Colòmbia —o laRepública de Colòmbia— és un estat de l'Amèrica del Sud. La seva costa nord i nord-est és almar Carib. Limita ambVeneçuela a l'est; amb elBrasil, al sud-est; amb elPerú i l'Equador, al sud; i ambPanamà i l'oceà Pacífic, a l'oest. Incloent lailla de Malpelo, elcaio Roncador i elbanc Serrana, el país abasta una superfície de 1.141.748 km²,[1] pel que és el vint-i-sisè país més gran del món i elsetè més gran d'Amèrica. Reclama com a mar territorial l'àrea fins a les 12 milles nàutiques de distància,[2] mantenint un diferèndum limítrof al respecte ambVeneçuela iNicaragua.[3][4]
L'any 1810 va començar laGuerra d'independència, després de la qual va sorgir el país que actualment es coneix com a Colòmbia. Durant elsegle xix i elsegle xx, el país es va caracteritzar per la seva inestabilitat i un gran nombre deguerres civils;[22] l'últim d'aquests conflictes, conegut com aconflicte armat intern, va començar el 1960. L'any 2012, després de més cinquanta anys de conflicte, el govern del llavors presidentJuan Manuel Santos va iniciar converses de pau amb lesFARC-EP. El 2016 es va assolir unacord final que malgrat no ser aprovat alplebiscit del 2 d'octubre del mateix any, va ser implementat amb modificacions el 2017. Actualment, elGovern de Colòmbia es troba avançant el procés d'implementació dels acords i iniciant noves converses amb l'ELN, que ha manifestat la intenció de contribuir al final del conflicte.[23]
Colòmbia té una economia diversificada i té un component important de serveis. La producció econòmica del país està dominada per la seva demanda interna i la despesa en consum de les llars és el component més gran del PIB.[24] El PIB el 2016 va ser de 720.151 milions de dòlars.[25]
Colòmbia és part del grup delsCIVETS, considerats com sis principals mercats emergents. És membre de l'OCDE,[27] l'ONU, l'OEA, l'Aliança del Pacífic, laCAN i d'altres organitzacions internacionals; també és l'únic país de Llatinoamèrica que és soci global de l'OTAN. És el segon país amb més índex dedesigualtat a Amèrica Llatina, després del Brasil, i empatat amb Panamà, segons la base de dades del Banc Mundial.[28]
És la segona nació més biodiversa del món, comptant amb 67.000 espècies registrades;[29] no obstant això, un estudi l'ubica entre els vuit països responsables de la meitat de la destrucció de biodiversitat al món.[30] D'altra banda, és el país d'Amèrica Llatina amb més conflictes ecològics entre la població local i empreses multinacionals en àrees de protecció ambiental especial.[31][32] Per protegir el medi ambient el país compta amb instruments com la Política Nacional de Canvi Climàtic i l'impost al carboni.[33]
La producció d'electricitat a Colòmbia prové principalment de fonts d'energia renovable. El 70% s'obté de la generacióhidroelèctrica.[34]
Etimològicament la denominació de Colòmbia deriva del topònimneollatíColumbia que, al seu torn, deriva del cognom en llatí de l'explorador delsegle xvCristòfor Colom (enllatí:Christophorus Columbus) i la terminació llatina-ia.
Històricament el nom és romanent de la primera República de Colòmbia (1819-1831), coneguda com aGran Colòmbia, que va unir per iniciativa deSimón Bolívar els territoris deNova Granada,Quito i la Capitania General de Veneçuela (actuals territoris de Colòmbia,Equador iVeneçuela), a partir del Congrés d'Angostura del 15 de febrer de 1819.
El 1830, amb la desintegració de la Gran Colòmbia, va canviar de nom aRepública de la Nova Granada. Després de l'establiment del federalisme amb la constitució de 1858 va canviar de nom una altra vegada aConfederació Granadina. El 1863 es va readoptar el nom de la unió primigènia, amb la denominació deEstats Units de Colòmbia;[35] fins que finalment es va acabar per adoptar el seu mateix nom oficial,República de Colòmbia, el 1886.
L'origen del nom també és esmentat en la segona estrofa de l'himne nacional:[36]
Paradoxalment Cristòfor Colom mai va trepitjar territori de l'actual Colòmbia. Va serRodrigo de Bastidas el primer europeu a explorar la costa atlàntica del país. Cal ressaltar que Colom va arribar a trepitjar territori sud-americà durant el seutercer viatge, en la que va anomenar "Terra de Gràcia", corresponent a l'actual localitat veneçolana de Macuro, la qual cosa donava sentit al nom escollit per Bolívar per a la primera federació.[37]
El període Preclàssic, com és conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre1200 i1510, és quan es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de laintervenció cultural espanyola. Complicadesjerarquies, eficient estructura politicoadministrativa, monumentals ciutats, incomptables obres d'art,tradicions orals i immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d'aquestes veritables civilitzacions.
ElsQuimbaies, es calcula que eren gairebé 1.000.000, vivien encabanyes rodones de guadua i teulats de palma. Els fogons eren públics, eren compartits per tres o quatre famílies cada un, i estaven a part en una cabanya propera a les tres cases. Els poblats eren bastant compactes, i era comú que cada poblatQuimbaia no superés tres famílies diferents, fent-se el tracte dins dels poblats de forma molt cordial i familiar.
La producció agrícola delsQuimbaies no era tan eficient com en altres cultures, les quals ja coneixien i practicaven larotació de cultius. Ells cultivaven una terra i se la deixava descansar, mentre l'any següent se n'agafava una altra, i així successivament. El seu mètode era cremar la terra, talar el que quedava en peu i llaurar-la per sembrar, lentament matant els nutrients de la terra. Encara que eren experts en fercultiu en feixes en les zones més pendents, d'aquesta forma evitaven l'erosió. Però aquests mètodes de crema eren compensats amb el sembrat deBambús Guadues, que a més de ser font defusta, conservaven molta aigua i restablien els nutrients de la terra. Els cultius més comuns eren els deblat de moro,arracatxa,fríjol,fique iiuca.
Lasal, fou una de les raons per la qual elsQuimbaies no foren conquistats per pobles agressius com els Muzus i els Panzes, les fonts salades de Consota, Cori, Coinza i Caramanta foren monopolitzades pels Quimbaies, que controlaven el comerç del mineral en la zona a l'occident del Sistema Central. En aquestes fonts salades, l'enginy Quimbaia dividia les aigües salades de les dolces i la salada portada per tubs deguadua als forns. on era evaporada i extreta. Els Quimbaies guardaven tota la sal en dipòsits especials propietat de cada família. La sal era usada tant per pagar tribut al cacic com a les tribus veïnes.
ElsQuimbaies foren de les últimes cultures en desaparèixer, perquè les zones que habitaven eren quasi inaccessibles, rodejats a cada costat per pics nevats i amb dos taps de selva al nord o al sud. Tot i així els espanyols arribaren, al comandament deJorge Robledo, que havia ja conquistat el Nord d'Antioquia. Robledo primer tractà bé alsQuimbaies, però després començà a enviar-los a lesencomiendas a treballar. Els Quimbaies s'hi resistiren i les tropes espanyoles els exterminaren.
Habitaren la zona més septentrional de Colòmbia, exactament a laSerra nevada de Santa Marta. Ells arribaren a un nivell de desenvolupament envejable per altres cultures colombianes, com d'altres de foranes. Els seus coneixements d'arquitectura,agricultura ihidràulica ens donen la imatge d'una nació ben estructurada, avançada, i que en comparació amb algunes nacions europees, molt més avançades.
Habitaren a la zona central de Colòmbia, específicament l'Altiplà cundiboyacense foren la Cultura que més va evolucionar pel que fa a l'administració i l'estructura politicoadministrativa de l'Estat; fins a arribar a la conformació oficial d'unaConfederació, amb un sistema uniforme de camins,llengua,impostos,religió illeis.
A les planes dels actualsdepartaments de Sucre iCórdoba, existí un poble conegut com elsZenús. ElsZenús foren l'única cultura que va establir un govern centralitzat, concentrant elsZenús en gransciutats, i no en petits poblats independents.
Habitaren el macís Colombià en la seva Zona Occidental, la seva orfebreria era propera als patrons artístics dels Inques. Foren exterminats per l'expedició de Sebastián de Belalcázar.
Els exploradors espanyols hi varen arribar el1510 i hi van trobar lestribus indígenes, anomenades genèricamenttxibtxes, les quals foren exterminades o subjugades i conquerides. Els espanyols hi varen construir diversos assentaments que finalment es varen convertir en les províncies que conformaren laNova Granada, al principi com aCapitania General i des de1717 com aVirregnat, incloent-hi diverses províncies que havien pertangut fins aquest moment a les jurisdiccions dels virregnats deNova Espanya i elPerú. El moviment d'independència, en gran part liderat perSimón Bolívar iFrancisco de Paula Santander des de1810, finalment va tenir èxit el1819 quan el territori ocupat pel virregnat de Nova Granada es va convertir en una república federal, laGran Colòmbia, després de labatalla de Boyacá (7 d'agost de1819) i elCongrés d'Angostura aquell mateix any.
Les divisions cabdillistes internes varen conduir el1830 a la separació dels departaments que componien la Gran Colòmbia:Veneçuela,Quito (actualEquador) iCundinamarca el1830. Cundinamarca es va anomenar Nova Granada fins al1886, quan va prendre el seu nom actual: República de Colòmbia. Les divisions internes romanien, i de tant en tant encenien la guerra civil i van contribuir a la independència dePanamà el1903 patrocinada pelsEstats Units.[39]
L'increment en la demanda decocaïna a ladècada de 1970 alsEstats Units el que va revolucionar tot el comerç d'aquest producte aAmèrica Llatina, i va convertir Colòmbia en el seu principal exportador,[43] experimentant una transformació econòmica canviant de país cafeter a país miner i cocaler, amb nous sectors de l'agroindústria delbanana, lesflors, lapalma d'oli i de la mineria amb elcarbó, elpetroli i l'or que van multiplicar els conflictes socials i van crear pols de desenvolupament a les antigues perifèries provocant un empitjorament en el conflicte armat, amb l'expansió dels grups guerrillers, la consolidació dels grups paramilitars, la guerra contra el narcotràfic, les tres guerres verdes i la manca de presència de l'estat tant social com militar al territori.
El parlament bicameral de Colòmbia és el Congrés, que consisteix en el Senat, de 102 escons, i la Cambra de Representants, de 166 escons. Els membres d'ambdues cambres són decidits pel vot popular per servir en terminis de quatre anys. El sistema judicial ha experimentat reformes significatives en la dècada dels noranta.
ElsAndes dominen la meitat occidental de Colòmbia, i es divideixen en tres grans serralades: l'Occidental, la Central i l'Oriental. Entre les serralades, els riusMagdalena iCauca flueixen cap a les planícies baixes al llarg de la costa caribenya. En les parts més altes de les serralades s'hi troben volcans, alguns dels quals encara són actius. El punt més alt és elPico Cristóbal Colón a laSierra Nevada de Santa Marta, amb una alçada de 5.775 m per sobre del nivell del mar.
La part oriental de l'estat es caracteritza per terres planes, en part densament arboritzades i amb molts de rius com elPutumayo, elYapura, elMeta i elGuaviare, que flueixen al riuOrinoco o elriu Amazones. Colòmbia també té diverses petites illes a l'oceà Atlàntic i al Pacífic.
Colòmbia se subdivideix políticament i administrativament en 32 departaments i un districte capital(*), que depèn administrativament delDepartament de Cundinamarca (els números es corresponen amb els del mapa):
ElProducte Interior Brut (PIB) de Colòmbia l'any 2006 es xifrava, més o menys, en els 371 bilions de pesos, uns 190 mil milions de dòlars. La distribució per activitats econòmiques consistia: 13,9%agricultura, 30,3%indústria i 55,8%serveis.
Durant l'any 1999, l'economia de Colòmbia va registrar el seu primer creixement negatiu des dels anys trenta, trencant un rècord de creixement sostingut superior al d'altres economies de la regió.
El govern actual (2002-2006) ha de fer front als reptes econòmics, com és ara reformar el sistema de pensions o bé reduir o acabar amb l'atur.
L'economia colombiana és considerada com una de les noves economies emergents al món, amb un grup de països agrupats amb el nom deCIVETS.
El transport a Colòmbia és regulat dins de les funcions del Ministeri de Transport i entitats: com l'Institut Nacional de Vies (INVÍAS) Responsable de lesAutopistes a Colòmbia (13 000 km), l'Aerocivil, responsable de l'aviació civil i els aeroports,[45] la Direcció General Marítima (DIMAR), entre d'altres, i sota la supervisió de la Superintendència de Ports i Transport.[46] Hi haurà 2.279 quilòmetres (1,416 milles) d'autopistes desdoblades a Colòmbia per al 2014.[47]
Xina i Colòmbia han discutit un canal rival delCanal de Panamà, un enllaç de ferrocarril de "canal sec" de 220 quilòmetres (137 milles) entre el Pacífic i una nova ciutat prop deCartagena.[49]
La diversitat ètnica a Colòmbia és un resultat de la barreja d'amerindis indígenes, colons espanyols i esclaus africans, cosa que ha produït una mescla de mestissos (el 48%), blancs (el 30%), negres (el 10%), mulats (el 9%) i una barreja negra-ameríndia (el 3%). Avui, només aproximadament l'1% de la gent pot ser identificada com a totalment ameríndia sobre la base de llengua i costums. La religió predominant a Colòmbia és elcatolicisme romà.
Colòmbia és el tercer estat més poblat de l'Amèrica Llatina, després delBrasil i deMèxic. El moviment de població rural a les àrees urbanes ha estat fort durant el segle xx. La població urbana va augmentar del 57% de la població total el 1951 a aproximadament el 74% cap al 1994. Trenta ciutats tenen una població de 100.000 habitants o més. Els nou departaments de terres baixes de l'est, que constitueixen aproximadament el 54% de l'àrea de Colòmbia, tenen menys del 3% de la població i una densitat de menys d'una persona per quilòmetre quadrat.
↑ «Artes Figurativas I». A:Enciclopedia Temática Sopena (paper) (en castellà). Traducció de l'Enciclopedia Generale "Le Nove muse" de S.A.I.E. Editrice. Barcelona: Editorial Ramon Sopena, S.A., 1982, p.42.ISBN 84-303-0967-5 [Consulta: 15 desembre 2014].
↑Sevilla Soler, Rosario «El Café y la Cocaína como Motores de la Economía Colombiana» (en castellà). Europa e Iberoamérica, Cinco Siglos de Intercambio. El Café y la Cocaína como Motores de la Economía Colombiana, 2, 1992, pàg. 735 [Consulta: 24 abril 2025].
↑"Francisco Moreno Fernandez y Jaime Otero Roth" Instituto Complutense de Estudios Internacionales-Fundacion Telefonica. «Demografia de la lengua española» (PDF). ="Francisco Moreno Fernandez y Jaime Otero Roth" ICEI-Fundacion Telefonica, 01-03-2006. [Consulta: 7 febrer 2013].
.svg%26amp%3blang%3dca)
.png)
.svg)
.svg)
.svg)
