Constantí VII Porfirogènit (Κωνσταντῖνος Ζ΄ Πορφυρογέννητος,Kōnstantinos VII Porphyrogennētos), fou el quart emperador romà d'Orient de la dinastia macedònica. La major part de la seva vida el govern de l'Imperi va estar sota regents, durant un temps va estar apartat per la usurpació del seu sogre i el945 va assumir el poder en solitari. Va ser un home culte i escriptor de llibres d'història. Fou estimat pels seus súbdits, ja que es va preocupar per la justícia i per restituir les terres que anteriorment havien estat expropiades. Sobre la seva mort es va dir que l'havien enverinat, cosa que no s'ha pogut demostrar.
Constantí era el fill il·legítim deLleo VI fruit del matrimoni no canònic[a] ambZoè Carbonopsina. Per tal de donar una aparença de legitimitat, el nen va néixer a l'anomenat "saló de pòrfir" (πόρφυρα) del palau imperial, d'on li va venir el sobrenom dePorfirogènit.
El 15 de maig del 908, amb només dos anys, Lleó VI el va proclamar simbòlicament emperador, perquè quedés clara la seva intenció que el succeís. L'11 de maig del 912 Lleó va morir i va assumir el tron el seu germàAlexandre, de quaranta-dos anys. Al juny de l'any següent, Alexandre va emmalaltir i, sentint que anava a morir, va nomenar un consell de regència perquè pogués succeir-li el seu nebot Constantí. Aquest consell estava format per set homes: el patriarcaNicolau el Místic, els dosmagistroiJoan Eladas iEsteve, elrhaiktor Joan Lazanes, Eutimi, Basilitzes i Gabrielopoulos.[1] Poc després de morir Alexandre, el regnat de Constantí VII es va iniciar havent de fer front a la sublevació deConstantí Ducas, a partir de llavors el patriarca Nicolau el Místic va assumir una posició dominant entre la resta dels comissionats regents.[2]
El patriarca Nicolau es va veure forçat a fer la pau amb elTsar Simeó de Bulgària, al qual va reconèixer de mala gana com aemperador búlgar. A causa d'aquesta concessió gens popular, la mare de Constantí el va fer fora del consell de regència. Ella tampoc se'n va reeixir amb els búlgars, els quals l'any917 van derrotar el principal general de l'exèrcit romà d'OrientLleó Focas.
El 919 l'emperadriu víduaZoè Carbonopsina, va arranjar el matrimoni del seu fill Constantí amb Helena, la filla del generalRomà I Lecapè. El sogre de Constantí, en un cop d'estat el maig del919, va demanar el títol delbasileopatōr ('pare de l'emperador'), el setembre del920 va exigir el títol de cèsar i el desembre d'aquell any fou declarat coemperador.[3] Quan tot just arribava a la majoria d'edat, Constantí VII va ser exclòs del govern pel seu sogre i el va limitar a un retirament honorari a palau, quedant en els anys successius el quart en la línia successòria, ja que els fills del seu sogre (Cristòfol, Esteve i Constantí) van ser nomenatsaugusts, és a dir hereus de l'imperi. Romà Lecapè va governar fins al944, quan fou deposat i exiliat pels seus fills augustsEsteve Lecapè iConstantí Lecapè que esperaven ser reconeguts emperadors, però l'exèrcit i el poble van donar suport a Constantí, que va sortir del seu retirament per agafar el poder, va detenir els colpistes i els va desterrar.
Crist beneint l'emperador Constantí VII (Museu Puixkin)
El 27 de gener del945 va ser coronat emperador amb el nom de Constantí VII; tenia 39 anys. Durant els anys de retirament havia estudiat molt però no per això fou un gran emperador. Tenia bones qualitats: humanitat, amor a la justícia, sentit de l'ordre, passió per les arts i la literatura, però no tenia capacitat de comandament, i va donar càrrecs a moltes persones que no ho mereixien, encara que també va tenir ministres i generals competents. L'administració fou en general millor del que calia esperar.
La guerra amb els àrabs deSíria fou victoriosa, dirigida per Lleó i Nicèfor els fills deBardes Focas; alRegne d'Ibèria es va reconèixer la supremacia romana d'Orient, i es van concertar aliances ambpetxenegs ibúlgars. Va enviar una delegació amistosa alcalifa de CòrdovaAbd-ar-Rahman III, que fou rebuda i hostatjada aQurtuba.[4] Ambaixadors del califa deBagdad i del califafatimita foren rebuts a palau, igual que de l'emperador germànicOtó el gran (l'ambaixadorLuitprand va deixar escrita una relació de la seva ambaixada coneguda com aAnnales Luitpranli). Constantí va restaurar als propietaris d'hisendes que havien estat expropiats durant les revoltes i estaven en poder d'usurpadors o lladres, o de gent sense títol.[5]
La tardor del957 Constantí va rebre la visita d'Olga de Kíev, regent de laRus de Kíev. Els motius d'aquest viatge no han quedat clars als historiadors, però el cas és que ella fou batejada a Constantinoble amb el nom d'Helena i Constantí en va ser el padrí. En aquest viatge va captar romans d'Orient per fer de missioners al seu país i convertir-los al cristianisme. Segons la llegenda, Constantí VII que era vidu, es va enamorar d'aquesta dona, però ella el va rebutjar i va emprar el bateig com a excusa tot dient que seria inapropiat casar-se amb el seu padrí.[6]
El seu regnat pot considerar-se profitós per l'imperi; la mort de Simeó, tsar deBulgària, debilità molt aquell regne que restà sumit en la inacció; els seus generals refusaren la invasió dels magiars (958,961 i962) i la influència romana d'Orient es deixà sentir fins i tot aRússia, després de la derrota d'Igov, enfront de Constantinoble, que procurà arribar a una aliança amb l'imperi (941), convertint la tsarinaOlga a la religióortodoxa, i si bé els àrabs seguiren ocupant laSicília i part d'Itàlia, les victòries assolides perNicèfor Focas, iBardes Focas sobre l'emir d'Alep,Amdanides Seif Eddauled, restabliren el prestigi de l'exèrcit imperial des d'Armènia fins alCaucas.
Segons es diu al llibreTheophanes Continuatus, L'esposa de Romà II, quan va ser mare, i per tal d'evitar lluites entre candidats en la successió al tron, va aconsellar al seu marit que obligués les seves germanes a fer-se monges. Teodora, Zoè i Teòfano van ser enviades a un monestir d'Antioquia, mentre que Àgata i Anna van anar a Myrelaion, un convent que havia estat fundat per l'avi matern. Amb els anys, després de la mort de Romà II, Teodora va ser reclamada per casar-se amb el generalJoan I Tsimiscés, que havia assumit el títol d'emperador.
Constantí va morir el16 de novembre del959, a causa d'unes febres que el van tenir al llit durant mesos i, com que la seva nora tenia molts detractors a la cort, es va rumorejar que, ansiosa per l'ascens al tron del seu maritRomà II, l'havia enverinat o que havia induït el seu marit a fer-ho.[7]
Va ser un apassionat col·leccionista de llibres i sembla que també un excel·lent il·lustrador, a més d'escriure obres pròpies.[8]
Va deixar escrit:
" Ἱστορικη διήγησις τοῦ βίου καί πράξεων τοῦ Βασιλείου τοῦ ἀοιδίμου βασιλέως" (titulat en llatí:Vita Basilii), la vida deBasili el Macedoni, el seu avi.
"Περί τῶν Θεμάτων",De Thematibus, l'origen i significat del nom Δέμα(tema) com a nova denominació de les províncies.
Βιβλίον Τακτικὸν, τάξιν περιέχον τῶν κατὰ Δάλατταν καὶ γῆν μαχομένων, normalment anomenatTactica («Tàctica»), un assaig en l'art de la guerra per terra i mar.
"Βιβλίον Στρατηγικὸν περὶ ἐθῶν διαφόρων ἐθνῶν normalment anomenat",Strategica («Estratègia») un tractat sobre les formes de fer la guerra a les diferents nacions.
" Ἔκθεσις τῆς Βασιλείου Τάξεως ",De Ceremoniis Aulae Byzantinae, un tractat sobre les cerimònies imperials.[9]
Constantí VII va comprendre que si no es feien còpies d'autors antics les seves obres es perdrien per a sempre, per tant va ordenar compilar treballs de diversos historiadors:[10]
"Collectanea et Excerpta Historico-Politica et Morali" de la qual es conserven dos llibres, el 27è, " Περὶ Πρεσβειῶν" (De Legationibus) i el 50è, "Περὶ Ἀρετῆς καὶ Κακίας",De Virtute et Vitio.
Els annals deTeòfanes foren continuats per ordre de Constantí que va induir també aJosep Genesi (Josephus Genesius) a escriure els seus annals entre Lleó l'Armeni i Basili Macedó.
↑Els cànons de l'Església Ortodoxa, aprovats pel mateix Lleó VI, no permetien que una persona es casés més de dues vegades iZoè Carbonopsina era la quarta esposa.
