Unsalt d'aigua,cascada,[1]saltant,sallent,fai ofall[2] (alVallès) és la caiguda d'un curs d'aigua en undesnivell sobtat del terreny: una cinglera, un penya-segat o unafalla, el pas d'un sòl de roques dures a un altre de més toves ierosionables, etc. També es pot produir quan l'aigua de la fusió cau per la vora d'uniceberg o d'unaplataforma de gel.
Les caigudes d'aigua són sistemes dinàmics que varien amb les estacions i amb els anys, encara que això últim solo es fa perceptible a escalageològica. Presenten diferents formes (per exemple, si la seva caiguda és vertical o si segueix un pronunciat pendent, etc.), determinades pel volum d'aigua, l'altura de la caiguda, l'amplària del llit i la conformació de les parets entre les quals corre el líquid, depenent del tipus deroca i de les diferents capes en les quals es disposen.
Entre les caigudes d'aigua més famoses del món es troben lescascades de l'Iguaçú —compostes per 275 cascades de diferents altures localitzades entre l'Argentina i elBrasil—, lescascades del Niàgara —situades a la frontera entre elsEstats Units i elCanadà i amb un cabal que arriba als 11.000 m³/s—, lescataractes de Yosemite —enCalifòrnia, de 739 m de caiguda, molt conegudes per la seva bellesa— i elSalto Angel —aVeneçuela, que amb una altura de 979 m (807 m de caiguda ininterrompuda), és el salt d'aigua més alt del món. Les cascades es consideren un dels fenòmens més bells de la naturalesa.[3]
Per extensió també es parla decascada de gel quan l'aiguacongelada forma caigudes pronunciades. Això sol ocórrer quan el cabal d'aigua és molt petit i es va gelant de manera successiva, provocant l'augment de l'estructura degel a uns -4 graus.
En castellà, francès i anglès les formescatarata,cataracte icataract s'apliquen especialment a una cascada de grans dimensions i de gran cabal.[4] En català, com que no s'ha acceptat aquesta paraula, tots els salts d'aigua grans són cascades.
El terme cascada també es pot referir a:
Una font monumental d'on brolla l'aigua en forma de salt, com la cascada del Parc de la Ciutadella
Un conjunt de focs artificials disposats de manera que la caiguda de llurs elements encesos imiti la forma d'un salt d'aigua
Una seqüència d'esdeveniments probablement inevitable coneguda com a «efecte dòmino».
S'han elaborat diversos sistemes de classificació dels salts. Un de les més coneguts és la de Beisel, que agrupa els salts d'aigua en 10 classes basant-se en el volum mitjà d'aigua present al saltant (que depèn tant del cabal mitjà del riu com de l'alçada) mitjançant unaescala logarítmica. Els salts de classe 10 inclouen les cascades delNiàgara, laCascada Paulo Afonso i laCascada Khone.[5]
Les classes d'altres sallents coneguts inclouen les cascadesVictoria iKaieteur (classe 9);Rin iGullfoss (classe 8);Salto Angel iDettifoss (classe 7); Yosemite Falls, Lower Yellowstone Falls i Thi Lo Su (classe 6); iSutherland (classe 5).[5]
Els salts d'aigua comunament es formen quan un riu és jove.[3] En aquell moment el canal sovint és estret i profund. Quan el riu fa el seu curs sobreroca mare resistent, l'erosió ocorre lentament.[3][6] A mesura que el curs d'aigua incrementa la seva velocitat, a prop del sallent, diposita material i causa una major increment de l'erosió.[3] Això causa que el fall excavi més profundament el llit del riu arribant a crear un congost.[7] La taxa de retrocés d'una cascada pot arribar a ser d'1,5 metres per any.[3]
Les aigües que es precipiten des de l'alt d'una cascada no adquireixen gran velocitat durant la seva caiguda a causa de la resistència de l'aire i al fet que es divideixen en nombrosos dolls o salts. La seva base queda subjecta a l'erosió quan està constituïda per roques toves sota una capa de roques més resistents. Sent els estrats tous disgregables, es produeixen enfonsaments dels estrats superiors en quedar privats de suport. És així com les cascades retrocedeixen i es desplacen en direcció a la font del riu —com va ser el cas de lescascades del Niàgara entre 1842 i 1927—. En la majoria dels casos, el retrocés depèn de l'erosió directa en el punt de caiguda, independentment dels llits rocosos, perquè és precisament en aquest lloc on les aigües adquireixen la seva major velocitat. En aquest moment de retrocés, la cascada perd progressivament la seva altura, i el salt violent del perfil longitudinal és reemplaçat per una baixada ràpida, però menys brusca.[3] Aquest procés és més evident en les cascades verticals, on la força de la caiguda de l'aigua soscava la part inferior de la paret de roca —fins i tot creant grans coves—, mentre les parts superiors s'esfondren. Els blocs de roca caiguts són llavors dividits en petits còdols per desgast en xocar els uns amb els altres, i també erosionar la base de la cascada per abrasió, creant una piscina d'aigua profunda o gola.[7] La taxa de retir d'un salt d'aigua pot arribar a un metre i mig per any.[3]
També en roquescalcàries o similars, fàcils de dissoldre per l'aigua, se solen provocarcoves subterrànies per sota dels llits principals, convertint-se en rius i cascades subterranis. En alguns d'aquests casos, l'enfonsament posterior de la cova torna a fer visible el llit i les seves cascades, després d'haver retrocedit molts metres. D'altra banda, en uns certs casos, i a causa de l'erosió que sofreixen durant la seva caiguda, les aigües contenen abundants quantitats decarbonat de calci dissolt. S'observa, llavors, la formació de dipòsits detravertí (roca formada per enduriment). Aquests dipòsits recobreixen ràpidament les parets i el punt de caiguda, compensant, a vegades, l'acció erosiva. Inclusivament, pot arribar a augmentar l'altura d'aquesta.
Alguns rius flueixen a vegades sobre un gran pas en les roques que pot haver-se format per una falla geològica, desplomant-se al fons d'aquesta. També les cascades es poden produir al llarg de la vora o a través de les glaceres, un procés en el qual un rierol o riu que desemboca en una glacera continua fluint a la vall després que la glacera s'hagi retirat o es fongui. Els grans salts a la vall de Yosemite són exemples d'aquest fenomen, que es coneixen com avall penjant. Una altra raó que pot donar lloc a la formació de valls penjants és quan dos rius s'uneixen i un d'ells flueix més de pressa que l'altre.[3]
S'han elaborat alguns sistemes científics per a la classificació de caigudes d'aigua, sent un dels més recents elInternational Waterfall Classification System, desenvolupat per Richard H. Beisel Jr.[8] Les caigudes d'aigües són agrupades en deu grans categories basades en el volum mitjà d'aigua present (que depèn tant del cabal mitjà de la caiguda com de la seva altura) usant unaescala logarítmica. Són trencades de classe 10 lescascades del Niàgara, lacascada Paulo Afonso i lescascades de Khone.
Cascades Detian - Ban Gioc és la quarta cascada internacional més gran del món, localitzada a la frontera entre la Xina i el Vietnam.
Dettifoss, en el nord d'Islàndia, és la cataracta més gran d'Europa en termes de volum de descàrrega, amb un cabal mitjà de 200 m³/s. La cataracta té uns 100 metres d'amplària i una caiguda de 44 m fins al canóJökulsárgljúfur.
Lescascades de l'Iguaçú,[10] localitzada a l'Argentina a la província deMisiones, generat per la caiguda de l'Iguaçú, situat en elparc nacional Iguaçú creat en 1934 per la Llei 12.103 amb l'objectiu de conservar les majestuoses Cascades de l'Iguaçú, un dels fenòmens naturals més importants del món, així com la biodiversitat que l'envolta.
Salt del Laja, un conjunt de quatre cascades d'entre 20 i 140 m separades a no més de 1.000 metres de distància. Estan situades a la regió del Bio Bio, Xile.[11]
.jpg)
.jpg)
