 Dàcia durant el regnat de Berebista al 82 ae  | |
| Tipus | ètnia |
|---|---|
Elsdacis (llatíDacī,grecDákai) foren els antics habitants deDàcia (que correspon a l'actualRomania) i d'algunes parts deMèsia al sud-est d'Europa.
Parlaven el daci, el qual no s'ha identificat amb certesa, però té vincles amb eltraci,l'albanés i altres llengües balcàniques. La primera vegada que se'ls esmenta és en les fontsromanes, però de manera unànime els autors clàssics consideren els dacis una branca delsgetes, un pobletraci conegut des de laGrècia antiga pels escrits.Estrabó detallà que elsdacis eren els getes que vivien a l'àrea de laconca pannònica i aTranssilvània, mentre que els getes gravitaven a la costa de lamar Negra, aEscítia Menor.
Dàcia estava delimitada al sud pelDanubi (llavors anomenatIstros) i també pelsBalcans (llavors Hemus); incloïa així la regió deDobrudja, habitada pels getes i on entraren en contacte amb el món grec; a l'est, per lamar Negra (llavors Pontus Euxinus) i pel riu Dnièster (Tyra), encara que hi havia molts llogarets dacis entre elDnièster i el riu Bug del Sud; i a l'oest, pel riuTisza (Tisi), tot i que a voltes també s'incloïen àrees dàcies entre aquest riu i elDanubi mitjà. Correspon, per tant, als estats actuals deRomania iMoldàvia i petites parts dels deBulgària,Sèrbia,Hongria iUcraïna.
Entre els anys 82 ae i la conquesta romana del106 de, hi hagué un regne daci d'extensió variable. La seua capital, Sarmizegetusa, fou destruïda pels romans però la nova ciutat que aquests fundaren per dirigir la província en prengué part del nom (Ulpia Traiana Augusta Dacica Sarmizegetusa).
Estava poblada pergetes o dacis i les tribus Tyra i teuriscs, suposadament d'ètnia tràcia.Tucídides diu que ja hi vivien a mitjan s. VI ae, durant l'expedició deDarios I el Gran, i més tard seguiren Sitalces com a cap de la confederació tribaltràcia dels odrisis.
Els dacis ogetes pertanyien a la família iliriotràcia. Les tribus dàcies tenien relacions pacífiques i bel·licoses amb els altres pobles veïns, com elsceltes, els anticsgermànics, elssàrmates i elsescites, però estigueren molt més influenciats pelsantics grecs iromans. Aquests darrers conquistaren i assimilaren lingüísticament i cultural els dacis.[1]
La seua població era al voltant de 2.000.000 habitants, càlcul donat per fonts contemporànies sobre els 200.000 efectius reunits en la mobilització total del seu exèrcit. Normalment, el nombre de tropes equival a un 1/10 del total de la població.
La religió dels dacis tenia una certa influència de l'hel·lènica. Així, tenia tot un panteó de déus que s'identificaven amb algun element del medi natural. Zamolxys era el déu suprem i de tota la terra; era, a més, la divinitat dels vius i els morts, del món subterrani i de la vida després de la mort. Gebeleizis era el déu del foc, de la guerra i de la pluja, i es pensa que és l'homòleg del déu nòrdicThor. Derzis era el déu de la salut. Bendis era la dea del camp, vinculada a la màgia, a l'amor i a la maternitat. I la dea Kotys era la reina mare de la mitologia dàcia.
Durant l'expedició deFilip II de Macedònia aTràcia, aquests ocupaven les regions entre elDanubi i elsBalcans. Havien estat desplaçats recentment per Kelt, que devia ser un poble cèltic, i ells havien expulsat elsgetes a l'altre costat del riu.Alexandre el Gran, el 335 ae, trobà elsgetes a l'altre costat de l'Ister, amb uns deu mil guerrers i quatre mil cavallers. Alexandre creuà el riu de nit i per sorpresa, derrotà elsgetes i en conquistà la capital.
El 292 ae,Lisímac de Tràcia, en una guerra contra elsgetes, entrà al cor del país, però a les planes deBessaràbia li tallaren la retirada i s'hagué de rendir. Lisímac conservà la vida i la llibertat per la generositat del rei Dromíketes, que obtingué un botí important del saqueig del campament grec i del rescat dels presoners (als anys 1545 i 1566 es trobaren dipòsits de monedes a Thorda).
Durant la invasió dels gals (celtes), els getes hi guerrejaren, però foren derrotats i milers de getes foren venuts com a esclaus aAtenes (en aquesta època es documenten molts esclaus amb els noms de Geta, Dacus o Davus). Després, sembla que elsgetes desapareixen i sorgeixen els dacis.
No és clar perquè passaren d'anomenar-segetes a dacis.Estrabó diu que eren dos pobles diferents i que elsgetes vivien a la vora de l'Euxí i els dacis a la part occidental, a les fonts de l'Ister. Al s. I ae, els romans anomenaven la regió Dàcia i tot fa pensar que eren un sol poble en què la tribu dedacis havia aconseguit l'hegemonia i la delsgetes l'havia perduda.
El príncep nadiuBurebista, però, contemporani deJuli Cèsar, és anomenat rei delsgetes. Aquest rei travessà l'Ister, atacà els bois i tauriscis i els exterminà, i els getes esporuguiren als romans. El 10 ae,August envià a Lèntul contra ells, que llavors estaven dirigits per Cotis. Els romans sembla que avançaren per la vall del Maros, però l'expedició no tingué ressò.
En aquest període, els dacis s'enfrontaren sovint amb els romans sense resultats decisius per cap de les dues parts, fins que els dacis, amb el rei Decèbal, derrotaren l'emperadorDomicià i l'obligaren a negociar la pau en condicions desfavorables, inclòs el pagament d'un tribut anual a Dàcia (vegeuDecèbal).
Els romanos en prepararen la revenja, que dugué a termeTrajà: el 101 isqué deRoma, passà perPannònia, travessà el Theiss i eguí el riuo Maros fins aTranssilvània. La primera gran batalla contra els dacis fou prop de Thorda, en un indret que encara ara es diu Prat de Trajà. Decèbal renegocià les condicions de pau al 104, però esdevingué tributari deRoma, i s'establí una guarnició romana a la capital, Sarmizegetusa, dirigida por Longinus.Trajà prengué el títol de "Daci".
Decèbal aprofità la pau per a rearmar-se. Atacà els iazigues, que eran aliats dels romans; rebé desertors romans i, finalment, arrestà Longinus i feu saber que no l'alliberaria fins a l'evacuació romana del país i la compensació per les despeses militars. Longinus s'enverinà i el senat romà declarà la guerra aDecèbal.
Durant aquesta Segona guerra dàcia (105),Trajà creuà elDanubi per la Porta de Ferro, on feu construir el cèlebre pont surant (començat al 103), i dirigí una part de l'exèrcit a Alud, mentre en dirigia la resta per la vall de l'Orsova i marxava contra la capital de Decèbal, Sarmizegetusa, que els dacis no pogueren defensar i incendiaren abans de fugir a la muntanya.Decèbal i altres nobles se suïcidaren per evitar caure en poder dels romans (segons altres versions, fou capturat, i altres afirmen que escapà i finalment fou atrapat i mort).Trajà entrà a la capital el 106.
-ca.svg)
La Dàcia esdevingué provincia romana al 107 (Dàcia Trajana o simplement Dàcia), amb uns límits definits: a l'oest, el riu Tysia (Thissa), que separava el país del dels iazigues metanastes; al nord, elsCarpats; a l'est, el Hierasus fins a la confluència amb l'Ister, i al sud restava separada deMèsia pelDanubi.
El pont construït a la Porta de Ferro assegurava la comunicació amb les terres del sud, però fou destruït per ordre d'Aurelià el 271 per prevenir les incursions dels bàrbars aTràcia. També s'hi feren calçades, fonamentalment tres, connectades amb la via Trajana, que passava pel sud delDanubi. El 108 es fundà la nova capital de la província romana, Ulpia Traiana Augusta Dacia Sarmizegetusa, prop de l'antiga capital dels dacis.
La província de Dàcia fou poblada amb romans de moltes procedències (la llegenda diu queTrajà feu matar tots els homes del país, però se sap que en moltes regions encara vivien dacis durant l'ocupació romana). La nova província era consular administrada per llegats. Es deixaren dues legions al país.
El 129 els romans la dividiren en dues parts: Dàcia Inferior i Dàcia Superior.Marc Aureli (161-180) la dividí en tres províncies: Dacia Porolissensis (per la ciutat de Porolissum), Dacia Apulensis (per la ciutat d'Apulum) i Dacia Malvensis (per la ciutat -desconeguda- de Malva), amb una capital i una assemblea comunes, però cadascuna amb un procurador, subordinat a un governador de rang consular (procònsol).
Entre 180 i 190 el governador Sabinianus aconseguí la llibertat de dotze mil esclaus dacis de tot l'Imperi Romà i els restablí en terres del país d'on havien eixit els seus iaios o besavis cent anys abans.
Dàcia romangué sotaRoma fins al regnat d'Aurelià (270-275), que el 271 n'ordenà la retirada a l'altra banda delDanubi, i deixà Dàcia alsgots. Els colons romans es reinstal·laren al sud del riu, entre l'alta i la baixaMèsia, en un districte anomenat Dacia Aureliana, que després es dividí en dues províncies: la Dacia Ripensis (a la vora delDanubi, amb capital a Retiaria) i la Dàcia Mediterrània (amb capital aSàrdica), que, amb tres províncies més formaren la diòcesi de Dàcia.
Las relacions comercials entre les dues ribes del riu continuaren i el llatí en subsistia al nord. Tot i que la difusió delcristianisme afavorí els contactes i la continuïtat cultural, amb elsgots la civilització romana i, en particular, la vida urbana, desaparegueren. Ulpia Traiana Sarmizegetusa, abans una ciutat romana amb els elements habituals (teatre, banys, fòrum), estava deshabitada el 279.[2]
Victufals, taifals i teruings són les tribus que posseïren l'abandonada província romana de Dàcia al 350. Les troballes arqueològiques suggereixen que elsgèpides es disputavenTranssilvània amb taifals i teruings. Els taifals, ja independents de Gothia, es federaren amb els romans, de qui obtingueren el dret d'instal·lar-se a Oltenia.[3]
El 376 la regió fou conquerida pelshuns, que la mantingueren fins a la mort d'Àtila el 453. Els gèpides, dirigits per Ardaric, hi erigí el regne, que subsistí fins que el 566 el destruïren elslongobards. Aquests abandonaren el país i hi arribaren elsàvars (segona meitat del s. VI), que dominaren la regió durant 230 anys, fins que foren arrasats perCarlomany al 791.
Alhora, començaren a arribar-hieslaus, que s'hi establien pacíficament. Eren considerats la classe baixa i servil que treballava la terra. A poc a poc s'establiren en tot el territori i es fusionaren amb altres grups que habitaven la regió, com elsceltes, elsgetes o elsromans.
Destruït el regne àvar, el lloc fou ocupat pelsmagiars (hongaresos), que al segle ix entraren a Dàcia i només hi trobaren llauradors eslavollatins organitzats en clans i sense poder central. Aquests eslaus eren elsvalacs ovlakhs (ells s'anomenavenrumunii) i eren una barreja de pobles (celtes,getes,dacis ieslaus)romanitzats que havien estat vivint a les muntanyes o a llocs allunyats però amb predomini dels eslaus. Elsegle x els valacs ja eren sotmesos a Hongria.
El 976 el príncep búlgar David fou assassinat per un valac. L'Imperi Búlgar va caure en poder de l'Imperi Romà d'Orient el 1019, i els valacs es feren aliats dels romans d'Orient i els serviren a l'exèrcit, però durant el segle xi les incursions delspetxenegs (finalment establerts al nord-est deBulgària) provocaren l'emigració de molts de valacs i sobretot dels dacoromanesos del sud delDanubi. Les guerres ambHongria i les incursions delsuzes, una tribu turca, cap al 1100, afavoriren aquesta migració.
Aquests emigrants es van dividir: uns cap a l'oest, on van originar les comunitats aromaneses deDalmàcia (morlacs, que vol dir 'valacs negres') iÍstria (istroromanesos); altres cap al sud, on van originar els aromanesos que viuen avui aGrècia, Bulgària,Macedònia iAlbània, països on van originar les branques delskutzovalacs (Grècia), elsaromanesos de Bulgària, elstxobans o farserotes a Albània, i elsmeglenoromanesos. ASèrbia els aromanesos van originar comunitats de cultura comuna conegudes avui pel nom detsintsars. Els que van emigrar al nord van originar eldacoromanesos (els romanesos actuals); els macedoromanesos (aromanesos de Romania) són probablement emigrants posteriors.
|
Algunes ciutats i fortaleses de Dàcia en l'antiguitat:
D'oest a est, els afluents delDanubi que irradien Dàcia, tenien aquests noms:
