ElCongrés Nacional Africà (anglès:African National Congress,ANC) és unpartit polític socialdemòcrata que governaSud-àfrica, en una aliança en què també participen elCongrés de Sindicats Sud-africans (COSATU) i elPartit Comunista de Sud-àfrica (SACP), des de la formació del primer govern postapartheid, el maig de1994. Va ser fundat el8 de gener de1912 aBloemfontein, sota l'impuls deJohn Dube (primer president) i el poeta i autorSol Plaatje entre d'altres, amb l'objectiu de defensar els drets de la població negra sud-africana. Originalment es deiaSouth African Native National Congress, nom que va mantenir fins al 1923, quan va adoptar el de Congrés Nacional Africà. El 1961 va fundar una branca militar, anomenadaUmkhonto we Sizwe ("Llança de la nació").
El8 de gener del1912[1] es va reunir la Conferència Unitària aBloemfontein, que aplegà caps, reis, professionals, intel·lectuals, treballadors i agricultors negres, i en la qual es va decidir transformar laNative Education Association (NEA) i crear elNative National Congress (NNC), més tardAfrican Native Congress (ANC). Aquest nou ens era presidit pel pedagogzuluJohn DubeMafukuzela, i tenia com a secretari general el periodistaSolomon Tshekisho Plaatje (1877-1932) i com a tresorerPixley ka Izaka Seme, advocat llicenciat a Oxford i Colúmbia. El nou partit l'integraven membres de l'aristocràcia tribal tradicional (que constituïa una mena de senat al parlament), burgesos i professionals liberals. Inicialment, no eren excessivament combatius: només pretenien que la població negra tingués una certa participació en la política del país, per bé que també podien representar les aspiracions africanes d'independència i igualtat. Volien combatre la segregació per la via del diàleg i no enfrontar-se als blancs, perquè eren conservadors i havien estat educats pels missioners en el respecte dels límits morals i legals introduïts pels europeus. El 1913 van dur a terme la primera protesta contra laNative land Act mitjançant escrits que presentaven un programa de tres punts:
Derogació de la llei
Participació dels negres a la política.
Enviar una delegació a Londres, presidida per Solomon Plaatge, per apel·lar a l'autoritat imperial.
Els escrits, però, foren inoperants, i la visita aLondres també, ja que laUnió Sud-africana tenia autogovern i el govern de Londres s'abstingué d'intervenir. Tornaren sense aconseguir res i desconcertats per haver fracassat en la crida a la nació més poderosa del món. La política de segregació es va anar estenent pel país, i la NNC no va tenir capacitat de respondre-hi a causa de la inoperància dels seus impulsors, que veien amb estupefacció el pas enrere que vivien els drets de la seva comunitat.
Alguns sindicats com l'Industrial Commerce Union (ICU), deClemens Kadalie, consideraren el nou partit una plataforma per a les seves reivindicacions, però acabaren criticant amb força la seva inoperància. El 1923 la NNC canvià el seu nom pel d'African National Congress (ANC). El1927Josiah Gumede, president de l'ANC a laProvíncia de Natal, fou convidat a fer un viatge a l'URSS i va assumir la direcció general al·legant que la lluita s'havia de centrar en qualsevol forma d'imperialisme, però la pressió dels notables moderats el farà dimitir el1929.Pixley ka Izaka Seme fou nomenat nou president de l'ANC, i va permetre que el grup es perdés en la presentació respectuosa de greuges i en activitats exòtiques com la creació d'una església interconfessional africana. Alhora, els nous dirigents delPartit Comunista de Sud-àfrica (CPSA) proposaren la doble militància en el seu grup i en l'ANC, sota el lema proposat per MoscouNative Republic.
Del1936 al1948 l'ANC i el CPSA col·laboraren en elConsell Representatiu dels Nadius, creat per Herzog com a òrgan consultiu, malgrat algunes declaracions de principis. El fariseisme dels dirigents de l'ANC va impedir el sorgiment d'una força trencadora que apuntés al cor del sistema segregacionista. Però l'entrada al joc de J. B. M.Herzog va permetre des del 1940 certa recuperació i prestigi, en apel·lar a les frustracions dels desheretats, tot i que els presidents Seme i Mahabane convertiren la militància en residual, ja que durant laSegona Guerra Mundial només el secretari general James Calata va mantenir un cert activisme. El 1940 el metgeAlfred Xuma esdevindrà president de l'ANC, i en formaran part de l'executiva els militants del CPSAMoses Kotane (secretari general),Govan Mbeki i E. Mofutatsyana. Engegarà un procés de reconstrucció financera i organitzativa que el posarà al capdavant de l'oposició extraparlamentària.
Frederik de Klerk i Nelson Mandela al World Economic Forum de Davos, 1992
El1991, l'ANC celebrà la seva primera conferència nacional des de la seva legalització i Nelson Mandela va ser elegit president de l'organització. El seu vell amic Oliver Tambo, que havia dirigit l'ANC a l'exili durant la captivitat de Mandela, fou nomenat secretari nacional.[4] Nelson Mandela va portar el partit a lesnegociacions sobre el desmantellament de l'apartheid a Sud-àfrica entre 1990 i 1994.[5] Les negociacions varen ser de vegades tèbies, com quan el 1991 Mandela qualificà De Klerk de «dirigent d'un règim il·legítim, desacreditat i minoritari». Nelson Mandela proposà passar el dret de vot als 14 anys,[6] proposta de la qual va ser acusat pels seus col·legues i de la que més tard comentaria «un greu error de judici».[7]
La contínua violència política, que l'ANC atribuïa a l'estat, va provocar tensions recurrents i després de la massacre de Boipatong del juny de 1992 va anunciar que es retirava de les negociacions indefinidament.[8] Van haver més morts en enfrontaments a Bisho, Shell House i altres enfrontaments amb forces estatals i partidaris delPartit Inkatha per la Llibertat (IFP).[9]
Un cop es van reprendre les negociacions van donar lloc al novembre de 1993 a una Constitució provisional que va regir lesprimeres eleccions democràtiques de Sud-àfrica el 27 d'abril de 1994, a les que l'ANC va obtenir una majoria aclaparadora del 62,65% dels vots.[10]Nelson Mandela va ser elegit president i va formar un Govern de coalició d'Unitat Nacional, que, segons les disposicions de la Constitució provisional, incloïa dotze representants de l'ANC, sis del PN, i tres de la IFP,[11] iThabo Mbeki iFrederik Willem de Klerk en foren vicepresidents. L'ANC controla el govern nacional des de llavors.
Thabo Mbeki succeíNelson Mandela com a president de l'ANC el desembre de1997 i com a President de la república el1999, sent reelegit per a un segon període l'abril de 2004.Jacob Zuma fou destituït com Vicepresident de la república el2005 per nombroses al·legacions de corrupció i crim organitzat derivades de la condemna del seu assessor fiscal, Schabir Shaik, per delictes de corrupció i frau.[12]
La lluita interna dins del Congrés Nacional Africà es va desencadenar el desembre de2007 quan Jacob Zuma es va imposar aThabo Mbeki. Zuma va ser exonerat de responsabilitat pelTribunal Superior de Petermaritzburg el12 de setembre de 2008 i el20 de setembre de2008 Mbeki va presentar la dimissió per haver conspirat contra el líder del partit, Jacob Zuma, perquè fos processat per corrupció, iKgalema Mothlanthe fou designatPresident de Sud-àfrica el 25 de setembre de 2008 fins que i el 9 de maig de 2009, després de la dimissió de Thabo Mbeki.
Després de la victòria del CNA a les eleccions legislatives de 2009 Jacob Zuma va ser designat president de la República i el desembre del 2012 va ser reelegit president de l'ANC.[12]Cyril Ramaphosa fou elegit president del CNA l'any 2017 i president de la República l'any 2018, després de la dimissió de Jacob Zuma, processat per corrupció, frau, extorsió i blanqueig de capitals.[13] A leseleccions legislatives de 2019, el partit va seguint perdent suport i tot i tenir la majoria absoluta dels vots, va obtenir 230 escons.[14]
A les eleccions municipals de 2021, el Congrés Nacional Africà va rebre menys del 50% dels vots per primera vegada a tot el país en cap elecció des del final de l'apartheid.[15] A leslegislatives de 2024, el CNA no aconseguí la majoria absoluta dels vots però seguia sent el partit més important, amb el 40,2% dels vots i 159 escons, molt per sota dels 200 necessaris per obtenir la majoria alParlament de Sud-àfrica de 400 escons.[14]
