ElChelsea Football Club és unclub de futbol anglès, de la ciutat deLondres. Malgrat el seu nom, el club no té la seu al districte deKensington i Chelsea, sinó al districte veí deHammersmith i Fulham. El seu estadi,Stamford Bridge,[1] està localitzat a Fulham Road, camí que separaChelsea deFulham. Disputa actualment laPremier League, màxima competiciófutbolística d'aquest país. Fundat el10 de març de1905, el club es va mantenir la major part de la seva història en la màxima categoria del futbol britànic. El seu estadi és l'Stamford Bridge, el qual té una capacitat per 41.837 espectadors, i hi ha disputat tots els partits com a local des de la fundació del club.
Com un dels clubs amb més títols del futbol anglès, el Chelsea va tenir el seu primer moment d'èxit el1955, quan va guanyar el seu primer campionat de lliga, i posteriorment va aconseguir altres títols de copa durant els anys1965 i1990. El club ha tingut el seu major i més important període d'èxit en les últimes dues dècades, guanyant un total de 22 trofeus oficials des de1997.
El color tradicional de l'equip és el blau reial per a la samarreta i pantalons, mentre que les mitges són blanques. L'escut del club ha canviat en diverses ocasions per qüestions d'estil o per modernitzar-ne l'imatge. L'escut actual, compost per un lleó rampant sostenint un bastó, data delsanys 1950, i va ser modernitzat per última vegada el 2005.[4] El club gaudeix d'una gran base d'aficionats i té la cinquena millor mitjana d'assistència en el futbol britànic.[5] L'assistència mitjana en la temporada 2014-15 va ser de 41.546 espectadors, la setena més gran de laPremier League.[6][Cal actualitzar]
De juliol de 2003 a 2022, el propietari del club era el magnat delpetroli i multimilionari rusRoman Abramóvitx;[7] gràcies a la seva fortuna, al maig de 2015, el club va ser qualificat segons larevista Forbes com el sisè club més ric del món, amb un valor de 898 milions delliures esterlines.[8] El 2022, a causa de les sancions contra Rússia per la invasió d'Ucraïna, va haver de cercar un nou propietari.[9]
El1896, els germans Gus i Joe Mears compraren l'estadiStamford Bridge Athletics Ground aFulham, a l'oest de Londres, amb la intenció de jugar-hi partits de futbol. El1904 van oferir l'estadi alFulham Football Club però aquest refusà. Aleshores, els germans Mears decidiren fundar el seu propi club per a jugar a Stamford Bridge.
Equip del Chelsea el 1905El gràfic mostra el progrés en la lliga del Chelsea des de la temporada 1905/06
Acabada laSegona Guerra Mundial, l'octubre de1945, les autoritats futbolístiques angleses van voler disputar un partit per celebrar la tornada a lapau mundial. El campió soviètic, elDinamo de Moscou visità Stamford Bridge i es produí la més alta assistència d'espectadors a l'estadi amb quasi 100.000 persones.[13][14] L'arribada a la banqueta del que havia estat gran jugador anglèsTed Drake el1952 portà al club al seu primer gran triomf esportiu, la conquesta del campionat de lliga de la temporada1955-56. L'any següent, laUEFA creà laCopa d'Europa de futbol. La negativa de laFootball League i l'Federació Anglesa de Futbol a participar-hi portà al Chelsea a retirar-se de la competició abans que comencés.
A la darreria dels anys 50 un bon planter de jugadors comJimmy Greaves, Bobby Tambling iTerry Venables no van poder evitar un nou descens de l'equip a segona divisió la temporada1960-61. La següent temporada, un nou entrenador, Tommy Docherty, tornà a l'equip a la màxima categoria. Durant els anys 60 el Chelsea només guanyà laFootball League Cup el1965 com a títol important, tot i que perdé la lliga del mateix any a les darreres jornades i arribà a les semifinals de laCopa de Fires l'any següent i perdé la final de1967 de la Cup enfront delTottenham Hotspur FC.
L'inici dels 70 foren bons. Guanyà per primer cop elFA Cup, derrotant per 2-1 alLeeds United FC i la temporada següent s'emporta laRecopa d'Europa, guanyant la final aAtenes alReial Madrid. Malgrat aquests triomfs, l'equip declinà dramàticament. Un ambiciós projecte de reconversió de l'estadi (només s'aconseguí construir la graderia est) amenaçà l'estabilitat financera del club,[15] i provocà la necessitat de posar a la venda nombrosos jugadors i, inclosa, la propietat de l'estadi.
El club començà una caiguda sense aturador. En el pitjor moment financer de la seva història el club fou adquirit per l'empresari Ken Bates per la increïble xifra de £1. Bates fou un gran lluitador com a president del club però els problemes de tota índole no s'aturaven i acabà la temporada1982-83 a la posició 18a de la segona divisió, a un pas de baixar a tercera. L'any1983 fou el punt d'inflexió. L'entrenador John Neal fa una sèrie de bons fitxatges a baix cost, gastant menys de £500.000.
El nou Chelsea guanya la segona divisió anglesa la temporada1983-84 i torna a recuperar la màxima categoria, on aconseguí mantenir-se a la zona tranquil·la les temporades següents. Tornà a descendir l'any1988, però recuperà la màxima categoria ràpidament en guanyar de nou a la categoria de plata. A inicis dels anys 90, Ken Bates aconseguí de nou la propietat de l'estadi fent un tracte amb els bancs de les immobiliàries propietàries, les quals s'havien declarat en fallida.[16] Fou contractat l'entrenadorGlenn Hoddle, de fet actuà com a jugador-entrenador, la temporada1993-94, el qual portà l'equip a una nova final de la copa anglesa l'any1994. Abans d'abandonar el càrrec per dirigir la selecció anglesa, Hoodle contractà el veteràneerlandèsRuud Gullit el1996. Gullit es convertí en jugador-entrenador i contractà jugadors de fama mundial comGianfranco Zola. El club guanyà de nou laFA Cup i el seu joc bonic li valgué el sobrenom deSexy Football.
Un desafortunat inici de la temporada2001-02 li costà el càrrec a Vialli, en benefici d'un altre italià,Claudio Ranieri. Ranieri arribà a la final de laFA Cup del2002 i a la classificació per laLliga de Campions de la UEFA de la temporada2002-03. El juny del2003, Bates vengué el club al bilionarirusRoman Abramóvitx per £60 milions, que fou el preu més gran pagat per la compra d'un club anglès de futbol.[17] Abramóvitx es gastà més de £100 milions en nous jugadors conformant un gran equip però que només pogué acabar segona a laFA Premier League, ser semifinalista de la Lliga de Campions. Ranieri fou acomiadat i en el seu lloc fou contractat l'entrenadorportuguèsJosé Mourinho.[18]
L'any2005 es commemorà el centenari del club. De la mà de jugadors com el capitàJohn Terry iFrank Lampard, guanyaren laFA Premier League batent gran quantitat de rècords (més victòries, més punts i menys gols en contra); laFootball League Cup en derrotar a la final alLiverpool FC per 3-2 alMillennium Stadium i arribaren a semifinals de laLliga de Campions de la UEFA. L'any2006 repetí el títol que consagra al millor equip anglès de la temporada. No aconseguí, en canvi, millorar l'actuació a la lliga de campions, l'assignatura pendent del club.
Instant en el qual els jugadors blues celebren amb el lliurament del trofeu la seva primeraCopa d'Europa, el 19 de maig del 2012.Drogba celebrant la primeraChampions League del Chelsea, el 19 de maig del 2012
Finalment, els Blues van aconseguir arribar a la final de laChampions League del 2008 eliminant elLiverpool FC a la semifinal. Aquell partit va ser tràgic per l'equip. Després queFrank Lampard igualés un 1-0 a favor del rival -elManchester United FC- i la pròrroga acabés sense gols, el partit va haver de decidir-se als penals.John Terry va fallar per culpa d'una relliscada el penal que podria haver donat la victòria al Chelsea, i finalment el United guanyà la tanda per 6-5 i es proclamà campió.
La temporada 2012 - 2013 va començar amb Roberto di Matteo a la banqueta 'blue', però després d'un inici molt pobre, tant en laPremier League com en la fase de grups de laChampions League, és destituït. El vespre del 21 de novembre del 2012, després de la derrota per 3 a 0 davant laJuventus Football Club, és presentat com a nou entrenadorRafa Benítez, mitjançant la web del club.
El 2013, sota la conducció tècnica deRafael Benítez Maudes, el Chelsea es va coronar campió de l'Europa League de laUEFA, en derrotar per 2-1 alBenfica,[19] convertint-se en el primer equip a ser el vigent campió dels dos títols continentals (la Lliga de Campions i la Lliga Europa), el primer equip a aconseguir-los de manera consecutiva i arribant al selecte grup de clubs (format fins llavors per laJuventus FC, l'Ajax i elBayern) dels guanyadors dels tres títols de la UEFA (sumant als anteriors laRecopa d'Europa de futbol).
Al final de la temporada,José Mourinho va tornar a ser contractat com a entrenador del club, i en la seva segona temporada al comandament, va obtenir laCopa de la Lliga al març de 2015,[20] i el cinquètítol de lliga del club dos mesos després.[21]
El primer escut del club es va inspirar en el Pensioner de Chelsea
Des de la fundació del club, el Chelsea ha tingut quatre escuts, tots ells amb petites modificacions. L'any 1905, el Chelsea va adoptar com a primer escut la imatge d'unPensioner de Chelsea, que òbviament va contribuir al sobrenom de l'equip per aquests anys, els «pensioners», i va ser mantingut per a prop de cinquanta anys; no obstant això, aquest escut mai va aparèixer en els dissenys de les samarretes. Com a part del pla de modernització del club, dut a terme perTed Drake des de l'any 1953 d'ara endavant, es va decidir remoure l'escut del pensioner per canviar la imatge del club i per poder adoptar un nou escut.[22] Es va decidir crear un emblema temporal que va ser utilitzat només durant un any, i que va consistir solament en les inicialsCFC.
L'any 1953, l'emblema va ser canviat a unlleó mirant cap enrere i sostenint un bastó, emblema que es va mantenir pels següents trenta anys. Aquest escut estava basat en els elements de l'escut d'armes delbarri de Chelsea,[23] del qual van ser presos el lleó rampant mirant cap enrere i el bastó delsabats de Westminster, anticsSenyors Feudals de Chelsea. També es veien representades tres roses vermelles, al·ludint aAnglaterra, i dues pilotes defutbol. Aquest va ser el primer escut a aparèixer en la indumentària oficial, des que la política de posar els emblemes en les samarretes va ser adoptada al començament delsanys 60.
El 1986, amb el club sota la propietat deKen Bats, es va decidir canviar novament l'escut com un altre pla per modernitzar a l'equip i obtenir noves oportunitats de mercat. En el nou emblema figurava un lleó més natural i menys heràldic, groc i no blau, recolzat sobre les inicialsCFC. Aquest es va mantenir durant dinou anys, amb algunes petites modificacions, com l'ús de colors diferents. Amb nous propietaris, i l'acostament de les celebracions del centenari del club, combinat amb demandes per part dels aficionats, els qui desitjaven restaurar l'emblema tradicional, es va decidir que l'escut anava a canviar novament, l'any 2004. El nou escut va ser oficialment adoptat per al començament de la temporada 2005-06 i va marcar el retorn del vell disseny del lleó sostenint un bastó. Com en els anteriors emblemes, aquest va aparèixer en diferents colors, inclosos el blanc i el daurat.
El Chelsea juga amb samarreta blava amb detalls en color blanc, pantalons blaus i mitges blanques. El Chelsea mai ha usat samarretes de color blau, tot i que en el primer uniforme del club s'usava un blau més pàl·lid que el d'avui, i s'usaven pantalons blancs i mitges negres. El blau pàl·lid va ser pres de les vestimentes del llavors vescomte Chelsea. El color d'aquestes samarretes va ser canviat per una nova versió que contenia el blau reial prop de l'any1912.[24] QuanTommy Docherty va esdevenir l'entrenador de l'equip al començament delsanys 60, es va canviar novament l'uniforme, afegint pantalons blaus ―els quals se segueixen usant fins al dia d'avui― i mitges blanques, amb l'argument que aquests colors eren més distintius, ja que cap altre equip important usava aquesta combinació. Aquest uniforme va ser utilitzat per primera vegada en la temporada 1964-65.[25]
Els colors tradicionals per a l'uniforme alternatiu del club són el groc o blanc a tot l'equipament, però, com a molts equips, n'ha tingut alguns de molt inusuals. El primer uniforme alternatiu consistia en franges blaves i blanques i en un partit delsanys 60 l'equip va usar un uniforme amb franges blaves i negres a l'estil de l'Inter de Milà, en contra de les ordres del propi Docherty. Aquest uniforme es va utilitzar per a la semifinal de laFA Cup contra elSheffield Wednesday, el23 d'abril de1967.[26] Altres uniformes memorables inclouen un uniforme verd usat en elsanys 80 i un de tipus escacs en blanc i vermell al començament delsanys 90.[27]
L'uniforme del Chelsea és actualment fabricat perAdidas, la qual va ser contractada per subministrar els uniformes a l'equip des de2006 fins a2018.[28] Els seus anteriors uniformes eren manufacturats perUmbro (1975-81 i1987-06), LeCoq Sportif (1981-86) i Chelsea Collection (1986-87). El primer uniforme del Chelsea era patrocinat per Gulf Air durant la temporada 1983-84. Després, el club va ser patrocinat per empreses com Bai Lin i Grange Farm abans de signar un contracte a llarg termini amb el fabricant deCommodore International,Amiga, el1987, el qual també va aparèixer en les samarretes. Posteriorment, el Chelsea va ser patrocinat per empreses com Coors (1994-97), Autoglass (1997-01),Fly Emirates (2001-05) iSamsung (2005-15). Actualment, el Chelsea és patrocinat per l'empresa Yokohama Tyres.
El Chelsea només ha tingut un estadi,Stamford Bridge, on l'equip ha jugat des de la fundació. Va ser oficialment inaugurat el28 d'abril de1877.Durant els primers 28 anys va ser utilitzat pel London Athletics Club com a camp per a les reunionsatlètiques i no pelfutbol. El1904 l'estadi va ser adquirit per Gus Mears, juntament amb el seu germà Joseph Mears, els qui prèviament van adquirir un terreny adjacent amb l'objectiu de celebrar partits de futbol a l'actual terreny de 12,5acres (51.000 m²).Stamford Bridge va ser dissenyat per a la família Mears pel destacat arquitecte del món del futbol, Archibald Leitch.[29]Molts equips van ser fundats primer, i després es van preocupar de tenir un camp en el qual jugar, però el Chelsea va ser fundat per al camp Stamford Bridge.
Amb un disseny original d'un bol obert i amb un sector cobert, Stamford Bridge tenia una capacitat original de 100.000 persones.A principi delsanys trenta es va començar a construir una graderia a la part sud del camp amb un sostre que cobria 1/5 de la graderia total. Aquest sector va ser conegut com el Shed End, el lloc dels afeccionats més lleials al Chelsea, especialment durant elsanys seixanta,setanta ivuitanta.No se sap l'origen exacte del nom, però el fet que el sostre semblava un rafal de xapa va tenir un paper important.
A finals dels anys seixanta i a principis dels setanta, els propietaris del club es van embarcar en un pla per modernitzar l'estadi Stamford Bridge, que buscava aconseguir una capacitat de 60.000 persones assegudes. El treball va començar a la graderia est ―East Stand― al començament dels anys setanta, però al club se'ls va anar de les mans el cost que tindria aquesta modernització i van haver de vendre la propietat als promotors immobiliaris. Després d'una dura i llarga batalla legal, es va assegurar la permanència del Chelsea a l'estadi i els treballs de remodelació van ser reassumits a mitjananys noranta. Les parts nord, oest i sud de l'estadi van ser completament reconstruïdes amb seients individuals i més a prop del camp de joc. Aquest procés va ser completat l'any2001.
Quan l'estadi Stamford Bridge va ser reconstruït durant l'era presidencial deKen Bats, moltes característiques addicionals van ser afegides al complex, incloent dos hotels, apartaments, bars, restaurants, el Chelsea Megastore, i una atracció interactiva denominada Chelsea World of Sport. La intenció era que aquestes instal·lacions proporcionessin ingressos addicionals al club, però van tenir menys èxit del que s'esperava i abans queRoman Abramovich comprés al club el2003 i adquirís el deute assumit per finançar aquests projectes, van ser uns dels principals problemes financers del club. Poc després de la presa de possessió d'Abramovich, es va decidir suprimir la marcaChelsea Village per enfocar-se en el Chelsea com un club de futbol. No obstant això, encara se li coneix a l'estadi com a part del Village.
El terreny de l'estadi Stamford Bridge, l'estadi i els drets del nom del club són propietat de l'organització Chelsea Pitch Owners, unaorganització sense ànim de lucre on els afeccionats són els accionistes. Aquesta organització va ser creada per assegurar que cap promotor immobiliari tractés d'adquirir l'estadi Stamford Bridge una altra vegada. Això també significa que si el club canvia de seu, no es podrà usar més el nomChelsea Football Club.[30]
El club planeja capacitar a l'estadi per albergar a més de 55.000 persones.[31] A causa de la seva ubicació aLondres a prop d'un camí principal i per estar a prop de dues línies detren, els afeccionats només poden entrar a l'estadi Stamford Bridge a través de l'entrada de Fulham Road, un lloc molt restringit quant a regulacions d'higiene i seguretat es refereix.[32] Com a resultat, al club se li ha relacionat amb voler mudar-se de l'estadi Stamford Bridge a llocs com Earls Court Exhibition Centre,Battersea Power Station o Chelsea Barracks.[33] No obstant això, el club ha reiterat que es quedaran a la seva actual llar.[34][35][36]El Chelsea en guanyar la seva primeraLliga de Campions de la UEFA s'ha tornat a replantejar el mudar-se de la seva actual casa a causa del curt aforament que aquesta té. Fet que fa que tinguin un dels bitllets més cars de laPremier League. Per això els socis propietaris de l'estadi tornaran per enèsima vegada a votar si es queden aStamford Bridge, o bé construeixen un estadi amb capacitat per 80.000 persones en un emplaçament del districte deChelsea, el qual dona nom al club.
L'estadi Stamford Bridge també ha estat utilitzat per a altres esdeveniments esportius des de1905. Va ser seu de tres finals de laFA Cup des de1920 fins a1922.[37] També va ser seu de deu semifinals de la FA Cup, deu partits de laCharity Shield i tres partits internacionals de laselecció d'Anglaterra ―l'últim el1932―. També es va disputar en aquest estadi un partit internacional no oficial entreAnglaterra iSuïssa el1946.[38]
ElCobham Training Centre, comunament conegut com aCobham, és el camp d'entrenament del Chelsea i està situat aCobham, aSurrey. La construcció del complex va començar el2004, quan el club va obtenir els permisos d'obres necessaris.[39] Des de gener de2005, el club va començar a ocupar aquest camp,[40][41] que va ser oficialment inaugurat eljuliol de2007.[42] El complex de 140acres[43] inclou 30 camps de futbol ―tres amb calefacció subterrània i sis amb estàndards de laPremier League―, un camp indoor de gespa artificial, un estudi de televisió, una sala de premsa, un centre mèdic, piscines d'immersió freda, una sauna, una sala de vapor, una piscina HydroWorx i una piscina d'hidroteràpia de 17 metres.[44]
El1930 el Chelsea va fer el seu primercameo en una de les primeres pel·lícules sobrefutbol, anomenada "The Great Game".[45] L'ex davanter del Chelsea,Jack Cock ―qui en aquell moment jugava en elMillwall FC―, va ser l'estrella de la pel·lícula, en la qual diverses escenes van ser filmades aStamford Bridge, inclòs el terreny de joc, la sala de juntes i els vestidors. També va incloure col·laboracions de jugadors del Chelsea comAndrew Wilson, George Mills iSam Millington.[46] A causa de la notorietat delsChelsea Headhunters,hooligans relacionats amb el club, el Chelsea també ha figurat en pel·lícules sobre elhooliganisme en elfutbol. La més recent en la qual va participar va ser a "The Football Factory", el2004.[47] En el seu cameo més recent en una pel·lícula, el2007, el club va participar en el filmindi "Jhoom Barabar Jhoom".[48]
Fins alsanys cinquanta, el club va tenir una llarga associació amb el music hall. Amb el seu baix rendiment sovint proporcionava material per a comediants com George Robey.[49] Tot això va culminar amb una cançó còmica de Norman Long el1933, irònicament titulada "On the Day That Chelsea Went and Won the Cup", la lletra de la qual descriu una sèrie d'estranys i improbables successos en un hipotètic dia en què el Chelsea finalment va guanyar el seu primer trofeu.
La cançó "Blue is the Colour" va ser feta per a la final de laFootball League Cup el1972, amb tots els membres de l'equip cantant, aconseguint el lloc 5 en elUK Singles Chart.[50] Preparant-se per a la final de laFA Cup el1997, la cançó "Blue Day", la qual va ser feta pel cantant Suggs en col·laboració amb jugadors del Chelsea, va aconseguir el lloc 22 en elUK Singles Chart.[51] El cantantcanadencBryan Adams, qui és aficionat al Chelsea, li va dedicar al club la cançó titulada «We're Gonna Win», del seuàlbum18 'Til I Die.[52] A més, en la portada de l'àlbum "Sing When You're Winning" del cantant britànicRobbie Williams, apareix l'estadiStamford Bridge amb Robbie celebrant l'obtenció d'un trofeu en aquest estadi.[53]
La rivalitat amb elLiverpool FC ha augmentat des de començaments delsanys 2000 pels seus constants i transcendents partits.
El rival tradicional del Chelsea és elFulham FC, amb el qual comparteix el mateix districte on es va fundar el club. Aquesta rivalitat és coneguda comThe SW6 Derby, a causa que els clubs comparteixen el mateix codi postal SW6.[54] No obstant això, el Fulham no és vist com a gran rival pel Chelsea, ja que han passat prop de 40 anys en diferents divisions i perquè el Chelsea s'ha tornat un dels equips més forts en el futbol anglès a causa de la gran inversió deRoman Abramovich des de la seva arribada, encara que la rivalitat entre tots dos clubs no ha desaparegut. Roy Bentley, Ray Wilkins, Dave Beasant,Wayne Bridge,Damien Duff,Ian Pearce, Clive Walker iAlexey Smertin són alguns dels futbolistes que van jugar en tots dos equips. Encara que no existeix una gran animositat, els partits contra elQueens Park Rangers i contra elBrentford FC també es consideren derbis, a causa de la proximitat entre els clubs. Bentley, Wilkins i Walker també van arribar a jugar en el Queens Park Rangers. El 2007, el QPR va esdevenir el club més ric del futbol anglès després de l'arribada del multimilionariLakshmi Mittal, qui té una fortuna dues vegades major a la d'Abramovich,[55] el que ha augmentat la rivalitat entre tots dos clubs.
D'acord amb una enquesta duta a terme el2004 perPlanetfootball.com, els afeccionats del Chelsea van considerar que els seus majors competidors són l'Arsenal FC, elTottenham Hotspur FC i elManchester United FC.[56] Addicionalment, una forta rivalitat amb elLeeds United FC ve des d'alguns polèmics partits en elsanys 60 i70, especialment la final de laFA Cup entre tots dos clubs l'any1970.[57] La rivalitat amb l'Arsenal no es limita al fet que tots dos clubs siguin de la mateixa ciutat. L'èxit del Chelsea des de la temporada 2004-05 s'ha tornat difícil de digerir pels «gunners», els qui creien que serien la nova força dominant en el futbol anglès després d'haver estat campions invictes en la temporada 2003-04.[58] No obstant això, el Chelsea va passar de ser un equip que no era campió de lliga des de fa 50 anys a ser una de les majors potències del futbol mundial en uns quants anys, robant el lloc que l'Arsenal tenia com a objectiu.Tommy Docherty,Tommy Lawton,Graham Rix, David Rocastle,Emmanuel Petit,Ashley Cole,William Gallas,Yossi Benayoun,Lassana Diarra,Nicolas Anelka,Cesc Fàbregas iPetr Čech han jugat en tots dos clubs.
Últimament, la rivalitat amb elManchester United FC s'ha intensificat enormement, aconseguint el seu punt àlgid en la temporada 2007-08, on tots dos equips van lluitar pel títol de laPremier League jornada a jornada i pel títol de laLliga de Campions, encara que els «red devils» van acabar portant-se tots dos campionats. La derrota en lafinal de la Lliga de Campions va ser un dels moments més dolorosos en la història del Chelsea. Els «blues» tenien l'oportunitat de poder consagrar-se campions d'Europa per primera vegada en la seva història. No obstant això, la relliscada deJohn Terry en el tir decisiu i l'aturada d'Edwin van der Sar aNicolas Anelka ―tots dos en latanda de penals― van posar fi a les aspiracions del Chelsea. Ray Wilkins,Mark Hughes, Mark Bosnich,Juan Sebastián Verón,Juan Mata iRadamel Falcao García han jugat tant per als «blues» com per als «red devils».
Unes altres de les rivalitats més recents és amb elLiverpool FC, ja que tots dos clubs s'han enfrontat en laLliga de Campions en cinc edicions de forma consecutiva, tres d'elles en semifinals, una en quarts de final i una en la fase de grups. Els «reds» havien sortit guanyadors en les temporades 2004-05[59] i 2006-07,[60] però el Chelsea va poder igualar la marca en les temporades 2007-08[61] i 2008-09.[62] La sèrie més polèmica va ser en l'edició 2004-05, onLuis García va marcar un gol controvertit en el partit de tornada que li va donar el passi a la final al Liverpool.José Mourinho va qualificar aquest gol com "un gol fantasma", "un gol provinent de la lluna" o com "un gol anotat per l'àrbitre assistent".[63]Nicolas Anelka,Boudewijn Zenden,Glen Johnson,Joe Cole,Yossi Benayoun,Raul Meireles iFernando Torres són coneguts pel seu pas en tots dos clubs.
El seu major rival en competicions europees és elFC Barcelona i, igual que el Liverpool, s'han enfrontat en laLliga de Campions, així com en laCopa de Fires, sumant un total de set enfrontaments entre tots dos clubs en competicions internacionals, en les quals el Chelsea ha sortit victoriós en dues ocasions contra les cinc dels «culers». El primer enfrontament entre tots dos clubs va ser en la temporada 1965-66 de laCopa de Fires, on tots dos equips van empatar a 2-2 en el global, però en el partit de desempat en elCamp Nou, els «culers» van eliminar els «blues» per 5-0. El seu primer enfrontament en la Lliga de Campions va ser en els quarts de final de l'edició 1999-00, on, tot i que el Chelsea va guanyar el partit d'anada per 3-1 aStamford Bridge,[64] el FC Barcelona va aconseguir remuntar a casa, eliminant al Chelsea per 5-1.[65] No obstant això, en els vuitens de final de l'edició 2004-05, després d'haver estat derrotats per 2-1 com a visitants,[66] el Chelsea va aconseguir eliminar l'FC Barcelona amb un marcador de 4-2 com a locals,[67] encara que en l'edició 2005-06, amb l'ajut deRonaldinho, els «blaugranes» van sortir guanyadors en la mateixa fase.[68] En l'edició 2006-07, el Chelsea es va enfrontar al FC Barcelona en la fase de grups, on va sortir victoriós per 1-0 com a local i va empatar com a visitant amb gol a últim minut deDidier Drogba.[69][70]
L'enfrontament entre tots dos clubs en les semifinals de l'edició 2008-09 ―on el Chelsea tenia com a objectiu la passada a la final per buscar la revenja de la final anterior davant elManchester United FC― va ser el més polèmic de tots. Després d'haver empatat a 0-0 a Barcelona, el Chelsea tenia l'oportunitat de liquidar la sèrie com a local. No obstant això, després que el Chelsea es va posar al capdavant en el marcador gràcies aMichael Essien, els «blues» van ser eliminats per un gol d'últim minut d'Andrés Iniesta.[71] Aquest partit va estar ple de decisions arbitrals controvertides, incloent diversos penals reclamats pel club anglès, i un penal i una expulsió discutida pel club català. En l'edició 2011-2012, l'equip londinenc es va classificar per a la final gràcies a una victòria per 1-0 a Stamford Bridge amb un gol deDidier Drogba, assistència deRamires i un empat a 2-2 amb gols de Ramires de vaselina i un gol deFernando Torres en el minut 92' en el Camp Nou.Mark Hughes,Boudewijn Zenden,Albert Ferrer i Llopis,Winston Bogarde,Deco,Eiður Guðjohnsen,Cesc Fàbregas iPedro van jugar per a tots dos equips, però només l'islandès va jugar davant els dos clubs.
_v_(1)_barcelona.jpg)
