Laconquesta feudal hispànica és un relathistoriogràfic[1][2] que il·lustra les etapes en què els pobles cristians icatòlics del nord de lapenínsula Ibèrica van conquerir de forma intermitent, al llarg d'una època de quatre segles, tota la resta dels territoris hispànics cap al sud sota sobirania de l'Àndalus. La historiografia espanyola es refereix sovint a aquesta llarga època com aReconquesta (tot i que en desús en l'àmbit acadèmic), mentre que els historiadors del món àrab l'anomenenCaiguda de l'Àndalus (àrab:سقوط الأندلس,suqūṭ al-Andalus) i consideren aquests fets històrics com una conseqüència de l'afebliment de les societats andalusines a partir del segle xi, a causa de la inestabilitat política interna.
El relat comença amb les primeres estructures polítiques i eclasiàstiques que van començar a bastir els pobles hispànics al nord, basades en elFeudalisme. Paral·lelament, la resistència de petites societats muntanyenques del nord a l'avanç dels musulmans, amb labatalla de Covadonga en l'any722, i la derrota dels andalusins aPoitiers en el732, va tenir com a conseqüència la fi de l'expansió omeia d'Hispània, que arribava fins aNarbona iNimes. Mentrestant, les comunitats cristianes i romàniques delCantàbric i delsPirineus bastien petits dominis territorials que feien ràtzies en l'Àndalus fins que, en el segle xii les incursions es tornen sistemàtiques i planificades a partir de la declaració de guerra santa pel papaUrbà II en elconcili de Clarmont (França,1095). En conseqüència, l'estructura política de l'Al-Àndalus es desintegra per la manca d'un lideratge militar col·legiat, a diferència dels cristians que es coordinaven l'estratègia expansionista amb successius pactes i tractats, i construïen societats basades en la cultura de guerra i colonització amb pobladors no sols de la península, sinó d'arreu de l'Europa carolíngia també.
L'ocupació i colonització d'una terra conquerida es cloïa amb una cerimòniacum cornu et albende de rege, és a dir, amb toc de trompetes i el desplegament d'un estendard. Així va passar, per exemple, amb laSenyera Reial com apenó de la conquesta aValència en1238, hissada pels mateixos andalusins. En les noves societats feudals i colonitzadores, a la població autòctona andalusina i als seus descendents els van sotmetre a un règim jurídic sever que els discriminaven, els excloïen de l'àmbit polític, comercial i religiós, o acabavenexpulsats de la península massivament.
Tot i els plans ambiciosos de laCorona d'Aragó i de laCorona de Castella de continuar la seua expansió territorial cap alMagreb, el procés d'expansió feudal finalitza el1492 amb laconquesta delregne nassarita de Gharnata, com a últim estat islàmic a la península. Molt més endavant, al segle xix, sorgeix la idea de «la Reconquesta» com a al·legoria delnacionalisme espanyol,[3] una manifestació ideològica que encara perdura avui dia, però que és força qüestionada en l'àmbit acadèmic.Portugal és l'únic estat sorgit d'aquest procès històric que encara existeix en l'actualitat.
Segons la historiografia més recent el termereconquesta és històricament inexacte,[4] atès que els regnes cristians que van conquerir el territori andalusí es van constituir com a societats noves i separades després de l'ocupació islàmica de la península, malgrat els esforços d'alguns monarques castellans per presentar-se com a hereus directes de l'anticregne visigot de Toledo. A més a més, segons aquesta interpretació actual,reconquesta és un concepte parcial, de motivació ideològica i religiosa, atès que només presenta la visió cristiana d'aquest complex procés històric, esbiaixant el punt de vista dels andalusins. Per tant, s'ha suggerit com a noms alternatiusConquesta cristiana,Conquestafeudal d'al-Àndalus, o directament lacolonització feudal de la península Ibèrica, entre altres denominacions, que no porten la càrrega ideològica del concepte dereconquesta. En realitat, aquest concepte és una construcció historiogràfica que agrupa diverses etapes i situacions molt diferents al llarg dels vuit segles que es considera que va durar, ja que els protagonistes no tenien consciència, en general, d'aquest procés històric. Així i tot, l'Església i alguns cronistes medievals ja van fer construccions ideològiques amb el concepte, amb la finalitat de justificar les conquestes.
Cal tenir present també que la colonització d'al-Àndalus no és un fet aïllat a la Hispània, ja que s'insereix en un context europeu més ampli que es caracteritza per l'expansió de la societat feudal des del nucli original del feudalisme, al centre de l'Europa occidental, cap a la perifèria. Per tant, es tracta d'un procés històric que respon de forma anàloga als paràmetres d'altres processos contemporanis, com ara conquesta i colonització anglesa d'Irlanda, l'expansió alemanya a l'est delriu Elba (procés conegut amb el terme també ideològic deDrang nach Osten o 'marxa a l'est') o l'expansió franca aTerra Santa mitjançant lescroades i la creació delregne croat de Jerusalem, entre d'altres.
Al segle v l'afeblitImperi Romà d'Occident va demanar alsvisigots, un poble bàrbar fortament romanitzat i que estava federat a l'imperi, que expulsessin elsvàndals ialans d'Hispània. Com a pagament per llur lleialtat, els visigots rebrien aquesta província romana i el sud de laGàl·lia com afoedus. Amb la deposició de l'últim emperador romà perOdoacre el476 els visigots van governar aquests territoris com a regne independent, primer com aRegne de Tolosa i, després de la derrota a mans dels francs el507 en labatalla de Vouillé, únicament aHispània com aRegne de Toledo. Així i tot, l'aportació de població dels visigots a la península va ser molt reduïda, el control polític era relatiu, ja que eren vassalls de l'Imperi Romà d'Orient, i el seu domini no s'estenia a tota la península, ja que l'emperadorJustinià I va incorporar-se en el554 una franja territorial del sud peninsular que s'estenia des deDénia fins aCòrdova.
A la mort del rei visigotVítiza, el710, es va produir un conflicte entre els partidaris de la monarquia hereditària amb els fills del rei mort al capdavant, i els partidaris de la monarquia electiva a favor del nou reiRoderic, un conflicte que tenia, així mateix, un rerefons religiós entrecatòlics iarrians. El711 el comte deCeuta, Julià, que estava refugiant la família i els partidaris de Vítiza i que mantenia relacions amb el governador deTingis,Tàriq ibn Ziyad, i el seuemirMussa ibn Nussayr, va demanar ajuda a les poblacions àrabs iamazigues delnord d'Àfrica per intervenir al conflicte i donar-li suport en la seva lluita contra Roderic. Els historiadors difereixen quant a la intenció de Mussa en aquest moment de la història; ja sigui que planejava una conquesta completa, una invasió limitada per confirmar una aliança, o només un atac per afeblir les forces visigòtiques.
Les forces musulmanes van derrotar Roderic que segons les llegendes hauria mort en labatalla de Guadalete el711, a causa en part per la deserció de les tropes sota el seu comandament a petició del bisbe Oppas (el nebot del qual,Àquila, era fill de Vítiza). Després de la batalla, el domini visigot es va desmembrar, i Àquila va rendir les seves terres el712.
Durant els tres anys següents els musulmans van ocupar la resta de l'antiga Hispània mitjançant pactes amb la noblesa visigòtica. El713 va caureToledo i el714Saragossa. L'exèrcit araboamazic va continuar cap al nord fins a ser derrotat per Eudes d'Aquitània a prop deTolosa el721, i finalment perCarles Martell el732 en labatalla de Tours. Els musulmans, llavors, es van assentar a la península Ibèrica, establint un emirat subordinat, nominalment, alcalifa deDamasc. La major part dels nobles visigots van mantenir llurs propietats i llur estatus social convertint-se a l'islam, atès que el canvi de govern no afectava seriosament llurs activitats quotidianes. Les divisions comtals es van mantenir, però l'administració local va canviar; els musulmans van ocupar els llocs clau atès que cap no-musulmà podia governar un musulmà. La població de cristians i jueus havien de sotmetre's alCodi d'Umar, que assegurava la supremacia de l'islam sobre les altres religions. Des de llavors es va conèixer al territori musulmà de la península com a al-Àndalus.
La regió nord d'Hispània, travessada per laserralada Cantàbrica, era habitada durant el primer mil·lenni aC per grups tribals que els estrangers anomenavenasturs,càntabres ivascons. No van poder ser conquerits pels romans i al segle iAugust els va aïllar envoltant-los amb campaments romans, d'on després sorgirien ciutats comLleó iPamplona. Aquestes poblacions de muntanya no romanitzades van resistir també a l'ocupació musulmana, creant-se així els primers grups de resistència al nord de la Península.
El718 el noble visigotPelai, l'encarregat de la guàrdia reial de Roderic que hauria escapat de la batalla de Guadalete, es va refugiar junt amb altres visigots aAstúries, aliant-se amb les poblacions indígenes tribals a través del matrimoni amb la reialesa astur. Sota el seu lideratge els atacs contra els amazics instal·lats a la zona de Galícia es van incrementar. Entre el718 i724 (possiblement al722), l'emir hi va enviar tropes per sufocar aquesta rebel·lió i per controlar la regió. Les tropes de l'emir, tanmateix, van ser derrotades en labatalla de Covadonga. La hipòtesi més acceptada quant a la batalla (una epopeia segons les cròniques cristianes, una escaramussa segons els textos àrabs) diu que les forces musulmanes van ser atacades des dels penya-segats i es van retirar a les valls cap a la regió de l'actual ciutat deGijón, i després van ser atacades durant la seva retirada pel seguici del ducPere de Cantàbria i gairebé aniquilats. La victòria va enfortir els asturians i tan bon punt havien expulsat els andalusins de les valls orientals d'Astúries, Pelai va atacar Lleó, la ciutat principal del nord-oest de la península, i va dominar els passos de les muntanyes, aïllant la regió dels atacs andalusins. Pelai va continuar atacant els amazics que havien romàs a les serralades asturianes fins que es retiraren. Després va casar el seu fillFàfila amb la filla del duc Pere.
Alfons II (791-842), fill deFreula i la basca Múnia d'Álaba, va pujar al tron el791. Durant les primaveres del792,793 i794 els andalusins van saquejarÀlaba i fins i totOviedo. Per tal de prevenir aquests atacs continus, el rei va començar a establir contactes diplomàtics amb els reis dePamplona i ambCarlemany i el seu successorLluís el Pietós, que serien molt importants en el desenvolupament cultural, religiós i polític del Regne d'Astúries.Al-Hakam va assajar d'interrompre aquests contactes atacant Astúries, però el regne es va consolidar amb el reconeixement d'Alfons com a rei d'Astúries perCarlemany i elpapa. Va conquerirGalícia i la regió dels bascos. Durant el seu regnat es va intentar crear una església nacional independent de l'església mossàrab de Toledo, i en aquest procés es va descobrir, aparentment, la tomba de sant Jaume aCompostel·la, en Galícia. Pelegrins de totEuropa occidental van començar una ruta de pelegrinatge entre l'aïllada Astúries i les terres carolíngies, al sud de l'actualFrança, formant-se així un camí que va animar econòmicament la zona i pel que penetrarien els corrents culturals europeus.
La política d'Alfons consistia a despoblar les fronteres de les Vardúlies (que es convertirien enCastella) per guanyar el suport necessari al nord de les muntanyes i així fer créixer les forces militars. El regne va ser prou fort per saquejar les ciutats andalusines deLisboa,Zamora iCoïmbra a la recerca de botí.
Derrotats els musulmans definitivament en labatalla de Tours el732, elsfrancs emprengueren la conquesta de les terres musulmanes anteriorment integrants delRegne dels Visigots. El primer territori conquerit fou laSeptimània: després d'una campanya del mateixCarles Martell el737 que conclogué amb la victòria en labatalla del Berra, el seu fillPipí el Breu s'hi dirigí el mateix any de la seva coronació, el752, i la conquesta finí el759 amb elsetge de Narbona. Amb tota probabilitat, aquesta conquesta s'estengué fins al'Albera, on s'aturà el domini franc.[5][6] Durant aquest període, nombrososhispans del sud dels Pirineus es refugiaren a la Septimània tot fugint del domini islàmic. S'establiren en viles i col·laboraren amb els francs en la conquesta del que consideraven com a antigues terres pairals, i els caps de família dels seus dirigents esdevenguerencomtes amb el pas de les generacions.[7][6] Així doncs, tant a l'època carolíngia com durant elRegne de Toledo els contactes amb laTarraconense foren molt intensos i és així que els contactes entreCatalunya iOccitània perduraren fins a labaixa edat mitjana.[7]
La fallida de l'expedició carolíngia dins Hispània portà els francs a recelar delsvascons i renunciar a la conquesta de la part occidental delsPirineus. Així, el país dels vascons romangué sota control delsBanu Qasi fins que la família indígena Aritza es va fer amb el domini de la regió, establint elComtat de Pamplona ambÈnnec Aritza com a cabdill, qui en va expandir els dominis cap a labadia de Biscaia. El comtat no estava subordinat ni al poder franc ni a l'andalusí, i passà a ladinastia Ximena el segle x, que arribà a dominar tots els regnes peninsulars llevat delscomtats catalans.[9] Al seu torn, elComtat d'Aragó iel de Sobrarb, tot i que sota domini o influència franca durant la primera meitat del segle ix, finalment caigueren sota influència dels Ximens de Navarra i portaren a terme la campanya militar hispànica amb independència de la política franca.[9][10][11]
Aquesta expansió dins territori hispànic permeté alshispans refugiats al Regne dels Francs de tornar a les seves antigues terres, i així tot el segle ix és un període derepoblaments de territoris que, després d'un primer abandonament de cristians i d'un segon abandonament dels nouvinguts musulmans, romania despoblat i que calia repoblar.[6][7]
El nou territori conquerit als musulmans, que antigament era part integrant delRegne dels Visigots, rebé el nom deGòtia, i incloïa tota la regió de la Septimània fins a la ciutat de Barcelona. La Gòtia, juntament amb els dominis meridionals del Comtat de Tolosa, formaven un territori de frontera que calia defensar de manera adient amb castells i guarnicions. Així doncs, els francs consideraven aquest territori unamarca, i expressions com araMarca de Tolosa,Marca de Gòtia oMarca de Septimània eren habituals. En canvi, cal notar que no es tractava d'un territori polític, amb validesa jurídica i governat per un marquès que el dominava unitàriament: es tractava simplement de denominacions geogràfiques. Semblantment, són corrents expressions com araregnum,dux omarchio ('marquès') referits a la Gòtia, a Septimània o a tota Hispània, però llur significat no va més enllà de 'regió' i 'cabdill' o 'capitost', referit a l'home més important i amb més dominis de la zona.[14][15] Per altra banda, també s'establia una diferència entre l'antigaSeptimània visigòtica (al nord de l'Albera) i els territoris conquerits dinsHispània, i així el primer tendia a anomenar-se simplement Septimània, mentre que els segons es deien genèricamentHispania. Un nou terme,Marca Hispanica, nasqué per referir-se als dominis carolingis dins Hispània, però cal notar que no tenia validesa jurídica i que sovint també podia englobar parts de Tolosa i la Septimània. Aquest territori, de domini carolingi, però al sud dels Pirineus, foren els anomenatscomtats catalans i amb el temps serien anomenatsCatalunya.[14]
Durant aquest període es formaren gairebé tots els comtats catalans, i també la Septimània estava tota fragmentada en comtats, signe de la feblesa del domini imperial a la zona.[15] Però d'entre tots, un comtat tenia un paper més rellevant que els altres, el deBarcelona. Durant les últimes dècades del segle ix, sota el comteGuifre el Pilós, Barcelona es convertiria en el comtat dominant de la regió, controlant les polítiques dels altres comtats catalans.
Tan bon punt elsfrancs havien vençut els musulmans, la necessitat de defensar els passos o ports dels Pirineus s'havia convertit en una situació important de la política de Carlemany. Es van construir fortificacions i es va donar protecció als habitants de les antigues ciutats romanes com araJaca i Girona. Els passos principals eren Orreaga/Roncesvalles, Somport i Jonquera. Carlemany va poblar els comtats de Pamplona,Aragó i Barcelona.
L'assentament de població cristiana a la conca delDuero es va realitzar en dues fases. Al nord del riu, entre els seglesix ix, es va utilitzar el sistema de lapressura. Al sud del Duero, durant els seglesx ixii es van desenvolupar ciutats mitjançant la donació defurs, els quals s'estendrien després cap a altres regions, i fonamentalment amb la formació de mercats. Els furs eren estatuts que documentaven els privilegis i usatges amb què regir la comunitat, donats normalment per monarca, malgrat que no únicament, a les persones que poblaven un poble. Com a resultat, el consell del poble era depenent del seu senyor, convertint-se així els furs en el sistema més utilitzat per poblar Navarra i més tard Aragó. El primer fur va ser atorgat al comteFerran González deCastrojeriz durant la dècada del940.
En una primera onada de colonització, la pressura es referia a un grup de pagesos que travessaven les muntanyes i s'assentaven a les terres despoblades de la conca del Duero per practicar l'agricultura. La monarquia asturiana promovia aquest sistema atorgant al pagès tota la terra que podia treballar i defensar com a propietat seva. Més tard també els magnats asturians i gallecs, així com el clergat, i sobretot els monestirsbenedictins enviarien llurs expedicions pròpies amb pagesos que dominaven amb relacions feudals, el que va crear tota una xarxa d'aldees a la frontera. Amb el temps els primers pagesos lliures aniran desapareixent i tots els pagesos esdevindrien vassalls feudals. Les pressures també es van utilitzar, per exemple, a Catalunya, quan el comte de Barcelona va demanar albisbe d'Urgell i al comte de Girona colonitzar les planes deVic.
Va ser precisament amb l'aparició delfeudalisme a principis del segle x que la conquesta es va accelerar pel desig dels senyors feudals, inclosos els reis, d'aconseguir noves terres. A partir d'aquest moment les ciutats i els pobles van guanyar major importància amb el ressorgiment delcomerç i l'expansió monetària a labaixa edat mitjana. També l'enfortiment de la monarquia va permetre controlar majorment el procés de colonització i regular l'emigració cap al sud de les poblacions feudalitzades. Així cal diferenciar entre les terres directament poblades pels reis, bàsicament a les ciutats i viles malgrat que no únicament, i les donacions enfeu a senyors feudals laics, monestirs iordes militars que atreien població concedint-losrendes menys fortes que les que tenien als seus llocs d'origen, on el feudalisme feia segles que estava consolidat.
A partir del segle xiii, quan la monarquia ja dominava el procés, la colonització es va organitzar mitjançant els conegutsRepartiments, pels quals els monarques repartien el territori conquerit a al-Àndalus. Les donacions podien ser directament a pagesos en petites proporcions, o bé a senyors feudals que posteriorment repartiria a altres pagesos. Amb aquest mètode es va colonitzar els regnes deMallorca,València,Múrcia,Sevilla iJaén, i més tard el deGranada.
La situació d'al-Àndalus entre els seglesx ixii va tenir un paper molt important en el desenvolupament dels regnes cristians.
El923 l'emir de CòrdovaAbd al-Rahman III, líder de la dinastia Umayyad, va declarar-se califa independent de la dinastiaAbbàssida, deBagdad. Va prendre tot el poder religiós i polític, i va reorganitzar l'exèrcit i la burocràcia. Tan bon punt va guanyar el control dels governadors dissidents, el califa va voler acabar amb el lideratge cristià de la península atacant-los diverses vegades.
Abd-ar-Rahman net va esdevenir un titella a les mans del gran visirAlmansor (al-Mansur, 'el victoriós'). Almansor va iniciar una forta campanya contra els regnes cristians, atacant i saquejant Burgos, Lleó, Pamplona, Barcelona iSantiago de Compostel·la fins a la seva mort el1002.
A la mort d'Almansor I el1031 Al-Àndalus va patir guerres civils que van acabar amb el sorgiment de lestaifes. Les taifes eren petits regnes establerts pels governadors de les ciutats que van aconseguir assolir llur independència. Com a resultat van emergir fins a 34 regnes petits que van lluitar entre si per annexionar nous territoris sota la seva influència.
QuanAlfons VI de Castella (1040-1109) vaconquerir Tulàytula en1085 els dirigents d'al-Àndalus, no sense grans temors, van decidir cridar en auxili els guerrersalmoràvits, amazics neoconversos que tenien una visió estricta i poc cultivada de l'islam.Yússuf ibn Tasufin va entrar amb el seu exèrcit a la península Ibèrica en diverses ocasions (1086,1088 i1093, i es trobà amb una terra fèrtil i pròspera, però també va observar el que per ell era un relaxament dels preceptes doctrinals de l'islam i una excessiva tolerància amb elsjueus i elscristians. Això li va provocar la determinació d'apoderar-se d'aquests regnes, animat per la divisió entre les diferents taifes. Va completar la conquesta d'al-Àndalus el1090, a excepció de lataifa de València, que va ser conquerida en1094 pel mercenari castellà anomenatRodrigo Díaz de Vivar, que la va mantenir fins al1102.
Elsmarínides foren la dinastia amaziga que va succeir els almohades alMarroc, des de mitjan segle xiii a principi delxv. Els benimerins intervingueren de manera decisiva en la política delregne nassarí de Granada, on tenien unexèrcit permanent. A més a més, foren un suport fonamental de la resistència contra els reis cristians. El seu objectiu estratègic, en un principi, fou el de dominar l'estret de Gibraltar per tal de tenir el control del comerç entre laMediterrània i l'Atlàntic. D'aquesta manera, els benimerins entraren al sud d'al-Àndalus el1224, per donar suport als reis granadins, enfrontant-se directament amb els cristians. L'enfrontament pel domini de l'estret de Gibraltar es coneix com laGuerra de l'Estret, lliurat entre laCorona de Castella, amb el suport naval de laCorona d'Aragó des delPacte de Madrid del 1339, i l'aliança nassarí-benimerina, entre1263 i1350.
Així doncs la creixent amenaça nassarí-benimerí va rellançar la conquesta feudal entre1327 i1344. Cap a1330 Granada es va decantar per altra aliança amb elsultà benimerí Abul-Hasan (1331-1351), disposat a una guerra oberta contra els cristians. D'aquesta manera, els benimerins van arribar a recuperar els ports de Tarifa,Algesires,Gibraltar (1333) iRota.Alfons XI de Castella va enfortir Castella durant les treves, i en1339 va ajuntar les seves tropes amb les dePere IV d'Aragó iAlfons IV de Portugal. En agost de1340 un gran exèrcit benimerí va desembarcar en les costes peninsulars i va assetjar Tarifa (ara en poder dels castellans). L'enfrontament definitiu va tenir lloc en labatalla del riu Salat (30 d'octubre de1340), on les tropes castellanes i els seus aliats, derrotaren a l'exèrcit nassarí-benimerí d'Abul-Hasan i el nassarí Yusuf I (1333-1354), els quals tenien un exèrcit molt més nombrós, però pitjor armat i d'inferior tàctica. Amb la moral recuperada Alfons XI va conquerirAlcalá la Real (1341), va derrotar els nazarís en labatalla del riu Palmones (1343) i després de dos anys de setge va prendre Algesires (març de1344). En1349 va intentar conquerir en Gibraltar, però va morir depesta durant el setge (març de1350). Amb les seves victòries, Alfons XI va destruir l'últim suport nord-africà d'al-Àndalus. Des de mitjan segle xiv, Granada va quedar aïllada delMagrib. L'imperi benimerí es va desintegrar lentament a la mort d'Abul-Hasan, encara que van romandre a la península fins al1374.
Alfons III d'Astúries va fer de Lleó la seva nova capital i va repoblar aquesta regió estratègica. Des d'aquesta ciutat el rei va començar una sèrie de campanyes per controlar les terres al nord del Duero. Va reorganitzar els seus territoris en ducats majors (Galícia i Portugal) i comtats majors (Saldaña i Castella) i va fortificar les fronteres amb molts castells. L'any de la seva mort havia nascut ja elRegne de Lleó. Amb aquesta nova situació de poder, el seu hereuOrdoni II de Lleó va atacarToledo iSevilla. El califat de Còrdova, que aleshores no estava dividit, va atacar Lleó. Navarra es va aliar amb Ordoni contra Abd-al-Rahman, però va ser derrotat en labatalla de Valdejunquera el920. Durant els següents 80 anys el regne de Lleó va sofrir diverses guerres civils, atacs dels andalusins, disputes internes i assassinats la qual cosa va dur a la independència parcial de Galícia i Castella debilitant les forces cristianes.
Ramir II de Lleó, aliat del comte Ferran González de Castella, va derrotar el califa a Simanc el939. Després d'aquesta batalla Ramir va aconseguir 12 anys de pau, però havia de concedir a González la independència de Castella com a pagament pel seu suport durant la batalla.Alfons V finalment va derrotar Almansor. Alfons V es va annexar Aragó el segle x i va expandir el seu control sobre la França del sud.
Durant les darreres dècades del segle x, el reiGarcia Sanxes II de Navarra va rebre Biscaia de Castella, i sota el seu regnat Navarra va esdevenir el regne hegemònic de la península. El seu fill,Sanç el Gran, que va regnar del1004 al1035 va annexar Castella al regne amb el seu matrimoni, va conquerirSobrarb i Ribagorça i va fer del regne de Lleó el seu vassall en matar l'únic fill del reiBeremund III de Lleó. Seguint el costum navarrès, Sanç va dividir el regne entre els seus fills: Castella (i Biscaia) per Ferran, Navarra i La Rioja perSanç IV de Navarra, elcomtat d'Aragó per Ramir, iSobrarb iRibagorça perGonçal. Ramir va matar el seu germà Gonçal i va annexar els seus dominis, mentre que Ferran, que es va fer rei, es va casar amb la filla de Beremund III convertint-se en rei de Lleó i Castella.
Navarra va perdre la seva importància sota el reiSanç IV en perdreLa Rioja i gairebé es convertiria en vassall d'Aragó. Després de la seva mort, els navarresos van elegir com a rei seu aSanç Ramírez, rei d'Aragó. Sanç Ramírez va aconseguir el reconeixement internacional d'Aragó, i va expandir les fronteres cap al sud.
La independència delcomtat de Barcelona succeeix,de facto, durant el regnat del comteBorrell II, qui en patir l'atac de Barcelona per part d'Almansor el985, demanà l'ajut per vassallatge al rei franc, però no el va rebre. En canviar la dinastia franca delscarolingis pelscapets,Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig de987), però Borrell II declararia que la nova dinastia de França no eren els governadors legítims de França i, per tant, del seu comtat.
L'11 d'agost de1137 el comteRamon Berenguer IV es prometé aBarbastre amb la princesaPeronella d'Aragó, una nena d'un any, tot i que el casament no es va realitzar fins tretze anys després aLleida, l'agost del1150. Aquest prometatge li permeté de passar a governar immediatament aquest país amb el títol de príncep: quedava constituïda laCorona d'Aragó gràcies a la unió dels sobirans d'Aragó i Catalunya, i passant a l'ofensiva conquerint les taifes deTortosa,Lleida iSiurana entre els anys1147 i1154.
Ferran I de Castella va ser rei més important de la segona meitat del segle xi. Va conquerirCoïmbra i va atacar els regnes andalusins, exigint-los un tribut conegut com aparia. L'estratègia de Ferran era continuar demanant paries fins que el taifa estigués molt debilitat militarment i econòmicament. Va repoblar també les fronteres per mitjà de furs. Continuant amb la tradició navarresa, abans de la seva mort va dividir el regne entre els seus fills.Sanç II de Castella volia reunir el regne del seu pare, i va atacar els seus germans. Sanç va ser mort en el setge de Zamora el1072, i el seu germàAlfons VI va prendre Lleó, Castella i Galícia.
Alfons VI, el Valent, va colonitzar amb població dels seus regnes les zones deSegòvia,Àvila iSalamanca. En haver assegurat les fronteres, el rei Alfons va conquerir el poderós regne andalusí de Toledo el1085.Toledo, l'antiga capital dels visigots, era una localitat ideològicament molt significativa, i la conquesta va fer d'Alfons un dels reis més reconeguts del món cristià. Va adoptar el títol d'Imperator totious Hispanie ('Emperador de totes les Espanyes', en el sentit geogràfic del terme). Alfons va aplicar una política molt més agressiva contra les taifes, les quals van demanar el suport dels almoràvits africans.
El24 de juny de1129 es va produir la Batalla de Sant Mamede en quèAlfons Henriques va vèncer la seva mare,Teresa de Lleó i Núñez, adquirint i controlant el comtat portuguès, declarant-lo principat independent. El1139, sota el títol de comte de Portugal, després de la victòria en labatalla d'Ourique contra un contingent musulmà, Alfons es va autoproclamar Rei de Portugal, amb el suport de les seves tropes.
Segons la tradició, la independència de Portugal va ser confirmada més endavant a les mítiques corts de Lamego, quan va rebre de l'arquebisbe deBraga la corona de Portugal, encara que estudis recents qüestionen la reunió d'aquestes corts. El reconeixement de Castella, però, va arribar el5 d'octubre de1143 i es va deure al desig d'Alfons VII de Castella de ser emperador (i com a tal, necessitava altres reis com a vassalls). Alfons Henriques va assajar de consolidar la seva independència, amb importants conquestes de terra andalusina al sud, com la conquesta deLisboa el24 d'octubre de1142 iSantarém el15 de març, amb el suport d'una poderosa esquadra de 160 vaixells i un contingent d'uns 12.000croats que es dirigien cap aTerra Santa. Per les seves conquestes, que en més de quaranta anys va duplicar el territori que el seu pare li havia llegat, va ser apel·latEl Conqueridor, tot i que també va ser conegut comEl Fundador iEl Gran. Els musulmans, fins i tot, en senyal de respecte, van anomenar-loIbn-Arrik ('fill d'Enric', traducció literal del genitiu Henriques) oEl-Bortukali ('el portuguès').
Els Reis Catòlics i la conquesta del Regne de Granada
Lliurament de les claus de Granada a la reina Isabel perBoabdil en una recreació del segle xix
A l'edat mitjana tardana la península estava dividida en quatre regnes cristians, Castella, Aragó, Navarra i Portugal, i al-Àndalus s'havia reduït al regne musulmà de Granada governat per Abu 'Abd Allāh o Boabdil.
Enric IV de Castella va cercar l'aliança amb Portugal. Per obtenir-la, va casar la seva fillaJoana la Beltraneja ambAlfons V de Portugal. No obstant això, la seva germana, la infantaIsabel I de Castella, que aspirava a la corona, es va casar ambFerran II d'Aragó i després de la mort d'Enric, va reclamar tot el territori castellà. Després de la guerra civil castellana entre partidaris d'Isabel, amb el suport d'Aragó, i partidaris de Joana, amb el suport de Portugal, Isabel va romandre en el tron.
L'aliança castellano-aragonesa vaconquerir Granada el1492 i el1512 elRegne de Navarra va ser annexionat a la Corona d'Aragó, passant després a la de Castella el1515. Posteriorment, desaparegut per completal-Àndalus, l'expansió feudal i el procés de colonització va continuar al nord d'Àfrica, lesCanàries i a la recentment ocupadaAmèrica.
Quan els musulmans arriben a la península, la població hispano-romana parlava unllatí vulgaritzat com arreu de laRomània, i únicament l'oligarquia visigòtica sembla que era bilingüe, perquè parlaven llatí i la seva llengua germànica. Amb l'ocupació musulmana, l'assentament progressiu de poblacions àrabs i amazigues, i les conversions dels indígenes a l'islam, al territori andalusí es parlava quasi exclusivament enllengua àrab, i en concret en un dialecte andalusí influït per la llenguamossàrab. Existien petits grups cristians que conservaren aquesta llengua romanç hispànica, però la van perdre a poc a poc, passant-se a l'àrab, fins a desaparèixer per complet cap al segle xii, tant els mossàrabs com la seva llengua.
La tolerància dels musulmans cap a cristians i jueus, mentre pagaven un tribut especial, es va perdre amb l'avanç de la conquesta de la península pels feudals, i amb l'arribada dels almoràvits d'Àfrica. Als territoris conquerits pels cristians també vivien musulmans que no havien estat expulsats ni esclavitzats, la qual cosa va produir un intercanvi cultural entre musulmans i cristians que es reflecteix en els arabismes existents a les llengües romàniques peninsulars (català,castellà igalaico-portuguès), en els magnífics sistemes de regadiu, sobretot a l'est peninsular, o en l'anomenatart mudèjar.Els jueus coneixien l'hebreu, que utilitzaven als seus ritus religiosos, però parlaven en àrab o romanç segons on visqueren. Per exemple al segle xiii el coneixement de l'àrab i elcastellà per part dels jueus deToledo va tenir un paper important en la traducció d'obres científiques i literàries dels antics grecs, perdudes en llatí, però que els musulmans havien conservat en àrab durant l'edat mitjana. El personatge jueu més important de l'època seria elfilòsofMoisès Maimònides.
La política religiosa delsReis Catòlics van acabar amb l'expulsió dels jueus, la persecució dels conversos, i l'aïllament i segregació dels musulmans, amb la intenció d'homogeneïtzar religiosament la península.
Durant el procés de la conquesta es van originar diversos grups socials a conseqüència del contacte entre distintes societats i cultures:
elsmossàrabs: les minories cristianes de les terres controlades pels musulmans; la majoria van acabar convertint-se a l'islam per estalviar-se el tribut especial, i altres van emigrar cap als regnes cristians del nord durant els temps de persecució. Van desaparèixer cap al segle xii.
elsmuladins: els cristians o pagans que es van convertir a l'islam després de l'arribada dels musulmans, la major part de la població hispano-romana.
elsmudèjars: els musulmans que habitaven en les terres que havien conquerit els cristians, la gran majoria pagesos; després de les conversions forçoses del segle xvi van ser coneguts com amoriscos, i van serexpulsats definitivament el1609. A laCatalunya Nova i alPaís Valencià se'ls van conèixer també com atagarins.
elsconversos: jueus que es van convertir alcristianisme voluntàriament o per la força després del decret d'expulsió dels jueus de1492; alguns d'ells seriencriptojueus que van practicar el judaisme en secret.
↑Barton, Simon;Portass, Robert.Beyond the Reconquista: new directions in the history of Medieval Iberia (711–1085): in honour of Simon Barton. Brill, 2020.ISBN 978-90-04-31513-6.OCLC1288142784.
↑García Fitz 2009, p. 146 «Queda claro, pues, que el concepto de Reconquista, tal como surgió en el siglo XIX y se consolidó en la historiografía de la primera mitad del XX, se convirtió en uno de los principales mitos originarios alumbrados por el nacionalismo español. [Queda clar, doncs, que el concepte de Reconquesta, tal com va sorgir en el segle xix i es va consolidar en la hitoriografia de la primera meitat del XX, es va convertir en un dels principals mites originaris albirats pel nacionalisme espanyol.]»
Tant la historiografia espanyola com la catalana, gairebé idèntiques en llurs plantejaments i objectius, concebeixen la conquesta feudal projectada sobre Al-Àndalus com una acció col·lectiva –noblesa, església, comtes o reis, etc.- amb l'objectiu, legítim i irrenunciable, de recuperar un espai central perdutaccidentalment arran de la conquesta musulmana. Vet aquí lareconquesta. Tanmateix, l'empresa parteix del supòsit que cada regne feudal disposa d'uns espais reservats sobre els quals projectarà la seva agressivitat en forma de conquesta; una tendència natural i indiscutible a l'expansió sobre determinades regions, el destí de les quals no pot ser altre que el retorn a lanormalitat. [..] Aquestes nocions, expressió d'uns determinats i ben identificats patrons ideològics assumits i difosos per la historiografia, s'han convertit en uns tòpics tan sòlids com gairebé incriticables. El seu significat ha estat acceptat sense reserves, sense necessitat de ser qüestionat.[..] La legitimació de la conquesta, en tant que posava fi a l'accidentalitat, deixa al marge de la recerca la societat andalusina, justament, perquè el seu destí no era que aquest. M. Barceló ho va expressar així: «fins fa poc al-Andalus no era un subjecte històric més que en els termes del seu anihilament».
Bishko, Charles Julian, 1975.The Spanish and Portuguese Reconquest, 1095–1492 inA History of the Crusades, vol. 3: The Fourteenth and Fifteenth Centuries, edited by Harry W. Hazard, (University of Wisconsin Press)
Hurtado, Víctor.Atles manual d'història de Catalunya. Del paleolític a la unió amb Aragó. Barcelona: Rafel Dalmau, 2014.ISBN 9788423208043.
