El llac dels cignesEl llac dels cignesEl llac dels cignesEl llac dels cignesEl llac dels cignes
Lacoreografia és el disseny demoviments i estructures enmig d'unadansa, de forma que es creïn figures, patrons i transicions d'elles amb un efecte estètic més enllà de seguir uns passos prefixats o un ritme concret. En un ball ordinari, en canvi, no coreografiat, els passos s'improvisen al moment, inspirats per la música, l'ambient i els altres. El terme amb l'accepció actual va aparèixer al segle xix però fins alsanys 50 delsegle xx no es va popularitzar.
Una persona que es dedica a muntar coreografies és unacoreògrafa. AlsPaïsos Catalans, el coreògraf més destacat d'aquests darrers anys ha estatJoan Magriñà.[1]
La paraula catalana "coreografia" és un compost del grec χορεία (dansa) i γράφω (escriure). La primera versió escrita que es coneix d'aquesta paraula ésorquesographie ("orquesografia", en francès), que va aparèixer en1589 en unmanual de dansa de l'època amb aquest nom i escrit pel sacerdotThoinot Arbeau. Ell va entendre per primera vegada a la dansa com una entitat lingüística, com s'entendria en lamodernitat (època moderna), i per això va crear el mot fonent les paraules "orchesis" (dansa) i "graphie" (escriptura).[2]
El sinònim d'orquestografia que s'usa actualment és "coreografia" i la primera vegada que ens consta que està escrit és al manualChoréographie (en català,coreografia), escrit per Raoul-Auger Feuillet l'any1700. Val a dir que en1706 John Weaver va escriureAn exact and just translation from the French of Monsieur Feuillet (Una justa i exacta traducció del francès del senyor Feuillet), al qual tradueix "choréographie" per "orquesography" i no "choreography", cosa que sembla indicar que al segle xviii la paraula més antiga era encara l'acceptada.[2]
ElManuscrit de Cervera datat cap al 1496 és un dels primers documents coreogràfics de la història de la dansa occidental. Escrit en català i amb veritables signes coreogràfics.
La primera notació coreogràfica, que era encara molt rudimentària, de què hom té notícia és continguda en elLlibre Vermell de Montserrat (vers1399). Cap al 1496 es va escriure elManuscrit de Cervera, un dels primers documents coreogràfics de la història de la dansa occidental. Alsegle xvi (renaixement), sembla que els primersballets professionals dels palaus aristocràtics, francesos, anglesos i italians, podien tenir coreografies fixades però avui s'han perdut, i tampoc es coneixen els seus autors. Per deduccions que s'han fet a partir de documents (pintures, novel·les, etc.) d'aquella època, sembla que aquells ballets consistien bàsicament en un passeig o una sèrie de passos que seguien un traçat determinat: les evolucions concloïen sovint formant les lletres de l'alfabet o el nom del rei o del personatge al palau del qual eren executats. El primer que inventà un sistema de notació coreogràfic fou Jehan Tabourot, al mateix segle xvi, i un segle més tard, l'any1699, va aparèixer el primer tractat sobre coreografia, de nomChoréografie ou l'art de décrire la danse (coreografia o l'art de descriure la dansa), escrit perRaoul Auger Feuillet.[1]
En dansa, les coreografies van esdevenir molt estrictes i complexes a partir delBallet Imperial i dels ballets russos però a partir del segle xx, amb la dansa contemporània, va néixer una altra tendència consistent a fer-les més obertes i improvisades. Actualment hi ha bàsicament dos tipus de coreografies en dansa principals, no excloents, ja que un mateix espectacle pot contenir les dues en diferents moments, o també pot tenir-ne d'altres intermèdies.
En lacoreografia planificada el coreògraf imposa a cada ballarí tots els passos, moviments, actituds i expressions, deixant-li molt poc marge relatiu per a crear i expressar la pròpia personalitat.
En canvi, en lacoreografia d'improvisació normalment el coreògraf dona una sèrie de directives als ballarins, que usen com a guies per a improvisar els passos i les estructures. No improvisen en l'espectacle, en general, sinó en els assajos. El coreògraf dona la seva opinió, així com poden donar-la altres ballarins sobre ells mateixos o els seus companys, fan modificacions, fixen passos, proven noves alternatives, etc. fins a crear un espectacle al qual en realitat tots han participat en la seva coreografia, cadascú amb el seu estil, i el coreògraf ha tingut un paper de director tècnic i estilístic. Aquestes coreografies poden estar completament tancades en l'espectacle o poden tenir marges menors o majors respecte a alguns moviments. Hi ha moltes tècniques d'improvisació, algunes de les quals s'utilitzen també al teatre o a altres disciplines: per exemple lamàquina (un ballarí fa un moviment, que provoca que el següent en faci un altre, i just després un tercer un altre, etc.), elcontact improvisation (basada en la reacció o resposta amb el contacte amb el terra i amb els altres ballarins), elpique, pregunta-resposta o contradansa (un ballarí fa una sèrie de moviments i repta altre o altres, que responen repetint-la per demostrar que també poden; després fa una altra sèrie, obté una resposta, etc. pot acabar amb tots fent la mateixa frase o amb una resposta diferent, que facallar el primer o passar a una altra cosa), etc.
↑2,02,1André lepecki,Agotar la danza. Performance y política del movimiento, editat pelMercat de les Flors, el Centro Coreográfico Galego i la Universidad de Alcalá.2008.ISBN 9788461301584(castellà)
