii —la França absolutista de Lluís XIV— seria l'única manera de garantir la integritat territorial de la monarquia espanyola. Així, Carles II finalment nomenà hereu al duc Felip d'Anjou —Felip V— en tots els seus regnes, estats i senyories,[13] però sota les condicions de renunciar al tron de França, jurar i respectar furs i constitucions, i mantenir la integritat territorial de laMonarquia d'Espanya. Carles II morí l'1 de novembre del1700.
La batalla ideològica que plantejava l'absolutisme borbònic radicava en el concepte desobirania. En la tradició hispànica resultava essencial la diferenciació entre elrex —el rei— i elregnum —el regne. Elregnum era el conjunt de cossos i persones que es reconeixien com una comunitat jurídica única, políticament independent, irreductible a qualsevol altra, dotada de les seves pròpies llei humanes, que havia delegat lasobirania derivada de la seva independència en un sobirà, elrex.[14] Elregnum tenia un territori, però el territori no era sinó el suport de la comunitat.[14] Elregnum tenia les seves pròpies institucions, el seu dret, els seus costums i les seves formes d'organització social. Elregnum podia compartir el mateix sobirà amb un altreregnum, però tanmateix es mantenia totalment independent.[14] Elregnum controlava alrex per la via de les Corts,[15] a través de les quals negociava un «pactum» i on podia modificar el conveni desobirania amb elrex. En aquest requeia efectivament lapotestas (poder) per gràcia divina, però l'exercia amb la consideració de funció pública i atenyent-se sempre a lalex et consuetudes —la llei (furs) i consuetuds (usos icostums)—, que determinaven el marc de relacions entre elrex i elregnum. Dita concepció política es concloïa en la màxima «Fueron antes leyes, que reyes!», elaborada des de l'escolàstica i estructurada peltomisme, el baluard del qual en fou a la Península l'Estudi General de Barcelona, clos efectivament per l'absolutisme borbònic després de laGuerra de Successió.
Dins el mateix corrent de pensamenttomista, el jesuïtaLuis de Molina (De Iustitia et Iure, 1593-1600) formulà la tesi que el poder no resideix en el sobirà, el qual tan sols exerceix lasobirania com a administrador, sinó en el conjunt dels administrats. També dins l'escola de Salamanca,Francisco Suárez (Tractatus de legibus ac Deo legislatore, 1612) teoritzà el concepte de «pacte social» analitzant profundament el concepte desobirania, concloent que el poder havia estat donat per Déu a tota la comunitat política. Suárez fou llegit perGottfried Wilhelm Leibniz qui, també des de l'escolàstica, desenvolupà la teoria política dual on justificava la pluralitat desobiranies (De Jure suprematus, 1679). El també jesuïtaJuan de Mariana (De rege et regis institutione, 1599), seguint les idees d'Erasme de Rotterdam (Enchiridion militis christiani, 1504), ja havia exposat com havia de ser una monarquia i quins eren els deures del rei, i inspirant-se enSant Tomàs d'Aquino justificava la revolució i l'execució d'un rei si aquest abusava de lasobirania que li havia estat delegada i es convertia en un tirà. A França, però, l'obra de Mariana fou cremada solemnement el 1610 per considerar-la subversiva després de l'assassinat d'Enric IV de França (†1610).
Fou a França on aparegué un dels primers teòrics de l'absolutisme,Jean Bodin, que analitzà el concepte desobirania (Six livres de la République, 1576); els seus plantejaments foren replicats perÉtienne de La Boétie alDiscours de la servitude volontaire ou Contr'un (1576), on es qüestionava la legitimitat de qualsevol autoritat i analitzava les raons de la submissió voluntària dels homes, prefigurant així la teoria delcontracte social i advertint contra la tirania. La teoria delcontracte social, però, fou articulada de manera formal a Anglaterra perThomas Hobbes (Leviatan, 1651), que opinava que els homes en el seu estat natural tendien a la guerra, i per això decideixen signar un pacte social pel qual renuncien a la seva llibertat per cedir-la voluntàriament a un sobirà fort —elLeviathan— perquè governi en el seu nom a canvi d'obtenir ordre i seguretat; inferia doncs que la llibertat i la pau eren incompatibles degut a la mateixa natura de l'home, però al mateix temps mostrava que l'origen del poder d'un sobirà no era diví, sinó una concessió de la sobirania cedida pel poble. La necessitat delLeviathan fou refutada perJohn Locke (Two Treatises of Government,1689) afirmant que lasobirania emana del poble i amb uncontracte social delega el poder executiu en un sobirà que pot ser controlat pel Parlament.John Locke influí poderosament en laRevolució Gloriosa (1688) que esclatà a Anglaterra per derrocar l'absolutisme deJaume II i la imposició de laBill of Rights de 1689 a l'aspirant a la successió al tronGuillem d'Orange. Per contra, a França, el místicPierre de Bérulle (Discours de l'État et des grandeurs de Jésus, 1623) ja havia estipulat davantLluís XIII de França el dret diví de la monarquia. Un altre important teòric de l'absolutisme fou elcardenal Richelieu, que concebia la necessitat del rei en laraison d'État —raó d'estat—, concepte ja plantejat perMaquiavel (Il Principe, 1513) i amb el que es justificaven les mesures més enllà de la moral —maquiavèl·liques— que podia adoptar un governant, com a mal menor, si aquestes estaven encaminades a la preservació de l'Estat, esdevingut un bé superior en tant que era el garant de l'ordre i la seguretat. Però fouLluís XIV de França qui encarnà en la seva sola persona la monarquia absoluta i divina borbònica, atribuint-se-li la fraseL'État, c'est moi (L'Estat sóc jo); en la seva atribució absoluta de lasobirania estengué eldroit de régale per tot França el1673. Tant l'origen diví del poder del sobirà com elgal·licanisme foren ratificats durant el seu regnat perJacques-Bénigne Bossuet (Discours sur l'Histoire universelle, 1681;Declaratio cleri gallicani, 1682). Però a les acaballes del segle xvii, a la mateixa França les tesis absolutistes ja foren rebatudes perFrançois Fénelon (Les Aventures de Télémaque, 1699); i tot just a la mort Lluís XIV de França el1715, elduc Felip d'Orleans es feu amb la regència i intentà desballestar l'absolutisme borbònic instaurant unrègim polisinodial —govern per Consells— comptant amb el mateixFrançois Fénelon, elduc de Saint-Simon, elcomte de Tessé, i elduc de Noailles entre d'altres, mentreAnglaterra després de laRevolució Gloriosa (1688) avançava cap alliberalisme i el desenvolupament econòmic, esdevenint la potència hegemònica durant els segles xviii ixix.
Si bé els principis ideològics de l'absolutisme borbònic que es plasmaren en la Nova Planta provenien del segle anterior, la Nova Planta que s'implantà a la monarquia d'Espanya no fou fruit d'un pla predissenyat amb antelació, sinó que fou el resultat de les eventualitats de la guerra, les lluites de poder entre els cortesans que envoltaven a Felip V, les tenses relacions diplomàtiques amb la Santa Seu, i els tractes de favor als que s'havien mantingut lleials.
Carles II, darrer monarca espanyol de la Casa d'Àustria, morí l'1 de novembre del1700 i pocs dies després es feia públic el seu testament en el que nomenava hereu universal aFelip duc d'Anjou, net deLluís XIV de França. En aquesta decisió hi havia tingut una influència decisiva elcardenal Portocarrero, favorable a l'entronització de laCasa de Borbó. Lluís XIV de França acceptà el testament tot i ser conscient que laCasa d'Àustria reivindicaria els drets de la nissaga per iniciar una guerra.Felip duc d'Anjou tenia 17 anys en accedir a la Corona d'Espanya i quedà sota la tutela política del seu avi, que esperava fer-ne un dòcil instrument al servei de la política francesa.[16] Des de la primera instrucció el3 de desembre de1700 i per mitjà de successives missives, Luis XIV indicà al seu net com havia de governar la Monarquia d'Espanya, mentre els consellers francesos enviats a la cort vetllaven perquè les seves indicacions fossin dutes a la pràctica i es dirigís la monarquia espanyola des de Versalles.[17] Davant la pugna entre espanyols i enviats francesos per dominar el gabinet de govern, elDespacho, Lluís XIV amonestà al seu net: «Com a mínim les vostres decisions s'han de prendre d'acord amb mi; i no haig d'insistir en que un dels meus representants estigui present al vostre gabinet». En una monarquia que caminava cap a l'absolutisme, el domini d'una sola persona, el monarca absolut, significava tenir el domini de tota la Monarquia. Lluís XIV es valgué aleshores (1705-1709) de l'ambaixadorMichel-Jean Amelot, que amb la influentCambrera majorPrincesa dels Ursins i el confessor personal del reiPierre Robinet aconseguiren que no es prengués cap decisió sense la seva coneixença.[17]
Lluís XIV de França va enviarJean Orry (1652-1719), home de negocis francès, a la cort de Felip V perquè avalués la situació financera de la monarquia espanyola (agost-novembre de1701). Hi retornà (juny-setembre de1702) per determinar les reformes que serien necessàries a la Hisenda Reial per finançar la guerra, proposant la centralització total de la política tributària, la creació d'una oficina única de recaptació de rendes per finançar les tropes, i la uniformització fiscal en tots els regnes. Els seus projectes foren aprovats pels ministres francesos i retornà eldesembre de1702 per a implementar les seves polítiques. El2 d'octubre de1703 creà la Tresoreria Major de Guerra, organisme paral·lel a la Tresoreria Reial. Així mateix proposà la centralització de les decisions en el monarca, que serien executades a través de les Secretaries d'Estat, passant així del model deliberatiu consultiu basat en elConsells de la Monarquia d'Espanya, a un model executiu jeràrquic com en les Secretaries d'Estat franceses; aquestes serien ocupades per homes lleials a la Corona perquè d'ella se'n derivaria el seu poder. Després de la desastrosa campanya militar d'invasió de Portugal (1704), Orry fou retirat de la cort conjuntament amb laPrincesa dels Ursins. Hi foren novament enviats a principis de1705 sota les ordres de l'ambaixadorMichel-Jean Amelot, i Orry reinstaurà les seves mesures i continuà incrementant la recaptació d'impostos per pagar a les tropes i les provisions del bàndol borbònic. Elmaig de1705 van ser creats els càrrecs de Secretari de Guerra i d'Hisenda, i va continuar els seus esforços per portar l'administració de la Hisenda cap al control ple del monarca i la recuperació de la propietat reial que havia estat venuda o robada. Després del fracàs en elsetge de Barcelona (1706), fou destituït novament i cridat a Versalles. No retornà fins a l'abril de 1713, on per acabar amb les seves propostes ell mateix va redactar el Reial Decret 23-XII-1713, pel qual les tradicionals Corts van ser centralitzades i es va dividir Espanya en 21 províncies. Els Consells Territorials van ser reemplaçats per un Intendent que es trobava directament sota el comandament d'Orry, que finalment va ser destituït el7 de febrer de1715 en caure en desgràcia la seva valedora davant Felip V, laCambrera majorPrincesa dels Ursins. Amb el nou matrimoni de Felip V, la seva mullerIsabel de Farnesio va portar el mateix favorit, el cardenalJulio Alberoni. Tot i que determinades reformes d'Orry no van sobreviure a la seva destitució, el seu successor Julio Alberoni va continuar les línies principals: uniformisme fiscal, centralització política a través de les Secretaries d'Estat, i jerarquització executiva a través de les intendències.
_2.jpg)
Elduc Felip d'Anjou (1683-1746),[18] futur Felip V, s'havia criat a França amb els seus germans elduc Lluís de Borgonya (1682-1712) i elduc Carles de Berry (1686-1714),[19] per bé que Felip d'Anjou fou educat «per no ser» rei.[20][21] Als pocs mesos d'accedir al tron ja s'evidencià el seu desinterès pel govern i la seva enyorança vers Versalles i els seus germans, diguent d'ell el seu tutor elmarquès de Louville: «És un rei que no regna, ni regnarà mai».[22] Així mateix s'evidenciaren la seva personalitat apàtica i els hàbits taciturns.[23] A això s'unia el seu caràcter desconfiat, tímid i retret, fet que va contribuir al fet que, malgrat ser el sobirà absolut, acabés essent esclau de les seves enèrgiques mullers;[24] primer fou dominat per la reinaMaria Lluïsa de Savoia amb l'ajut de la sevaCambrera major laPrincesa dels Ursins (1701-1714), i després per la reinaIsabel de Farnesio (1714-1746).[24] El 1703 el seu aviLluís XIV de França l'amonestà: «fa dos anys que governeu i encara no heu parlat com un governant, degut a la desconfiança en vos mateix».[24] Dues dècades després res no havia canviat i el duc de Saint-Simon deia de Felip V: «té por de la societat i inclús d'ell mateix»; en el mateix sentit es pronunciava el marquès de San Felipe: «és de geni sospitós, i de tots desconfiat, inclús de si mateix i del seu propi dictamen».[24] Un altre tret que el caracteritzà fou l'extrema religiositat, consultant diàriament i per escrit al seu confessor personal. L'altra faceta deFelip V era la malaltia mental recurrent que es manifestava en unamalenconia aguda i un comportament anormal. El primer episodi greu es manifestà el1717, quan el seu primer ministreJulio Alberoni advertí símptomes evidents d'histèria properes a la bogeria.[25] El1724 Felip V abdicà en el seu fillLluís I, però la mort d'aquest un any després l'obligà a reprendre el tron. El1727 patí una recaiguda mental encara més greu i a vegades perdia tot contacte amb la realitat, mossegant i cridant convençut que «ells» volien empresonar-lo, enverinar-lo o matar-lo.[26] Durant la següent dècada els episodis de trastorn mental foren recurrents i el1738 l'ambaixador britànic Benajim Keene informava queFelip V «es trobava desordenat de ment»; advertia que el seu únic consol era la música del cantantFarinelli, però que quan aquest deixava de cantar el monarca començava a proferir monstruosos gemecs, tot i que «es feia tot el possible per evitar que la gent fos testimoni de les seves bogeries».[26] En els períodes que estava lúcid invertia els horaris, dormint durant el dia, despert de nit, i despatxant amb els ministres a altes hores de la matinada. Per a John Lynch (La España del siglo XVIII, 2005:69), Felip V fou un impediment pel bon govern, i de cap manera fou impulsor de cap reforma.[27]
Marie-Anne de La Trémoille, princesa dels Ursins (1641-1722) i cortesana francesa, feu valdre la seva amistat amb elduc de Noailles per a esdevenirCambrera major de la jove reina i muller de Felip VMaria Lluïsa de Savoia. Es guanyà la seva confiança i, amb el suport d'aquesta i fent valdre l'amistat que tenia ambMadame de Maintenon, muller de Lluís XIV de França, es desfeu delCardenal Portocarrero per a esdevenir la interlocutora directa entre la cort de Madrid i la de Versalles. També aconseguí el cessament de l'ambaixador francès a Madrid, el cardenal jesuïtaCésar d'Estrées, però les pressions de l'orde sobre Lluis XIV i la seva arrogància provocaren que Felip V, seguint la voluntat del seu avi, l'acomiadés el28 de juny de1704. Llavors la Princesa dels Ursins anà a París on feu valdre novament la seva influència sobre les dones dels monarques borbònics recuperant el favor deLluís XIV de França. El1705, en tornar a la cort espanyola acompanyada del nou ambaixador francès a Madrid,Michel-Jean Amelot, el poder i la influència de la Princesa dels Ursins fou absolut; l'ambaixador Amelot pogué prosseguir amb la implantació política de l'absolutisme a la Monarquia d'Espanya mentre la Princesa dels Ursins i el confessor personal de Felip V,Pierre Robinet, vigilaven perquè aquest no prengués cap decisió sense la supervisió de Lluís XIV de França.
Michel-Jean Amelot, marquès de Gournay (1655-1724), fou un aristòcrata, diplomàtic i polític francès. Nomenat ambaixador francès a Madrid, arribà a la cort de Felip V el1705. Amelot controlà elDespacho i es convertí en una figura clau en la implantació de l'absolutisme a la Monarquia d'Espanya. Redactà de la seva mà, conjuntament amb el seu protegitMelchor Rafael de Macanaz, el Reial Decret de 29-VI-1707 que abolia elsFurs aragonesos i elsFurs valencians. El recel que va suscitar entre l'aristocràcia castellana d'una banda, i les pressions exercides per Lluís XIV en laconferència de Geertruidenberg perquè Felip V renunciés a la corona d'Espanya de l'altra, portaren a la seva retirada de l'ambaixada francesa a la cort de Felip V el1709.
.jpg)
Melchor Rafael de Macanaz (1670-1760) jurista, escriptor i polític castellà. De família noble vinguda a menys, va passar set anys estudiant Humanitats, centrant-se en la història de l'Església i en història política. Després estudià Jurisprudència a Salamanca graduant-se en ambdós drets i es traslladà a Madrid per dedicar-se a l'advocacia. Va estrènyer relacions amb la casa de Villena oferint-se-li una plaça de jutge alsRegnes d'Índies, plaça que no acceptà. Fervorós partidari delregalisme[28] —supremacia del monarca sobre l'Església—, abraçà la causa borbònica durant laGuerra de Successió. Fou protegit del ministreMichel-Jean Amelot i conjuntament amb aquest redactà el Reial Decret de 29-VI-1707 que abolia elsfurs aragonesos ivalencians, instigant també la derogació delConsell d'Aragó. Fou nomenat Jutge de Confiscacions a València (1707-1710), i en l'aplicació del seu càrrec ignorà la immunitat eclesiàstica estenent les seves confiscacions als béns de l'Església. Trobà la resistència de l'arquebisbe valenciàAntoni Folc de Cardona,[28] que acudí a les seves influències sobre el President del Consell de CastellaFrancisco Ronquillo Briceño, qui censurà les seves accions.[28] Però Macanaz, protegit pels francesos —el marquèsAmelot a Madrid, i el duc de Berwick a València— ignorà aquestes resolucions[29] acusant Folc de Cardona d'usurpar la jurisdicció del rei i les seves regalies. Se li encomanà l'edificació de laNueva Colonia de San Felipe sobre la destruïdaXàtiva. Finalment l'arquebisbe Folc de Cardona aconseguí que l'excomuniquessin i el gener del1710 Macanaz marxava de València fugint de laInquisició. Arribà a la cort on fou protegit novament pels francesos i seguí a Felip V durant la seva evacuació de Madrid degut a l'ofensiva austriacista de l'estiu del 1710. Després de la conquesta borbònica d'Aragó fou nomenat Jutge de Confiscacions en aquell regne (1711). Fou elevat a Fiscal General delConsell de Castella (1712-1715) i fou determinant en el Decret de Nova Planta de laReial Audiència del Principat de Catalunya. El2 de gener de1714, i seguint els seus principis regalistes, presentà el seu famósPedimento fiscal contra la immunitat de l'Església. Però la caiguda en desgràcia dels seus protectors a la cort després del segon matrimoni de Felip V ambIsabel de Farnesio i l'entrada del nou ministreJulio Alberoni suposà la seva fi. El francèsJean Orry i Macanaz foren destituïts el7 de febrer de1715.[30] Fugí a França on visqué exiliat durant uns anys, però se'l feu retornar al·legant una missió diplomàtica;[31] tan sols travessar la frontera fou detingut i empresonat alcastell de Santo Antón dela Corunya, on restà fins alc.1760 per morir poc després.
José de Grimaldo y Gutiérrez de Solórzano (1664 -1733) era d'origen biscaí. Tant el seu avi com el seu pare havien estat oficials a la Secretaria delConsell d'Índies, i en ella va començar a treballar també ell als catorze anys. Però el seu salt definitiu es va produir amb la nova dinastia Borbó, especialment des de l'arribada del ministre francèsJean Orry, de qui va arribar a ser secretari. El1705 va ser nomenat per a exercir la Secretaria del Despatx de Guerra i Hisenda, i s'hi va mantenir fins al1714, en què va passar a la Secretaria del Despatx d'Estat, que va abandonar el1724 per seguir al rei en el seu retir a Sant Ildefons. Va tornar a ocupar el lloc per breu temps, el1726, després de la caiguda deRipperdá. Va cessar a causa de l'edat i va morir el1733 com a conseller d'Estat, ennoblit amb el títol de marquès i com a cavaller de l'Orde del Toisó d'Or.
José Patiño Rosales (1666-1736) va ser nomenat Intendent d'Extremadura durant la guerra, deixant gran fama de la seva gestió per haver controlat els desastres que va produir la campanya de Portugal. Després fou nomenat Intendent de Catalunya i, finalitzada la campanya militar, va ser requerit pelConsell de Castella juntament amb el filipista catalàFrancesc Ametller per fer un informe previ a la redacció del Decret de Nova Planta; seguidament va establir elcadastre.
Carles II morí l'1 de novembre del1700 i el mateix dia es formà un consell de regència[32] dominat pelcardenal Portocarrero, que informà del testament a Versalles. Malgrat la sorpresa inicial de Lluís XIV, aquest acabà per acceptar-lo per raons estratègiques en interès de França,[n. 5] per bé que era conscient que laCasa d'Àustria, en veure's totalment desposseïda de cap territori, reivindicaria els seus drets a la corona espanyola per iniciar una guerra. El24 de novembre de1700 el duc d'Anjou fou proclamat oficialment nou monarca espanyol amb el nom de Felip V. Ràpidament, el3 de desembre de1700 Lluís XIV donava instruccions al seu net de com i amb qui havia de governar.[32] El28 de desembre de1700 el consell de regència ordenava que tot el servei diplomàtic espanyol quedava supeditat als francesos (Reial Ordre de 28-XII-1700).[33] El12 de gener de1701[34] Lluís XIV refusava la petició de l'ambaixador francèsduc d'Harcourt[35] d'entrar al consell de regència assenyalant-li que s'havia de mantenir l'aparença que la monarquia d'Espanya la governaven només espanyols.[36] El22 de gener de1701 el duc Felip d'Anjou travessava la frontera i el3 de febrer de1701 es feu legal la disposició que confirmava els drets de Felip V a la successió, també del tron de França, de manera que la unió de les dues corones borbòniques quedava oberta i es remarcava la condició de Felip V com a membre de laCasa de Borbó, estant subordinat per tant a Lluís XIV, el seu cap.[37] Així mateix, es reconeixien també els drets delduc d'Orleans al tron espanyol, per si succeïa cap imprevist amb Felip V.[37] Finalment Felip V arribà a la cort de Madrid el18 de febrer de1701 i el consell de regència dominat pelcardenal Portocarrero fou dissolt.
La setmana següent, Felip V, amb la intenció de dissipar els temors vers la introducció de l'absolutisme,[38] ratificà alConsell d'Estat (Auto de 24-II-1701) com a màxim òrgan de govern, confirmant així la seva predisposició a mantenir el sistema de consells propi de la monarquia espanyola —elrègim polisinodial. Tot al contrari però, les veritables intencions deLluís XIV eren governar des de Versalles a través del seu net[39] i marginar als consells, entesos per l'absolutisme com un obstacle al desenvolupament del poder reial,[40] ignorant la prerrogativa de cogovernar amb el rei que corresponia alsGrans d'Espanya.[41] La marginació dels consells començà immediatament quan Lluís XIV instà[34] a la formació d'un atípic consell de gabinet,[36] elDespacho, que hauria de despatxar per la «vía reservada» cada dia amb Felip V[36] seguint el model delConseil d'En Haut de la monarquia francesa.[40] Es trencava així la tradició hispànica de govern deliberatiu i col·legiat, i s'imposava el sistema absolutista executiu i jeràrquic.[42] ElDespacho el formaven un reduït grup de 4 persones escollides per a assessorar a Felip V i amb el que Lluís XIV pretenia controlar tota l'acció de govern de la monarquia espanyola. Els escollits foren elcardenal Portocarrero i el president de CastellaManuel Arias y Porres, membres de laCábala partidària dels borbons, als quals s'incorporà posteriorment l'ambaixador francèsComte de Marsin, ja sense cap contemplació per les aparences.[43] ElDespacho tenia una secretaria que s'encarregava d'executar les resolucions preses en el gabinet, secretaria que era ocupada pel secretari del despatx universalAntonio de Ubilla; la denominacióuniversal es referia al fet que s'ocupava de totes les matèries que afectaven al govern. Per la seva simple existència, elDespacho anul·lava de fet als consells —elConsell d'Estat, elConsell de Guerra i elConsell d'Hisenda—, el volum de negoci dels quals es veié reduït progressivament i el seu àmbit de treball quedà restringit a assumptes de poca rellevància.[40] Tot i així, però, començaren a aparèixer els primers problemes alDespacho quan es feren evidents tant la indolència com les poques ganes de governar de Felip V, així com el seu caràcter taciturn.[34] Entre el24 de març i el18 de juny de1701, Felip V anà signant tots els tractats d'aliança militar que unien la Monarquia d'Espanya amb la França del seu avi per bastir una gran aliança borbònica: primer amb elducat de Màntua, després amb l'elector de Baviera i el de Colònia, seguidament amb elducat de Savoia —que incloïa el seu casament ambMaria Lluïsa de Savoia sense que ni ell ni els mandataris espanyols hi prenguessin part—,[44] i finalment un tractat de neutralitat amb Portugal.
Però a principis de1701 la situació financera, tant de França com de la Monarquia d'Espanya, era crítica. ElConsell d'Hisenda havia reconegut que els ingressos ordinaris ja estaven compromesos,[45] i si bé laFlota de Indias havia portat elmarç de1701 130.000 escuts i el comerç n'havia facilitat 300.000 més, la major part d'aquesta quantitat s'havia gastat en reforçar fortaleses i comprar voluntats per forjar l'aliança borbònica dissenyada per Lluís XIV. Quedaven lesalcabalas de Cadis, que foren hipotecades per 250.000 escuts per pagar els deutes que reclamava el mateixLluís XIV (150.000 escuts), pagar la defensa delducat de Milà (50.000) i la guarnició de lafortalesa d'Orà (50.000).[45] En vista d'aquesta situació, Lluís XIV centrà la seva atenció en els tresors de les Índies; entre eljuny i elnovembre de1701 envià a la cort de Madrid aJean Orry perquè avalués l'estat de la Hisenda Reial, que havia de permetre drenar els recursos econòmics de l'Amèrica espanyola cap al finançament de la guerra.[46] A la secretaria d'Estat francesa arribaren dues memòries sobre elvirregnat del Perú i elvirregnat de Nova Espanya, on s'exposava que malgrat els impressionants tresors americans, estimats en 600 milions de pesos, a la Hisenda Reial no hi arribava allò que pertocava, essent les principals causes: 1) la mala administració espanyola des de Madrid i la corrupta administració colonial dels virreis, 2) la fraudulenta explotació de l'or i laplata, 3) la pèssima organització de laFlota de Indias, i 4) la invasió de comerciants estrangers —Anglaterra, Holanda i Portugal—, que acaparaven la major part del comerç hispano-americà amb el consentiment de les mateixes autoritats espanyoles, i dominaven l'exportació de productes europeus en l'eix Cadis-Sevilla.[45]
_-_IMG_7300.JPG)
Lluís XIV ordenà tot un procés de reforma; foren destituïdes totes les autoritats, tant a la metròpoli com a les colònies; elConsell d'Hisenda fou reduït (Reial Decret de 25-II-1701) i quedà derogada la Junta de Cambra d'Índies (Reial Decret 6-III-1701); ordenà a l'esquadra francesa de Châteaurenault que escortés laFlota de Indias a fi d'evitar cap atac mentre transportaven l'or i la plata; i finalment França s'apoderà del fabulós contracte d'Asiento de negros amb un acord entre les dues corones borbòniques i la Companyia Reial de Guinea establerta a França (Reial Cèdula de 27-VIII-1701). La preocupació de Lluís XIV per una qüestió tan estratègica com era l'or i laplata dels espanyols fou contínua al llarg del conflicte; el18 de gener de1702 Lluís XIV comunicà a l'ambaixador francèscomte de Marsin que s'encarregués aFrancisco Ronquillo Briceño que recollís els efectes portats de les Índies i els enviés a França;[46] posterirment les intencions de l'ambaixador francès perquè s'autoritzés alConsell d'Índies a portar moneda espanyola cap alregne de França trobaren l'oposició frontal delConsell de Castella, amenaçant d'afectar «la amistad entre las dos Coronas»,[47] i a finals d'aquell mateix any el nou ambaixador francèsCésar d'Estrées, auxiliat per altres negociants, s'ocupava dels problemes que comportava el complicat i incòmode transport de l'or i la plata cap a França.
El primer decret de «Nova Planta» fou sancionat per Felip V el6 de març de1701 (Reial Decret de 6-III-1701:Nueva Planta del Consejo con el número de veinte Ministros, y su Presidente o Gobernador) amb la voluntat de marginar els consells com a òrgans de govern al·legant mesures de reducció de la despesa pública dictades per les necessitats de la guerra. Durant el mes defebrer de1701 ja s'havien iniciat les retallades i destitucions alConsell d'Hisenda, i almarç la reforma caigué sobre elSuprem i Reial Consell de Castella, al qual se li donà Nova Planta —nova estructura—, establint que quedés format només per 1 President, 20 jutges numeraris i 1 fiscal sense vot. En realitat, però, no es tractava d'una Nova Planta, sinó que es reposava la Planta que ja tenia, teòricament, des del1691.[48]
Durant les reformes del regnat del difuntCarles II, el decret de 1691 pretenia suprimir els jutges supernumeraris i retallar els salaris dels jutges numeraris delConsell de Castella.[49] L'aparició de supernumeraris s'havia anat produint progressivament davant la necessitat creixent de jutges per garanties processals, augment de causes i denegació de jubilacions per manca de recursos.[n. 6] Confrontada amb la realitat, la supressió dels supernumeraris de1691 havia quedat en paper mullat. El Reial Decret de 6-III-1701 de Felip V que tornava a invocar la retallada provocà d'una banda gran descontentament alConsell de Castella, «llenó el cardenal [Portocarrero]toda la corte de descontentos y quexosos»,[49] però també afectà a altres consells doncs era freqüent que jutges d'un consell assistissin com a associats a d'altres, provocant la retallada un efecte multiplicador de paràlisi.[50] Després d'aquesta «Nova Planta» seguirien les acusacions sistemàtiques dels enviats francesos titllant-los d'antiquats, lents i ineficients.[n. 7] Poc després, el8 de maig de1701 al Convent deSan Jerónimo el Real, se celebrà de jura de fidelitat a Felip convocant a lesCorts de Castella,[35] mentre tot seguit el jove Felip V consentia a signar, el24 de maig de1701, l'Auto de 24-V-1701 prohibint als presidents i ministres delConsell de Castella escriure intercessions en favor de cap jutge. En les lluites de poder entre les faccions borbòniques, el president del Consell de Castella i membre delDespachoManuel Arias y Porres fou destituït el1703.
Ambaixadors i enviats francesos
|
En pocs mesos Lluís XIV havia bastit una aliança militar que unia Portugal, la Monarquia d'Espanya i la major part d'Itàlia, ambVersalles. Havia ocupat les fortaleses frontereres alsPaïsos Baixos espanyols i destinat tropes al nord d'Itàlia. Així mateix havia apartat del govern alsGrans d'Espanya i neutralitzat alConsell d'Estat. Amb la creació delDespacho tenia sota el seu control el govern de la Monarquia d'Espanya,[51] i s'havia apoderat del fabulós contracte d'Asiento de Negros a les colònies. Per contra, però, el9 de juliol de1701 les tropes imperials de la Casa d'Àustria havien envaït els territoris italians de la Monarquia d'Espanya, iniciant així laGuerra de Successió Espanyola. Al sud s'havia produït un aixecament contra laCasa de Borbó alRegne de Nàpols que fou esclafat pel virrei elduc de Medinaceli, i el7 de setembre s'havia firmat laGran Aliança de la Haia entre la Casa d'Àustria, Anglaterra i Holanda.
Per evitar dificultats a l'interior, Lluís XIV ordenà al seu net que complís amb les clàusules testamentàries de Carles II i jurés elsfurs i les constitucions delsestats de la Corona d'Aragó, i que després anés a Itàlia per jurar elsFurs sicilians i elsFurs napolitans. El8 d'abril del1702[52] Felipe V sortí del port de Barcelona acompanyat de l'ambaixador francès per anar cap a Itàlia mentre la reinaMaria Lluïsa de Savoia fou nomenada governadora, passant a presidir elDespacho, posició que ambicionavaPortocarrero i que ara quedava sota l'obediència d'una reina de 14 anys dominada per la seva Cambrera Major, laPrincesa dels Ursins.[53] El12 de maig de1702 Felip V signà una pròrroga restablint l'administració de Portocarrero,[52] que restà acompanyat deManuel Arias y Porres, elmarquès de Villafranca, elduc de Montalto i elduc de Medinaceli.
Després de la seva primera estada entre el juny i el novembre de1701 per dictaminar l'estat de les finances espanyoles, Lluís XIV tornà a enviarJean Orry per estudiar les reformes que caldria aplicar per finançar la guerra.[54] Arribà a la cort de Madrid eljuny de1702 i conjuntament amb l'ambaixadorComte de Marsin es decretaren mesures punitives contra els comerciants anglesos i holandesos, ja enemics de guerra, mentre ordenava disposicions de comerç a favor dels negociants francesos amb la col·laboració del Consell de comerç francès aParís, on es trobavaMichel-Jean Amelot. En el si delDespacho esclatà un greu conflicte per les diferències entre els consellers espanyols i francesos, que no tardaren a paralitzar tota acció de govern i estengueren la discòrdia per tota la cort borbònica.[55] Elsetembre de1702 l'ambaixador francès fou substituït pelcardenal d'Estrées, iJean Orry retornà a Versalles on presentà els seus informes almarquès de Torcy, alcomte de Pontchartrain i aMichel Chamillart sobre les mesures que calia aplicar a la Hisenda espanyola. Per la seva part, Portocarrero intentà corregir la política comercial de sotmetiment als francesos i protegir els interessos dels espanyols limitant les facultats que s'havien entregat als comerciants francesos i suavitzant les sancions contra anglesos i holandesos, que afectaven els seus associats valencians i catalans.[56] Per contra,Jean Orry retornà a Madrid eldesembre de1702 amb ordres de posar en pràctica els seus projectes. A partir d'aleshores les ordres, les contraordres i el col·lapse en el govern es generalitzaren. Aquesta situació en l'absència de Felip V s'agreujà encara més per les disputes entre la princesa dels Ursins i l'ambaixador francèscardenal d'Estrées a l'hora de voler monopolitzar la influència sobre la jove reina governadora que ara presidia les reunions delDespacho. Finalment Felip V retornà a la cort de Madrid el17 de gener del1703, i l'endemà el cardenal Portocarrero li presentà un memorial denunciant el sotmetiment dels espanyols als interessos de Versalles;[57] poc després era expulsat delDespacho.
A partir d'aleshores Portocarrero liderà la resistència a la submissió francesa des delConsell d'Estat, mentre l'ambient a la cort de Madrid era molt tens i elsGrans d'Espanya estaven cada cop més descontents amb la situació que s'havia creat.[n. 8] El desgavell de la cort s'agreujà encara més per les pugnes per controlar la voluntat de Felip V entre la Princesa dels Ursins, el seu tutormarquès de Louville, i l'ambaixador francèscardenal d'Estrées; aquest caigué en desgràcia pocs dies després i fou expulsat delDespacho, fet que irrità profundament a Lluís XIV. Aquest li deia en una carta a Felip V el4 de febrer de1703 que no havia de prendre cap decisió sense posar-se d'acord amb ell i que alDespacho hi havia d'haver una persona que el representés.[n. 9] A partir d'aleshores Lluís XIV abandonà el dirigisme passiu que havia mantingut amb Portocarrero i passà a la intromissió directa en el govern espanyol. Tota decisió important, un cop elevada aFelip V per mitjà del Secretari del Despatx Universal, era enviada aVersalles perquè Lluís XIV la considerés personalment i indiqués les seves observacions i resposta, perdent-se en tot el procés un mes.[58] Seguidament eren enviades de nou a Madrid on Felip V hi donava la seva reial resolució.[58] Les maquinacions de la Ursins continuaren i el juny del1703 el següent en caure en desgràcia fou el seu tutormarquès de Louville, qui en arribar aVersalles informà a Lluís XIV dient de Felip V: «És un rei que no regna, ni regnarà mai».[22] En el viatge l'acompanyàJean Orry, qui d'acord amb la Ursins demanà la destitució formal de l'ambaixador d'Estrées;[59] poc després aquest era destituït essent rellevat interinament pel seu nebot l'abat Jean d'Estrées, prohibint-se-li però assistir alDespacho, mentre Orry retornava aMadrid el juliol de1703.
ElConsell d'Estat, vehicle fonamental per a la participació de l'alta noblesa en el procés polític, havia quedat en via morta; paral·lelament la cort estava totalment invertebrada,[58] i Felip V es trobava al centre de les tensions polítiques entre els nobles castellans i els enviats francesos.[60] La seva tornada d'Itàlia no havia servit per a calmar la tensa situació creada durant el seu primer any i mig de regnat, sinó que l'intervencionisme francès havia augmentat encara més, marginant completament a la noblesa en el govern de la Monarquia.[61] Portocarrero, des del Consell d'Estat, començà a oferir resistència als designis francesos i el27 de gener de1703 el Consell d'Estat elevava protesta al rei per les traves que es posaven perquè es pogués reunir. La resposta fou que el Consell d'Estat no es podia reunir sense la presència del rei o algun representant seu —nomenant alduc de Veragua— i, infringint el protocol, començà a anar-hi amb uniforme militar.[62] Per la seva part, Felip V sancionà el Reial Decret de 10-II-1703 que donava total llibertat de comerç als francesos i, als pocs dies, el28 de febrer de1703, el Consell d'Estat reclamà la dissolució delDespacho «porque la gobernación de la Monarquía debe recaer sobre el Consejo de Estado».[63]
Però tot seguit Felip V sancionà la Reial Ordre de 12-III-1703 per la qual els ambaixadors espanyols havien d'ajustar-se amb els seus homòlegs francesos, i als territoris on no hi hagués cònsol espanyol, els espanyols havien d'acudir directament al consolat francès. El Consell d'Estat s'hi oposà frontalment i la reial ordre fou retirada oficialment, però a la pràctica s'aplicà.[64] Per intentar acabar amb l'oposició, Felip V sancionà el Reial Decret de 22-VI-1703 amb el que es volia donar un cop definitiu al Consell d'Estat. Entraren a formar-ne partAntonio Cristóbal de Ubilla y Medina, elcomte de Monterrey i elmarquès de Canales a fi que quedés absorbit per homes delDespacho i acabar amb l'oposició que hi dirigia Portocarrero.[65]
A aquesta crispació venia a sumar-se la dimissió el1701 delduc de Nàjera com a capità general de galeres, secundada pelmarquès de Leganès i d'altres nobles de resultes del nomenament d'un francès com a cap de l'armada espanyola; la protesta delduc d'Arcos per la creixent intromissió francesa en els costums de la cort; i la deserció el13 de setembre1702[66] deJuan Tomás Enríquez de Cabrera y Ponce de León, Almirante de Castilla, que havia estat conjuntament amb elcomte d'Oropesa el cabdill de l'alta noblesa castellana del «partit austríac» favorable a la successió en la Casa d'Àustria fins que elcardenal Portocarrero l'havia desterrat. El seguiren elcomte de La Corzana i elcomte d'Oropesa. Les desercions i la creixent oposició de la noblesa castellana davant el dirigisme francès anaven de la mà amb l'estratègia militar dissenyada pels aliats; la flota anglesa es dedicà a selectives i punitives operacions militars que tenien per únic objectiu desprestigiar a Felip V i la Casa de Borbó demostrant la seva debilitat militar, amb l'esperança que es produís un cop d'estat des de l'interior que derroqués a Felip V. En aquesta direcció es llançà l'assalt anglès a Cadis (1702) i l'atac conta laFlota de Índias a laBatalla de la badia de Vigo (1702), que suposà la pèrdua de 100 milions de reals; per tensionar més la situació política, Anglaterra aconseguí que Portugal abandonés l'aliança borbònica i s'uní al bàndol dels aliats (maig de1703). I finalment, aViena, es va fer la proclamació pública d'un candidat alternatiu a Felip V a la corona espanyola, l'arxiduc Carles d'Àustria, que fou nomenat oficialment nou monarca espanyol, a l'espera de poder ocupar el tron.[67] Però malgrat els atacs selectius dels anglesos per desprestigiar internament a Felip V i desestabilitzar el seu govern, la noblesa castellana mai no contemplà seriosament l'alternativa de passar-se a l'arxiduc Carles d'Àustria; això equivaldria, per definició, a acceptar el desmembrament de la unitat territorial de la Monarquia d'Espanya, perquè eren evidents els interessos contraposats de la Casa d'Àustria, Anglaterra, Holanda i Portugal.[68] França continuava essent l'única capaç de garantir la integritat territorial de la monarquia espanyola, i el jove i influenciable Felip V l'instrument d'aquesta garantia; la noblesa castellana comenceçà a conspirar, però no per derrocar a Felip V, sinó per desfer-se de la camarilla francesa adoptant una ferma actitud d'obstrucció[68] contra la implantació de l'absolutisme i la submissió a les ordres dels francesos.[69][69]
Elmaig del1703Portugal s'havia unit al bàndol dels aliats; eljuny Orry anà aVersalles i seguidament començà a preparar la campanya militar per a la invasió de Portugal. Les desavinences creixents del secretari del Despatx UniversalAntonio de Ubilla provocaren que a aquest darrer li fossin sostretes les competències relacionades amb els temes de guerra; el15 de setembre de1703 Orry les assignà almarquès de Canales,[70] i Ubilla continuà encarregant-se de «todo lo demás». A partir d'aleshores elmarquès de Canales s'ocupà principalment delsasientos de queviures i municions, centralitzant en la seva persona les consultes elevades al rei en temes militars; tot s'administrava alDespacho —la «via reservada»— sense que en tingués coneixement elConsell de Guerra —que de facto quedà anul·lat—[71] ni elConsell d'Estat.
El2 d'octubre de1703, i seguint les indicacions d'Orry, el nou secretari de guerramarquès de Canales creà laTesorería Mayor de Guerra, que quedà dirigida pelcomte Moriana. Aquesta Tresoreria paral·lela deixava marginada laTresoreria General, que de facto quedava anul·lada, i tenia les funcions de contractar a pagadors i asentistes, inspecció i auditoria, i totes leslibranzas, tributs i contribucions, així com l'aprovació i verificació de les entrades i sortides de la Hisenda Reial, a fi de finançar l'exèrcit en la imminent campanya contra Portugal. Però l'obstruccionisme provocat per les ordres i contraordres[72] continuava des delConsell d'Estat per part delcardenal Portocarrero, i des delConsell de Castella per part deManuel Arias y Porres, aquest cada vegada més oposat a la intromissió francesa. La Princesa dels Ursins informà que s'havien format dues faccions, i els malcontents reclamaven i proclamaven una llibertat que havien de recuperar per a sortir de l'opressió que representava la presència francesa; la Princesa dels Ursin informava al ministre francès Torcy que els malcontents, liderats pelduc de Montellano, eren fidels a Felip V però odiaven la dependència de França, i pretenien organitzar una junta formada pels «mal intentionnés», compresa per nobles no només castellans sinó també aragonesos i catalans, mentre a la cort s'haurien de respectar les tradicions de la dinastia austríaca vigents pel que fa a vestimenta, llengua i costums.[73] Finalment, el novembre del1703, i gràcies a les maquinacions de laPrincesa dels Ursins,Manuel Arias y Porres era apartat de la presidència delConsell de Castella i era substituït pelduc de Montellano, que fou integrat alDespacho a fi de remetre la seva oposició. Per la seva banda, Pau Abadal, l'agent de laGeneralitat Catalana a la cort de Madrid, informava aBarcelona el10 de novembre de1703 que res no es resolia, tot estava aturat, i el «col·lapse és gran».[74]
El gener de1704 el mariscalduc de Berwick, com a capità general de les Dues Corones borbòniques, entrava a la península al capdavant de 12.000 soldats francesos. Elmarç de1704 Felip V, acompanyat deJean Orry, es dirigí cap a la frontera i el maig de1704 s'inicià la invasió borbònica del regne de Portugal mentre els aliats contraatacaven a l'altra banda, al mediterrani, llançant elDesembarcament de Barcelona amb la complicitat d'alguns dirigents austriacistes des de l'interior de la ciutat. Aquest desembarcament fracassà, ja que la ciutat de Barcelona rebutjà els invasors i es mantingué fidel a Felip V, al qual havien jurat fidelitat el 1701. La campanya borbònica de Portugal resultà en un complet fracàs, no degut a les poques tropes angleses i portugueses que defensaven el regne, sinó per la mala gestió de la intendència de guerra borbònica sota la responsabilitat de Jean Orry. A la cort de Madrid l'ambaixador francès abat d'Estrées feia córrer rumors sobre l'amant de la Ursins, mentre la prepotència d'aquesta feren que finalment el28 de juny de1704 Felip V l'expulsés de la cort per ordres del seu avi Lluís XIV. Finalitzada la desastrosa campanya borbònica contra Portugal el juliol de1704, Jean Orry fou destituït i cridat a Versalles, mentre l'ambaixador francès Jean d'Esterés era substituït per un ambaixador més dur,Antoine V de Gramont,[63] amb la missió de rellevar a Orry al capdavant delDespacho. La situació política de la cort borbònica encara empitjorà més quan poc després els aliatsconqueriren Gibraltar (agost de1704). El13 d'agost de1704 elmarquès de Canales fou destituït, la Secretaria de Guerra sota la seva responsabilitat creada pel destituït Orry fou així mateix suprimida, i el secretariAntonio Cristóbal de Ubilla y Medina recuperà totes les competències de la secretaria del Despatx Universal. El17 d'octubre la Tresoreria Major de Guerra fou desmantellada,[75] recuperant el comte d'Estrella, governador de la Hisenda Reial, les competències perdudes per la invasió de la Tresoreria Mayor de Guerra, havent-lo deixat reduït a un simple supervisor de recaptació.[63] Tot i així, i per intercessió de Felip V, elmarquès de Canales passà (17 d'agost de1704) alConsell d'Estat i fou nomenat gentilhome de cambra.
Els plans de Lluís XIV pel govern de la monarquia espanyola es feren evidents en una carta de l'agost del1704, en la que demanava que elmarquès de Canales fos apartar delDespacho i es formés una nova junta amb els noms designats per l'ambaixador francèsAntoine V de Gramont, recordant-li Lluís XIV al seu net que «resulta impossible que us acompanyi l'èxit mentre regni el desordre, com fins avui, en els vostres negocis».[n. 10]
La reorganització total de la camarilla francesa que assessorava a Felip V es culminà amb el nomenament deRené de Froulay comte de Tessé, nomenat per Lluís XIV per substituir al també destituït duc Berwick; el comte de Tessé havia de comandar elsetge borbònic de Gibraltar (1704-1705) a fi de recuperar l'enclavament. Poc després d'arribar a la cort de Madrid, el comte de Tessé informà a Versalles i descrigué el govern borbònic com «quatre ministres que només es posen d'acord per disminuir l'autoritat del rei, un secretari que es conforma en obeir, i l'ambaixador de França, que és qui més figura al gabinet, però l'opinió del qual sempre contradiuen els altres quatre, mentre el rei tan sols pensa en la seva muller i frisa perquè soni el rellotgi i acabi la sessió de govern».[n. 11]
Elcomte de Mancera presentà un memorial al rei demanant que es tornés a governar com sempre s'havia governat laMonarquia d'Espanya, sobre la base de les consultes als Consells; aquesta opció, però, comptà amb la frontal i decidia oposició de l'ambaixador francèsAntoine V de Gramont.[70]
En les instruccions que Lluís XIV envià a l'ambaixadorAntoine V de Gramont, li advertia que tornar a governar amb el secular sistema de consells espanyols debilitaria el control francès, i que allò que havia de fer era nomenar un nouDespacho per enfortir l'autoritat de Felip V com a monarca absolut; així mateix indicava que, si es restablia el sistema de consells, l'ambaixador francès no hi podria assistir, de manera que elDespacho era l'única via per la qual l'ambaixador francès garantís el control i la supervisió de Felip V per part de Lluís XIV.[76]
ElDespacho quedà format perManuel Arias y Porres, elduc de Montellano, elduc de Montalto, elcomte de Monterrey, elcomte de Mancera i el secretariAntonio Cristóbal de Ubilla y Medina. La direcció delDespacho recaigué en l'ambaixador francèsAntoine V de Gramont.[63]
El 5 de novembre de1704 esclatà una nova crisi quan Felip V sancionà el Decret 5-XI-1704 pel qual s'ordenaven nous impostos i s'incrementaven els existents.[63] ElConsell d'Estat, dirigit per Portocarrero i els Grans d'Espanya, esclatà en revolta oberta i votà en contra del decret perquè anava frontalment en contra de la jurisdicció dels regnes d'Espanya;[77] només es podien aprovar nous impostos si es convocaven Corts, i allí el rei arribava a unpactum amb les institucions de la terra; un reial decret que imposés impostos sobre els regnes sense respectar la sobirania de les institucions que representaven els regnes, equivaliade facto a una declaració de guerra contra les institucions d'aquests, especialment alsestats de la Corona d'Aragó on la crispació ja era màxima degut als decrets que afavorien els comerciants francesos i prohibien el comerç amb anglesos i holandesos, principals socis comercials de valencians, catalans i aragonesos. Però poc després laGuàrdia de Corps de Felip V empresonà alcomte de Cifuentes i alcomte d'Erill, mentre elcomte de Luque i elcomte de Requena foren desterrats, per bé que el10 de juny de1705 acabarien també detinguts per conjurar contra el rei.[78] El31 de desembre de1704 Felip V ordenà al consell que es reunís en plenari i recolzés el decret d'imposició d'impostos sense cap contradicció. Com a resposta, elduc de Medinasidonia, el de Fresno, el de Montalvo, iPortocarrero es negaren obertament a reunir-se al·legant que estaven malalts; altres, com elduc de Medinaceli, elcomte de Mancera, elcomte de Frigliana, elcomte de Monterrey, elduc de Veragua, elmarquès de Canales i elcomte de Palma, es reuniren però no votaren perquè les ausències invalidaven el procediment, s'aixecaren de la reunió i li espetaren a la cara a Felip V: «dese cuenta Su Majestad de lo que pasa, y recapacite su decisión».[77]
Des delDesembarcament aliat de Barcelona el1704, la tensió política també s'havia agreujat alPrincipat de Catalunya. Seguint les indicacions del seu avi i respectant les obligacions testamentàries en virtut de les quals havia esdevingut monarca espanyol, Felip V havia jurat els furs i les constitucions delsestats de la Corona d'Aragó.[79] Tot seguit s'obriren corts d'Aragó[80] iCorts Catalanes a Barcelona (1701-1702), en les que s'obtingué la creació delTribunal de Contrafaccions que acotava lasobirania del monarca i vetllaria perquè es complissin les lleis de Catalunya;[81] El1703, però, es produí un salt qualitatiu quan aViena l'arxiduc Carles d'Àustria fou nomenat legítim monarca espanyol, evidenciant així que laCasa d'Àustria ja no només pretenia arrabassar-li els territoris italians a la monarquia espanyola, sinó que a partir d'aleshores lluitaria també per obtenir el tron d'Espanya. L'intent de desembarcament aliat a Barcelona amb la complicitat d'un reduït nombre d'austriacistes, per bé que frustrat, donà lloc al virrei borbònic de CatalunyaFrancisco de Velasco a llançar una repressió indiscriminada conculcant repetidament lesConstitucions de Catalunya. La ciutat de Barcelona, que tenia el privilegi de nomenar ambaixadors propis, nomenà aPau Ignasi de Dalmases perquè denunciés davant Felip V en persona l'actitud anticonstitucional del virrei Velasco.
El5 de febrer de1705, només arribar a Madrid,Pau Ignasi de Dalmases fou detingut i empresonat. A la cort la situació de tensió política s'estava tornant insostenible per l'oposició delcardenal Portocarrero a l'intervencionisme francès sobre el govern espanyol. El secretari del Despatx UniversalAntonio de Ubilla fou destituït i, seguint les pressions del President del Consell de Castelladuc de Montellano, es nomenà almarquès de Mejorada, mentre el primer conservà la seva plaça alConsell d'Índies. L'abril del1705 Lluís XIV donà instruccions aMichel-Jean Amelot per a esdevenir nou ambaixador i prendre el control delDespacho. Ametot pertanyia a la noblesa de toga, fet que el faria menys complaent que els seus predecessors i més adient per a complir amb la funció que l'ocasió requeria.[82]
Estaria acompanyat perJean Orry —a qui es tornava a enviar aMadrid per recuperar el control dels temes militars i el seu finançament—, per laPrincesa dels Ursins —les repetides súpliques i precs de la jove reinaMaria Lluïsa de Savoia li havien fet evident a Lluís fins a quin punt aquesta depenia de laCambrera Major—,[82] i per un nou confessor,Pierre Robinet, —substituint a Daubenton, que s'havia enfrontat amb la Ursins. Tots ells s'haurien d'encarregar de dominar l'ànim inestable de Felip V i la seva esposa.[82] El19 de maig de1705 Amelot arribà a la cort de Madrid. Segons l'historiador francès Baudrillart,[83] uns dels que han estudiat amb més profunditat el regnat de Felip V, el programa polític d'Amelot i la princesa dels Ursins comptava amb tres punts:
Eljuny de1705 la secretaria amb les competències de Guerra i Hisenda quedà en mans de Grimaldo, mentre que l'altra dirigida pelmarquès de Mejorada. Poc després es restablia la Tresoreria Major de Guerra i elmarquès de Canales era recuperat per col·laborar amb Jean Orry en temes relacionats amb la guerra, la secretaria de Guerra i Hisenda, al capdavant de la qual fou posatJosé de Grimaldo, mentre el teòric titular de la secretaria universalmarquès de Mejorada quedava encarregat de «todo lo demás de cualquier materia que sea», és a dir, assumptes eclesiàstics i de justicia. ElDespacho quedava format per l'ambaixador francès Michel-Jean Amelto, Jean Orry, que no tenia ni plaça ni títol concret però formava part del Despacho, elcomte de Mancera, el President de Castelladuc de Montellano, i els dos secretaris. Poc després, l'agost de1705, elduc de Montellano és destituït de la presidència del consell de Castella, essent nomenat en el seu llocFrancisco Ronquillo Briceño, i la influència francesa a la Junta del Despatx es consolidà amb la incorporació delduc de Veragua.[84] Per la seva part, Amelot escrivia a Lluís XIV dient-li que es podia governar tota la Monarquia amb Felip V, Orry i ell mateix. Orry elevava els informes a Amelot, i ell mateix després d'examinar-los li donava la resposta a Orry. Orry donava les ordres almarquès de Mejorada i a Grimaldo, els secretaris, que les feien executar.[85]
El15 de juliol de1705 Felip V sancionava el Reial Decret 15-VII-1705 que creava oficialment i posà fide iure a la Secretaria del Despatx Universal al dividir-la en dos i legalitzar el repartiment de competències. El funcionament delDespacho era el següent. Es tractava un tema general «a boca» i després els secretaris executaven les directrius generals donant ordres concretes amb gran marge de maniobra. D'aquí passaven als oficials de secretaria, que les passaven als superintendents, i aquests als intendents i corregidors, i d'aquí als municipis. Un sistema piramidal i jeràrquic on els esglaons inferiors es limitaven a complir ordres sense participar en el procés, i si elevaven una consulta, es rebia un «enterado» al que podia seguir una altra ordre del grau superior.[86]
Secretaries d'Estat i del Despatx
|
El3 de maig de1705 un grup d'austriacistes proclamava aVic a l'arxiduc Carles d'Àustria com a legítim monarca espanyol, i el 20 juny de 1705 els cabdills austriacistes catalans exiliats signaven elTractat de Gènova; amb aquesta aliança militar entre elPrincipat de Catalunya i elregne d'Anglaterra Catalunya es comprometia a lluitar per la causa del pretendent al tron espanyol Carles d'Àustria amb l'ajuda militar d'Anglaterra, i aquesta es comprometia a defensar lesConstitucions de Catalunya fos quin fos el resultat de la guerra.
A l'octubre de1705 les tropes de l'arxiduc Carles van prendre Barcelona, i laGeneralitat Catalana i elsconsellers de Barcelona van aclamar-lo com un alliberador. Dies més tard, Carles d'Àustria era proclamat legítim rei i jurava respectar lesConstitucions de Catalunya. Poc després se sumaven a l'aixecament contra Felip V elregne de València, elregne d'Aragó i elregne de Mallorques, de manera que tots els estats de laCorona d'Aragó van jurar fidelitat aCarles d'Àustria com a nou rei. La caiguda de Barcelona provocà una rebel·lió oberta al Consell d'Estat, i el9 de novembre de1705 Portocarrero reuní alConsell d'Estat en ple. Es presentà un Memorial on reclamaven que es tornés al govern per consells i que tot era culpa del nou sistema.[85] L'esclat de la revolta a Catalunya forçà els enviats francesos a acudir alsGrans d'Espanya, principalment alduc de Medinaceli i alcomte de Frigliana, caps de l'oposició. Se'ls prometé que es formaria un nouDespacho, però aquests exigiren que no hi havia d'haver l'ambaixador francès, llevat que l'ambaixador espanyol participés en el govern francès amb Lluís XIV a Versalles. Finalment tot plegat no prosperà i es nomenà alcomte de Frigliana perquè acompanyés al rei com amb el títol de Majordom Major durant la campanya per reconquerir Catalunya.[87]
L'abril de1706 les tropes de Felip V varen contraatacar i es dirigiren directament contraBarcelona. Varen envoltar la ciutat i iniciaren elSetge de Barcelona (1706) a fi de reconquerir-la i acabar amb el principal bastió constitucionalista. Però el 8 maig de 1706 es va albirar en l'horitzó a la flota anglesa, fet que provocà l'aixecament del setge i la caòtica fugida de les tropes borbòniques, que van deixar abandonats al camp davant de Barcelona als ferits, els subministraments i tot el tren d'artilleria. Orry fou destituït i reclamat a Versalles.
Derrotat l'exèrcit borbònic, les tropes austriacistes es llençaren a l'ofensiva per conquerir Madrid, ciutat que van prendre fàcilment al cap de pocs mesos, però de la qual van haver de retirar-se davant el rebuig de la població i l'arribada de tropes franceses per reforçar l'exèrcit borbònic. Aquest va perseguir l'exèrcit austriacista fins a derrotat-lo a labatalla d'Almansa el1707, fet que poc després va permetre a les tropes borbòniques la conquesta i ocupació militar delregne de València i elregne d'Aragó. El 8 de maig la ciutat de València es rendeix a Berwick i el 26 de maig el duc d'Orleans entra a Saragossa.[88] El29 de juny de1707 Felip V de Castella emetia a Madrid el decret que abolia elsfurs aragonesos i elsfurs valencians, acusant aquests regnes del delicte de rebel·lió i apel·lant al just «dret de conquesta», quedant derogat el règim constitucional, el sistema legislatiu i les institucions d'autogovern, així com el dret privat i el dret públic d'ambdós estats de laCorona d'Aragó.
Després de labatalla d'Almansa (25 d'abril de1707) i la subsegüent conquesta borbònica delregne de València i delregne d'Aragó, alDespacho es formen dues faccions: els radicals, encapçalats perMichel-Jean Amelot,Francisco Ronquillo Briceño, elduc de Veragua, elduc de San Juan i, sobretot,Melchor Rafael de Macanaz, que eren partidaris d'abolir els furs d'aquests territoris sense dilació mitjançant reial decret; i els moderats, com elduc de Medina Sidonia, elcomte de Montellano i elcomte de Frigiliana, que veien més oportú no observar-los sense cap altra mesura particular.[88] Al final s'imposà la tesi radical, redactant Amelot i Macanaz el decret d'abolició dels furs d'Aragó i de València, que derogava tot el sistema constitucional d'ambdós regnes;[88] aquest fou promulgat per Felip V al Palacio del Buen Retiro de Madrid el29 de juny de1707 (Reial Decret de 29-VI-1707).
L'abolició es justificava al·legant el delicte de «rebel·lió» que haurien comès en faltar al jurament de fidelitat al rei que se sumava al «dret de conquesta»[89] tal com diu explícitament «s'afegeix ara la deljust dret de la conquesta que d'ells han fet últimament les meves Armes amb el motiu dela seva rebel·lió», i s'atorgava lasobirania absoluta per donar o treure lleis obviant explícitament el règimpactista propi dels estats de laCorona d'Aragó «un dels principals atributs de la Sobirania és la imposició i derogació de les lleis». A totes aquestes justificacions, el drecret redactat perMelchor Rafael de Macanaz assenyalava, a més, la seva voluntat de reduir tots els dominis del rei a les lleis deCastella «reduir tots els meus regnes d'Espanya a la uniformitat d'unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se igualment tots per les lleis de Castella tan lloables i plausibles en tot l'Univers». Resolia finalment abolint i derogant totes les institucions d'autogovern i el mecanisme legislatiu basat en el pacte entre elregnum i elrex en lescorts: «He jutjat convenientment abolir i derogar completament, com sens dubte dono per abolits i derogats, tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum fins aquí observades en els referits regnes d'Aragó i València». D'aquesta manera quedaven abolits:
La segona part del Reial Decret de 29-VI-1707 establia com serien governats a partir d'aleshores ambdós territoris. Invocava, novament, la seva voluntat que tots els seus dominis «es redueixin a les lleis de Castella, i a l'ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i en els seus Tribunals sense cap diferència». L'abolició dels furs significava també que quedaven abolides les jurisdiccions pròpies dels valencians i els aragonesos, quedant abolits els privilegis d'estrangeria dels dosestats de la Corona d'Aragó. El fet de perdre la pròpia jurisdicció era presentat en el decret no com una pèrdua, sinó com un avantatge assenyalant que a partir d'aquell moment «podent obtenir per aquesta raó els meus fidelíssims vassalls els Castellans oficis i càrrecs aAragó iValència, de la mateixa manera que els Aragonesos i Valencians han de poder d'ara endavant gaudir-los a Castella sense cap distinció».
Aquesta disposició era explícitament presentada com una recompensa als seus súbdits castellans per haver-li estat fidels «facilitant jo per aquest mitjà als Castellans motius perquè acreditin de nou els efectes de la meva gratitud, dispensant en ells els majors premis, i gràcies tan merescudes de la seva experimentada i copel·lada fidelitat», i interpretava que pelsaragonesos ivalencians també seria un avantatge. A la pràctica però, allò que succeí fou que els castellans, que tenien una majoria demogràfica notable respecte de valencians i aragonesos, passaren a ocupar llocs de responsabilitat a Aragó i a València. Finalment el decret establia que a partir d'aleshores els regnes d'Aragó i València s'haurien de governar amb unes institucions estructurades que «es governin i manegin en tot i per tot com les duesCancelleries de Valladolid iGranada, observant literalment les mateixes regalies, lleis, pràctica, ordenances i costums que es guarden en aquestes, sense la menor distinció i diferència en res».
L'agost del 1707 es formà laCancelleria de València tal com havia disposat el Reial Decret de 29-VI-1707, que després seria complementat per la Reial Cèdula de 7-X-1707, seguint l'estructura de les Cancelleriesde Valladolid ide Granada. Durant aquest períodeMelchor Rafael de Macanaz fou nomenatJutge de Confiscacions i tingué confrontacions amb l'arquebisbe de València arran de les regalies. El sistema imposat a València fracassà per les friccions amb elCapità general de València, i pel Reial Decret d'11-VI-1716 la Cancelleria de València fou reduïda a nivell deReial Audiència tenint la mateixa planta que laReial Audiència d'Aragó. Com a òrgan de govern quedà presidida i subordinada alCapità General de València i com a òrgan de justícia territorial estava presidida pel Regent i subordinada a les resolucions delConsell de Castella. Com a òrgan de justícia estava constituïda per tres sales -dos per assumptes civils i una per criminals-, amb 4 oïdors a la sala del civil, 5 oïdors a la sala criminal, i un fiscal que posteriorment fou ampliat a 2. Al passar a tenir el mateix ordenament jurídic tant civil com criminal que els castellans, aquests deixaren d'esser estrangers a València i els funcionaris començaren a esser nomenats des de Madrid. La llengua de l'administració passà a esser elcastellà, quedant-ne postergat elvalencià.
L'única salvedat de les disposicions del Reial Decret de 7-VI-1707 fou la que atenyia a la jurisdicció eclesiàstica, per bé que s'especificava que aquesta salvedat era fruit no de la seva voluntat del monarca sinó perquè es podia abolir «en conseqüència de les concòrdies ajustades amb la Seu Apostòlica». Aquestes salvedats de la jurisdicció eclesiàstica foren especificades en la Reial Cèdula de 7-IX-1707. Però l'abolició de tot el sistema foral aixecà polèmica entre els mateixosaragonesos ivalencians que havien estat lleials aFelip V. Aquests adreçaren consultes i peticions respecte a si els privilegis de què gaudien havien quedat, o no, també abolits. El mes següent, per mitjà del Reial Decret de 29-VII-1707, Felip V clarificà que es mantenien els furs i privilegis d'aquells que li havien estat fidels i bons vassalls, no volent que «en ningun caso puede haberse entendido con raxon fuese mi Real ánimo notar, ni castigar como delinqüentes á los que conozco por leales : pero para que mas claramente conste de esta distincion, no solo declaro, que la mayor parte de la nobleza, y otros buenos vassallos del estado general, y muchos pueblos enteros han conservado en ambos reynos pura é indemne su fidelidad». Reconeixent la seva lleialtat, «Tambien les concedo la manutencions de todos sus privilegios, esenciones, franquezas y libertades concedidas por los Señores Reyes mis antecesores, o por otro justo título adquiridas, de que mandaré expedir nuevas confirmaciones á favor de los referidos lugares, casas, familias y personas, de cuya fidelidad estoy enterad». Però recordava que els privilegis només es mantenien per a particulars i municipis fidels, perquè això no afectava al nou sistema de govern d'ambos regnes recordant, novament, que «Y porque mi Real intencion es, que todo el continente de España se gobierne por unas mismas leyes». Aquest uniformisme asimètric s'acabà de sancionar el 1708, quan amb per la Reial Resolució de 5-XI-1708 Felip V resolgués el manteniment dels furs alfonsins, una legislació aragonesa vigent alregne de València i que afectava a municipis fundats de quinze veïns.
Si ja pel Reial Decret de 9-VI-1707 estaven abolits i derogats tot el sistema polític, legislatiu, jurídic i àdhuc social d'Aragó i València, i passaven a ser governats per les lleis de Castella, esdevenint a partir d'aleshores una jurisdicció castellana, l'annexió definitiva es donà pel Reial Decret de 15-VII-1707, pel qual s'abolia i es derogava elConsell d'Aragó, i totes les disposicions d'Aragó i València passaven a estar sota la jurisdicció i a ser governats pelConsell de Castella. L'impuls definitiu vingué, novament, de la mà deMelchor Rafael de Macanaz, que argumentà que ja no era necessari el Consell d'Aragó.
El1709, amb França esgotada per la guerra, Lluís XIV inicià converses de pau amb els aliats a laconferència de Geertruidenberg, pressionant al seu net perquè abdiqués en favor de Carles d'Àustria, però la Princesa dels Ursins es convertí en un obstacle per a la consecució d'un tractat al pretendre que se li assignés un territori alsPaïsos Baixos Espanyols sota la seva sobirania, condició que laRepública de les Províncies Unides (Holanda) es negà a acceptar, frustrant la pau. L'ambaixador francèsAmelot fou retirat, les relacions entre Felip V i el seu avi Lluís XIV quedaren estroncades, i les tropes franceses es retiraren de la península. Això impulsà l'exèrcit austriacista a llançar una nova ofensiva el1710, alliberant elregne d'Aragó de l'ocupació borbònica i restablint elsfurs aragonesos. L'ofensiva culminà amb l'ocupació, una altra vegada, de Madrid, però novament arribaren reforços i les tropes austriacistes s'hagueren de retirar.
La contraofensiva borbònica de1710 aconseguí la rendició de les tropes expedicionàries britàniques alSetge de Brihuega i, malgrat que la resta de l'exèrcit austriacista feu fugir les tropes borbòniques a labatalla de Villaviciosa, aquest continuà la seva retirada cap alPrincipat de Catalunya per a aprovisionar-se. L'exèrcit borbònic tornà a ocupar elregne d'Aragó i pel Reial Decret de 3-IV-1711 Felip V promulgà com hauria de governar-se a partir d'aleshores el territori malgrat que les circumstàncies bèl·liques forçaven a qualificar el nou disseny d'interí. Havent abolit els furs el1707, el Reial Decret de 3-IV-1711 ja no hi tornà a fer esment i establí l'estructura de laReial Audiència d'Aragó.
Amb la reconquesta borbònica delregne d'Aragó (1711), aquest entrà de ple en la via de la uniformitat castellana, però s'introduí un canvi significatiu en el Reial decret de 3-IV-1711 respecte al que s'estableix el1707 en el Reial Decret de 9-VI-1707 i la Reial Cèdula de 7-X-1707, doncs ara la planta ja no seria com la de les Cancelleries de Valladolid o Granada, sinó que esdevindria una simpleReial Audiència. Aquesta es compondria d'un Regent i dues sales: una civil amb quatre magistrats, i una altra de criminal amb cinc magistrats, així com dos fiscals, un per cada sala. Un altre del canvis significatius fou que eldret civil aragonès quedava restablert —tot i que per la pèrdua de les Corts ja fou impossible renovar-lo i adaptar-lo en el transcurs del temps— com a subsidiari, establint que serien consultades les normes municipals aragoneses «sólo en lo tocante a los contratos, dependencias y casos en que no interviniere con cualquiera de mis vasallos», establint doncs que de manera general «ha de juzgar la expresada sala de lo Civil según las leyes de Castilla». En la sala del criminal la situació continuà com el 1707 sense cap mena de salvedat, reafermant-se que «se fallarían las sentencias según las leyes de Castilla». També s'instaurava la figura delComandant General d'Aragó —denominat a partir de 1722 Capità General—, al càrrec del qual estaria el «gobierno militar, político, económico y gubernativo». Poc després el Reial Decret de 14-IX-1711 augmentà una sala més del civil i l'endemà la Reial Resolució de 15-IX-1711 resolia sobre els conflictes de jurisdiccions que havien sorgit sobre les seves competències.
Amb l'abolició dels furs el1707 i la implantació el1711 delComandant General d'Aragó i laReial Audiència d'Aragó, la monarquia espanyola havia aconseguit la implantació d'un govern absolut en un regne que ja des del segle xvi s'havia mostrat desafiant a la intromissió reial en la sevasobirania, a redós de les figures delJustícia d'Aragó i laGeneralitat aragonesa. L'abolició de les dues institucions anava parella a l'assumpció de tota lasobirania per part del monarca; les facultats judicials, legislatives i administratives s'havien perdut pelregne d'Aragó. La castellanització no fou tant traumàtica com en els altres territoris de laCorona d'Aragó a l'haver esdevingut ja el castellà llengua de l'administració durant el segle anterior; pel que fa a les places, i com en casos de València, i els futurs de Catalunya i Mallorca, es reservaren places pels «naturales», però, com també succeí en els altres territoris, les places de Regent i Fiscal de l'Audiència foren ocupades per castellans.
A finals del 1711 la posició militar dels austriacistes a la Monarquia d'Espanya estava molt debilitada, tenint només el control delPrincipat de Catalunya i elregne de Mallorca, mentre elregne d'Aragó i elregne de València havien estat ocupats militarment. En aquest context es produí un canvi en l'escenari polític internacional en esdevenir el rei Carles d'Àustria emperador delSacre Imperi Germànic de resultes de la mort del seu germà i hereu Josep. Les potències de la Gran Aliança de la Haia iniciaren aUtrecht converses de pau amb Lluís XIV de França per tal arribar a una pau general a Europa. El regne d'Anglaterra arribà a una pau per separat ambFelip V quan aquest renuncià al tron de França (article 2n), entregà a Anglaterra el penyal deGibraltar (article 10è) i l'illa deMenorca (article 11è), i concedí llicències comercials a Amèrica (article 12è) als anglesos. A canvi, aquests van cedir davant Felip V, i el13 de juliol de1713 van signar la pau violant elTractat de Gènova que havien firmat el1705 amb Catalunya. Felip V es va comprometre en l'article 13è delTractat d'Utrecht a aprovar una amnistia als catalans i donar-los els mateixos drets i privilegis que els castellans, fet que significava una abolició de facto de lesConstitucions de Catalunya i la imposició de les lleis de Castella a Catalunya, tal com ja havia fet anteriorment als regnes d'Aragó i València. LaCasa d'Àustria, havent estat abandonada per tots els aliats, es veié forçada a buscar també la pau. El6 de març de1714 es firmava elTractat de Rastatt, una pau per separat entre elSacre Imperi iFrança, en virtut del qual aquesta reconeixia a la Casa d'Àustria la possessió dels territoris que havia conquerit a la dominació borbònica, i que per tant deixaven de ser possessions de la Monarquia d'Espanya per a convertir-se en dominis del Sacre Imperi. Amb una Monarquia d'Espanya encapçalada per Felip V, que es demostrarà totalment incapaç de prendre per si sol la ciutat de Barcelona, qualsevol temptativa de recuperar totes les possessions perdudes militarment fora de la península Ibèrica —regne de Sicília,Regne de Nàpols,regne de Sardenya i Còrsega,ducat de Milà,marquesat de Finale,Presidis de Toscana iFlandes— era irrealitzable.
Davant les notícies de l'abandonament anglès, es va convocar a Barcelona el30 de juny de1713 unaJunta de Braços per deliberar si Catalunya havia de sotmetre's a Felip V o prosseguir la guerra en solitari. El6 de juliol la Junta de Braços prengué la decisió de continuar la guerra en solitari i els comissionats dels braços generals la van lliurar als diputats de laGeneralitat Catalana perquè la publiquessin. Aquests, contraris a la proclamació, dilataren l'entrada en vigor legal de l'edicte tres dies. En la sisena instància presentada pels braços generals davant els diputats de la Generalitat, se'ls recordava que era el seu deure la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament abocada van aconseguir, i nosaltres hem així mateix mantenir».[90] Finalment, a les sis del matí del9 de juliol de1713 a Barcelona es feia pública la proclamació pública de guerra delPrincipat de Catalunya contra Felip V i contra França.
Proclamada públicament la declaració de guerra, l'endemà es va publicar un ban per llevar efectius per l'Exèrcit de Catalunya, que va arribar a mobilitzar 10.000 homes i del qual en fou escollit pel càrrec de general comandant el tinent mariscalAntoni de Villarroel i Peláez. Així mateix el 22 de juliol, tal com era de precepte, es va procedir a la renovació dels diputats de la Generalitat de Catalunya per al trienni 1713-1716, resultant sortejats els més proclius a la guerra. També es va procedir al nomenament dels ambaixadors de Catalunya destinats a les cancelleries europees deViena,Londres, i laHaia a fi d'endegar la guerra diplomàtica; així mateix, i per a contrarestar la propaganda borbònica, es varen publicar diversos opuscles explicant la posició de Catalunya i, recordant l'abolició dels furs del regne d'Aragó i del regne de València, afirmant que també es lluitava per laCorona d'Aragó i per la llibertat de tota laMonarquia d'Espanya. Però la retirada de les tropes angleses havia deixat Catalunya sense protecció i el25 de juliol de1713 les tropes borbòniques ja arribaren davant les muralles de Barcelona on exigiren la rendició de la ciutat, que fou rebutjada el mateix dia. Durant els primers mesos la ciutat fou bloquejada davant l'estratègia de resistència passiva dissenyada per les autoritats municipals, fet que canvià el30 de novembre de1713 quan es produí la nova extracció dels sis magistrats municipals per al període de 1713-1714, resultantRafael Casanova extret nouconseller en cap de Barcelona. El govern de Casanova marcà un canvi radical amb l'anterior govern, exigint a Villarroel que immediatament llancés atacs continus cada nit contra el cordó de bloqueig per a desgastar les tropes borbòniques, mentre es feien els preparatius per obrir el front de guerra a l'exterior de Barcelona, fet que s'aconseguí el gener del1714. El mes següent la Generalitat de Catalunya transferí les competències militars als consellers de Barcelona, de manera queRafael Casanova esdevingué la màxima autoritat política i militar de Catalunya.
La primavera del1714 es firmà elTractat de Rastatt, una pau per separat entre França i el Sacre Imperi Germànic, fet que augmentà encara més les esperances de victòria dels catalans interpretant que les tropes franceses s'haurien de retirar del setge de Barcelona, debilitant encara més les posicions borbòniques. Però davant la imminent fallida financera, Felip V implorà al seu avi Lluís XIV que li enviés més tropes, i el juliol del1714 20.000 soldats francesos, amb tot el tren d'artilleria francès, comandants pelduc de Berwick s'afegiren alsetge de Barcelona mentre l'armada naval francesa bloquejava la bocana del port i iniciava l'asfíxia de la ciutat. Malgrat els intents desesperats per resistir, finalment a les 4:30h de l'11 de setembre de1714 les tropes franceses iniciaren l'assalt final contra Barcelona. Després de diverses hores de combats s'inicià una suspensió d'armes i durant 24 hores s'estigué negociant la capitulació, que finalment fou acordada el12 de setembre a la tarda; totes les instàncies presentades a fi de mantenir elsfurs catalans i elsfurs mallorquins havien estat rebutjades per Berwick i tan sols es concedí la vida i la llibertat dels assetjats. El13 de setembre de1714 Barcelona era ocupada per les tropes franceses. Mentrestant,Felip de Ferran i de Sacirera, ambaixador català ala Haia, estava eufòric, doncs després de la mort de la reina Anna s'havia entrevistat amb el nou rei de la Gran Bretanya, l'alemanyJordi I, que de camí a Londres s'havia compromès a alliberar Barcelona, havent ja el secretari de la regènciaJoseph Addison ordenat a l'almirallJames Wishart la concentració de l'armada britànica al port deMaó. Era el18 de setembre i encara no sabia de la caiguda de Barcelona: el compte enrere per salvar Barcelona, i amb ella les llibertats de Catalunya, havia finalitzat tan sols feia sis dies.[91]
El15 de setembre elConsell de Cent de Barcelona va quedar abolit, essent tancants i segellats els seus arxius, escrivanies i arques de dipòsit. L'endemà,16 de setembre de1714, l'intendent filipistaJosé Patiño llegia a la seva seu el decret d'abolició de laGeneralitat Catalana, procedint de la mateixa manera que en el cas del Consell de Cent de Barcelona, i quedant derogades totes les institucions d'autogovern catalanes. Poc després els exemplars de lesConstitucions de Catalunya eren requisats i cremats i tot el sistema constitucional es donava per abolit, iniciant-se un període d'ocupació militar sota l'administració del capità general borbònic de Catalunya, a l'espera que elConsell de Castella resolgués què fer amb el nou territori conquerit. Finalment, l'11 de juliol de1715 elregne de Mallorca fou ocupat per les tropes borbòniques i, com en els anteriors casos delregne d'Aragó, delregne de València i delPrincipat de Catalunya, totes les seues institucions d'autogovern foren abolides. Queia així sota el domini de Felip V l'últim estat de laCorona d'Aragó i amb ell el darrer bastió del sistema constitucional que s'havia resistit a l'absolutisme borbònic.[2][92]
El mariscal de França duc de Berwick, dotat per Felip V d'àmplies facultats militars i polítiques com a Generalíssim dels Exèrcits de les Dues Corones a Catalunya, esdevingué el primerCapità General de Catalunya. Estant Barcelona sota ocupació militar des del dia13 de setembre de1714, Catalunya passà a ser tractada «com si no tingués cap govern».[93] Berwick emeté un decret el15 de setembre del1714 pel qual instaurava laReal Junta Superior de Justicia y Govierno del Principado de Cathaluña, encarregada de l'administració de govern i de justícia a Catalunya. Aquesta Junta estigué en actiu fins a primers d'abril del1716, essent dissolta al constituir-se, d'acord amb el Decret de Nova Planta, laReial Audiència del Principat de Catalunya. En el període, i pel que fa a matèries governatives, la Junta estigué totalment subordinada al Governador i Capità General de l'exèrcit, tenint tan sols funcions consultives o assessores d'aquell.[93] Després de Berwick, el següent Capità General fou elMarquès de Castel-Rodrigo, que arribà a Catalunya amb despatx oficial on el rei li especificava que «en la pràctica d'aquest càrrec estareu a allò que jo declari en les ordres que us dirigiré».[94] Entre tant, elConsell de Castella estava debatent què fer amb Catalunya i escoltant els informes presentats per l'Intendent General de l'exèrcit borbònicJosé Patiño i pel botiflerFrancesc Ametller i Perer, enemic radical de Patiño i ben relacionat amb el Capità General Castel-Rodrigo.[93] Finalment el Consell de Castella dictaminà la formació d'una simpleReial Audiència presidida pel Capità General militar, en lloc d'unaChancillería com les de Valladolid o Granada, que estaven presidides per un lletrat i tenien específiques facultats de govern.
El28 de novembre de1715 es va sancionar el Reial Decret de 28-XI-1715 que fou comunicat per Reial Cèdula de 16-III-1716, pel qual s'establia laReial Audiència de Mallorca. A Mallorca també quedà abolit el dret públic però no eldret privat mallorquí. L'Audiència de Mallorca fou causa de diverses dificultats d'implantació, havent-se d'emetre diverses reials resolucions amb posterioritat. Per la recaptació fiscal s'establí un Superintendent (Reial Decret de 6-XI-1717).
El16 de gener de1716 es va publicar el Reial Decret de 16-I-1716 que establia el nou sistema de govern absolutista, establint la Nova Planta de laReial Audiència del Principat de Catalunya seguint el model castellà. Eldret civil català, el dret penal i el processal —més severs els catalans que els castellans— quedaren restablerts per defecte en no pronunciar-se sobre aquests en el Reial Decret de 16-I-1716 i establir en l'article 42 que quedaven com a subsidiaris: «En tot allò que no estigui en els capítols precedents d'aquest decret, s'observen les constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell». Havent estat abolit el dret públic, la reial audiència quedava presidida pelCapità General de Catalunya, recolzat en aquells moments pel major exèrcit que mai hi havia hagut a Catalunya; el capità general recollia les atribucions dels antics virreis. En el govern local també s'aplicaren les lleis castellanes, quedant abolides les tradicionalsvegueries, que foren substituïdes per dotzecorregiments al capdavant dels quals hi havia un corregidor escollit pel rei, i es prohibia elsometent. Per defecte, es mantingué elConsolat de Mar i la jurisdicció que aquest exercia. Elcatalà fou substituït pelcastellà, que des de llavors passava a ser oficial i obligatori a l'administració i a la judicatura.[95]
| Presidents del Reial i Suprem Consell de Castella 1698, 25 mar. –1699, 26 abr. 1699, 19 mai. –1703, 14 nov.
1703, 16 nov. –1705, 7 nov. 1705, 9 nov. –1713, 10 nov. 1713, 10 nov. –1714, des
1714, des. –1715, 9 jun.
1715, 12 jun. –1715, 10 oct.
1715, 10 oct. –1716, 27 feb.
|
El mateixConsell de Castella ja havia denunciat durant el primer any de mandat deFelip V les accions que des delDespacho es feien per desprestigiar els consells, tot pretenent «desautorizar los consejos y tribunales para que nunca el nuevo Rey se governase por ellos».[96] Els magistrats castellans li varen recordar el Reial Decret de 24-II-1701 en quèFelip V s'havia compromès a governar amb els consells i n'invocaren un de més antic i contundent, el Reial Decret 24-I-1642, onFelip IV havia ordenat als consells que l'assessoressin encara que fos contrari al seu gust.[n. 12] I tampoc no s'estigueren de recordar-li com abans del Reial Decret de 24-II-1701 ja li havien advertit que «contener la propensión a la liberalidad de laSoberanía en los conzeles y límites de la razón, los Príncipes antiguos de España libraban las mercedes con consejo de ministros y prelados, de quienes confiaban sus aciertos», quedant a l'arbitri del monarca només allò relacionat amb la «utilidad pública».[97]
Amb l'annexió dels estats de la Corona d'Aragó a la jurisdicció delConsell de Castella pel Reial Decret 15-VII-1707, aquest augmentà immediatament i amplià el seu àmbit territorial de competència, convertint-se també en òrgan de centralització política de la nova dinastia.[98] Ratificant en el seu paper d'òrgan essencial de govern interior de la monarquia, elConsell de Castella fou l'escenari de lluita entre els partidaris i els enemics de la reforma.[98] El1708, de resultes d'una expulsió ordenada pelConsell de Castella sense consulta prèvia al monarca, Felip V exigí una clarificació, que li fou donada en un llarg informe on s'exposava també l'origen i progressos de la institució. PosteriormentMelchor Rafael de Macanaz refutà l'informe del Consell de Castella punt per punt. Respecte del punt essencial sobre la pretesa identitatsobirana del Consell amb el monarca,Macanaz sostenia que el Consell ni tenia capacitat per atribuir-se actes desobirania, ni la seva jurisdicció era ordinària i suprema com la del monarca, sinó que tot el contrari, era derivada, delegada i dependent d'aquest. Lasobirania, eix central de la refutació, no es podia compartir i tan sols corresponia al monarca.[98]
El10 de novembre de1713,Orry iMacanaz intentaren donar un cop definitiu al Consell de Castella.[98] Felip V sancionà el Reial Decret de 10-XI-1713, conjuntament amb una regla i pràctica de funcionament que disposava laNova Planta del Consell de Castella.[98] El Reial Decret de 10-XI-1713 modificava substancialment la seva estructura quedant suprimit el càrrec de President, abolint-se la Cambra del Consell, creant-hi un fiscal general i dos advocats generals que supervisarien l'activitat del Consell, i modificant-hi les sales.[99] El Consell quedaria dividit en 5 sales presidides per 5 Presidents i 24 consellers togats, 1 fiscal general, 2 advocats generals i 2 substituts de fiscal, a part d'un nombre indeterminat de relators, escrivans, advocats, procuradors i altres buròcrates necessaris per al funcionament de la institució.
La primera sala —el Consell Plenari— la formarien els 5 presidents, els 24 consellers, el fiscal general, els 2 advocats generals i un secretari; a aquesta se li encomanava la protecció de les regalies de la Corona contra l'Església, el coneixement dels recursos i apel·lacions procedents de les Reials Audiències territorials, així com els judicis demil y quinientas, les causes contra els Grans d'Espanya i primers ministres, els plets de Lesa Majestat i les relacions amb la Santa Seu Apostòlica en allò polític.[99] La segona —Sala de Govern— la formarien els mateixos 5 presidents, 6 consellers, el Fiscal General, els 2 advocats generals i 4 secretaris que entrarien per torn al llarg de la setmana conforme a les matèries negociades; se li encomanarien l'ordre públic, obres públiques, comerç i assumptes de Gràcia i d'altres competències que abans tractava l'extinta Cambra.[99] La tercera —Sala de Justícia— la formarien 2 presidents, 9 consellers, 1 dels advocats generals i un secretari; se li encomanarien les competències jurisdiccionals.[99] La quarta —Sala de Província— tenia la mateixa composició que la tercera i se li encomanarien totes les apel·lacions i recursos en les matèries civils dels alcaldes de casa i cort. La cinquena —Sala del Criminal— la formarien 3 presidents, els 18 consellers de les sales de Justícia i Província, el fiscal general, els 2 advocats generals i 1 secretari; se li encomanarien totes les causes criminals que vinguessin d'apel·lació.[100]
Pel Reial Decret 23-XII-1713 les Corts van ser centralitzades i es va dividir a Espanya en 21províncies iintendencies, i seguidament se sancionà el Reial Decret 27-IV-1714 sobre la Nova Planta del Consell de Guerra. Finalment el Reial Decret 10-XI-1714 donà carta de naturalesa a lessecretaries d'estat i alDespacho, que finalment era institucionalitzat oficialment com a òrgan de govern de la Monarquia. Per aquesta normativa elConsell d'Estat fou privat de totes les seves funcions. Però l'oposició interna fou forta i finalment el1715 Felip V fou forçat a donar marxa enrere i derogar els Reials Decrets. El 9 juny 1715 s'al·legà que la Nova Planta havia originat confusió, i amb l'Auto de 9-VI-1715 es restablia la Planta delReial i Suprem Consell de Castella, que es convertí en l'òrgan superior de laMonarquia Absoluta Borbònica, a manera de consell de govern. ElPresident de Castella esdevingué la segona magistratura més important de tota la Monarquia, tan sols per darrere del monarca absolut. Fins als temps de Carles III, el càrrec fou vitalici i presidia les Corts Espanyoles úniques.
El 1721, i a proposta delcapità general de València, es proposà que el sistema de corregidors militaritzats s'apliqués a Castella. La resposta delConsell de Castella fou duríssima i comissionà als seus fiscals perquè informessin negativament. El17 de setembre de1721 el projecte fou abandonat, evidenciant-se novament que la jurisdicció del Consell de Castella era infranquejable i, en paraules deJean-Pierre Didieu (2005:498), esdevinguda sagrada per a la classe política.
Elsregnes castellans d'Índies també varen ser afectats per les reformes. Els tres primers decrets (1717 i 1718) van crear elVirregnat de Nova Granada, passen a abolir laencomienda i es modifica l'organització interna dels virregnats, governacions i capitanies generals. El 1719 es reforma elConsell d'Índies, que veu reduïda la seva actuació al que judicial, i suposa, de fet, la quasi abolició de lesLleis d'Índies: amb l'aplicació preferent del dret comú castellà, l'efecte de la desaparició dels privilegis jurídics dels indis en la societat virregnal és molt perjudicial per a aquestes comunitats, ara indefenses davant la pressió delscriolls. Encara que no relacionat amb els decrets de Nova Planta sinó per la pèrdua de calat del riu Guadalquivir, el 1707 es traslladà laCasa de la Contractació d'Índies i l'exclusivitat del comerç d'Índies aCadis en detriment deSevilla, exclusivitat que es mantingué fins al 1778, encara que la desaparició del dret d'estrangeria permet als comerciants de qualsevol procedència espanyola a realitzar expedicions comercials pròpies a Amèrica sense dependència de capAsentador castellà. ASardenya hi havia laCarta de Logu.
Des de l'entronització de Felip V, el seu avi i els enviats francesos havien maldat per liquidar tot elrègim polisinodial de la monarquia espanyola. Els Consells, base fonamental de la governació i l'administració durant el regnat de la Casa d'Àustria,[101] havien estat sotmesos a un radical procés de transformació, essent abolits o bé marginats. Pel que fa als consells temàtics, elConsell d'Estat conservà una existència teòrica, per bé que tan sols reuní a consellers d'una manera honorífica. No estigué subjecte a reforma, però en no convocar-lo se sentencià el seu declivi, donant-se llargs períodes en els que el Consell d'Estat no realitzà absolutament res, i tota la política internacional recaigué en la Secretaria d'Estat. El Consell de Guerra quedà reduït a la funció d'administració de justícia, passant totes les seves competències a la Secretaria de Guerra. El Consell d'Hisenda es perdé en favor de la Secretaria d'Hisenda, i quedà com a remanent el Consell d'Inquisició. Dels consells territorials, el Consell de Flandes fou abolit el 1702, el Consell d'Aragó el 1707, i el Consell d'Itàlia ho seria el 1717. En el cas dels consells de Flandes i d'Itàlia, la derogació vingué donada per la pèrdua del sengles territoris durant la guerra, mentre que elConsell d'Aragó ho havia estat pel «dret de conquesta» i les seves competències havien estat traspassades al Consell de Castella. El Consell de Castella havia estat renovat en un 25% el 1706, durant una operació de neteja que expulsà al proclius a l'Arxiduc Carles d'Àustria. A partir del 1707 havia expandit la seva jurisdicció sobre l'extintaCorona d'Aragó. Cap dels altres Consells tingué la importància política que assolí el Consell de Castella. En el nou estatusabsolutista de la Nova Planta els secretaris de despatx amb funcions executives i sotmesos a l'única supervisió del monarca esdevingueren l'eix central de govern. Els períodes d'incapacitat mental que afectaren al mateix Felip V i al seu fill Ferran VII. El segle xviii i els inicis del XIX esdevindran doncs el darrer període de la història caracteritzat pel govern en sistema de consells, adquirint protagonisme personatges com Campomanes o Jovellanos, fiscals d'aquests organisme al servei del despotisme il·lustrat de Carles III i Carles IV, que donaran la mesura que el Consell de Castella seguia essent el centre de poder de la Monarquia espanyola. Per contra a Navarra s'hi mantingueren les corts pròpies. A partir d'aleshores els representants dels antics estats de la Corona d'Aragó es reuniran en unes corts úniques i comunes a tot Espanya, excepte Navarra. Les reunions celebrades en el segle xviii, com Corts Generals del regne, només es van fer per fer les peticions que el rei desitjava i per jurar l'hereu del regne. Fou abolida tota la legislació constitucional aprovada enpactum a les Corts, i aquestes deixaren d'ésser l'òrgan legislatiu de l'estat; a partir d'aleshores la legislació i el dret foren creats només a través deReials ordres iReial decrets, desapareixent a poc a poc lesPragmàtiques Sancions. Desapareix el privilegi d'estrangeria -imposada en el decret aragonès-, que impedia, per exemple, que un castellà ocupés un càrrec a Aragó, o que un aragonès ho fes a Castella.
Amb aquests decrets es començà a configurar definitivament l'Estat Espanyol tal com el coneixem avui, com un estat unitari tant a efectes polítics com administratius, ja que fins a eixe momentEspanya només era un conjunt de diversos països en els quals, des delsreis Catòlics, regnava el mateix monarca. El següent moment i definitiu seria a la dècada de 1830, amb la creació de l'estat nació espanyol pel liberalisme centralista. L'Estat espanyol es va organitzar enProvíncies governades per unCapità General i una audiència, que es van encarregar de l'administració. Per l'administració econòmica i financera es van establir lesIntendències provincials, seguint el model francès, comportant l'aparició de la figura dels intendents. Pel Govern Central es van crear les secretaries d'Estat, origen dels actuals ministeris, que eren ocupades per funcionaris designats pel rei. El sistema deConsells dels reis Habsburgs fou abolit, excepte elConsejo de Castilla, que centralitzà el poder i on la Corona d'Aragó en conjunt tingué menys representació queGalícia,Astúries iNavarra per separat. Es crearen també unesCorts úniques per a tot el territori, amb seu aMadrid. Aquestes Corts remarcaven la unitat i el centralisme però no tenien poder davant el poder absolut del rei borbó. Aquests decrets prenenFrança com a model polític i alhora estableixen que aquests territoris passaran a ser regits segons leslleis i els costums deCastella; són conseqüència de la visió absolutista i centralista del monarca, prenent com a motiu el càstig a laCorona d'Aragó pel seu suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria. Finalment, el règim polític-administratiu de laVall d'Aran, pel que aquest territori no va ser incorporat a cap dels nouscorregimientos en què es va dividir el Principat de Catalunya.
Una vegada aplicada aquesta sèrie de decrets els territoris de la Corona d'Aragó queden unificats jurídica i estructuralment a la Corona de Castella. Això suposà:
El Decret de Nova Planta imposa que a laReial Audiència de Catalunya, l'única institució de govern i de justícia, exclusivament s'hi utilitzaria com a llengua el castellà, prohibint d'aquesta manera l'ús de la llengua catalana a la màxima institució de Catalunya: «Les causes a la Real Audiència se substanciaran en llengua castellana». Instrucció secreta redactada per l'Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, adreçada alscorregidors de Catalunya: «Posarà els més grans esforços per a introduir la llengua Castellana, amb la finalitat de donar les providències més temperades, i dissimulades perquè s'aconsegueixi l'efecte sense que es notin els esforços.»[n. 14] Les cinc universitats catalanes havien estat suprimides com una mesura de càstig, perquè la demanda d'universitats de proximitat era molt forta i tot allunyament un càstig durament sentit, i es va crear la novaUniversitat de Cervera.[103]
Patiño fou un dels que va aconsellar el monarca sobre la qüestió abans de decretar la Nova Planta:
| « | […] con la sola diferencia, que como antes todo lo Judicial se actuaba en Lengua Catalana, se escriba en adelante en Idioma Castellano, o Latín, como ya así la Real Junta lo practica; pues se lograrà la inteligencia de cualesquiera Jueces Españoles, sin haber de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este País [...] | » |
| — José Patiño, 1715.[104] | ||
(és a dir: «…amb la única diferència que, així com abans totes les actuacions judicials es feien en llengua catalana, d'ara endavant s'escrigui en idioma castellà, o en llatí, tal com ja ho fa laReal Junta, i així s'aconseguirà que ho entengui qualsevol jutge espanyol sense haver d'estudiar les estranyeses de la llengua d'aquest país…»)
Altres parers eren fins i tot més extremistes, com el del forasterbisbe de Sogorb que ras i curt recomanava prohibir l'ús social de la llengua catalana:
| « | […] se guarden las Leyes de Castilla, en lo civil y criminal, mientras su magestad no las haga universales como parece conveniente, y lleguemos a aquella máxima tan conveniente, como impugnada; de Un Rey, una Ley, y una moneda; a que se puede añadir, y una Lengua, por lo que se podría prohibir el uso de otra que la Castellana. | » |
| —[104] | ||
(que encatalà seria: «…s'apliquin les lleis de Castella, en allò civil i en allò criminal, mentre Sa Magestat no les faci universals com sembla convenient, i arribem a aquella màxima tan necessària com impugnada d'"un rei, una llei i una moneda", a la que s'hi pot afegir "i una llengua", de manera que es podria prohibir l'ús de cap altra que no sigui la castellana…»)
La Nova Planta de la Reial Audiència d'Aragó fou establerta pel Reial Decret de 3 d'abril de 1711, la de Catalunya a través del Reial Decret de 16 d gener de 1716, la de Mallorca mitjançant el Reial Decret de 28 de novembre de 1715, mentre que la inicial Chancilleria de Valencia consagrada en el Decret de 29 de juny 1707, fou reduïda a simple Audiencia el 1716 per les friccions existents amb la Capitania General.
El sistema fiscal s'organitzà sobre la base dels impostos de les rendes provincials, rendes generals sobre el tràfic de mercaderies, monopoli deltabac, monopoli de lasal i gràcies eclesiàstiques. Per organitzar la recaptació el territori fou dividit en 21 províncies sota la responsabilitat d'unIntendent, que esdevenia també el corregiment de la capital de província, essent dependent de laSecretaria d'Estat i no delConsell d'Hisenda, que quedava definitivament marginat.[105] S'aconseguia així també evitar la jurisdicció de laCambra de Castella, que restablerta el1715 tenia àmplia jurisdicció en matèria de contenciós fiscal, i de les Reials Audiències, antenes locals delConsell de Castella, que perdien així la competència de nomenar els corregidors de les capitals, perquè elsIntendents serien nomenats per la «vía reservada», és a dir, per la Secretaria de Guerra o d'Hisenda, segons la capital fos, o no, seu de capitania general.[105]
El tresor públic passà a ser administrat per una superintendència de l'exèrcit. Aquesta començà a confiscar totes les propietats dels anteriors organisme de govern de Catalunya, així com dels particulars que havien donar suport a la causa austríaca. Posteriorment l'IntendentJosé Patiño va establir un nou impost, elcadastre, que gravava en funció de les propietats de cadascú i tributaven els beneficis del treball, el comerç i la indústria.
Les tesis gal·licanes sobre el poder limitat de la Santa Seu foren sostingudes per Lluís XIV per assegurar la primacia de la corona i controlar en termes absoluts tant a l'Església com l'Estat. Ho estimant que aquella formava part d'aquest i que per tant havia d'estar sotmesa als dictats del monarca. Aquestes tesis influïren decisivament en la instrumentalització política que l'absolutisme borbònic feu de la Inquisició. Aquest voluntat de control el Sant Ofici i sotmetre'ls al poder absolut del monarca ja es posà de manifest quan ja el3 de novembre de1704 es volgué imposar sobre l'autoritat de l'Inquisidor ordenant que el Froilán Díaz, que havia estat confessor de Carles II i li havia practicat diversos exorcismes, fos alliberat.[102]
L'aixecament delsestats de la Corona d'Aragó entre el1705 i el1706 en favor del pretendent a lacorona espanyolaCarles d'Àustria fou interpretada pel monarca borbònic com un delicte de rebel·lió contra el jurament de fidelitat que li havien prestat i li devien. Pelsestats de la Corona d'Aragó l'aixecament es justificava per l'incompliment reial delpactum constitucional. Els Decrets de Nova Planta van tenir allí la finalitat de castigar els que s'havien alineat en contra del reiFelip V de Castella al·ludint al «dret de conquesta» com se cita en aquells decrets. A partir d'aquell moment ambdós regnes passaren a ser governats directament per una institució estrangera, elConsell de Castella, en règim d'ocupació militar sota l'administració d'un capità general, i amb un ordenament jurídic i règim polític que ja no era el propi sinó s'imposà la uniformitat castellana. Els funcionaris es van començar a nomenar des deMadrid, elvalencià hi va serprohibit com allengua de l'administració, de l'ensenyament i de la predicació. A diferència d'altres territoris de laCorona d'Aragó, en el cas valencià, es va abolir fins i tot eldret civil. L'Aragó també va perdre les seues lleis, i la llengua, l'aragonès, per bé que aleshores ja es trobava en un avançat procés d'assimilació pelcastellà. Tot plegat suposà la pèrdua de lacapacitat legislativa i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner imonetari propi i la dependència dels aparells polítics castellans, a banda que s'imposà l'autoritat reial, per damunt de la legal. S'implantà una nova divisió administrativa en corregiments i els nomenaments passaren a ser potestat del monarca.
Els Decrets de Nova Planta tingueren en comú la desaparició del que caracteritzava l'estructura de laCorona d'Aragó, primer, i la Monarquia Hispànica, després, és a dir, la monarquia composta: un rei regnant sobre diferents regnes, atès que aquests regnes desaparegueren sotmesos a les institucions, lleis i autoritats d'un d'ells, el de Castella, per bé que no nominalment continuaren existint. Amb els Decrets de Nova Planta també desaparegué el que caracteritzava el sistema de relacions polítiques: la sobirania compartida entre la monarquia i els estaments, exercida a través de les Corts i de l'aplicació de les Constitucions i privilegis, fins i tot en el cas delRegne de Mallorca, en què elGran i General Consell tenia competències pròpies de les Corts que aquest regne no tenia. Els Decrets de Nova Planta suposaren la mort jurídica dels territoris de laCorona d'Aragó com a entitats amb personalitat pròpia. En resum, com a resultat dels decrets, els antics regnes de la Corona d'Aragó, van perdre les seves institucions polítiques i administratives tot i que, llevat València, van mantenir el seu dret privat propi. Aquest uniformisme però fou imperfecte perquè a Castella no s'imposà el cadastre i a Catalunya es mantingué l'exempció de quintes. Les corts pròpies van ser dissoltes i es va concedir a algunes poblacions el dret d'assistir a les corts castellanes, que es converteixen en corts comunes a tot Espanya, excepteNavarra, que va mantenir les seves corts reals fins a1841. En1709 van assistir a les Corts representants d'Aragó i València, i a les de1724, també van assistir representants de Catalunya. Es van modificar els mecanismes d'elecció dels governs municipals adaptant-los a les normes de Castella. Els municipis importants van passar a ser regits per un corregidor, i els cabildos locals per un regidor, que a Aragó van passar a ser hereditaris, de manera que, a finals delsegle xviii gairebé tots els càrrecs estaven ocupats per membres de la noblesa. Els Battles locals, que ajudaven els regidors, eren nomenats cada any per l'Audiència.
Les conseqüències legals tingueren importància fins i tot al segle xxi, quan en una sentència del Tribunal Constitucional es remeté als Decrets per a justificar l'eliminació de cap possibilitat d'establiment deldret civil valencià.[106]
Partint del pòsit polític delComte-duc d'Olivares i l'absolutisme d'enFelip V, l'assimilació de laCorona d'Aragó per laCorona castellana mitjançant els Decrets de Nova planta fou el primer pas en la creació de l'estat nació espanyol. I com altres estats nació europeus en formació,[107][108] tampoc fou sobre una base ètnica uniforme, sinó mitjançant la imposició de les característiques polítiques i culturals de l'ètnia dominant, en aquest cas lacastellana, sobre les de les altres ètnies, esdevinguesminories nacionals a assimilar mitjançant polítiques nacionalistes al llarg dels segles,[109][110] a vegades molt agressives.[111][112][113][114]
El1719, en el marc de laGuerra de la Quàdruple Aliança, el coronelPere Joan Barceló i Anguera «el Carrasquet» cabdellà diverses partides de miquelets per intentar provocar un sollevament general a Catalunya, però el1725 es firmà elTractat de Viena[115] que reconeixia l'statu quo d'Utrecht i Rastatt. Malgrat això la implicació de Felip V en laGuerra de Successió de Polònia (1733-1738) degut alsPactes de Família borbònics desencadenà les esperances dels austriacistes per a recuperar la «Llibertat de Catalunya» i es publicà l'opuscleVia fora els adormits. Aquest és una crida a la defensa de les llibertats arrabassades el1714 i a la reclamació dels territoris cedits aFrança per laPau dels Pirineus, i reivindica la creació d'undomini català que amb utilitat de l'Europa pot reviure, o bé la creació d'una república lliure de Catalunya. El1736, el «22º any de la nostra esclavitud», sortia publicat un altre opúscle titulatRecord de l'Aliança, un missatge dels catalans adreçat al reiJordi I d'Anglaterra, desafeccionat, però encara aliat segons elpacte de Gènova de1705, on es recorda aAnglaterra l'aliança pactadaper la llibertat deCatalunya i de tota la monarquia d'Espanya, i demana que sigui reactualitzada i proposa com a alternativa la creació d'unaRepublica Libera de Cathalunya. Inclús des de les mateixes files borbòniques, el1760 els diputats representants de les capitals de l'extintaCorona d'Aragó (Saragossa,València, laciutat de Mallorca iBarcelona) presentaren conjuntament laRepresentació de Greuges (Memorial de Greuges) aprofitant les úniques Corts que va convocarCarles III d'Espanya. El memorial contenia una denúncia de diversos crítiques a la política borbònica, sobretot al monopoli del poder pelConsell de Castella i els castellans a la Corona d'Aragó, i la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir als càrrecs de Castella. Per això feien una defensa i exaltació dels aspectes positius del sistema anterior a la Nova Planta i de la seva justícia, i reclamaven la igualtat de representació entre els regnes, contra la discriminació de la Corona d'Aragó. Hi eren importants les referències a la discriminació dels catalanoparlants i als inconvenients que els funcionaris castellans no sabessin el català. En contraposició a aquestes reivindicacions, en aquelles Corts els representants de la capital històrica de Castella,Burgos, exigiren que els representants de la Corona d'Aragó seguessin a la darrera fila, darrere de tots i separats dels de Castella.
Cronologia delsDecrets de Nova Planta | |
|---|---|
1700
| |
1701 | |
1702 | |
1703
| |
1704 | |
1705 | |
1706 | |
1707 | |
1708 | |
1709 | |
1710 | |
1711 | |
1712 | |
1713 | |
1714 | |
1715 | |
1716 | |
1717 | |
1718
| |
1719 | |
1720 | |
1724 |
| Monarquia d'Espanya |
| ||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Protagonistes | Lluís XIV de França · Felip V d'Espanya · Cardenal Portocarrero · Henry d'Harcourt · Francisco Ronquillo Briceño · Manuel Arias y Porres · Marquès de Louville · Princesa dels Ursins · Jean Orry · José de Grimaldo y Gutiérrez de Solórzano · Manuel de Vadillo y Velasco · Antonio de Ubilla · Pierre Robinet · Michel-Jean Amelot · Melchor Rafael de Macanaz · Comte de Frigiliana · José Patiño · Francesc Ametller i Perer · Julio Alberoni · Comte de Mancera · Duc de Medinaceli · Comte d'Oropesa · Almirall de Castella | ||||||||||||||||
| Monarquia absoluta |
| ||||||||||||||||
