Medalla de Teodosi I el Gran, que convocà el Primer Concili de Constantinoble
Primer Concili de Constantinoble (381,2n general o ecumènic) fou convocat per l'emperadorTeodosi I el Gran. ElPrimer Concili de Constantinoble celebrat l'any381 va confirmar el credo aprovat alConcili de Nicea I i es va centrar en l'anàlisi de la natura de l'Esperit Sant,[1] per justificar la doctrina de laSantíssima Trinitat. Aquest concili va augmentar el poder de la seu,Constantinoble, enfront Roma i la va proclamarde facto capital del cristianisme oriental. Es van declarar heretgies les idees delpriscil·lianisme i dels corrents sorgits de l'arrianisme, com les defensades perMacedoni de Tràcia oApol·linar de Laodicea.
Fou convocat en virtut de lletres delPapa i presidit primer perMeleci d'Antioquia, i a la mort d'aquest perGregori de Nazianz i perNectari successivament. Concorregueren al concili 150 bisbes catòlics i 36 d'herètics. Les seves actes varen desaparèixer quasi completament, i per això el procés de les seves tasques s'ha de treure de Sòcrates,Sozomen iTeodoret. Abans de tot, es confirmà l'elecció de Gregori de Nazianz com a bisbe deConstantinoble; després es procedí a complir altres finalitats per les quals s'havia convocat, que eren: confirmar elcredo de Nicea, reconciliar elssemiarrians amb l'Església catòlica i posar fi a l'heretgia macedoniana.
Hi ha raons per a creure que en aquest concili es va redactar un tractat formal sobre la doctrina catòlica de laSantíssima Trinitat i contra l'apol·linarisme; però aquest important document no ha arribat fins avui. Només ha arribat el primer cànon del concili i la fórmula del famós credo nicenoconstantinopolità, que és com una amplificació del de Nicena i sembla que la data més remota, havent estat probablement composta, de369 a373, perCiril de Jerusalem.
Els cànons d'aquest concili són, segons els grecs, set, i segons els més antics texts llatins, quatre. El primer és un anatema contra els matisos de l'arrianisme (eunomians,eudoxians,fotinians,apol·linaristes, imacedonians); el segon dictà lleis vers el govern de les diòcesis pels bisbes; el tercer declarà que sent Constantinoble la novaRoma, el bisbe d'ella havia de gaudir d'una certa preeminència després del bisbe de Roma. Aquest Canon fou molt debatut: els llegats pontificis delconcili de Calcedònia el refusaren, i santLleó Magne (Ep. CVI in P. L. LIV, 1003, 1005) diu que el tal cànon no fou mai sotmès a l'aprovació de la seu apostòlica; a més, els correctors romans deGracià (1582) digueren d'ell:canon hic ex iis est, quos apostolica Romana sedes a principio et longo post tempore non recipit (Dist. XXII, t. 3).
El cànon quart dona per invàlida la consagració deMàxim, bisbe de Constantinoble. El caràcter ecumènic d'aquest concili de Calcedònia (451);Gregori el Magne, seguint l'exemple dels papesVigili iPelagi II, el reconegué per un dels quatre concilis generals, però només en les seves declaracions dogmàtiques.
↑Pifarré, Cebrià «Remarques sobre el Concili de Constantinoble I (381) i la doctrina de l'Esperit Sant». Revista catalana de teologia, vol. 37, núm. 2, 2012, pàg. 395-426.ISSN:0210-5551.
