Tot i que s'han trobat gravats d'artefactes semblants a la bicicleta en dibuixos deLeonardo da Vinci alSegle XV, hem de remuntar-nos a finals delSegle XVIII per trobar els primers aparells semblants a l'actual bicicleta. El1690 el comte francèsMede de Sivrac inventà elcélérifère, un aparell amb dues rodes, sense manillar ni pedals, però que no reeixí. A inicis delSegle XIX, el baró alemanyKarl Drais creà ladraisiana (1818), caracteritzada pel fet que la roda davantera era mòbil a través d'un manillar. El1839 l'escocèsKirkpatrick Macmillan incorporà els primers pedals.
El1865Pierre i Ernest Michaux idearen lamichaulina, on incorporaven els pedals a la roda davantera. Per guanyar velocitat, aquesta roda es feia tremendament gran i això obligava que l'aparell fos massa alt i el risc de caigudes augmentava. El1879, l'anglèsH.J. Lawson ideà la transmissió per pedals amb cadena a la roda del darrere. El1885,John Kemp Starley crea labicicleta de seguretat (un model anomenatRover), amb les rodes molt més petites. Tres anys més tard,John Boyd Dunlop inventa els pneumàtics inflables. Ja a inicis del segle xx la bicicleta s'havia convertit en un mitjà de transport absolutament popular entre les masses.
El 31 de maig de1868 nasqué oficialment la primera competició ciclista, organitzada pels germans Olivier, de la fàbrica de Michaux. Fou una cursa de 1200 metres al voltant del parc Saint Cloud deParís i hi participaren 7 ciclistes. La primera, però, cursa semblant a les actuals proves professionals es disputà l'any següent. Fou la primeraclàssica de la història i es disputà entreParís iRouen amb una distància de 123 quilòmetres. Prengueren la sortida uns cent participants (cinc d'ells dones) i el vencedor fou el britànic James Moore.
L'any1878 es crea la primera associació ciclista a la Gran Bretanya. Tres anys més tard es crea laUnion vélocipédique de France'. El1892 es crea laInternational Cyclist Association, amb seu aLondres. Fou la primera associació internacional d'aquest esport, però aviat sorgiren divergències entre els països que la formaven i el 14 d'abril de1900 es creà laUnió Ciclista Internacional, l'actual organisme rector, amb seu aParís. Foren membres fundadorsFrança,Bèlgica,Itàlia,Suïssa iEstats Units. AEspanya. el primer organisme ciclista fou laUnión Velocipédica Española l'any1895.
El1903 es disputà el primerTour de França, ideat per Herni Desgrange amb un recorregut de 2428 quilòmetres. El primerGiro d'Itàlia nasqué el1909 impulsat per Costamagna, Cougnet i Morgagni. El1911 nasqué laVolta a Catalunya. El primerCampionat del Món de ciclisme no es realitzà fins a l'any1927, però tot i que gaudeix de prestigi, el veritable campió del món oficiós és el campió de la ronda francesa. No és fins al 1935 que es crea la primeraVuelta a Espanya, ideada per Joan Pujol. La principal prova en ruta aAmèrica és la Vuelta Ciclista a Colòmbia apareguda el1951.
El1965 l'UCI se separà en dos organismes: laFederació Internacional de ciclisme amateur (FIAC) amb seu aRoma i laFederació Internacional de ciclisme professional (FICP) amb seu aLuxemburg. L'UCI esdevingué organisme rector amb seu aGinebra. El1992, FIAC i FICP es reunificaren de nou dins l'UCI que es traslladà aLausana.
De la mateixa manera com va passar a la resta d'Europa, elciclisme fou un dels primers esports que agafà força i popularitat a casa nostra. D'aquesta manera, s'anà imposant aCatalunya des dels anys 80 del segle xix. La primera entitat cliclista de Catalunya fou elClub Velocipèdic de Barcelona, del1884 fundat per Claudi de Rialp iManuel Duran i Ventosa.[1] Poc després apareix elSport Ciclista Català, primer club de cabdal importància a la península.
És aquella modalitat que es disputa per carrers, circuits o carreteres. Trobem diferents tipus de competicions:
Proves d'un dia
Les clàssiques: proves d'un dia de llarg recorregut disputades entre dues ciutats.
Els critèriums: curses de fins a 100 quilòmetres que es disputen en un circuit tancat.
Contra-rellotge individual: els ciclistes recorren una distància sols sortint a intervals de temps vencent el que recorre la distància en menys temps (si es disputa en muntanya, rep el nom de crono-escalada).
Contra-rellotge per equips: com l'anterior però disputada per equips. No hi ha vencedor individual, sinó que ho és l'equip que hagi fet menys temps.
Proves per etapes
Són proves de com a mínim dos dies que combinen etapes planes o etapes de muntanya; i etapes en línia o contra-rellotges.
És aquella modalitat que es disputa en unvelòdrom. Es compon de diferents tipus de proves:
Velocitat: competeixen per parelles sobre una distància de 1000 metres on només els 200 metres darrers compten pel temps.
Quilòmetre a sortida parada: prova individual contra el rellotge sobre una distància de 1000 metres.
Persecució individual: competeixen de dos en dos prenent la sortida des de costats oposats del velòdrom intentant donar-se caça mútuament, vencent qui dona caça o qui acaba primer de recórrer la distància.
Persecució per equips: igual que en el cas anterior, però competint equips de 4 corredors, on el tercer corredor en arribar a la meta de cada equip marca el temps final.
Fons per punts: sobre una distància de 50 quilòmetres amb sortida massiva i sprints puntuables cada quilòmetre i mig aproximadament, vencent qui més punts acumula.
Keirin: prova d'origen japonès on els corredors (uns vuit) disputen un sprint llençat.
Scratch: cursa individual sobre una distància de 10 o 15 quilòmetres amb 24 participants on només puntua l'sprint final de carrera.
Eliminació: és una prova semblant a la de fons per punts, però on el darrer corredor de cada sprint intermedi ha d'abandonar la prova, fins que queda un únic campió.
També anomenadaMountain Bike, és aquella modalitat de ciclisme que es disputa per camins de muntanya (de terra, no asfaltats). Consta de les següents modalitats:
El ciclo-cross és una disciplina del ciclisme que consisteix en curses camp a través en un circuit tancat. Les bicis són com les de carretera però amb uns pneumàtics més amples. El terreny inclou clarianes, obstacles, camins a través del bosc, bassals enfangats i poden circular muntats a la bicicleta o carregant-la a les espatlles si el terreny ho requereix.El primer campionat del món de ciclo-cross es disputà el1950.
El BMX (abreviació de Bicycle Motocross), també anomenat ciclisme acrobàtic, és una versió delmotocròs sobre bicicleta. Aquestes són de mida més petita que les normals, cosa que permet major acceleració i control. Existeixen dues modalitats: carrera i estil lliure.Té el seu origen aCalifòrnia (Estats Units) als anys 70 i els primers Campionats del Món es disputaren el1993.
Aquesta modalitat és la versió deltrial sobre moto però usant una bicicleta. Els participants han de superar uns circuits tancats plens d'obstacles, sense posar els peus a terra. El primer campionat del món de trial, anomenat aleshoresTrialsín, es disputà el1986. El més gran especialista d'aquesta modalitat ha estat el catalàOt Pi. Actualment eltrial en bicicleta està dividit en dos grups; elbiketrial regulat per laBIU i una altra "versió" que seria eltrial regulat per l'UCI. Laselecció catalana de biketrial competeix oficialment a la primera versió, ja que és reconeguda per la BIU, però no a la segona en no haver-la reconegut l'UCI.
És una modalitat de ciclisme que es disputa per camins de grava i asfalt. Té el seu origen a l'oest mitjà dels EUA al voltant delsanys 2000. Les primeres competicions oficials de l'UCI, com el campionat del món, es disputaren el2022.
El cicloturisme és una activitat que combina l'activitat física i el turisme. Consisteix a viatjar enbicicleta visitant els llocs que es troba un al seu pas. Es fa per plaer no per competició, i per això no es pot arribar a denominar pràctica esportiva. Consisteix en la pràctica del ciclisme sense ànim competitiu, usant la bicicleta com a mitjà d'exercici físic, diversió, transport o turístic.
Senyal de la Xarxa de Cicloturisme del Baix EmpordàGrup de cicloturistes
Es poden fer viatges de qualsevol durada, tant en el dia com de diverses setmanes, mesos o anys. Una persona en raonable forma física i amb una bicicleta carregada d'equipatge, pot fer entre 50 i 150 km. per dia, depenent del tipus de terreny, i per això es poden cobrir distàncies considerables en uns pocs dies.
Per a viatges de diversos dies caben dues alternatives bàsiques: anar amb vehicle de suport, o ser autosuficient. Aquesta última modalitat a més admet dues variants: dur tot el necessari per a dormir i menjar (tenda de campanya, sac de dormir, útils de cuina, etc.) vivac o allotjar-se en hotels/hostals i menjar en restaurants ("cicloturisme de targeta de crèdit").
Hi ha empreses que organitzen viatges amb bicicleta i que solen dur una furgoneta de suport en la qual viatja l'equipatge, a més de comptar amb eines i recanvis per a solucionar qualsevol avaria, o poder actuar de "granera" arreplegant a qui no aguanten el ritme o es lesionen.
En algunes grans ciutats, com la ciutat de Mèxic, és tradicional que els ciclistes es reunisquen per a efectuar passejos en grup. D'aquesta manera el cicloturista compta amb el suport i companyia dels altres membres, fent més segur i agradable el viatge.
En alguns països hi ha autèntiques xarxes de vies per a bicicletes, i hi ha una iniciativa per a fer grans rutes ciclistes perEuropa:EuroVelo
El ciclisme urbà no és necessàriament un esport, encara que afavoreix la salut de qui ho practica. Consisteix en la utilització de la bicicleta com a mitjà detransporturbà sia al treball, de compres, per fer gestions o d'oci; es tracta per tant de distàncies curtes o mitjanes recorregudes al medi urbà i els seus voltants. Els seus seguidors són, juntament amb els cicloturistes, els que viuen la bicicleta com a mitjà de transport. Ciutats amb excel·lent infraestructura ciclista sónAmsterdam als Països Baixos,Copenhaguen a Dinamarca, entre d'altres. Espanya i Argentina en aquest sentit estan situades en el furgó de cua, encara que van millorant gradualment.Bogotà,Colòmbia, està posicionada com la tercera ciutat del món més amigable al ciclista, darrere d'Amsterdam (1) i Copenhagen (2), segons la revista en línia exclusiva per a homes askmen.com.[2]Fa uns anys eren una piga en la pell de la ciutat, situació per la qual qualificaven com a moda. Avui són una alternativa davant la voràgine motora que condemna a les ciutats com als seus pobladors, els qui sucumbeixen cada vegada més davant les pressions del treball.
Encara que la bicicleta encara demanda l'espai públic que es mereix per les bondats que genera, com el fet de ser un vehicle net capaç d'ajudar a la forma física de qui la condueix.Així que el nombre d'usuaris -entre els quals es destaquen estudiants, treballadors i mestresses de casa- fan pensar que almenys aquesta societat víctima de la seva mobilitat quotidiana comença a recuperar el seu espaitemps en muntar sobre dues rodes.I és que la iniciativa d'aquests genets postmoderns per recuperar els carrers ha ocasionat que conflueixin en esdeveniments setmanals anomenats ‘rodades', curses sense fi competitiva però amb el comú de passar un bon moment sobre la bicicleta. I les xarxes socials tenen tant a veure en això, facilitat a la programació com a la propagació de més ciclistes urbans.La resposta d'aquests ha portat als governs estatals i als municipals a afavorir els seus esdeveniments com posar a l'abast de qualsevol bicicletes, com per exemple elbicing deBarcelona, i l'ampliació del carril bici.
És la mateixa vestimenta que el ciclisme de muntanya però amb la diferència que la bicicleta és mixta està mesclada entre bicicleta de muntanya i de carretera.
La Volta Ciclista a Catalunya és la principal cursa ciclista per etapes que es disputa aCatalunya. Iniciada el1911, és una de les curses més antigues que es disputa a la península, de fet només laVolta a Tarragona que es començà a disputar el 1908 la supera, és també una de les més antigues del món, molt prop temporalment delTour de França (1903) i elGiro d'Itàlia (1909). Actualment està inscrita a l'UCI ProTour, la màxima categoria de curses ciclistes mundial.
El guanyador de la classificació general per temps rep un mallot blanc amb ratlles verdes. El de la classificació per punts (esprints) llueix un mallot blanc mentre que el de la classificació de la muntanya, un de vermell. El català més ben classificat rep un mallot semblant al de la selecció catalana.
Gràcies a l'impuls d'homes comNarcís Masferrer, director d'El Mundo Deportivo i president de laUnión Velocípédica Española iMiquel Arteman, redactor de ciclisme del mateix diari, el1911 es posà en marxa aquesta cursa. Les primeres edicions foren organitzades pelClub Deportivo deBarcelona, i el1923, amb Raimon Torres, president de lasecció ciclista de la Unió Esportiva Sants, al capdavant, la Volta rep l'impuls definitiu que l'ha portat, sota l'organització del club deSants, al màxim nivell del món ciclístic internacional. En la memòria de totes les edicions cal destacar un nom per damunt de tots,Marià Cañardo, amb 7 victòries, líder indiscutible del palmarès.
El 2011, amb motiu del centenari d'aquesta prova, s'ha publicat el llibre"Volta" a Catalunya 1911-2011: un segle d'esport i país, a càrrec deRafael Vallbona i Sallent i editat perCossetània Edicions. L'obra, que eminentment és un recull d'imatges de la prova durant aquest període, realitza un recorregut tant esportiu com cultural mitjançat el ciclisme a la Catalunya d'aquests cent anys.
El Tour de França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies o etapes amb un recorregut màxim de 3.500 kilòmetres.[3] El Tour més curt va ser el 1904 amb 2.420 kilòmetres (1.503,7 milles), i el més llarg el 1926 amb 5.745 kilòmetres (3.569,8 milles).[4]
Les tres setmanes normalment inclouen dos dies de descans, a vegades són utilitzats per portar els ciclistes d'una ciutat a una altra.[5] La cursa recorre França en el sentit de les agulles del rellotge o en sentit contrari en anys alternatius. El primer circuit en el sentit contrari de les agulles del rellotge va ser el 1913.[6]
ElThe New York Times deia el "El Tour de França és probablement el més exigent dels esdeveniments atlètics". L'esforç es comparava a "córrer unamarató uns quants dies a la setmana durant tres setmanes", i l'elevació total de les pujades es va comparar amb "pujar tresEverest".[7]
El nombre d'equips normalment varia entre 20 a 22, amb nou ciclistes en cada un. L'entrada és per invitació a equips escollits per l'organitzador de cursa, l'Amaury Sport Organisation. Els companys d'equip s'ajuden entre ells i són seguits pel director i mecànics en cotxes.
Els ciclistes es classifiquen segons el temps que cadascun ha fet durant la cursa, una ordenació coneguda com laclassificació general. Hi pot haver bonificacions d'hora per acabar bé en una etapa o ser primer per aprovar un punt intermedi. És possible vèncer sense guanyar una etapa, comGreg LeMond que va guanyar el 1990. Hi ha classificacions subsidiàries, algunes amb jerseis distintius per al millor ciclista.
Els ciclistes normalment comencen junts cada dia, amb el primer sobre la línia de sortida, però alguns dies es fan contra-rellotges individuals o per equips. El guanyador de la general sol dominar la muntanya i la contra rellotge. La majoria dels escenaris són a França, encara que des del 1960 s'ha fet comú visitar països pròxims.[8] Les etapes poden ser planes, ondulants o muntanyoses. Des del 1975 l'última etapa ha sigut el recorregut per l'Avinguda dels Camps Elisis a París; des del 1903 al 1967 la cursa acabava a l'estadi alParc des Princes a París i des del 1968 al 1974 alVelòdrom de Vincennes.[9]
El Giro d'Itàlia és una competició ciclista en ruta per etapes disputada aItàlia, normalment celebrada al mes de maig per un període de tres setmanes. És la segona prova per etapes més important del món, i forma part del calendari oficial de l'UCI ProTour.
El líder de la classificació general duu unmallot rosa (maglia rosa), que és el color del diari esportiu milanèsLa Gazzetta dello Sport, organitzador de la cursa. El líder de la muntanya porta un mallot blau, havent-hi també mallot per a la classificació per punts o de la regularitat (la històricamaglia ciclamino).
Tres ciclistes comparteixen el rècord de victòries a la competició amb un total de cinc triomfs:Alfredo Binda (entre 1925 i 1933),Fausto Coppi (entre 1940 i 1953) iEddy Merckx (entre 1968 i 1974).
El corredor que més vegades ha pujat al podi final ha estatFelice Gimondi (9 cops), i el corredor amb més victòries d'etapa ésMario Cipollini, que en l'edició de2003 superà el rècord de 41 victòries que tenia Alfredo Binda des dels anys trenta.
La Volta ciclista a Espanya és una competició ciclista en ruta per etapes disputada aEspanya. La primera edició es va fer l'any1935 al llarg de 3.431 km de recorregut i la va guanyar el belgaGustaaf Deloor en un temps de 150h 07′ 54″, rodant a una mitjana de 28,591 km/h. Junt amb elTour de França i elGiro d'Itàlia és una de les tresgrans voltes ciclistes de l'any.
Es tracta d'una competició de 3 setmanes, que se sol disputar actualment a cavall d'agost isetembre, amb una distància a recórrer d'uns 3.000 km en unes 20 etapes. L'última etapa sol acabar tradicionalment aMadrid.
Roberto Heras amb quatre victòries, és el ciclista amb més victòries a la Volta a Espanya, tot i que la del 2005 no ha estat exempta de polèmica.[10] Com passa alTour de França i alGiro d'Itàlia el ciclista líder duu un mallot que l'identifica, essent en el cas espanyol el denominatmallot vermell.
↑. «Tour Honour Roll». Ride Media 2007 Official Tour de France Guide, Australian Edition, 2007, pàg. 172, 200–201.
↑El primer Tour en el qual la cursa acabava en una ciutat i començava en una altra va ser 1906, quan viatjaven els participants entre Lilla fins al pròxim començament a Douai.
↑. Augendre, Jacques (1996), de Gira Le França: Panorama d'un siècle, de Gira de Société du França, cap Isbn, p17
.jpg)
