 | Aquest article o secció nocita les fonts o necessita més referències per a la sevaverificabilitat. |
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de música |
| Història | |
| Creació | 1977, Epping |
| Fundador | Penny Rimbaud iSteve Ignorant |
| Activitat | |
| Activitat | 1977 – 1984 |
| Segell discogràfic | Small Wonder Records |
| Gènere | Hardcore punk,art rock ianarcopunk |
| Format per | |
| Lloc web | steveignorant.co.uk |
      | |
Crass fou un important grupanarcopunk format alRegne Unit als volts de l'any1977, i és considerat un dels grups més polèmics de la història de lamúsica, tant per les seves lletres, com per les accions que varen emprendre durant la seva existència.
L'any1977, la data més simbòlica del movimentpunk i veritable epicentre de l'esclat de la rebel·lió juvenil anglesa el grup es va establir a laDial House, una comuna prop de la localitat d'Epping, aEssex,Anglaterra.
Tal com el concepte d'anarquisme amb el qual s'identificaven grups com elSex Pistols tenia més a veure amb l'escàndol i elnihilisme més visceral i salvatge, el missatge de Crass tenia més a veure amb una ideologia política directament enllaçada amb les varietats formulades durant elsegle xx del pensament anarquista o llibertari socialista.
Crass foren un grup que sempre es va prendre al peu de la lletra l'ideal defes-ho tu mateix, mitjançant una combinació de música, art cinematogràfic, collage visual i sonor, gràfics i missatges subversius per catapultar un atac crític en massa contra tot el que ells consideraven les fundacions d'una cultura basada en laguerra, laviolència, elsexisme, la hipocresia religiosa i el consumisme descontrolat. Davant de tot això van decidir adoptar elpacifisme com el seu tarannà propi, i per això se'ls considera progenitors de la idea d'anarcopacifisme que va acompanyar la músicaanarcopunk des dels anys 80.
El grup es va posar en marxa quanPenny Rimbaud (pseudònim de Jerry Ratter), el fundador de la comuna Dial House i antic membre del grup d'art d'avantguardaEXIT va començar a fer sessions jam amb un fan del grup punkThe Clash que es feia dirSteve Ignorant, que era un assidu de la comuna en aquell temps. Ells dos varen escriure les cançonsSo what? (I què?) iDo they owe us a living? (Que ens deuen la vida?) com a duo de bateria i veu. Durant un període molt curt de la seva existència es van anomenarStormtrooper, després de triar el nomCrass, sorgit d'un dels versos de la cançóZiggy Stardust del polifacètic artista britànicDavid Bowie"the kids were just crass". D'altres membres del casal van començar a unir-se al projecte i no va passar gaire temps abans que Crass actués per primer cop en un festivalokupa a l'aire lliure a Huntley Street, a la part nord deLondres. Poc després van donar un concert al llegendari club punkRoxy de la capital britànica, a l'àrea deCovent Garden. El concert va acabar malament a causa de la seva actuació (anaven beguts) i se'ls va prohibir tocar més en aquesta sala. Aquest fet hipòcrita va ser plasmat a la cançóBanned from the Roxy i l'assaig d'en Penny RimbaudCrass at the Roxy. Altres concerts d'aquesta primera etapa foren amb el grupUK Subs i no varen ser molt exitosos. Segons paraules textuals d'en P. RimbaudEl públic consistia principalment en nosaltres quan els Subs tocaven, i dels Subs quan nosaltres érem qui tocava.
Un temps després, el grup va decidir de prendre's la seva carrera musical de forma més seriosa, particularment parant més atenció a la seva presentació. A més d'evitar lesdrogues com l'alcohol o elcànnabis abans de cap concert, varen decidir de vestir sempre tots uniformats de color negre en un estil militar. També varen introduir el seu famós eslògan, dissenyat per Dave King (que va ser membre del grupSleeping dogs lie i amic d'en P. Rimbaud) que es pot veure a la part posterior de l'embalatge del discThe feeding of the 5000. Tot això va fer que la imatge del grup s'impregnés d'un toc militaroide, el qual va fer que fossin acusat defeixistes. Crass, ideològicament parlant, es trobaven ben lluny d'aquesta definició i van explicar que la seva imatge era un atac contra elculte de la personalitat, així que, en contrast amb la idea que seguien la majoria de grups derock, cap dels seus membres seria identificat com ellíder.
L'esmentat logo del grup venia a representar una barreja de diversesicones d'autoritat, incloent-hi lacreu cristiana, l'esvàstica i laBandera del Regne Unit combinades amb unOuroboros, una serp consumint-se a ella mateixa (a manera de símbol de la idea que el poder finalment s'acabarà destruint a si mateix a causa de la seva pròpia natura). Fer servir missatges clarament contradits entre ells va ser part fonamental de l'estratègia del grup de presentar-se com una mescla de contradiccions, que també incloïa, paradoxalment música agressiva i sorollosa per promoure un missatgepacifista, en part una referència contextual a les seves conviccions relacionades amb la filosofiadadaista.
El grup també es negava a utilitzar efectes d'il·luminació elaborats durant els seus concerts, i es valien només de la llum d'una simple bombeta, sense cap pantalla de làmpada afegida. El grup, a més, també varen ser pioners de les tècniques de presentaciómultimèdia, i feien servir tecnologia devídeo i pel·lícules icollage visuals fets perMick Duffield iGee Vaucher projectats a l'escenari.
El primer llançament de Crass va serThe Feeding of the 5000, un EP de 18 pistes a la petita discogràficaSmall Wonder el1978. Els treballadors de la planta d'impressió inicialment es negaren a formar part del projecte degut a la lletra descaradamentblasfema de la primera cançó de l'àlbum,Reality Asylum. Així doncs, l'àlbum fou primer editat amb aquesta cançó censurada i substituïda per dos minuts de silenci irònicament tituladaEl so de la llibertat d'expressió. Aquest incident va ser decisiu a l'hora que Crass establís la seva pròpia discogràfica anomenadaCrass Records, per tenir llibertat completa a l'hora de posar al mercat la seva producció iReality Asylum va poder veure la llum en forma desenzill de set minuts. Una reimpressió posterior de l'àlbum a Crass Records va restaurar aquesta pista que hi restava.
A part del seu propi material sonor (música i assaigs), Crass Recors també va editar gravacions fetes per altres compositors independents, la primera de les quals va ser el senzill de1980 "You can be you"" deHoney Bane, una adolescent que vivia a Dial House mentre s'amagava d'un orfenat. D'altres artistes incloïenZounds,Flux of pink indians,Rudimentary Peni,Conflict, la bandaislandesaKUKL (un dels membres de la qual era la mundialment famosa compositoraBjörk), la cantant clàssicaJane Gregory i lesPoison Girls, un grup ideològicament semblant a Crass amb els quals va treballar durant uns quants anys.També varen treure a la venda tres edicions del recopilatoriBullshit detector, compilacions de versions demo i gravacions amateur que s'adherien a l'èticapunkDIY (do it yourself ofes-ho tu mateix).
Els nombres de catàleg dels àlbums posats al mercat per Crass Records eren un codi numèric que representava un compte enrere fins a l'any1984 (per exemple: 521984 "five to 1984", cinc anys per l'any 1984), any en el qual Crass digueren que se separarien i òbviament, també la data en la qualGeorge Orwell situava la sevadistopia amb el mateix nom.
Crass va treure el seu tercer àlbum l'any 1981, titulatPenis Envy, que es tradueix com aenveja del penis un concepte psiquiàtric. Aquest àlbum marcava un punt i a part en la història del grup de la seva imatge agressiva i masculina característica delpunk de l'època a un nou estil més complex i en la part vocal del qual només hi participarien els membres femenins del grup:Eve Libertine iJoy de Vivre (encara que el cantantmasculí Steve Ignorant va seguir formant part del grup i era nomenat als crèdits del disc com ano participant en aquest àlbum).Aquest àlbum tenia temes marcadamentfeministes i atacava les institucions delsistema tal com elmatrimoni i larepressió sexual. Una de les cançons, una paròdia deliberadament edulcorada de l'estilMOR oMiddle of the Road que portava el títolOur wedding (la nostra boda), es regalava com aflexi disc juntament amb una revista per a jovenetes, a la qual se li havia ofert per una empresa anomenadaCreative recording and sound services (fixeu-vos en les inicials d'aquest nom). La polèmica va seguir el llançament del disc, amb l'anunci que el títol de l'àlbum era massa obscè per ser editat.
El quart dobleLP del grup, amb el títol deChrist the Album va trigar més d'un any en ser gestat, temps durant el qual laguerra de les Malvines havia començat i arribat al seu punt final. Aquest fet va fer que Crass es replantegessin novament la seva aportació al món de la música i a la seva manera radical de treure àlbums a la llum. Els seus següents llançaments, doncs, portaren al grup a les seves bases inicials d'atac visceral amb cançons com araHow does it feel to be the mother of a thousand dead (Com es deu sentir la mare d'un miler de morts) oSheep farming in the Falklands (Cria d'ovelles a les Malvines) i l'àlbumYes Sir, I will en el qual es presentaven les seves cançons com a respostes tàctiques a situacions polítiques concretes.
Des dels primers anys de fer marques de graffiti a la xarxa demetro deLondres, el grup havia estat sempre involucrat tant en l'acció directa com en activitats musicals de caràcter subversiu. Els anys1983 i1984, varen formar part de les accions del col·lectiuStop the City (atureu la ciutat) que es poden veure com els primers antecedents de les protestes anti-globalitzadores del començament del segle xxi. El suport explícit a activitats com aquesta es podia veure en la lletra del darrer senzill del grup:You're already dead (Ja ets mort), que també va marcar un punt final en la militànciapacifista de Crass. Tot això va fer sentir a bona part dels membres que s'estaven sentint amargats per la direcció que estaven prenent les coses referents al grup i als afers de la política internacional, a part d'estar perdent de vista el seu missatge essencialment positiu. Reflectint aquest debat intern, el següent àlbum de Crass fouActs of love, que intentava musicar els 50 poemes que Penny Rimbaud havia escrit en nom del seu "altre jo" i per festejar el "profund sentit d'unitat, pau i amor que existeix en el meu altre jo".
El proper escàndol del grup, producte de la seva ràbia contra la política internacional després de la barbàrie de laguerra de les Malvines va consistir a escampar un rumor segons el qualMargaret Thatcher iRonald Reagan farien servirEuropa com a objectiu militar dels atacs nuclears entre els dos bàndols de laguerra freda, a través d'una cinta falsa que incloïa una falsa conversa entre els esmentats líders delRegne Unit i elsEstats Units. Crass va emetre còpiesanònimament d'aquesta trama, que va arribar al domini públic. Tot i les precaucions, el diaribritànicThe Observer va trobar la manera de relacionar aquest petit complot amb el grup.
Crass va haver de retirar-se de la vida pública, ja que s'havien convertit en una peça particularment irritant de l'oposició de la conservadora primera ministraMargaret Thatcher. Debats alparlament i un intent de persecució sota l'empar de laLlei sobre publicacions obscenes va dur al grup anarquista a judici. El7 de juliol de1984 el grup va tocar la seva última actuació aAberdare aGal·les, la recaptació de la qual va anar a parar alsminers envaga, abans de tornar a la seva comuna de Dial House per concentrar les seves energies en altres projectes.
El guitarristaAndy Palmer va anunciar que deixaria el grup per seguir estudiant la carrera d'art, i el consens general del grup davant d'aquesta decisió va ser que prescindir d'aquest important membre seria semblant a tenir "un cadàver a la banda", cosa que va fer més i més consistent la seva intenció de dissoldre's l'any1984. Steve Ignorant es va unir al grup anarquistaConflict i el1992 va formar el grupSchwatzeneggar(sic). Del1997 al2000, fou membre del grupStratford Mercenaries. També va treballar com a actor a l'obra infantil de titellesPunch and Judy. La vocalista Eve Libertine va continuar gravant amb el seu fillNemo Jones a més de convertir-se en artista performance al grupA-Soma. Pete Wright va centrar els seus esforços a construir-se una casa-barca i va formar el grup artístic de performanceJudas 2, mentre que Penny Rimbaud va continuar escrivint i actuant tant en solitari com en col·laboració d'altres artistes d'ideologia similar.
La influència en l'estètica i el pensamentfilosòfic de Crass en nombrosos grups del movimentpunk i de l'esferaanarquista des dels anys 80 és meritòria de ser mencionada, tot i que més aviat pocs grups van decidir-se a imitar l'estil lliure al qual s'havien inclinat en els seus darrers anys (sobretot aYes Sir, I will). El mateix grup Crass va mencionar en diverses ocasions que les seves influències essencials eren pocs cops extretes de la tradiciórock, sinó més aviat d'altres estils com lamúsica clàssica (particularmentBenjamin Britten, del qual, segons P. Rimbaud, molts delsriffs emprats al seu grup erenplagis directes), tot el que envoltava el movimentDadà i la producció d'artistes d'avantguarda com araJohn Cage. L'estètica atípica de les portades dels seus treballs, ambcollage i imatges en blanc i negre, dissenyades per l'artista undergroundGee Vaucher es va convertir en la seva signatura personal més fàcil de reconèixer.
Alnovembre de 2002, alguns dels ex-membres del grup, sota el nom deThe Crass Collective, es van reunir per prendre lloc a les jornades d'oposició contra la guerra alQueen Elizabeth Hall alSouth Bank,Londres que incloïen una interpretació delWar Requiem.Una nova peça,The unelected president, sobre la invasió a l'Iraq (en realitat una versió d'una cançó que ja havien publicat prèviament:Major General Despair) és disponible gratuïtament a la pàgina web dePeace not war.
