 Cordierita | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | (Mg,Fe)₂Al₄Si₅O18 |
| Epònim | Louis Cordier |
| Classificació | |
| Categoria | silicats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 09.CJ.10 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 9.CJ.10 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VIII/C.06b |
| Dana | 61.02.01.01 Grup de la cordierita |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic - bipiramidal; Grup espacial: C ccm |
| Hàbit cristal·lí | pseudo-hexagonal prismàtic, massiu |
| Estructura cristal·lina | a = 17,079 Å, b = 9,730 Å, c = 9,356 Å; Z = 4 |
| Grup puntual | 2/m 2/m 2/m ortoròmbica - bipiramidal |
| Grup espacial | space group Cccm(en) |
| Color | blau, blau fumat, lila blavós, verós, marró groguenc, gris, incolor, negre. D'incolor a marró clar en làmina prima. |
| Macles | habituals a {110}, {130}, simple, lamel·lars i cícliques |
| Exfoliació | visible a {100}, pobre en {001} i {010} |
| Fractura | subconcoidal |
| Tenacitat | fràgil |
| Duresa (Mohs) | 7 a 7,5 |
| Lluïssor | vítria o greixosa |
| Color de laratlla | blanca |
| Diafanitat | transparent a translúcida |
| Gravetat específica | 2,57 a 2,66 |
| Propietats òptiques | normalment (-), a vegades (+) |
| Índex de refracció | nα = 1,527 - 1,560 nβ = 1,532 - 1,574 nγ = 1,538 - 1,578 els índexs aungenten amb el contingut deferro |
| Pleocroisme | X = groc clar, verd; Y = lila, blau-lila; Z = blau clar |
| Angle 2V | 0-90° |
| Fusibilitat | a les vores |
| Característiques de diagnòstic | pot confondre's ambquars però poden diferenciar-se pel pleocroisme. Es diferencia delcorindó per la diferència de dureses. |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Crd |
| Referències | [1][2][3][4] |
Lacordierita és unmineral de laclasse dels silicats. És unciclosilicat deferro,magnesi ialumini, ambfórmula: (Mg,Fe)₂Al₄Si₅O18 on poden haver-hi proporcions variables entre ferro i magnesi. Existeix unasolució sòlida entre la cordierita rica en ferro (sekaninaïta) i la cordierita rica en magnesi. Laindialita és el seu polimorf d'alta temperatura, la qual és isoestructural amb elberil.[3]
Segons laclassificació de Nickel-Strunz, la cordierita pertany a «09.CJ - Ciclosilicats amb enllaços senzills de 6 [Si₆O18]12- (sechser-Einfachringe), sense anions complexos aïllats» juntament amb els següents minerals:bazzita,beril, indialita, stoppaniïta, sekaninaïta, combeïta, imandrita, kazakovita, koashvita, lovozerita, tisinalita, zirsinalita, litvinskita, kapustinita, baratovita, katayamalita,aleksandrovita, dioptasa, kostylevita, petarasita, gerenita-(Y), odintsovita, mathewrogersita i pezzottaïta.
La cordierita va ser descoberta l'any1812, i va ser anomenada així pel mineralogista francèsLouis Cordier (1777–1861).[2]
La cordierita se sol trobar en roques argíl·liques que hagin patit unmetamorfisme regional o de contacte. és especialment freqüent en corneanes a partir de metamorfisme en roques pel·lítiques. Hi ha dos tipus d'associacions minerals on apareix la cordierita:
També es pot trobar associada amb altres minerals com elsgranats o l'antofil·lita.[4][5] La cordierita també es troba en algunsgranits, pegmatites, norites i roques formades a partir de magmes grabroics. Com a productes d'alteració s'hi troben les miques, laclorita i eltalc
La varietat iolita és una varietat de color blau a violeta que sovint s'empra com agemma. El termeiolita prové delgrec i significa color lila. Un altre nom antic ésdichroïta, que en grec significaroca de dos colors, en referència al seu marcatpleocroisme. També s'ha anomenatsafir d'aigua ibrúixola dels vikings, ja que elsvikings l'utilitzaven com a brúixola.[6] Això es feia determinant la direcció de les ones polaritzades de lallum. A partir dels angles de la llum amb el mineral es podia saber la posició delSol en cas deboira onúvols, que al nord d'Europa és tant freqüent.[7]
Els colors de la iolita varien des del blau safir o el blau - lila fins al gris groguenc o el blau cel. A vegades aquesta varietat s'utilitza com un substitut delsafir més barat. Un altre nom per a la iolita és steinheilita, perFabian Steinheil, el governador militar rus deFinlàndia qui va descriure que el mineral no eraquars sinó un altre mineral.[8]
