| Títol original | Cello Concerto in E minor, op. 85 (en) |
|---|---|
| Forma musical | concert per a violoncel |
| Tonalitat | mi menor |
| Compositor | Edward Elgar |
| Data de publicació | 1920 |
| Opus | 85 |
| Estrena | |
| Estrena | 27 octubre 1919 |
| Escenari | Queen's Hall,Ciutat de Westminster |
| Director musical | Edward Elgar |
| Intèrpret | Felix Salmond |
   | |
ElConcert per a violoncel en mi menor, op. 85, fou l'últim treball notable d'Edward Elgar, i és una pedra angular del repertori de solo devioloncel.
La peça fou composta durant l'estiu de 1919 a la casa de camp d'Elgar anomenada «Brinkwells», prop deFittleworth, aSussex, on durant els anys previs havia sentit el so de l'artilleria de laPrimera Guerra Mundial, que retrunyia de nits a través delcanal de la Mànega des de França. El 1918, Elgar se sotmeté a una operació d'amígdales aLondres, operació perillosa en aquell temps per a un home de 61 anys. En recobrar el coneixement després de la sedació, demanà llapis i paper, i escrigué la melodia que es convertiria en el primer tema del concert. Ell i la seva muller aviat es retiraren a la casa de camp en un intent de recuperar-se dels problemes de salut, on escrigué el seu testament musical, el concert per a violoncel i tot el corpus cambrístic (la sonata per a violí, el quartet de corda i el quintet amb piano).
A l'estrena, el 27 d'octubre de 1919, alQueen's Hall deLondres, el concert fou interpretat perFelix Salmond, amb l'Orquestra Simfònica de Londres dirigida pel compositor.Albert Coates, el director titular de la Simfònica de Londres, dirigí la resta del programa.
El concert està instrumentat per avioloncel, 2flautes, 2oboès, 2clarinets, 2fagots, 4trompes, 2trompetes, 3trombons,tuba,timbales, icordes.
El treball té quatremoviments:
La peça representava, per a Elgar, l'angoixa, la desesperació, i la desil·lusió que sentia després de la Guerra, i una introspectiva visió de la mort. Representa un canvi significatiu en el seu estil, car molts dels seus treballs previs tenien un estil noble i jovial, inspirat per la forma de vida anglesa i pel renaixement de l'art europeu a la preguerra.
Els quatre moviments són plens d'emoció, però d'una manera concreta i original. La utilització de recursos simfònics grandiloqüents no hi són gaire freqüents, al llarg de l'obra. El sentiment que vol expressar en molts fragments no és d'apassionament, sinó d'una emoció interior i controlada.
L'estrena de l'octubre de 1919 va ser un desastre perquè Elgar i els intèrprets no havien tingut prou temps per assajar. Elgar va fer dues gravacions de l'obra ambBeatrice Harrison com a solista. Des de llavors, violoncel·listes destacats comPau Casals i altres han interpretat l'obra en concert i en estudi, però no va assolir una gran popularitat fins als anys 1960, quan una gravació deJacqueline du Pré va captivar el públic i es va convertir en un èxit de vendes de la música clàssica. L'enregistrament de Du Pré de 1965 va ser ambJohn Barbirolli i l'Orquestra Simfònica de Londres, per aEMI. Diuen que el mateixRostropóvitx el va eliminar del seu repertori després d'escoltar la versió de la famosa violoncel·lista.[1]
L'enregistrament fet pel llavors president de l'Elgar Society,Julian Lloyd Webber, dirigit perYehudi Menuhin, va guanyar el Premi de BRIT de 1987 al millor enregistrament clàssic britànic d'aquell any.[2]
