Els països europeus es van llançar al domini del món, essencialment d'Àsia i d'Àfrica, com a culminació de l'expansionisme iniciat el segle xv. Però el seu caràcter va diferir de forma substancial del de l'edat moderna. Mentre lescolònies eren de tipus comercial o bé d'establiment, les del segle xix van ser bàsicament d'explotació sistemàtica d'amplíssims territoris. El ritme d'ocupació va ser molt ràpid i el nombre de països ocupats molt més elevat. En darrer lloc, l'expansió va presentar un caràcter més bel·licós.
Una colònia romana era una ciutat romana fundada per ciutadans romans en territori de ciutatsconquerides. QuanRoma s'anà engrandint i sotmetent ciutats, es reservava una part dels territoris conquistats (Ager publicus), que es repartia entre ciutadans pobres que no podien esperar terres alLatium (on predominava la gran propietat territorial) i es fundaven colònies a les quals s'atribuïa una part de l'ager, que es repartia entre els colons.
Els pobladors de les colònies romanes eren considerats ciutadans romans. En les colònies quedaven incloses els terrenys de propietaris locals, terrenys que formaven part de la colònia, i dels que els titulars pertanyien a ciutats aliades però gaudien del conjunt de drets de colònia.
La ciutadania romana va anar estenent-se als magistrats de les colònies. A les de dret llatí (és a dir sense dret de ciutadania) els magistrats obtenien la plena ciutadania en acabar el seu mandat. Altres ciutats podien negociar el dret de ciutadania per separat.
Les colònies tenien una organització bàsicament igual a la delsmunicipis romans però formades per ciutadans romans establerts en territori de ciutats dependents de Roma sense dret deciutadania romana.
La primera colònia esmentada és la deFidenae, fundada pel reiRòmul. Les primeres colònies es van establir en ciutats enemigues que havien estat derrotades, Antemnae iCrustumerium,[1] i a part de Fidenae, l'autenticitat de la qual és dubtosa, les primeres són de finals del segle vi sota el reiTarquini el Superb.Latium estava essent envaït pels pobles muntanyesos delsvolscs i elseques i per defensar la regió es van establir les colònies deSígnia (a l'est),Circeii (al sud-est),Cora (entre Roma i Circeii) iPomètia (a la plana central).
Posada en marxa perMahoma i els seus successors contra el món no musulmà, sota el nom deDjihad (guerra santa), laconquesta àrab es va desenvolupar amb èxit contra els territoris cristians (Orient Pròxim,Àfrica del nord,Península Ibèrica) i pagans o animistes (Àfrica negra, l'Àsia central i Sud-est asiàtica). Els pobles colonitzats són sotmesos a l'estatut deldhimmi.
A Occident van ser frenats perCarles Martell en labatalla de Tours (732), mentre que per l'Orient eren els romans d'Orient els que van aturar el seu avanç en la batalla del Gran Zab (749).
Els cristians que s'instal·len llavors alLlevant esdevenen numèricament molt febles. Són sobretot nobles sense terra guanyant-se dominis predials, o venedors instal·lats a les ciutats costaneres. Les societats cristianes i musulmanes aconsegueixen cohabitar pacíficament en aquests Estats, i els intercanvis comercials o culturals es desenvolupen. Tanmateix, continuen sent segregades, els mestissatges continuen sent rars i la pressió militar exterior és constant. El cap militarkurdSaladí combat els croats deJerusalem una primera vegada en1167, i l'última ciutat,Acre, és evacuada en1291. Entre temps, laQuarta Croada ha estat desviada en1204 pelsVenecians cap aConstantinoble, capital de l'Imperi Romà d'Orient i delscristians ortodoxos. Els croats funden nous Estats enGrècia i a l'Àsia Menor, així com l'Imperi Llatí, que resisteix a la reconquesta romana d'Orient fins a en1261.
ElsCroats (o laReconquesta espanyola, igualment dirigida contra el món musulmà i la colonització de les terres conquerides) també han estat una font d'inspiració en el moment dels moviments de colonització europeus ulteriors, sobretot en el Nou Món.
Una altra part de població germànica s'ha manifestat més pacíficament a diverses regions de l'Europa central, per la instal·lació de pagesos, de venedors i d'artesans. Prossegueix més feblement, fins alSegle XVIII, sobretot en el marc de l'Imperi Austrohongarès. Els alemanys es fan majoritaris en regions deTxèquia (Sudets) o dePolònia (Silèsia,Pomerània). En aquestes dues últimes regions, la política de germanització, que es tradueixen per l'ús obligatori de lallengua alemanya i el domini predial dels nobles prussians (junkers), ha estat practicada al segle xix pel regne dePrússia, després delSegon Reich. Els alemanys constitueixen igualment comunitats importants enTranssilvània,Hongria,ex-Iugoslàvia o en elsPaïsos bàltics.
La quasi totalitat d'aquestes poblacions, de la qual la presència havia servit de pretext a les doctrinespangermanistes, ha estat expulsada a la fi de laSegona Guerra Mundial.
L'enorme desenvolupament econòmic europeu a causa de laRevolució Industrial va dividir el món entrepaïsos industrialitzats ipaïsos no industrialitzats, imposant-se els primers sobre els segons. Així, a principis delsegle xx el 84,4% del món era dependent d'Europa, que havia imposat els seus ideals econòmics i ideològics gràcies a la seva superioritat tècnica, militar i comercial, i a la seva vitalitat demogràfica.
L'imperialisme contemporani va sorgir quan les forces productives, especialment la indústria, van assolir un nivell de desenvolupament que va impulsar la recerca de nous mercats per als productes, primeres matèries més abundoses i barates, i un espai econòmic en què poguessin donar rendiments als capitals excedents. A causa de les rivalitats existents entre les grans potències europees, aquests avantatges tan sols podien trobar-se als països llunyans i endarrerits, sense consciència nacional, sense mitjans tècnics adequats i massa dèbils per resistir l'assalt de l'Europa industrialitzada.[2] Per tant, el colonialisme va lligat a les necessitats de la indústria dels països desenvolupats a cercar nous mercats per als seus productes. Els països colonitzats havien de rebre productes de lametròpoli i alhora facilitar el proveïment de les matèries primeres que no es podien produir a Europa.
A finals del segle xix es va produir unacrisi econòmica a Europa. Gràcies als avenços delferrocarril aRússia i alsEUA, arribaven a Europa grans quantitats deblat ifarina que van obligar a abaixar els preus delscereals europeus. Aquesta crisi va anar acompanyada d'una crisi desobreproducció en tots els sectors: es van acumular reserves, va augmentar lacompetència, i moltes empreses van haver de tancar. La indústria va sortir de la crisi innovant els sistemes de producció, duent a terme polítiques de defensa del mercat nacional mitjançant(aranzels) i ampliant elsmercats en els països colonitzats i a altres territoris sense explotar, com l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica Llatina. La permanent necessitat d'ampliar mercats és la raó bàsica de l'entrada d'Europa a altres continents, i l'única forma de fer rendibles les inversions necessàries per al seu control era buscar noves regions on la mà d'obra fos barata i hi hagués abundant matèria primera.
Actualment es considera que aquestes causes van ser igual d'importants que la causa econòmica.
A partir de launificació d'Itàlia i d'Alemanya les fronteres europees van quedar estabilitzades, i els desitjos d'ampliar el poder es van traslladar a altres escenaris d'ultramar. La intenció dels governs era ampliar el poder colonial tant com es pogués, per demostrar la seva capacitat d'influència en el context internacional. És a dir, l'imperialisme reforçava el prestigi de la metròpoli i aquesta va ser la raó per la qual de vegades es va colonitzar sense excessius beneficis econòmics. El fet que laGran Bretanya fos la primera potència industrial i que posseís l'imperi més gran va ser decisiu en l'actuació de les altres potències que pretenien equiparar-se i van començar una cursa per controlar els nous territoris abans que els rivals. Els polítics van considerar l'expansió colonial com una necessitat estratègica. El desenvolupament tècnic en transport,armes,comunicacions i en les construccions (com elcanal de Suez) van permetre estendre el control militar i polític en zones allunyades.
Però les causes profundes són incomprensibles sense les causes ideològiques: elnacionalisme i elracisme. La idea d'una raça blanca superior, justificada per l'avenç tecnològic i la capacitat d'imposar-se a les altres es va donar com a fet científic. I també a causa de la imposició d'un nacionalisme que reivindicava la superioritat de la civilització europea, i no idees com laindependència o lallibertat. La justificació de dominar les altres races es defensava amb el pretext de difondre la civilització occidental entre les races inferiors, abolint costums indígenes com sacrificis humans, i prohibint el comerç d'esclaus.Rudyard Kipling, a Gran Bretanya, creia que «és responsabilitat de l'home blanc ajudar a educar i civilitzar els menys afortunats».Joseph Chamberlain defensava que «la raça britànica és la més gran de les que ha governat al món».
Però no tothom donava suport a l'explotació imperialista, sinó que alguns la criticaven en nom d'altres concepcions de la moral i del nacionalisme. AFrança aquest corrent estigué liderat perClemenceau (radical) iJaurès (socialista). També laII Internacional va condemnar fermament l'imperialisme, encara que no va tenir massa influència.
En darrer lloc l'enorme creixement de la població europea va generar un flux migratori enorme i molta gent va emigrar als territoris colonitzats (Gran Bretanya hauria quintuplicat en lloc de triplicat la seva població[2]).
L'imperialisme és, doncs, la culminació del colonialisme iniciat al segle xv, encara que van ser etapes bastant diferents per diversos motius:
Els vells imperis estaven ubicats a les dues Amèriques, que al segle xix gairebé estaven emancipades. En canvi el colonialisme del segle xix es va ocupar sobretot l'Àfrica, l'Àsia i elPacífic.
A les antigues colònies els emigrants havien creat societats similars a l'europea, mentre que les noves eren territoris d'ocupació, on la minoria europea exercia el poder sobre la majoria, aliena a l'europeïtzació.
El ritme d'ocupació de les noves colònies al llarg del segle xix va ser molt ràpid, i el1914 el 85% de la superfície terrestre estava controlada pels europeus.
La primera ocupació va donar lloc a pocs conflictes, en haver-hi només interessos comercials, mentre que la segona ocupació va causar guerres constants, ja que de l'expansió colonial en depenia l'economia de països sencers.
Mapa que representa les demandes europees sobre el continent africà als inicis de laPrimera Guerra Mundial
Àfrica és un bon exemple d'aquest nou tipus d'ocupació. Fins a principis del segle xix els europeus només havien establert petites colònies costaneres. La rivalitat entre europeus i l'esperit d'aventura van contribuir a l'ocupació d'Àfrica.
A la segona meitat del segle xix, les expedicions científiques a la recerca de noves terres inexplorades (Livingstone) i lesmissions religioses que anaven a convertir alcristianisme i a fer accions humanitàries, com acabar amb l'esclavitud, van ser les primeres a descobrir la geografia bàsica del continent. Les principals àrees explorades van ser les conques dels riusNil iNíger, i les terres de l'Àfrica central:Sàhara, elSudan,Congo…
Als anys 1870-1880, França i Anglaterra es van llançar a laconquesta d'Àfrica. El projecte anglès tractava de connectar el nord amb el sud, mitjançant un ferrocarril delCaire ael Cap, i dominar la part oriental africana per a dominar també l'oceà Índic. Van obtenir alguns territoris rics en minerals, i el control d'Egipte, on van fer elCanal de Suez. Mentre els francesos pretenien dominar tot l'oest africà i des d'Algèria iTunísia van anar dominant el nord africà, fins a arribar alSudan, on es van trobar amb els anglesos.
A la rivalitat entre anglesos i francesos s'hi va sumar altres Estats. Alemanya va arribar amb retard al repartiment colonial i va obtenir escassos territoris (Àfrica negra) per al potencial econòmic que posseïa, fet que va ser causa de constants conflictes.Itàlia, elsPaïsos Baixos oBèlgica, que van explorar elCongo, els portuguesos (Angola iMoçambic) van obtenir també petits bocins del pastís colonial.Rússia es va expandir perSibèria, elCaucas i elTurquestan; i les noves potències, el Japó i els EUA, van entrar en escena més endavant.
A laConferència de Berlín, el1885, 14 països europeus van discutir les condicions de l'expansió colonial a l'Àfrica i en van pactar els principis d'ocupació.
L'enfrontament entre interessos va ser inevitable, i van començar una sèrie de conflictes:l'any1890 els anglesos d'El Cap es trobaven amb l'oposició de dues petites repúbliques (Transvaal iOrange) en mans dels holandesos africans (bòers) que havien marxat d'El Cap, on vivien des del segle xvii, per l'ocupació anglesa. Els anglesos van trigar 3 anys a envair aquests territoris on hi havia mines, i se'ls van annexionar. Anglesos i francesos també es disputavenFashoda (1898), un territori alSudan, i van estar a punt de començar una guerra. Finalment els francesos es van retirar.
Maafa (també conegut com l'Holocaust Africà o l'Holocaust de l'Esclavitud) designa, en suahili, una gran tragèdia o desastre.[3][4] El terme es refereix als 500 anys de patiments que els africans i els africans de la diàspora van patir a causa de l'esclavisme, l'imperialisme, elcolonialisme, la invasió, l'opressió, la deshumanització i l'explotació.[4][5] A més a més, també s'utilitza per a referir-se a les polítiques socials i acadèmiques que es van utilitzar per invalidar les contribucions dels pobles africans a la humanitat,[4] i als efectes residuals de la seva persecució, com un manifest en la societat contemporània.
ElMaafa o l'Holocaust Africà distingeix, moralment, l'esclavitud domèstica africana de la tracta d'esclaus feta per europeus i àrabs, que capturaven africans per a fins comercials, que van tenir unes conseqüències i uns llegats importants al continent africà a causa d'aquesta ingerència estrangera. El terme no està limitat al significat demogràfic, que es refereix a les pèrdues de població, sinó també es refereix als canvis profunds als patrons d'assentament, a les exposicions epidemiològiques i als canvis que van provocar en el potencial de desenvolupament social i reproductiu en el continent africà.[6]
Des del segle xvi hi havia colònies europees a l'Àsia, però igual que a l'Àfrica, eren punts a les costes, des d'on comerciaven. Fou al segle xix quan es va començar a ocupar grans extensions per part dels europeus. Però a diferència del que va passar a l'Àfrica, a l'Àsia no sols hi havia potències europees lluitant pel control de les colònies: s'hi van afegir altres països comRússia, elsEUA i elJapó. Els enfrontaments entre les grans potències van ser constants: França, Anglaterra iHolanda es disputaven elSud-est asiàtic; Rússia i Anglaterra l'Àsia central (Pèrsia,Tibet); els EUA i Espanya es disputaven lesFilipines; i el Japó i Rússia laXina.
La colonització britànica es va concentrar sobretot a l'Índia, on posseïa els ports deMadràs,Calcuta iBombai. A partir de mitjans del segle xix es va decidir que l'administració es faria directament des d'Anglaterra, i que lareina Victòria en seria proclamada l'emperadriu. Anglaterra va haver de lluitar amb francesos i russos, que controlaven els territoris veïns (Birmània, elTibet i l'Afganistan).França va controlar principalment el Sud-est asiàtic, on va crear el Regne d'Indoxina. Els anglesos també hi tenien interessos, i es van haver de disputar el control de la zona. Finalment es va acordar que el regne deSiam seria neutral, i que serviria de frontera.
El cas de la Xina va ser atípic: cap país no va arribar a dominar-la, però els anglesos hi comerciaven, canviantte iseda xinesos peropi indi, fins que els xinesos van prohibir el comerç d'opi. Els anglesos en seguien venent, i així van començar lesGuerres de l'Opi. Aquestes van acabar amb elTractat de Nanjing (1842), pel qual els anglesos van aconseguir el control deHong Kong i el permís per a obrir 12 ports comercials. Entre el1885 i el1911 va haver-hi unespoli del territori asiàtic per part dels anglesos, fins que el1911 unarevolució va alliberar la Xina delcontrol imperial delsQing.
L'Imperi Britànic, el més extens en territori,[7] va implantar un model d'organització que després es va generalitzar a la resta de colònies:
Colònies: Depenien directament de la metròpoli, i l'autoritat depenia d'un governador i d'un equip de funcionaris; eren l'elit política. Aquests territoris eren els més directament sotmesos als interessos econòmics de la metròpoli.
Protectorats: teòricament hi havia un governindígena respectat per l'administració metropolitana, encara que aquesta exercia a la pràctica el control d'algunes funcions. Era el cas de les colònies que ja tenien una estructura d'estat, com Egipte.
Mandats: Van néixer després de laI Guerra Mundial, per administrar els territoris dependents de les potències perdedores (principalment Alemanya). Així, una potència colonial exercia la tutela d'una zona en representació de laSocietat de Nacions.
Colònies de poblament: On s'assegurava una colònia permanent amb prou població europea per a imposar-se a la població indígena. Van ser anomenats Dominis Britànics, i van disposar d'un govern propi, encara que depenien en algunes coses de la metròpoli. És el cas delCanadà (1867),Nova Zelanda (1854),Sud-àfrica (1872) iAustràlia (1890).
Als països colonitzats es va experimentar uns canvis brutals, des de tots els punts de vista, que van afectar greument a la població nativa.
Econòmicament, a excepció d'alguns aristòcrates simpatitzants amb els colonitzadors, es va perjudicar la població indígena, que va veure les seves terres expropiades. Els cultius de subsistència es van canviar permonocultius: les plantacions, que responien a les exigències dels colonitzadors:cautxú aIndonèsia,cacau aNigèria… Es va forçar la productivitat, el comerç amb la metròpoli i la introducció delpaper moneda.
Demogràficament, va haver-hi un augment de població gràcies a la introducció devacunes,hospitals... que va trencar l'equilibri natural i van aparèixer problemes com la manca d'aliments sobretot a l'Àfrica. En alguns llocs, però, hi va haver un descens de població a causa dels treballs forçats a què se sotmetia la població.
L'estructura social es va canviar, acabant amb el sistematribal i el sistema de jerarquies locals (paper dels ancians, del mag...), introduint noves estructures socials,religions… Es van dividir unitats nacionals i es va obligar a conviure a pobles rivals. Es va forçar alguns indígenes a ingressar a l'exèrcit, i es va afavorir econòmicament a determinats elits socials a canvi de la seva fidelitat, creant enfrontaments entre els mateixos indígenes.
Culturalment es van canviar lestradicions i lescultures populars per la nova cultura occidental. Els pobles indígenes van perdre part de la seva identitat. Els missioners van forçar la introducció del cristianisme, que va acabar suplantant en alguns casos (a l'Àfrica sobretot) els cultes que es practicaven. A l'Àsia, però, es va saber resistir millor l'assalt cultural europeu.
Així la colonització europea va trasbalsar el sistema econòmic i social dels països colonitzats i va crear una forta dependència econòmica que va impossibilitar un creixement autòcton, fet que els va menar irrevocablement al subdesenvolupament.
El colonialisme intern és segons el sociòlegboliviàFélix Patzi el procés social segons el qual s'assignen recursos, oportunitats de vida i ciutadania real sota criteris d'exclusió o inclusió anàlegs als de la colònia i, per tant, racials i ètnics. Aquest terme fou utilitzat perRobèrt Lafont per a referir-se a la situació econòmica i política d'Occitània durant el segle xx, i el popularitzà en el seu llibreSur la France (traduït en català comPer una teoria de la nació). Es caracteritza pels següents trets:
Despossessió industrial, bloqueig colonitzador, destrucció del capitalisme regional iproletarització de les regions.
Aquesta tesi fou acceptada per altres nacionalistes perifèrics francesos, i radicalitzada per partits com laUnió Democràtica de Bretanya i l'Esquerra Catalana dels Treballadors. Nacionalistes corsos i sards adaptaren el seu discurs a les tesis de Lafont, i el terme es va popularitzar entre diversos nacionalismes perifèrics d'arreu d'Europa.Darrerament, però, el terme es fa servir, de manera més restringida, per a la situació dels diversospobles indígenes (sobretotamerindis sud-americans) que veuen com la seva terra és explotada pels seus estats i els tracta com a subjectes d'una colònia.
Elneocolonialisme és una actitud d'explotació econòmica duta a terme pels països occidentals envers les antiguescolònies i elspaïsos subdesenvolupats en general. Es diferencia de l'imperialisme tradicional perquè no hi ha una ocupació física ni nominal del territori dominat, que pot ser considerat independent.
Elspaïsos industrialitzats solen mantenir una certa capacitat d'influència sobre antigues colònies: presència dels seus ciutadans; lligams lingüístics i culturals; etc. Això afavoreix que les empreses dels països europeus tinguin molta facilitat per a implantar-se a les antigues colònies i explotar-ne els recursos naturals sense traves, o bé trobar-hi clients de serveis (telefonia,electricitat,gas, etc.). Arribat a un extrem, el neocolonialisme implica l'existència de controleconòmic ipolític per part delspaïsos industrialitzats sobre les antiguescolònies.
↑L'imperi colonial britànic, abans de 1914, té colònies a tots els continents i sumen un total de 30 milions de quilòmetres quadrats, això és gairebé un quart de les terres del planeta.
Adorno, Rolena: «Reconsidering Colonial Discourse for Sixteenth- and Seventeenth Century Spanish America.» Latin American Research Review 28 (1993): 135-45.
Boahen, A. Adu:African Perspectives on Colonialism. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1987
Canny, Nicholas i Anthony Pagden, eds.:Colonial Identity in the Atlantic World, 1500-1800. Princeton: Princeton University Press, 1987
Coundouriotis, Eleni:Claiming History: Colonialism, Ethnography, and the Novel. Nova York: Columbia University Press, 1999
Eagleton, Terry, Fredric Jameson i Edward W. Said:Nationalism, Colonialism, and Literature. Minneapolis: University of Minnesota Press, 1990
Fanon, Frantz:A Dying Colonialism. Tr. Haakon Chevalier. Intro. Adolfo Gilly. Nova York: Grove Press, 1967
Hogan, Patrick Colm:Colonialism and Cultural Identity: Crises of Tradition in the Anglophone Literatures of India, Africa, and the Caribbean. Albany: State University of New York Press, 2000
