Elcinema d'autor és el cinema en el qual eldirector té un paper preponderant en basar-se normalment en un guió propi, i realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, cosa que li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En el cinema d'autor, l'autor és normalment identificable o recognoscible per alguns trets típics a la seva obra.[1]
En els60 del segle XX, un grup de crítics de cinema francesos, pertanyents a la revistaCahiers du Cinéma i inspirats, entre altres coses, pel text de 1948Cámera Stylo d'Alexandre Astruc, comencen a plantejar-se interrogants sobre el rol de l'autor, o realitzador, en una pel·lícula. Aquests crítics s'oposaven a les idees delNeorealismeitalià que proposava que l'autor cinematogràfic per excel·lència era aquell capaç de plasmar la realitat com era, sense manipulacions de cap mena, permetent que l'espectador interpretés aquesta "realitat" i tragués les seves pròpies conclusions. Tanmateix, per a aquest grup de crítics entre els quals figuravenJean-Luc Godard (Al final de l'escapada, 1960),François Truffaut (Les Quatre Cents Coups, 1959),Alain Resnais (Hiroshima Mon Amour, 1959) iClaude Chabrol entre d'altres, el cinema havia de proposar una visió particular de la realitat i revelar la presència un autor-director responsable per la imatges projectades. En aquest sentit, els realitzadors de l'anomenadaNouvelle vague Francesa utilitzaven el medi cinematogràfic per expressar opinions i idees en cada una de les seves obres.
Aquests autors passarien després del text a l'acció filmant curt-metratges i llargmetratges, dins del corrent anomenatNouvelle Vague. El seu interès per les pel·lícules de realitzadors nord-americans, especialment perHitchcock que, malgrat ser anglès, va realitzar bona part de la seva filmografia als Estats Units, els permeten sostenir el seu ideari del que per a ells era el "cinema d'autor" reconsiderant el seu talent menyspreat i creativitat cinematogràfica.
Tanmateix, l'expressiócinema d'autor implica múltiples problemes d'interpretació. Per una part convida al pensament historicista que l'autor cinematogràfic té un desenvolupament lineal de la seva carrera, cosa que el fa predicible en relació amb els seus treballs anteriors (això no és necessàriament cert) i d'altra banda l'expressió "cinema d'autor" agrupa una sèrie de realitzadors cinematogràfics fora del sistema de les grans cases productores nord-americanes convertint immediatament enautor a qualsevol que pertanyi a aquest grupextern.
Aquest corrent cinematogràfic va tenir una important influència en el cinema asiàtic consolidant figures de la talla deNagisa Oshima amb pel·lícules comViolència cap al tard,L'Imperi dels sentits iCruel Història de la Joventut.