Lescrispetes[1][2] oroses[3][4] són una classe de menjar fet a partir d'algunes varietats deblat de moro torrat que esclaten quan es fregeixen enoli o passades al microones o a la cassola.
Unensucrat és un dolç fet amb roses de blat de moro i molt de sucre.
Les roses les van inventar elsamerindis en època precolombina fa milers d'anys. El1948 s'han descobert roses de 5.600 anys d'antiguitat en unes coves deNou Mèxic.
AMèxic, a les ciutats prehispàniques, es venien a granel i s'anomenavenmomochtli en la llenguanàhuatl. Es preparaven instantàniament introduintblat de moro en olles defang molt calentes o posant grans sobre cendra roent.[5]
L'any1492,Cristòfor Colom va notar que elsaborígens americans feienbarrets icossets amb roses, que venien als mariners. Vora l'any1612, els exploradors francesos van documentar que elsamerindisiroquesos feien explotarblat de moro en pots d'argila utilitzantsorra roent. També van informar que durant un sopar iroquès es va consumircervesa i sopa fetes a partir de crispetes. Els primers colonsnord-americans menjaven crispetes per a esmorzar, amb sucre i crema.
El1885, Charles Cretors, deChicago, va patentar un aparell comercial per a fabricar crispetes. Més tard, durant laGran Depressió (1929-1939), la relació de les crispetes amb el cinema es va consolidar. El seu triomf es deu al seu baix preu, la fàcil producció d'aquestes i com eren d'assequibles per a tothom. En un moment en què la majoria de les persones tenien ingressos limitats, les crispetes es podien comprar per només 5 o 10 cèntims per bossa, cosa que les feia molt més assequibles que altres aperitius. Això les va convertir en l’elecció ideal per al públic que anava al cinema, una de les poques activitats recreatives accessibles durant la Gran Depressió.
Inicialment, les crispetes es venien principalment fora dels cinemes, per part de venedors ambulants que s'aprofitaven de l’afluència de públic. Els propietaris dels cinemes es van adonar ràpidament dels beneficis d’incorporar les màquines de crispetes dins de les seves pròpies instal·lacions, eliminant així la competència i augmentant els seus ingressos. Aquells que van adoptar les crispetes com a part de l'experiència cinematogràfica van poder mantenir-se en negoci gràcies als marges de benefici elevats d’aquest producte i al fàcil manteniment de les màquines de crispetes.
Abans de la Gran Depressió, molts cinemes es consideraven llocs sofisticats i rebutjaven aliments com les crispetes, considerades massa informals o desordenades. Durant la crisi econòmica, però, els cinemes van abandonar aquesta actitud elitista per adaptar-se a les necessitats del públic. Les crispetes es van convertir en un símbol de l’entreteniment assequible, èxit que va ser consolidat del tot durant la Segona Guerra Mundial, quan el racionament de sucre va fer que les llaminadures fossin menys disponibles, fet que va convertir les crispetes en l'aperitiu preferit dels cinemes.
Forma de rosetes « bolet » (a esquerra) i « papallona » (a dreta).
El blat de moro per a rosetes pot esclatar sota dues formes diferents: Bolet o Papallona. La forma de la rosa depèn de la mena de blat de moro i de les condicions particulars de pressió, temperatura i humitat en el moment de fer-la. La forma papallona és generalment més preada, però la forma bolet és més sovint utilitzada pels industrials per a les roses ensucrades (amb caramel). S'han creat varietats de blat de moro a la fi del dels anys 1990 per tal de produir rosetes exclusivament amb la forma bolet o papallona.
Les roses es fansaltant el blat de moro en unapaella tapada perquè no surtin fora en esclatar.
Per a obtenir-ne cal posar grans deblat de moro en una olla o qualsevol altra mena de recipient per a coure i torrar-los (normalment amboli vegetal) fins que esclatin. Només algunes varietats de blat de moro (comercialment es fa servir la varietatZea mays L. subsp. mays (Everta Group)) donen el resultat esperat: l'expansió sobtada del contingut del gra, que esberla la closca i esdevé una massa esponjosa de color blanc. La causa principal d'aquest fenomen és el sobreescalfament de lahumitat interna.
Com que l'explosió pot llançar a una distància considerable els grans de blat de moro que han rebentat —i també els que no ho han fet—, les crispetes es preparen habitualment en un recipient amb tapadora. Quan exploten, les crispetes fan un soroll característic i deixen anar una aroma també particular.
Com tots els grans de cereals, cada gra deblat de moro contéhumitat a l'endosperma (nucli emmidonat que pot arribar a contenir 90% demidó).[6] Laclofolla externa opericarpi del blat de moro és força més gruixuda que la de la major part dels altres grans i és impermeable a la humitat.
Quan el gra s'escalfa més enllà del punt d'ebullició (100 °C) i fins a 175°C, l'aigua de l'interior es converteix envapor i genera pressions internes que arriben a ser de 9atmosferes. De la major part dels grans (també els grans defectuosos del blat de moro) aquest vapor n'escapa tan de pressa com s'ha format; els del blat de moro, però, el gruix i la impermeabilitat del pericarpi (clofolla) no en deixen escapar el vapor. Quan la pressió expansiva interna del vapor arriba a ser incontenible, la clofolla esclata amb una petita explosió.
La força de l'explosió fa rebentar el gra i el seu contingut queda visible. Com que la humitat estava distribuïda uniformement dins del nucli emmidonat, amb l'expansió sobtada l'endosperma esdevé una espècie d'escuma, que dona a les crispetes la seva textura única.
Hi ha grans que no esclaten després d'haver estat exposats a altes temperatures. O bé aquests grans no contenen prou humitat per a crear el vapor necessari (i la pressió) per a fer-los explotar, o bé (d'acord amb un estudi de2005 del Dr. Bruce Hamaker de laUniversitat de Purdue) perquè tenen la clofolla foradada, la qual cosa també impedeix que es generi la pressió suficient perquè rebentin.
Les roses es consumeixen principalment com allaminadura; també es fan servir per aarrebossar carn,aviram i peix, i, com la major part de residus alimentaris orgànics, les restes es poden aprofitar per a fercompost igas natural, o també, en indrets on la llei ho permet, com a aliment del bestiar.
Actualment, s'estudia i s'experimenta l'ús de roses rodones (vegeu la foto) per a protegir el contingut de paquets durant el transport en comptes depoliestirè.
El Dia de les crispetes, se celebra el 19 de gener de cada any, és elNational Popcorn Day als Estats Units d'Amèrica, que festeja cadascun dels tipus de crispetes possibles, salades o dolces.
El termecrispeta és unneologisme, i probableamericanisme de l'espanyol deColòmbia,[7][8] escampat per l'empresari valencià Juan Esteve Adam[9] i posteriorment difós per la normativa aCatalunya i a lesBalears. Prové de l'anglèscrisp (cruixent, crocant) i el sufix-ete, amb la terminació -a per al femení. El fet que es retrobi aquest terme en basc (krispeta) advoca per un castellanisme. També són conegudes com agallets,[10]roses,[10][3]rosetes,[10][11] imongetes[12][13] omonges.[10][14][15]
Els termes catalans escampats arreu del territori sónbales/balones (per als grans esclatats),bombes,borles,bufes,clotxes,coixos,confits de panolla,confits de dacsa o de panís,[16]confitets (de panís),cotuf(l)es/catufes,[17]esclafites,esclafitons,flor(ete)s,galls,[16]gallets,[18]moresc,[19]panissos petats,petorres,senyore(te)s[20] (sinyoretes),xofes/xufes.
Els grans que han esclatat, petat o esclafit s'anomenenagüelos/agüelets,bufes,[21][16]monge(te)s,pets,roses,senyores, i els que no (que poden ser negres)agüelos/agüelets,bales,borregos,bufes,esclafitons,[22]frares/flares/flarets,morets,senyors,torrons,tostons,[23]xoflos.
↑.El caso es que el nombre de crispetes es efectivamente de origen valenciano. Juan Esteve Adam, al volver de Améríca allá por los años 20, introdujo en España las palomitas de maiz y las comercializó, primero en ferias y después creando una empresa propia, con el nombre de "crispetes", derivando de la palabra inglesa "crisps".https://cvc.cervantes.es/foros/leer_asunto1.asp?vCodigo=37822
