 | |
| Tipus | instrument aeròfon de llengüeta doble isingle oboes with cylindrical bore, with fingerholes(en)  |
|---|---|
| ClassificacióHornbostel-Sachs | 422.111.2 |
Elcromorn és uninstrument musical de vent dellengüeta doble i tub cilíndric que va ser molt emprat a la música delRenaixement. Produeix un so nasal. amb una mena de brunzit, molt característic. En el sistema deHornbostel-Sachs s'inclouen en l'apartat numerat com a 422.111.2. El seu nom deriva de l'alemanyKrumhorn (oKrummhorn oKrumphorn) on 'krum' vol dir corbat (és a dir: corn corbat).
La llengüeta queda disposada dins d'una càpsula d'aire la qual cosa permet que qualsevol persona que no domini la tècnica específica dels instruments de llengüeta el pugui tocar. Per contra, aquest fet no permet regular ni l'afinació ni ladinàmica no poden ser controlades d'aquesta manera la qual cosa dona un so uniforme quant a dinàmica i timbre.
El tub, que és recte en el seu primer tram i corbat (en forma de J) al final, té vuit forats que es tapen amb els dits i alguns altres de ressonància. La construcció del tub es feia a partir d'un tub recte que es corbava manualment, al vapor. El tub cilíndric (cal recordar que la majoria d'instruments europeus de llengüeta doble són de tub cònic) no permet que pugui passar a l'octava superior, de manera que la seva extensió és de poc més d'unaoctava.
El seu antecedent és elbladderpipe medieval que també comptava amb càpsula d'aire flexible. Probablement els primers exemplars haurien estat fets aAlemanya. Uns dels primers exemplars són els que integren la família conservada aSalamanca i que van ser construïts per Jörg Wier. Altres exemplars es troben aLeipzig,Berlín,Verona,Viena,RomaBrussel·les (Museu d'Instruments), iAugsburg. Segons es pot deduir de la iconografia de l'època, va ser molt utilitzat especialment als segles xvi ixvii (i encara, esporàdicament, alxviii. Durant elRenaixement, igual que en el cas de molts altres instrument en ús en aquell període, es va desenvolupar com afamília, de fins a sis membres, des del sopranino, que mesurava 32 cm, fins al gran baix, de 120.
Diversos tractats alsegle xvi ja n'esmenten les seves característiques:Sebastian Virdung (1511),Martin Agricola (1529) i Othmar Luscinius (1536), entre d'altres.
Al segle xvii,Johann Hermann Schein demana que unapavana sigui tocada amb quatre cromorns, iMichael Praetorius els reclama per alspassamezzos i lesgallardes i els descriu alSyntagma Musicum. Malgrat que aquestes notícies els esmenten en grups homogenis, integrats només per cromorns, també van participar en grup heterogenis, juntament ambflautes de bec,cornetes,sacabutxos,violes d'arc o veus. A la segona meitat del segle xvii encara el va fer servirMarc Antoine Charpentier. El seu declivi va venir marcat tant per la seva limitada extensió (cosa que també provocà que la família tingues tants membres) com per les poques possibilitats expressives i dinàmiques.
Al segle xx, el cromorn s'ha tornat a utilitzar per a la interpretació demúsica antiga. Els nous constructors han afegit algunes claus que han permès estendre latessitura d'aquests instruments.
Com era habitual en la majoria d'instruments de vent del Renaixement que s'organitzaven en forma de família, les afinacions del cromorn oscil·laven, alternativament, entre el do i el fa.[1] Les tessitures i afinacions de l'exemplars més habituals són les següents (entre parèntesis les extensions dels models actuals):
| model | extensió |
| Soprano | do¹ re¹ – re² (– fa²) |
| Contralt | fa0 sol0 – fa¹ (– si¹) |
| Tenor | do0 re0 – re¹ (– fa¹) |
| Baix | Fa Sol – fa0 (– si0) |
| Gran baix | Do Re – re0 (– fa0) |
