.jpg)
Elcloisonnisme és una tècnica desenvolupada en la segona meitat del segle xix perÉmile Bernard, un dels primers integrants de l'Escola de Pont-Aven i perGauguin. La seva influència procedia principalment deljaponisme i de Louis Anquetin. És un estil de pintura postimpressionista on s'utilitzen colors plans, en contorns foscos siluetats perfectament delimitats. Es caracteritza pel seu efecte decoratiu, la seva qualitat formal i perquè les seves pintures no tenen profunditat ni ombres. Necessita algun efecte decoratiu.
El seu nom ve donat per la seva similitud amb l'esmaltcloisonné, on els filferros o làmines estan soldats al cos de la peça formant alvèols o compartiments (cloissons), dipositant allí la massa vitrificable (pols de vidre) i posteriorment escalfant-ho.
El terme va ser encunyat pel críticÉdouard Dujardin en ocasió delSaló d'artistes independents, al març de1888.[1] Els artistesÉmile Bernard,Louis Anquetin,Paul Gauguin,Paul Sérusier i uns altres, van començar a pintar en aquest estil a finals de la dècada de 1880. Molts dels pintors també descriuen les seves obres com asintètiques (desintetisme), un moviment molt relacionat. Uns altres artistes comMaurice Denis,Vincent van Gogh oHenri de Toulouse-Lautrec es van aproximar al cloisonnisme, cadascun a la seva manera.
AEl Crist groc (1889), citada sovint com l'obra cloisonnista per excel·lència, Gauguin va reduir la imatge a zones d'un sol color, separades per grans contorns negres. En l'obra, presta poca atenció a la perspectiva clàssica i elimina subtils gradacions de color (dos de les principals característiques de la pintura postrenaixentista.
La separació cloisonnista dels colors reflecteix una apreciació de la discontinuïtat que caracteritza almodernisme.[2]
Actualment, la tècnica del cloisonnisme està associada inseparablement alscòmics idibuixos animats. Artistes contemporanis comValerio Adami iPierre Alechinsky utilitzen aquesta tècnica de pintura.