Elcerumen ocera de les orelles és una substància groguenca icerosa secretada en elconducte auditiuhumà i en el de molts altresmamífers. El cerumen juga un important paper en el canal auditiu del ser humà, ja que ajuda en la seva neteja i lubricació, i també proporciona protecció contra algunsbacteris,fongs iinsectes. L'excés de cerumen o el incrustament d'aquest pot pressionar eltimpà i/o ocloure el conducte auditiu extern, a més de perjudicar el sentit de l'oïda.[1]
Hi ha dos tipus distints de cerumen: el tipus humit, que és el que predomina, i el tipus sec, que és menys comú. El tipus de cerumen humit es caracteritza per ser més clar, aferrissós i humit, mentre que el cerumen sec és més fosc, sec i trencadís. Es tracta d'un caràcter d'herència monogènica i dedominància completa, sent l'al·lel per a cerumen humit dominant sobre la forma alternativa per a cerumen sec. Entre elsasiàtics i elsnadius americans el fenotip recessiu -cerumen sec, gris i escamós- és el predominant, mentre que les personesblanques i elsafricans tenen major probabilitat de tenir el tipus humit.[3] El tipus de cerumen ha estat emprat perantropòlegs per a rastrejar migracions, com la delsesquimals.[4]
La diferència en el tipus de cerumen és el primer caràcter visible en els éssers humans la base molecular dels quals ha estat dilucidada. S'ha determinat que el canvi en un solnucleòtid (una substitució deguanina peradenina) en el genABCC11 és el responsable de tal diferència.[5] Així, el genotipAA correspon al tipus de cerumen sec, mentre que els genotipsAG iGG corresponen al tipus de cerumen humit. S'ha demostrat, així mateix, que les cèl·lules amb el genotipAA mostren una menor activitat excretora que les cèl·lules amb el genotipGG. Degut al fet que la diferència en el tipus de cerumen està associada a la producció desuor, els investigadors conjecturen que els avantpassats de l'est d'Àsia i els nadius americans es beneficiaven d'aquesta reducció de la producció de suor, ja que, com es pensa, havien viscut en climes freds.[6]
La neteja del canal auditiu ocorre a conseqüència del procés "de cinta transportadora" de migracióepitelial, ajudada pel moviment de lamandíbula.[7][8] Les cèl·lules formades en el centre deltimpà emigren cap a fora del mànec delmartell, a les parets del canal auditiu, i acceleren en l'entrada d'aquest. El cerumen, en el canal, també és dut cap a fora, portant amb si qualsevol brutícia, pols i matèria particular que pot haver-se incrustat en les parets del canal. El moviment de la mandíbula ajuda a aquest procés soltant les restes que queden impregnades en les parets del canal, augmentant la probabilitat de la seva expulsió.
La lubricació preveu el dessecament, picor idescamació de lapell dintre del canal auditiu, és a dir l'asteatosi. Les seves propietats lubrificants provenen del seu alt contingut delípids, procedents del sèu produït per les glàndules sebàcies. En el cerumen de tipus humit, aquests lípids inclouencolesterol,esqualè i moltsàcids grassos de cadena llarga ialcohols.[9][10]
Mentre els estudis portats a terme fins alsanys 1960 van trobar petites proves que donaven suport un paper antibacterià per al cerumen,[11] estudis més recents han certificat que el cerumen té un efecte bactericida sobre algunes espècies. El cerumen ha demostrat la seva eficàcia a l'hora de reduir la viabilitat d'una àmplia gamma de bacteris (de vegades fins al 99%), incloentHaemophilus influenzae,Staphylococcus aureus i molts ceps d'Escherichia coli.[12][13] El creixement defongs, normalment present en l'otomicosi, és també considerablement inhibit pel cerumen humà.[14] Aquestes propietats antimicrobianes es deuen principalment a la presència d'àcids grassos saturats, delisozims i, sobretot, alpH relativament baix del cerumen (normalment al voltant del 6,1 en individus normals[15]).
L'excés de cerumen pot impedir el pas delso pel canal auditiu, causant la pèrdua delsentit de l'oïda. També s'estima que és la causa del 60-80% dels problemes d'oïda que conduïxen a la necessitat d'empraraudiòfons com pròtesi.[16] Com s'ha esmentat anteriorment, el moviment de la mandíbula ajuda en el procés de la neteja natural de les orelles, i per això mastegar unxiclet o parlar poden ajudar-hi. Si amb això no n'hi ha prou, el mètode més comú per a retirar el cerumen és d'anar calmetge de família, que injecta aigua a temperatura corporal mitjançant unaxeringa (mètode usat per 95% dels metges de capçalera[17]). El mètode decureta és usat perotorrinolaringòlegs quan el canal auditiu està parcialment oclòs i la matèria no s'adhereix a la pell del canal auditiu.[18]
En els casos de persones que tenen el tipus humit de cerumen, és, en general, necessari ablanir la cera abans de la seva retirada. Aquest procés es denomina cerumenolític, i s'aconsegueix usant un agent cerumenolític que es troba en el canal auditiu. El tractament casolà més comú per a retirar el cerumen mitjançant aquest mètode és l'oli d'oliva.[19] Altres cerumenolítics estan disponibles en productes que es troben a la venda en lesfarmàcies.
Un cerumenolític ha de ser usat 2 o 3 vegades al dia durant 3 o 5 dies abans de l'extracció del cerumen.[20] Una revisió sistemàtica dels estudis de l'eficàcia de preparatius tòpics per a l'extracció del cerumen va concloure que el cerumenolític no és millor que cap altre tractament. L'aplicació de qualsevol cerumenolític mitja hora abans la injecció és probablement tan eficaç com aplicar-ho durant diversos dies.[21]
Una vegada que el cerumen s'ha suavitzat, pot ser retirat de l'orella mitjançant la irrigació. Les tècniques d'injeccions d'aigua són descrites amb gran detall per Wilson i Roeser,[20] i Blake entre d'altres,[22] qui afirmen que ha de ser injectat de l'esquena en l'orella, amb el filtre de la xeringa cap amunt i lleugerament cap enrere perquè l'aigua es dirigeixi cap al sostre del canal. La solució irrigada es dirigirà a l'orella externa per a sortir arrossegant amb ella tota la cera i diversos residus. La solució utilitzada per a irrigar el canal auditiu sol ser aigua calenta,[22] una solució salina normal,[23] una solució d'hidrogencarbonat de sodi,[24] o una solució d'agua ivinagre per a ajudar a prevenir infeccions secundàries.[22] Els pacients solen preferir que la solució d'irrigació estigui a temperatura corporal,[23] ja que elmareig és un efecte secundari comú de la injecció de fluids que són més freds o més calents que la temperatura del cos. Sharp recomana que la solució tingui una temperatura de 37 °C,[17] mentre que Blake recomana l'ús de l'aigua a 38 °C,[22] un grau per sobre de la temperatura corporal. Ha d'utilitzar-se una xeringa perquè el flux d'aigua sigui injectat suaument en l'orella. Per alsnens el ritme i la velocitat ha de ser inferior. Pot ser necessari que l'orella hagi de ser irrigada diverses vegades seguides.
El cerumen s'elimina mitjançant la utilització d'unhisop, que ho desenganxa i porta fora del canal auditiu. EnOccident, la utilització d'una cureta és sovint portada a terme solament per part de professionals de la salut. Eliminar el cerumen raspant amb un hisop és una pràctica molt comuna en l'est d'Àsia. La major part dels asiàtics orientals tenen el tipus sec de cerumen, que és molt fàcil d'eliminar mitjançant el mètode del raspament.
La neteja del cerumen delcanal auditiu no està exempta de risc. L'únic mètode de neteja del cerumen que es pot portar a terme a casa és el de la injecció d'aigua, sempre que el flux no sigui massa potent. Tots els altres mètodes solament han de ser portats a terme per persones que hagin estat prou formades per a realitzar-los.
Bull aconsella els metges:"Després de l'eliminació de la cera, inspeccionar minuciosament per a assegurar-se que no queda cap resta. Aquest pas pot semblar superflu, però amb freqüència és ignorat. Aquest consell també és ratificat per Sharp, que, en una enquesta en què van participar 320 metges de família, va demostrar que tan sols 68% dels metges inspeccionava el canal auditiu després de la irrigació d'aquest per a comprovar que la cera havia estat eliminada. Com a resultat d'això, el fet de no llevar la cera restant del canal, crea aproximadament el 30% de les complicacions associades amb el procediment d'irrigació del canal. Altres complicacions inclouen l'otitis externa,dolors,vertigen,acúfens i la perforació deltimpà."[17]
En general es recomana no utilitzarbastonets de cotó per a extreure el cerumen, ja que el que s'aconsegueix normalment és empènyer la cera més endins del canal auditiu i, si s'utilitzen sense cura, perforar el timpà. L'abrasió del canal auditiu, en particular després que l'aigua hagi entrat després de nedar o banyar-se, pot conduir a lainfecció de l'orella mitjana. Així mateix, el tros de cotó pot quedar atrapat en el canal auditiu. Els bastonets de cotó només han d'utilitzar-se per a netejar l'orella externa.
Una de la pràctiques alternatives és un teràpia tèrmica, anomenada enanglèsear candling, típica de lamedicina popular, que és reivindicada per a retirar la cera de l'orella i millorar la salut d'aquesta. Es tracta de posar una espelma dintre del clot que forma el canal auditiu i encendre aquesta espelma. Es creu que l'augment d'aire calent retira la cera i "toxines" de l'orella. Aquesta teràpia és un recurs marginal enAmèrica del Nord iEuropa, però els beneficis que promet no estancomprovats.[25] A més hi ha la possibilitat que es fongui la cera calenta i degoti dins l'orella de la persona, i si lacera calenta interacciona contra el timpà, pot causar una gran dolor i una possible lesió auditiva.[26] Ernst considera que aquesta teràpia tèrmica no té cap efecte real sobre la neteja de cerumen delcanal auditiu i que crea un perill de lesions de l'orella. Arriba a la conclusió que aquesta teràpia és «un triomf de la ignorància sobre la ciència».[27]
Moltes espècies debalena tenen una acumulació anual de cerumen, podent arribar a acumular-se una, dues, o fins a quatre capes (segons l'espècie) cada any. Similar al mètode dedatació de les restes de ladendrocronologia per aarbres, el nombre de capes pot ser comptat per a determinar l'edat de la balena després de la seva mort.[28]
↑Alvord, L.S., Farmer, B.L. «Anatomy and orientation of the human external ear». J.Am.Acad.Audiol., 8, 6, 1997, pàg. 383-390. 9433684.
↑Overfield, T..Biologic Variation in Health and Illness: Race, Age, and Sex Differences. Menlo Park (Califòrnia): Addison-Wesley, 1985.ISBN 0-201-12810-1.
↑Alberti, P.W.R.M. «Epithelial migration on the tympanic membrane». J.Laryngol.Otol., 78, 1964, pàg. 808-830. 14205963.
↑Harvey, D.J. «Identification of long-chain fatty acids and alcohols from human cerumen by the use of picolinyl and nicotinate esters». Biomed.Environ.Mass.Spectrom., 18, 9, 1989, pàg. 719-723. 2790258.
↑Perry, E.T., Nichols, A.C. «Studies on the growth of bacteria in the human ear canal». J.Invest.Dermatol., 27, 3, 1956, pàg. 165-170. 13367525.
↑Chai TJ, Chai TC. «Bactericidal activity of cerumen». Antimicrob Agents Chemother., 18, 4, 1980, pàg. 638-641. Arxivat de l'original el 2006-05-08. 7447422 [Consulta: 13 juliol 2008].
↑Stone, M., Fulghum, R.S. «Bactericidal activity of wet cerumen». Ann Otol Rhinol Laryngol., 93, 2, 1984, pàg. 183-186. 6370076.
↑Megarry, S., Pett, A., Scarlett, A., Teh, W., Zeigler, E., Canter, R.J. «The activity against yeasts of human cerumen». J.Laryngol.Otol., 102, 8, 1988, pàg. 671-672. 3047287.
↑Roland, P.S., Marple, B.F. «Disorders of the external auditory canal». J.Am.Acad.Audiol., 8, 6, 1997, pàg. 367-378. 9433682.
↑Oliveira, R.J. «The active earcanal». J Am Acad Audiol., 8, 6, 1997, pàg. 401-410. 9433686.
↑17,017,117,2Sharp, J.F., Wilson, J.A., Ross, L., Barr-Hamilton, R.M. «Ear wax removal: A survey of current practice». Br.Med.J., 301, 6763, 1990, pàg. 1251-1253. PMID.
.jpg)
