Unadeïtat tutelar és unesperit odeïtat a càrrec de ser guardià, patró o protector d'un lloc particular, accident geogràfic, persona, llinatge, nació, cultura o professió en unareligió politeista oanimista.
Pierre A. Riffard defineix l'esperit tutelar com un geni tutelar (present des del naixement), com un esperit protector (que pot ajudar en moments de dificultat) o com unesperit familiar.[1]
Un geni tutelar és una deïtat odèmon estrictament personal que ha presidit el destí de cada home o dona, sempre des del seu naixement, fins al moment de la seva mort, quan l'esperit, finalment, desapareix. Des queSòcrates, a la seva infància, havia sentit la veu el seu esperit personal o dèmon, que li prohibia fer coses:
| « | «Mes la causa és el que molts cops m'heu sentit dir a molts llocs, que a sobre meu sento la influència d'algun déu o d'algun geni —al qual, com heu sentit, al·ludíMèlet a la seva jocosa acusació—: es tracta d'una veu que començà a mostrar-se'm a la meva infància, la qual, sempre que es deixa sentir, tracta d'apartar-me d'allò que vull fer i mai no m'incita envers allò.» | » |
| —Plató.Defensa de Sòcrates, 40 b. | ||
En l'antiga religió grega,Atena era la deessa patrona de la ciutat d'Atenes.
Les divinitats tutelars que protegeixen i preserven un lloc o una persona són fonamentals a l'antiga religió romana. La divinitat tutelar d'una persona era el seu geni o també, en el cas d'una dona, la sevaJuno. A l'època imperial, el geni de l'emperador era el focus delculte imperial. Un emperador podia també adoptar una deïtat important com a patró o protector personal o tutelar,[2] comCèsar August feu ambApol·lo.[3] Els precedents per reclamar la protecció personal d'una deïtat s'establiren en l'època republicana quan, per exemple, eldictador romàSul·la anuncià ladeessa Victòria com la seva divinitat tutelar mitjançant la celebració de jocs públics en honor seu.[4]
Cada poble o ciutat tenia una o diverses divinitats tutelars, la protecció de les quals es considerava particularment important en temps de guerra o setge. La pròpiaRoma estava protegida per una deessa el nom de la qual es mantenia ritualment en secret, sota pena de mort (com fou el cas deQuint Valeri Sorà).[5] LaTríada capitolina deJuno,Júpiter iMinerva també foren divinitats tutelars de Roma.[6]
Les ciutats itàliques tenien llurs pròpies divinitats tutelars.Juno sovint tenia aquesta funció, com a la ciutat deLanúvium i a la ciutat deVeïs,[7] i es trobava sovint en un gran temple a l'arx (ciutadella) o en un altre lloc prominent o cèntric.[8]
El ritual romà d'evocatio es basava en la creença que una ciutat podia ser vulnerable militarment si el poder de la divinitat tutelar era desviat fora de la ciutat, tal vegada per una oferta superior de culte al mantingut a Roma.[9] La representació d'algunes deesses, com és el cas de laMagna Mater com a "torre coronada" identifica la seva capacitat per preservar la ciutat.[10] Els pobles a lesprovíncies romanes podien adoptar una deïtat de l'esfera religiosa romana perquè servís com a guardià osincretitzar la seva pròpia divinitat tutelar com a tal. Per exemple, una comunitat dins de lacivitas delsrems a laGàl·lia adoptàApol·lo com la seva divinitat tutelar, i a la seva capital (avuiReims) el tutelar eraMart-Camulos.[11]
Les divinitats tutelars s'incloïen també en llocs menors, com magatzems, cruïlles de camins o graners. Cada llar romana tenia un conjunt de deïtats protectores: elslars, elspenats, que custodiaven el magatzem de la part més interna de la casa,Vesta, que tenia el seu lloc sagrat a cada casa al foc de la llar; i el geni delpater familias, el cap de família.[12] El poetaMarcial llistà les divinitats tutelars que vetllaven pels diversos aspectes de la seva granja.[13] L'arquitectura d'un graner (horreum) presentava fornícules amb imatges de les divinitats tutelars, que podien incloure elgenius loci o esperit guardià del lloc,Hèracles,Silvà, Fortuna Conservatrix o les gregues orientalsAfrodita iAgatodaimon.[14]
Elslares compitales eren els déus tutelars d'un barri (vicus). Cadascun tenia uncompitum (santuari) dedicat a ells[15] Durant laRepública, el culte de les divinitats tutelars locals o del veïnatge de vegades es convertí en punt de manifestació d'agitació política i social.
