Uma, casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia.
Unacasa és totedifici destinat a servir d'habitacióhumana.[1] La casa, formada pelsostre i lesparets que tanquen unrecinte, ha servit i serveix per refugiar-se de lapluja, elvent, elfred i lacalor o altres inclemències meteorològiques, així com de possibles intrusos humans oanimals.
Elssinònims:habitatge,habitació,[2]habitança,[3] s'apliquen en eldret, l'economia i, en l'arquitectura i l'urbanisme, ja que concreten el caràcter excessivament genèric i extensiu del mot casa, tot assimilant-lo alparadigma mes estès de la casa actual que no és altre que la casa urbana familiar, segons el principi d'una casa per a una família en unaciutat,vila opoble. Aquest tipus de casa, la que es construeix majoritàriament en elsbarris ipolígons de les ciutats actuals, en forma d'habitatges oapartaments enedificis plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, sorgida en resposta a la crítica que elsmoviments higienistes des delSegle XIX formularen respecte a les condicions dels habitatges delproletariat urbà a les ciutats d'Europa, quan diverses famílies s'acumulaven, en la més absolutapromiscuïtat, convivint amb poc espai, en habitatges insans sensevàter[4] ni ventilació.
Lacasa urbana familiar es compon de les següents dependències o habitacions: lasala d'estar com a espai o cambra principal, que habitualment fa també les funcions de menjador, on els membres de la família es reuneixen i s'hi fan les activitats pròpies de la vida en comú així com rebre visites dels amics, fer celebracions, etc.; el conjunt delsdormitoris dels membres de la família o parents, convidats, etc.; i es completa amb els espais per als serveis que són lacuina i lacambra de bany. Aquest tipus de casa pot ser més o menys extensa, tenir més o menys dependències, fins i tot altres dependències com: despatx, biblioteca, sala de jocs, estudi, etc.; adoptar diverses formes o tipus com: d'apartament opis en un sol pla, opis «dúplex», ocasa adossadaunifamiliar oxalet unifamiliar, etc.
La casa urbana familiar és un tipus edificatori molt adaptable, ja que un cop establertes les seves característiques basades en la composició d'una família típica formada una parella i els seus fills, pot ser adoptada sense dificultats pels diferents tipus de família, compartida per grups de persones en estades llargues, mitjanes i fins i tot per estades curtes o decap de setmana com les delturisme de tipus «home sharing» que s'ha estès recentment per gairebé tot Europa.
Altre adaptació de la casa urbana familiar és per a usos terciaris comoficines de petitesempreses,despatxosprofessionals o, estudis, cases d'hostes i d'acollida etc. L'ús terciari s'ha estès en gran part dels habitatges grans de les finques urbanes construïdes abans del1950 alsEixamples de Barcelona iValència,Palma i altres ciutats.
Les característiques i paràmetres que defineixen la casa urbana familiar o l'habitatge, es regulen en la legislació específica sobre habitatge,[5] en la normativa urbanística i, en el seu cas, en les Ordenances Municipals. La superfície de la casa urbana familiar és força variable, des d'un mínim d'uns 20 m² que admeten les Ordenances[6] fins a un màxim legalment no limitat, si bé les superfícies compreses entre 55 o 140 m² són les més freqüents en les promocions actuals. Aquest tipus d'habitatge és la base de l'urbanisme actual, constitueix uníndexestadístic fonamental per a laplanificació del creixement urbà; és la base de laindústria de la construcció i del sector econòmic corresponent (fàbriques de material de construcció, agències immobiliàries obotigues de parament de la llar, etc., entre d'altres.
Però, per damunt de tot, la casa és la llar, el lloc de la vida familiar, en conseqüència, reflecteix les formes de vida i d'organització social. La casa aglutina el conjunt designificats isignificants més ampli de lavida privada. És en aquest sentit que molts autors veuen la casa com el resultat històric d'un procés cultural i el reflex d'unasocietat determinada. Per exemple, l'uma que il·lustra aquest article és la casa comunal tradicional del poblementawai, aIndonèsia, i reflecteix un esquema organitzatiu local propi d'una cultura molt diferent de la nostra. D'altra banda, lacasa japonesa, laiurta dels poblessiberians o eltipi delsindis de les praderes delsEstats Units d'Amèrica reflecteixen les cultures corresponents, tant com lacasa de cos catalana, la casapinariega de les províncies deBurgos iSòria, o lacasa extremenya, reflecteixen les de lesnostres contrades, amb matisos i diferències, fins i tot, en l'àmbit regional.[7][8][9]
Al llarg de la història de la humanitat, des de la prehistòria fins als temps actuals, la casa o habitat humà es pot classificar en dos tipus bàsics relacionats amb l'estructura familiar inserida en els fonaments de la cultura corresponent, aquests tipus són :
La casa familiar: segons el principi citat d'una casa per a una família, la qual pot ser més o menys extensa, abastar altres persones com, esclaus, servents, aprenents, etc. sempre sota la primacia de l'estructura familiar.
La casa comunal o col·lectiva: Fou el primer tipus d'habitatge, acollia encoves ocabanyes a grups d'un nombre variable de membres, lligats o no per llaços de parentiu o altres. Actualment hi ha encara pobles primitius l'hàbitat dels quals és una llar comunal, si bé és molt més freqüent i estès el tipus decasa col·lectiva el qual acull diverses famílies o nuclis familiars en un únic edifici, amb separacions funcionals i/o físiques que delimiten espais individuals per a cada nucli així com els espais comuns. Lacasa llarga de l'Amazònia, on conviuen diverses famílies en construccions allargassades (d'aquí el seu nom) és un exemple d'aquest tipus.
En la secció «La casa en la història», es descriu l'evolució dels tipus i principals sub-tipus de cases al llarg de la història. Des de fa centenars d'anys, eldret a l'habitatge ha anat incorporant-se progressivament a la legislació de les societats com un dret de la persona, odret humà.
En l'àmbit de la civilització occidental (i en altres àmbits culturals també), la casa és el lloc on resideixen les persones que pertanyen a la mateixa família. Així, diem la casa dels Maragall o can Pujol, tot posant elcognom de la família com anom propi d'una casa determinada. També diemcasa meva per referir-nos a la casa de la pròpia família. De la mateixa manera, els noms de pila dels amics o dels coneguts designen una casa determinada (la casa de l'Angeleta, can Pere, etc.). L'ús dels renoms omalnoms, així com dels noms dels oficis, fou (i en poblacions o indrets rurals encara és) habitual per referir-se a una casa determinada, com per exemple: ca la Sisca, cal Nyeu, cal fideuaire, cal fuster, etc.[10]
L'ús social dels renoms i, sobretot, l'ús del nom dels oficis, ha ampliat el concepte de casa per designar el lloc de residència d'altres col·lectius diferents de la família com, per exemple, lacasa dels Canonges o la seu d'institucions com ara: l'casa de la Vila, la casa de laCaritat, la casa de les Amèriques, etc.
En molts casos el termecasa s'empra per definir l'habitacle dels animals (la caseta del gos, la dels pingüins del zoològic de Londres (the pinguin house)), la de les plantes (la maison des tulipes, l'Orangerie, etc.), o objectes inanimats com la casa de la Campana dePraga o la casa de la cascada (The Falling Water) de l'arquitecte nord-americàFrank Lloyd Wright.
La casa s'associa a la llar, a un lloc segur, motiu pel qual pot aparèixer com a logotip o emblema de marques comercials que cerquin transmetre valors de proximitat o confiança. Atès que és un element conegut pels nens, el dibui de casa es fa servir com a test enpsicologia: segons com dibuixin una casa (presència de figures, mida dels elements, finestra, xemeneia…) se'n podrien deduir característiques i detectar problemes.[11] En aquest sentit funciona igual que un altre test de dibuix convencional, el de l'arbre. Val a dir que, per convenció, les cases que es dibuixen tenen sempre sostre a dues aigües, independentment d'on visqui l'infant.[cal citació]
La casa urbana, en un poblat, una ciutat, vila o poble, és eltipus d'edifici més estès en el món, en tots els períodes històrics i en totes les cultures. Deriva de lacabanaPaleolítica i el trobem ja evolucionat en els poblatsneolítics.
L'arquitecte italiàAldo Rossi (1931-1997), en el seu llibreLa arquitectura de la ciudad,[12] va senyalar la importància de la casa o, més específicament, de les tipologies urbanes residencials, les quals es conformarien al llarg de segles i a partir de la consolidació de pràctiques i patrons conseqüents amb les diferents estratègies d'aprofitament del territori portat al llarg de la història per molts variats grups humans. Tal com va dir Viollet-le-Duc:
«
«…en l'art de l'arquitectura, la casa és, per descomptat, el que millor caracteritza les costums, els gustos i els usos d'un poble: té unordre i distribució, que no es modifica més que al llarg de molt temps.»
»
— Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc,Mot: «Maison» «Dictionnaire raisonné de l'architecture française du XIe au XVIe siècle.»
Les cases de l'arquitectura popular es caracteritzen per la persistència dels model al llarg dels temps, no s'hi cerca originalitat; les diferències són el reflex tant de les diferències culturals com dels factors ambientals o dels materials o tècniques constructives emprades; per exemple en l'habitatge delsesquimals, adaptats tant a una cultura nòmada amb nuclis familiarspolígams, com al fet climàtic, on lespells delsossos o el mateixglaç són els materials de construcció.
En la tradició cultural d'arrelllatina la casa popular és una derivació a casa romana, amb un significat cultural especial per a la vila romana, del qual deriven: lamasia, elcaseriu basc, la «casa pinariega», o elcortijo andalus, etc. que es torna a trobar en tota l'arquitectura popular peninsular. En aquest sentit, la casa de cos catalana, reprodueix, en forma més petita, l'estructura familiar dominant i l'estructura interna del model consolidat del mas.
La persistència de la forma en els tipus de cases en àmbits culturals molt diferents, o al llarg de la història, o en àmbits geogràfics molt allunyats, com ara Europa o Amèrica, etc., no desdibuixa el significat o vincle de la casa amb la cultura on s'ha inserit, creat o modificat. Com diu Amos Rappoport:
«
Les cabanes d'herba, com les conegudes en el Neolític, encara es fan servir a lesFiji, aNova Guinea,Amèrica del Sud i altres llocs. Els habitatges del Neolític europeu (sobrepilars en elsllacs) semblen idèntics a algunes cases de Nova Guinea i sud Amèrica i fins i tot n'he vist algunes a la sortida deSingapur. En general, las cases ambpati semblen haver canviat molt poc i les utilitzades avui són semblants a algunes de les cases de Jericó, Katal Hüyük i Ur. De fet, els carrers d'Ur són com els de moltes ciutats de l'Orient Mitjà. Les cabanes deToda a l'Índia central, s'assemblen a les dibuixades en les coves deFont de Gaume al sud-oest de França; algunes cases demaons, de l'any5200 A. de C., excavades aHacilar, Turquia, s'assemblen a algunes que he vist recentment a l'Iran. Elstrulli d'Itàlia i lescases rusc d'Àfrica i Perú s'assemblen a algunes cases ruscs anteriors de Xipre. Les casesmaias delYucatán d'avui són iguals a les dibuixades en manuscrits de l'època i les delPerú semblen idèntiques a les equivalentsprecolombines (com en elMachu Pichu). En tots aquests exemples, l'existència d'un model acceptat amb molt poques innovacions ha donat com a resultat la forta persistència de la forma.
Lacabanya és l'edifici primigeni, del qual derivarien tots els edificis posteriors. Aquesta afirmació ja la faVitruvi, quan descriu els primers esforços de la humanitat per construir cabanes o refugis habitables:
«
«…Van començar uns a procurar-se sostre utilitzant branques, altres a cavar grutes sota les muntanyes, i alguns a fer, imitant els nius de les orenetes, amb fang i branques, recintes on poder aixoplugar-se.»
»
— Marc Vitruvi Polió,Los diez libros de Arquitectura. Barcelona: Iberia, S.A., 1980, p. 36.ISBN 978-84-7082-045-8.
La cabanya delPaleolític Superior, generalment de formaoval i amb el sòl excavat respecte al terreny del voltant, era feta amb una estructura depals opostes ancorats al sòl, recoberta de pells subjectes amb pedres, troncs, ossos oullals demamut oren per tal d'assegurar-les del vent; quan es va inventar l'agulla de cosir i el trenat de tiges per fercordes, les pells es cosien i s'ancoraven a l'estructura de postes.
A l'interior de la cabana hi havia diversosfogons al llarg de l'eix gran, el fum sortia peròculs o forats a manera defumeral oberts en el sostre; també hi havien abundants restes d'estris de pedra i os, ja que la cabana no sols era lloc d'aixopluc, sinó també lloc de treball i convivència. L'arquetip de cabanya paleolítica es troba aljaciment arqueològic deDolni-Vestonice, aMoràvia. Es tracta de les restes de tres cabanyes, de les quals dues tenien forma d'oval allargassat (15×9metres) que, es pensa, fou lallar comunal d'un grup tribal d'entre 15 a 25 persones, entre homes, dones i criatures.[13]
Cases rodones, arraulides formant un pati en el jaciment arqueològic de Khirokitia, a Xipre.
La casa rodona fou un dels primers allotjaments permanents, es construïa a partir d'un petitsòcol, en part excavat en el terreny, i en part com a mur de pedres sobre el qual es bastia un sostre de branques amb un rebliment de branquillons i altres restes vegetals amalgamats, o no, amb fang. Juntament amb lescoves, la casa rodona del final del períodeMesolític era sovint una llar comunal on habitava un grup decaçadors-recol·lectors que formaven part d'un clan, és a dir, una estructura de grup humà a mig camí entre lahost i la família extensa. En la forma més primitiva, és a dir com una cabana amb un petit atri com un pòrtic d'accés, la trobem en el primer assentament i altres nivells de Jericó i la trobem coexistint amb cases rectangulars en algunes aldees de la cultura d'Halaf a la vall delEufrates.[cal citació]
L'arquetip son cases del jaciment arqueològic deKhirokitia a l'illa deXipre, consisteixen en estructures circulars arraulides[14] juntes, el diàmetre extern varia de 2,3 a 9,20m de, mentre que el diàmetre intern és només d'entre 1,4 a 4,80 m. El sostre pla d'un edifici col·lapsat trobat recentment indica que no tots els sostres van ser en forma de cúpula com es va creure al principi.[15] Les divisions internes de les cases més grans presenten plataformes designades com àrees de treball, de descans o d'emmagatzematge: tenien llars presumiblement utilitzades per cuinar i escalfar, bancs i finestres i en molts casos hi ha evidència depilastres gruixudes per a suportar un pis superior. Es creu que les estructures circulars eren dependències diverses agrupades al voltant d'unpati obert per a formar la casa familiar, per a una família extensa.[15]
La casa rodona, amb les estructures circulars arraulides formant el pati (o sense), s'estengueren i tingueren continuïtat fins alsegle i en els pobles de lavall danubiana i fins a lapenínsula Ibèrica on en els indretsceltes (Galícia, Astúries, Portugal i Castella, meseta nord) es desenvoluparen uns poblats enmurallats de cases rodones com elCastro de Cuaña Astúries,[16] el qual pot ser considerat l'arquetip de la sèrie: algunes cases tenen l'atri o vestíbul a què hem fet referència; la casa rectangular sembla haver-se evitat sistemàticament. Posteriorment, a l'Antiguitat tardana i l'alta edat mitjana, la casa rodona es troba en diverses aldees d'Europa.
Les cases rodones són presents actualment en diversos tipus d'arquitectura primitiva i/o popular com: els «falis» i els «musgus» delCamerun i elTxad així com l'extensa sèrie de subtipus de cases, factories o recintes fortificats de formes cilíndriques que hi ha per tot l'Àfrica subsahariana.
Durant el Mesolític final hi ha evidències de cases rectangulars coexistint amb cases rodones en una mateixa aldea, com a Yang´shao dePan-p’o a laXina. Però és al jaciment deJarmo (monts Zagros,Kurdistan Iraquià) cap el 7.000 A.C., on hi ha les primeres evidències de l'agricultura així com de cases rectangulars d'estructura complexa amb habitacions ben proporcionades a les quals s'arribava mitjançant un pati que també donava accés alsgraners,magatzems icorrals delbestiar.[17] A Jarmo les cases eren familiars, per a una família estensa, ténien les parets de les habitacionsencalades, elspaviments de pedres llises estaven polits, tenien marcs en les obertures que probablement es tancaven ambcortines de cuir; van ser construïdes amb una mena demaons deterra trepitjada i secada alsol que tenien forma decigar aplanat, en les quals els seus fabricants havien fet, amb elsditspolzes, una marca o dibuix en forma d'espina d'areng en la cara superior per facilitar l'adherència delmorter de fang emprat en la construcció. El sostre era probablement amb duesvessants, bastit ambbigues fetes ambtroncs,canyís i/obardisses amalgamades amb fang.[17]
El 5500 aC, es construeixen cases amb toves a les regions delCreixent Fèrtil al costat delscamps de conreu. El seu arquetip són les cases amb pati del jaciment deTell-Hassuna a l'Iraq,[18] on coexistien amb cases rodones. Els magatzems degra eren formats persitjes enfonsades en la terra i llustrades ambargamassa deguix i cobertes ambbetum, un material que llavors era molt abundant en les proximitats delsaiguamolls de la vall fluvial delTigris. Ben aviat els homes de les muntanyes varen baixar a la fèrtil vall deMesopotàmia, on començaren a construir cases amb els materials que donava abundosament la vall,canyes i fang.[19] Però amb canyes i fang no es fan cases rodones si no rectangulars doncs elsfeixos de canyes lligades ambfibra de cànem, formen estructures arquejades antre les quals hom pot disposarestores fetes ambjoncs ovímet per acabar revestint-les amb fang i/o betum. Més endavant, els fràgils poblats de cases de canyes i fang foren substituïts per poblats de cases de tova, terra barrejada amb vímet opalla, oexcrements d'animalsherbívors, una massa que trepitjada i secada al sol podia ser modelada i permetia fer parets que es cobrien amb troncs i estores segellades amb fang mesclat amb restes vegetals.[19]
Formació del sostre pla amb pals de fusta i estores trenades a Catalhöyük, Anatòlia, Turquia.
A partir tant dels dos primers tipus de cases rectangulars descrits anteriorment, com de les cases rodones amb pati o sense, les cases evolucionen tot adaptant-se al medi, s'estenen per tot el món associades als diferents pobles, a les diverses cultures, abastant fins i tot els pobles primitius actuals. D'acord amb la forma o composició espacial de la casa es pot establir una primera base tipològica en dos subtipus com:
Lacasa amb pati, normalment és una casa familiar que es desenvolupa en les primeres aldees mesopotàmiques i de l'antic Egipte des del Neolític fins a l'edat del ferro. La casa amb pati, tant en una aldea com aïllada, està pressent com a tipus fonamental en l'origen de la civilització aSummer.
Lescasa llarga: normalment és tracta d'una casa col·lectiva o comunal; durant el Neolític i l'Edat del Bronze s'estengué per la vall delDanubi, que era la ruta principal de propagació del Neolític capEuropa. Fou adoptada pels pobles anomenatsbàrbars, com elsvisigots que desenvoluparen la sala llarga, una casa familiar amb un gran espai principal, «la sala», que tindrà un paper fonamental en l'evolució de les cases en l'alta edat mitjana. Amb cases llargues o cases rectangulars sense pati, es formaren aldees a l'Extrem Orient iAmèrica del Nord i delSud.
Dos innovacions destacades perfeccionaren l'art de construir al final del Neolític :
Elmaó cuit, desenvolupat a partir de la cocció de peces d'argila, el maó ofereix mésresistència i durabilitat que latova o laterra trepitjada. Es comença a emprar en les construccions que es volien més duradores que requerien més esforç ienergia. De resistència més gran, propicià l'invent del sostre pla.
Elsostre pla, fou un invent dels primers sumeris. Era format per bigues, és a dir pals llargs depollancre col·locats en horitzontal, sobre els quals hom disposa de través feixos de joncs i estores amb una amalgama de fang i herbes o palla. Aquest sostre tenia una lleugera inclinació vers un punt de desguàs que per a emmagatzemar i reutilitzar l'aigua de pluja. Però el més important és que el sostre pla va permetre fer construccions en pisos i cases de més d'una planta. Com a conseqüència, les aldees es densificaren, sobretot si tenien defenses emmurallades. Fou llavors quan els edificis s'especialitzaren, apareixen els primerstemples i les primeresciutadelles, antecedents tant d'algunes ciutats, com delspalaus.
La casa rectangular de sostre pla fou un invent del Neolític, permetia adossar les cases tot formant patis, agrupacions entorn d'un era o casesesglaonades com aÇatalhöyük, unaproto ciutat que durà des del Neolític fins a l'Edat del Bronze amb un estadi culminant durant l'Edat del Coure oEneolític, en el qual els habitants es dedicaven al comerç d'obsidiana,coure i altres objectes; s'accedia a les cases mitjançant escales exteriors i caminant fins a arribar a les obertures quadrades per on ventilava, sortia el fum i s'accedia als habitatges i magatzems o temples. Durant l'edat moderna, a les cultures delspobles indígenes d'Amèrica com delChaco Canyon d'Arizona hi ha aldees esglaonades, algunes d'una composició original i singular com araPueblo Bonito i d'altres com les d'Acoma derivades de l'arquitectura popular espanyola.
Cases palafítiques de l'Edat del Bronze al Pfahlbaumuseum Unteruhldingen, Uhldingen-Mühlhofen,llac de Constança,Alemanya.
Però la conseqüència més destacada de la generalització del sostre pla fou l'alineació de les cases o els murs rectes de tova al llarg dels camins, la qual cosa donà lloc als primers carrers reals, és a dir no solament d'accés sinó també de relació i comerç amb tavernes o establiments d'artesans, petites capelles a les façanes de les cases. Això succeí al final del Neolític, comJericó, aleshores quasi unaciutadella de cases rectangulars i rodejada d'unamuralla defensiva que donaren el pas de convertir-se en les primeres ciutats en un procés interrelacionat amb elcomerç i l'invent de l'escriptura.Plantilla:Què\data= 2024
Plànol del poblat d'artesans de la Piràmide de Sesostris II a El Lahun
Les grans civilitzacions de l'antiguitat varen néixer i es desenvoluparen entorn les valls fèrtils de grans rius: el Nil a l'antic Egipte, l'Indus a lacivilització de la vall de l'Indus i el Tigris i l'Eufrates a Mesopotàmia. En aquests àmbits es desenvolupà una agricultura excedentària que reforçà la divisió del treball, la formació de classes socials i el poder de les classes militars i sacerdotals. La més antiga i duradora fou la civilització de l'Antic Egipte, on el Nil, amb el seu comportament estacional molt regular, que implica la repetició anual del cicle de fertilització de la vall per lesinundacions, propicià un Imperi teocràtic amb el Faraó, com a Déu vivent que assegura la pervivència d'Egipte,el Do del Nil.A la vall de l'Indus es desenvolupa lacivilització de la vall de l'Indus amb les ciutats d'Harappa iMohenjo-Daro com a centres principals. Es tracta d'una cultura encara poc coneguda, basada en la fertilitat de lesterrasses fluvials entre elsmeandres del riu, que sovint feia inundacions que eren contingudes, a la ciutat baixa, per les muralles.
Plànol de tres parells de cases de l'àmbit B, superposades les unes amb les altres per veure les diferències. Poblat d'artesans de la Piràmide de Sesostris II a El Lahun
A Mesopotàmia els rius no tenien un comportament tant regular, el territori era mésabrupte i calia construircanals,basses, etc., per garantir elreg portant l'aigua als conreus, la qual cosa sovint requeria realitzar obres públiques, etc., fets exigeixen una autoritat local forta, elPatesi, així com l'apel·lació a un dret ocodi escrit (elCodi de Hammurabi), i una organització política amb la vila o ciutat com a unitat bàsica, amb el temple dedicat a un déu protector local. Aquest procés històric implica l'existència declasses mitjanes, formades perartesans,escribes,comerciants,etc., que obren les sevesbotigues, magatzems o establiments enel carrer, la gran innovació dels sumeris que culminà amb la formació de les primeres ciutats. La cultura urbana, com l'escriptura i, conseqüentment la història escrita, començà a Summer i des de llavors, el significat cultural de la casa va lligat al de la ciutat.[20]
L'Arquitectura va néixer a l'Antic Egipte, els arquitectes dissenyaven Tombes Reials, Temples i Palaus i també les viles o poblats d'artesans, uns camps de treball aïllats i encerclats sovint per alts murs de tova, els quals no eren pròpiament ciutats i sovint s'abandonaven un cop acabada la construcció. Aquests poblats foren extremadament regulars, tant pel que fa a la traça dels carrers, accessos i altres elements urbans, com pels dos o tres tipus de casa que corresponien a les diferents classes o castes socials.
Model funerari d'un jardí i porxo davant d'una casa de Tebes, que data de la dinastia XI, cap al 2009-1998 aC. Fusta pintada i gessoada.Metropolitan Museum of Art, New York.
El poblat d'artesans de la Piràmide deSesostris II aEl Lahun[21] és l'arquetip dels poblats o viles d'artesans que es construïen prop de les tombes reials. En aquest poblat hom troba tres tipus de casa que es corresponen, al plànol del poblat, amb tres àmbits urbans encerclats per un mur alt que aïllava un àmbit de l'altre.
Les cases dels poblat d'artesans que es mostren en la imatge de l'àmbit B, a vegades tenen les cambres amb una volta de canó de maó, però més habitualment semblen haver estat cobertes amb el tipus de sostre pla de bigues i de palla. En una habitació, es va trobar dempeus un enorme tronc de fusta d'un peu quadrat de base i 8 peus de llargada, amb les marques de fixació de les peces creuades.Totes les portes tenien un arc on els maons estan separats en el costat exterior de l'arc per trossos de pedra calcària que feien de dovelles de falca. Hi havia escales per anar a terrat, com en cases modernes. Moltes d'aquestes escales romanen dempeus i eren de dos trams, amb un gir al mig. Cap lloc especial sembla haver estat separat per al foc; en general estava adossat a un costat, com en les cabanes modernes, i una mica enfonsat a terra.
A Tebes i altres ciutats sense problemes d'escassetat de sòl, el carrer, si n'hi havia, tenia forma d'avinguda molt ample entre les cases de l'aristocràcia o funcionaris benestants. aquestes cases estaven constituïdes per una planta d'habitacions i cambres i un terrat al qual s'accedia per una escala exterior. El seu planol es molt similar al de les cases grans, ubicades el Nord-est del poblat d'El-Lahun, les quals també estaven reservades a funcionaris o aristòcrates. Aquestes cases urbanes, deslliurades de les muralles que encerclaven el poblat i els seus carrerons, s'obrien mitjançant un porxo, vers un jardí arbrat.
L'estructura d'habitatges i banys de Lothal, Índia.
En ciutats comHarappa iMohenjo-Daro, es dessenvolupà una cultura urbana sofisticada i avançada tecnològicament amb coneixement de laplanificació urbana i una alta prioritat per a lahigiene, ja que el pla urbà incloïa els primers sistemes desanejament urbans coneguts del món.
Les cases només s'obrien als patis interiors o als carrerons més estrets; en aquest sentit eren molt similars a les que més tard es desenvoluparen a Mesopotàmia. Les llars individuals o grups d'habitatges obtenien l'aigua dels pous. Des d'una habitació que sembla haver estat reservada per al bany, les aigües residuals es canalitzaven als desguassos coberts, que vorejaven els carrers principals.
Els antics sistemes de clavegueram i drenatge de l'Indus que es van desenvolupar i van utilitzar a les ciutats de tota la regió van ser molt més avançats que els que es troben en els llocs urbans contemporanis de l'Orient Mitjà i fins i tot més eficients que en moltes zones del Pakistan i l'Índia actuals. L'arquitectura d'aquesta civilització es mostra a través de les seves impressionantsdrassanes, graners, magatzems, plataformes de maons i parets de protecció. Les massives muralles de les ciutats de l'Indus probablement les protegien de les inundacions i podrien dissuadir els conflictes militars.
Les cases de laciutat estat d'Ur, durant el períodeIsin-Larsa (1.700 aC) foren construïdes segons un esquema comú o pla previ que s'adaptava a les irregularitats del terreny i/o necessitat o fortuna del propietari. En general tenien dos pisos, les parets de façana de la planta baixa eren de maó cuit, i els pisos superiors de maons de tova; les parets interiors la proporció de maó cuit era optativa. Tenien portes coronades amb llindes, si bé n'hi havia amb arcs. Les funcions hipotètiques eren les següents (vegeu imatge):
Entrades, la del mig podia ser la cuina i dormitori dels servents (esclaus).
Pati central al qual donaven les dependències.
Sala magatzem i/o taller amb l'escala que puja a dalt per damunt de la comuna (latrina)
Per l'escala s'accedia a una galeria que envoltava el pati, la qual era sostinguda per quatre postes de pollancre i donava accés a les diferents habitacions, la disposició de les quals era igual a la disposició d'espais de la planta baixa. Aquestes dependències eren destinades a dormitori amb les corresponents plataformes o llits. El sostre de coberta es perllongava més enllà de la galeria per deixar al mig una obertura gran per on l'aigua de pluja queia al mig del pati, en el qual hi havia un desguàs.[20] A l'èpocasargònida, en algunes cases es cobria el pati amb un sostre més elevat que el de les habitacions, tot formant una sala central il·luminada mitjançant finestres decreuer.[20]
Cases similars a aquesta, més senzilles o més refinades, es troben per moltes viles i ciutats de Mesopotàmia; amb nombroses variants, però fidel en l'essencial, es projectà vers altres cultures posteriors aSummer, com les cultures d'Assíria i deGrècia i avui dia encara forma el tipus base de la casa islàmica o àrab, tal com podem apreciar per la similitud amb les cases de classe mitjana de les ciutats deBagdad oBàssora a l'Iraq. Els carrers i les ciutats de l'antiga civilitzaciósumèria, sembla que s'hagin perllongat en les ciutats islàmiques actuals; fins i tot per a laMedina o mercat propi de les ciutats de l'islam trobarem antecedents a les ciutats de Summer.[20]
En un principi, les cases a Grècia eren de fusta i després de maons o pedra, però sempre molt petites i modestes. Les cases estaven dividides en dues parts:
Una per als homes que ocupava la planta baixa:andronitis.
Una altra per a les dones que ocupava la planta pis, o bé la part posterior de la planta baixa:gineceu.[22]
En el primer segle, a les grans ciutats romanes es construeixen blocs de pisos anomenatsinsula, i als afores cases de camp ovil·les. A Roma, la façana estava ocupada per una botiga o per la llotja on s'hi estava l'esclau porter. El vestíbul conduïa a l'atri, una peça vasta i quadrada, amb una obertura al centre per on les aigües pluvials queien en un piló. Estava envoltat per les dependències i servia per a rebre els forasters. El patí andalús recorda aquestatri. Des d'allà, s'accedia al peristil, disposat com l'atri, per unagaleria (tablinum) i dos corredors (fauces), des d'on s'arribava a les habitacions (cubiculum) destinades a la família. A la planta pis hi havia les estances del servei (cenacles).[22] S'estima queRoma, l'any 100 aC, tenia uns 450.000 habitants.[23]
Durant l'edat mitjana les cases dels pagesos eren detova, pedra o fusta, segons els materials de la regió. Hi solia haver una habitació àmplia amb el sostre de palla, on la xemeneia era el centre de la llar. Era la residència de tota la família, utilitzada com agraner, i habitualment també era compartida pel bestiar. Fins alsegle xiii els animals no tenen una estança pròpia a l'interior de la casa. La taula era l'objecte essencial del mobiliari, on tota la família s'hi acomodava al voltant, asseguda en bancs. Hi havia prestatges per dipositar els escassos objectes que posseïen i ganxos de fusta per penjar els vestits. No hi havia llits, es dormia a terra, habitualment sobre palla, o en màrfegues farcides de palla. No obstant això, per diversos motius, defensius o climàtics, molts habitants vivien en coves excavades com encara fan a laXina o a les comunitats de l'est de l'Àsia central.[23]
Els palaus de pedra, com els delsmaies, les cases de tova, o les de fusta delsvikings, varien segons l'estatus, el clima o els mitjans. A l'Europa delsegle xiii els nous rics, comerciants, banquers i nobles acabalats, es construeixen magnífiques cases de pedra, mentre que les barraques de fusta recobertes de fang i palla són per al poble.
A partir del segle xvi es generalitza l'ús demaons de fang cuit per edificar cases al nord d'Europa, i sorgeixen les primeres mansions senyorials europees. Al segle xviii, a moltes ciutats europees i americanes, s'erigeixen edificis elegants per a la nova burgesia.[cal citació]
A principis del segle xix les ciutats estan plenes de treballadors que emigren del camp per buscar treball a les fàbriques. Habiten als barris pobres, amuntegats en condicions insalubres, la majoria en la misèria més absoluta. Alguns historiadors consideren laRed House (1859), de Philip Webb, el primer disseny de casa moderna. A la fi del segle xix sorgeixen els primers barris residencials, els blocs de pisos d'estil eclèctic, i els xalets i les ciutats jardí per a la burgesia.[23]
A principis del segle xx, als Estats Units d'Amèrica es construeixen amb noves tècniquesgratacels d'acer, vidre i formigó, destinats a habitatges i oficines. Altres països, més endavant, els imitaran.[23]
La casa actual, la que es construeix actualment en elsbarris i polígons de les viles iciutats occidentals, en forma depisos oapartaments en edificis d'habitatges plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, derivada de les innovacions aportades pel moviment de l'arquitectura moderna, a partir la crítica formulada ja en el segle xix, a les condicions dels habitatges delproletariat urbà en les ciutats d'Europa, on s'acumulaven en la més absoluta promiscuïtat, diverses famílies que convivien en habitacions insanes, sense cambra higiènica ni ventilació. Aquestes condicions foren denunciades, en el darrer terç del segle xix, per diversos moviments de caràcterpolític i social (socialisme utòpic,primera isegona Internacional, etc.), així com per escriptors comCharles Dickens o institucions com laR.I.B.A. i altres.
«Karl Marx Hof», barriada de cases per a obrers a Viena,Àustria.
La casa moderna representa la ruptura amb aquell estat de coses, quan la casa del proletariat industrial no era altra cosa que una casa burgesa adaptada a la funció d'habitatge per a famílies obreres un cop dividida en quartos cada cop més petits. Els arquitectes del moviment modern oposaren un tipus d'habitatge mínim amb disseny higiènic i funcional. La casa moderna havia de ser una per família a fi d'evitar la promiscuïtat, havia d'estar dotada deventilació en totes les estances, ambcuina,aigua corrent i cambra higiènica, s'havia d'orientar al sol i obrir-se a duesfaçanes oposades per garantir la ventilació creuada i combatre latuberculosi. La casa moderna ha de ser construïda amb materials aïllants, per facilitar les millors condicions ambientals amb el mínim cost energètic possible. El debat actual sobre lasostenibilitat és recurrent respecte al debat sobre l'habitatge higiènic que va tenir lloc en el primer terç del segle xx. El barri deKarl Marx Hof deViena és la fita exemplar més destacada d'aquest urbanisme que proposa un nou tipus de casa per a les classes populars.
Als països més desenvolupats s'han anat desenvolupant criteris i normes pròpies per la construcció d'habitatges nous, per donar criteris constructius que garanteixin l'estabilitat, solidesa, seguretat i confort als usuaris, i normes específiques que regulen la fabricació, components i muntatge dels materials de construcció.
En l'actualitat, cada territori estableix els criteris propis perquè una casa sigui considerada habitatge, i a laCatalunya, aquestes condicions d'habitabilitat[24] consisteixen en uns mínims de dimensions i peces, evitant criteris purament higienistes.
L'urbanisme de caràcter higienista primer, amb els treballs de destacats urbanistes comFrederick Law Olmsted oIldefons Cerdà i les aportacions del moviment «Arts and Crafts», són els antecedents de les formulacions teòriques sobre la casa moderna que se sintetitzaren en la segona exposició del «Werkbund» alemany de1927 a Stuttgart i en els edificis que es van construir alsPaïsos Baixos durant el període de l'arquitectura neoplàstica, com les casetes en filera del barri mariner deHoek van Holland projectades l'any 1924 per l'arquitecteJ.J.P. Oud. Durant els anys 20, els estudis teòrics de la «Bauhaus» o dels arquitectes del moviment modern comWalter Gropius,le Corbusier, el ja citat Oud i altres, culminaren en el segonCongrés Internacional d'Arquitectura Moderna (C.I.A.M.) celebrat aFrankfurt l'any1929, dedicat al tema de l'habitatge mínim. A Catalunya, durant la Segona República els arquitectes delGATCPAC formularen propostes per a construir cases segons els principis dels C.I.A.M. com laCasa Bloc al barri deSant Andreu deBarcelona.
L'urbanisme i l'arquitectura moderna van ser adoptats universalment després de la segona guerra mundial, quan les tasques de reconstrucció d'Europa exigien nous instruments teòrics i noves propostes que l'academicisme burgès, atès el fracàs del model social dominant entre guerres, ja no estava en condicions de donar. A Catalunya als anys 50, elGrup R reintroduí l'arquitectura del moviment modern a Espanya, i amb ell, les propostes innovadores respecte a la casa i la ciutat. En l'origen del Grup R hi va haver un concurs convocat per la «Dirección General de Arquitectura» per a cercar solucions al problema de l'habitatge, concurs que fou guanyat pels arquitectes que després impulsarien el moviment. Els postulats teòrics del moviment modern s'aplicaren en la construcció del polígon deMontbau a Barcelona, així com els habitatges de laSEAT a laZona Franca entre d'altres.
L'estructura és la carcassa que serveix per sustentar les diverses parts d'un edifici, i el fixa al terreny. Pot tenir elements detova,maó,pedra,fusta,acer,formigó armat, etc. Està composta de:
Fonaments: la part de l'estructura sobre la qual es recolza tota la casa, està sota terra i transmet al terreny el pes de l'habitatge i les tensions a què està sotmesa. Una casa pot tenir diferents tipus de fonaments:sabates, sabates corregudes, lloses,pilots, etc. Quan la resistència del terreny és baixa per suportar les càrregues (menor de 10 Nw / mm ²), es fa necessari utilitzar lloses o pilots.
També l'estructura pot tenir murs de càrrega,pilars,bigues,forjats entramats i lloses.
Els tancaments exteriors serveixen per protegir l'interior de l'edifici. Normalment estan compostos per:
Murs de tancament, que poden estar conformats per materials com tova, maó, pedra, fusta, acer (xapa), formigó armat,vidre, etc. S'hi afegeixen: aïllaments tèrmics, acústics, impermeabilitzacions, etc. Han de ser exteriorment d'aspecte i color agradable i d'acord amb el conjunt.
La coberta: que pot estar formada per materials com tova, maó, pedra, fusta, acer (xapa), formigó armat,vidre, etc. S'hi afegeixen: aïllaments tèrmics, acústics, impermeabilitzacions, etc. Sol estar acabada amb teules.
La solera, una llosa o unforjat sanitari, deixant una "cambra d'aire" inferior per a evitar humitats ascendents del sòl i per a crear una càmera d'aïllament tèrmica.
Són els elements que divideixen l'espai interior de la casa, conformant les habitacions. Generalment solen ser envans demaó, plaques de guix, fusta, etc.
Són el conjunt de xarxes, i els seus mecanismes, que serveixen a una casa aportant aigua, energia elèctrica, gas, que permeten climatitzar l'interior, comunicar-nos, fer més saludable l'habitatge, etc.Les instal·lacions i xarxes més comunes són: d'aigua potable,electricitat,calefacciósanejament, itelecomunicacions, complementades de vegades ambgas natural,energia solar,climatització, sistemes contra incendis, sistemes de seguretat, etc.
Són el conjunt d'elements, i els seus mecanismes, que serveixen per facilitar la higiene personal, estan instal·lats a les cambres de bany, als safareigs, etc.
Es denomina fusteria al conjunt d'elements de fusta que elsfuster munten en una casa, com ara portes, finestres, baranes, sòcols, etc. Sol anar vinculat amb elvidrier. Les finestres a més de permetre contemplar l'exterior, també són necessàries per aconseguir un bon assolellament i ventilació, ajudant a optimitzar la humitat de l'ambient interior, encara que eninfrahabitatge pot succeir que una casa no tingui cap finestra.[25] El seu disseny depèn de la zona geogràfica.
Es diu serralleria al conjunt d'elements metàl·lics que elsmanyans munten en una casa, com ara mecanismes de portes, finestres, etc. Així com les portes, finestres, baranes, tanques, etc. que són de metalls com l'alumini, acer, etc.
La pintura i altres "acabats" són l'última fase en el procés constructiu d'una casa. Sol intervenir undecorador en les edificacions de més alta qualitat, o per interès dels seus propietaris.
Urbanització es denomina al conjunt d'elements que es munten i instal·len al voltant de la casa, com la pavimentació exterior, enllumenat extern, tancat, enjardinament, xarxa de reg, embornals, etc.
↑«Ordenances metropolitanes d'edificació. Títol ll Ordenances d'aplicació a tota la zona metropolitana» (PDF) p. 367. Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Informació i Documentació., 2010. [Consulta: 23 juliol 2017]. «Art. 55.2. L'habitatge tindrà com a mínim una superfície útil o habitable tal que a cada persona del programa funcional li corresponguin 18 m2, en el cas de programa de dues persones...»
↑Burton, Margie; Cathy French i Tammy Jones.Las casas alrededor del mundo. Pelham, NY: Benchmark Education Company, 2001.ISBN 1-58344-768-7.
↑Herweck Rice, Dona.Las casas alrededor del mundo. Teacher Created Materials, Incorporated, 2004.
↑Rosselló i Verger, Vicenç M.Toponímia, geografia i cartografia. València: Publicacions Universitat de Valencia, 2004.ISBN 1-58344-768-7.
↑Buck, John N. M..The house-tree-person (H-T-P) manual supplement:administration and interpretation of the H-T-P test (en anglès). Western Psychological Services, 1964.
↑Rossi, Aldo.La arquitectura de la ciudad (en castellà, traduït de l'italià). Barcelona: Gustavo Gili, 1971, p. 312.
↑«Dolni Vestonice and Pavlov sites» (en anglès). Don's Maps. /Resources for the study of Palaeolithic / Paleolithic European, Russian and Australian Archaeology / Archeology. [Consulta: 10 juliol 2017].
↑Antonio García Bellido. «La Edad Antigua». A:Resumen histórico del urbanismo en España (en castellà). Segunda edición aumentada. Madrid: Instituto de Estudioos de la Administración Local, 1968, p. 23.
↑17,017,1Woolley, Sir Leonard. «II El Neolítico. Cap. 11 Cultura material.». A:Historia de la Humanidad. UNESCO. Tom I «Prehistoria y Los comienzos de la civilización» (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, S.A., gener 1985, p. 246.ISBN 84-320-8146-9.
↑19,019,1Woolley, Leonard. «Capítol 4: Técnicas, artes y oficios.». A:Historia de la humanidad. UNESCO. Tom II Los comienzos de la civilización (continuación) (en castellà). Primera. Barcelona: Editorial Planeta, S.A., p. 55.ISBN 84-320-8147-7.
↑20,020,120,220,3Wooley, Sir Leonard.Historia de la Humanidad. Unesco. Tom I «Los comienzos de la civilización» (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, S.A., gener 1985, p. 345, 346.ISBN 84-320-8146-9.
↑L'escriptorfrancèsVictor Hugo (1802-1885) explica en la seva novel·laEls miserables(capítol Nº4 de la primera part del primer llibre) que per esquivar el "impost a les portes i finestres", a França hi havia:
1.320.000 cases de camperols amb només tres obertures;
Rapoport, Amos. Englewood Cliffs«House Form and Culture» (Morfología de Vivienda y Cultura)., N.J.: Prentice-Hall, 1969. Existeix una edició en castellà : «Vivienda y cultura», traduïda per Conchita Diez de Espada. Editorial Gustavo Gili, S.A. Barcelona 1972.
Traducció al castellà per Mariuccia Galfetti i Juan Díaz de Atauri. Amb textos de l'arquitecteCarlos Flores López relatius alPla Cerdà, elmodernisme català i l'arquitectura espanyola entre 1930-1940 i posterior a 1945. Editorial Gustavo Gili. Barcelona 2002.
_-_Karl-Marx-Hof_(2).JPG)
