Elcristianisme ortodox, com a branca delcristianisme, està integrat per les tradicions relacionades amb lafilosofia oriental, en oposició a les tradicions occidentals, representades pelcatolicisme i la majoria d'esglésiesprotestants. El cristianisme ortodox es pot dividir en:
L'Església Ortodoxa, també anomenada "Església Ortodoxa Grega": el cos cristià els adherents del qual estan localitzats aEuropa Oriental i a l'Orient Mitjà, amb una presència creixent en el món occidental, i el qual es va conformar com una entitat independent després delGran Cisma d'Orient (1054).[1] Diu ser l'església cristiana original fundada perJesucrist i els apòstols, i basa el seu llinatge en lasuccessió apostòlica. Les característiques de l'ortodòxia oriental inclouen la Litúrgia Divina, els Misteris, una organització basada en jurisdiccions autònomes, i l'èmfasi en la preservació de la tradició, la qual és apostòlica en naturalesa. Inclou les jurisdiccionsgrega irussa entre d'altres.
Filològicament, però, el significat de cristianisme "ortodox" (del grecorto, "correcte" idoxia, "doctrina"), típicament es refereix a l'observació teològica o doctrinal correcta de la religió cristiana, determinada per un cos supervisor, en oposició a "heterodòxia" ("altre ensenyament"), o a "heretgia".
ElConcili de Calcedònia del451 convocat per l'emperadorMarcià va marcar un punt d'inflexió important als debatscristològics (sobre la naturalesa del Crist) que van portar a la separació de l'Església de l'Imperi Romà d'Orient al segle xi,[2] va emetre elCredo de Calcedònia, que va repudiar la idea d'una sola naturalesa deCrist, definint que Crist tenia dues naturaleses en una persona ihipòstasi, i va insistir en la integritat de les seves dues naturaleses, la divina i humana. El concili també va emetre 27 cànons disciplinaris que regirien l'administració de l'església i l'autoritat. En un decret posterior, més tard conegut com el cànon 28, els bisbes buscava elevar el rang delPatriarcat de Constantinoble, al·legant que Constantinoble gaudia d'un honor i autoritat comparable a la de Roma.És l'últim concili que molts anglicans i la majoria de protestants consideren ecumènic.[3]
A finals delsegle VI, algunes esglésies llatines van afegir les paraules "i del Fill" (Filioque) a la descripció de laprocessó de l'Esperit Sant.[4] La inclusió es va incorporar a la pràctica litúrgica de Roma el 1014, però va ser rebutjada pel cristianisme oriental[5]
↑Cross, Frank Leslie; Livingstone, Elizabeth A. «Great Schism». A:The Oxford Dictionary of the Christian Church. Oxford: University Press, 2005, p. 706.ISBN 978-0-19-280290-3.
