 | |
| Tipus | fagot iinstrument de vent de fusta |
|---|---|
| ClassificacióHornbostel-Sachs | 422.112-71 |
Elcontrafagot és unaeròfon, uninstrument de vent de fusta, de la família de l'oboè. És similar alfagot, però força més gran. El seu ús en l'orquestra sempre ha estat excepcional. Està construït totalment defusta, exceptuant-ne eltudell i el pavelló. Té un tub de més 5,90 m de longitud i pesa uns 10 kg. Com que el tub és tan llarg es doblega tres vegades sobre si mateix, i d'aquesta manera l'instrument només assoleix una altura d'1,60 m. A causa del seu excessiu pes, per tocar-lo cal recolzar-lo en una pica de ferro.
Aquest instrument que es troba en totes les grans orquestres modernes, només es diferencia del fagot per la seva mida, aproximadament el doble, i pel seu diapasó que és unaoctava mésgreu.[1] El tub d'aquest instrument és de la categoria dels anomenats instruments de 32 peus, com elcontrabaix, i com aquest, sona l'octava greu del so indicat en elpentagrama. El so més greu de l'instrument és un Si bemoll. Tot i així, els models més moderns de l'instrument són capaços de generar notes encara més greus.
Com a instrument solista s'usa rarament.Beethoven l'empra amb efecte admirable en l'escena de la presó a l'òpera "Fidelio", a més d'utilitzar-lo també al final de les sevesSimfonies núm. 5 inúm. 9, però com a simple reforç dels baixos. En les "Variacions sobre un tema de Haydn" deBrahms, exerceix així mateix un paper important.
Altres exemples del seu ús els trobem en laSalomé deRichard Strauss, el "Nen i els Sortilegis" i "La meva Mare l'Oca" deMaurice Ravel, així com, en un paper més relegat, en nombroses obres de compositors del segle XIX comHector Berlioz oJohannes Brahms, i també en obres de compositors del segle XX, comBéla Bartók,Arnold Bax oAlban Berg.[2]
