Clericalisme és una posicióideològica que propaga la intromissió del clericat,[1] principalmentcatòlic en els afers polítics, l'ensenyament, la recerca científica i en l'esfera privada (matrimoni, sexualitat…) de tots els ciutadans, també per qui no pertany a la fe. La paraula té una certa connotació pejorativa.[2]
L'índex dels llibres prohibits del 1564
A l'Europa occidental fins a larevolució francesa l'absència deseparació entre l'Església i l'Estat era de costum, i els sobirans s'ingerien amb tant d'entusiasme en les afers de l'església com l'església imposava les seves opcions polítiques i morals. La crítica contra aquesta connexió estreta va començar durant larenaixement i lail·lustració i amplificar-se amb elprotestantisme que preconitzava ellliure examen, sense autoritat jerarquíca entre el creient i déu.
El moviment clericalista troba el seu origen al segle xix quan elsEstats Pontificis van ser unificats aItàlia i quanPius IX va reactuar amb elSyllabus Errorum el 1861, al qual condemna totes les idees filosòfiques i polítiques que refusen la preeminència del Vaticà i de lacúria romana. A Espanya, sotaIsabel II i a Itàlia la reacció clericalista va ser forta. ElConcordat del 1953 deFrancisco Franco va restaurar el monopoli moral i pedagògic de l'esglésianacionalcatòlica. En altres estats com Bèlgica i França, la influència de Roma va ser més informal, per la mediació de partits més o menys catòlics. Als països protestants va ser quasi inexistent, tot i que les autoritats religioses van assajar de pesar sobre les decisions, però amb menys d'èxit.
Avui, hom veu un retorn del clericalisme, com per exemple aPolònia,[3]Rússia (la col·laboració intensa entreVladímir Putin i l'Església Ortodoxa Russa)[4] o a França, on les tres religions monoteistes van congregar per a oposar-se junts contra l'obertura del matrimoni a tothom.[5] Fins i tot aCatalunya, com diu Jaume Reixach: «Davant la crisi […], les directrius de Roma postulen un retorn a la vella cristiandat. Méspregària, més celibat, mésclericalisme, més centralisme romà i més intransigència.[6] o «Seria pecar d'ingenuïtat pensar que el jerarquisme, elclericalisme i el masclisme eclesiàstics quedaren superats. Malauradament no és així.»[7]