Grant va néixer com a Archibald Alec Leach el 18 de gener de 1904, al número 15 de Hughenden Road, al suburbi de Horfield del nord deBristol,Anglaterra.[8][2] Va ser el segon fill d'Elias James Leach (1872–1935) i d'Elsie Maria Leach (de soltera Kingdon; 1877–1973).[9] El seu pare treballava com a premsador de sastre en una fàbrica de roba, mentre la seva mare treballava com a modista.[10] El seu germà gran, John William Elias Leach (1899–1900), va morir demeningitis tuberculosa dos dies abans del seu primer aniversari.[11] Grant podia haver-se considerat en partjueu.[b] Va tenir una infància infeliç; el seu pare era alcohòlic[16] i la seva mare teniadepressió clínica.[17]
El biògraf de GrantGraham McCann va afirmar que la seva mare «no sabia com donar afecte i tampoc sabia com rebre'n».[21] El biògraf Geoffrey Wansell assenyala que la mare es va culpar amargament de la mort del germà de Grant, John, i mai se'n va recuperar.[c] Grant va reconèixer que les experiències negatives amb la seva mare van afectar les seves relacions posteriors amb les dones.[22] Ella va caure en l'alcohol i el tabac,[9] i va reduir els diners de butxaca per contratemps menors.[23] Grant va atribuir el seu comportament a la sobreprotecció, tement de perdre'l com en John.[18]
Quan Grant tenia nou anys, el seu pare va internar la mare a l'Hospital de Glenside, una institució psiquiàtrica, i li va dir que se n'havia anat per «unes llargues vacances»,[24] després li va dir que havia mort.[16] Grant va créixer ressentit amb la seva mare, sobretot després que se li va dir que havia abandonat la família. Després, Grant i el seu pare es van traslladar a la casa de l'àvia de Grant, a Bristol.[25] Quan Grant tenia deu anys, el seu pare es va tornar a casar i va formar una nova família.[26] Grant no es va assabentar que la seva mare encara era viva fins que ell tenia 31 anys,[27] el seu pare va confessar la mentida poc abans de la seva pròpia mort.[26] Grant va fer els arranjaments perquè la seva mare abandonés la institució el juny de 1935, poc després de conèixer on era.[28] La va visitar l'octubre de 1938 després de rodarGunga Din.[29]
A Grant li agradava el teatre, especialment les pantomimes per Nadal, a les quals assistia amb el seu pare.[23] Es va fer amic d'un grup de ballarins acrobàtics coneguts com The Penders o Bob Pender Stage Troupe.[30] Posteriorment es va formar com a xanquer i va començar a fer gira amb ells.[31]Jesse Lasky era un productor de Broadway en aquell moment i va veure Grant actuar alWintergarten Theatre de Berlín al voltant de 1914.[32]
Molt jove va provar sort en el teatre, on aconseguí discrets èxits. Va recórrer els Estats Units durant el 1920 amb una companyia teatral britànica; va treballar en el vodevil, amb què es va convertir en un destacat actor de comèdies musicals de Nova York.
El paper de Grant aNikki va ser elogiat perEd Sullivan, deThe New York Daily News, qui va assenyalar que el «jove d'Anglaterra» tenia «un gran futur a les pel·lícules».[33] La revisió va conduir a una prova de pantalla per part de Paramount Publix, que va resultar en una aparició com a mariner aSingapore Sue (1931),[34] un curtmetratge de deu minuts deCasey Robinson.[33] Grant va pronunciar les seves línies «sense cap convicció» segons McCann.[d] A través de Robinson, Grant es va reunir ambJesse L. Lasky iB. P. Schulberg, el cofundador i director general deParamount Pictures respectivament.[36] Després d'una prova de pantalla amb èxit dirigida perMarion Gering,[e] Schulberg va signar un contracte per cinc anys amb Grant, que llavors en tenia 27, el 7 de desembre de 1931,[37] amb un sou inicial de 450 dòlars setmanals.[38] Schulberg va exigir que canviés el seu nom per «alguna cosa que sonés més americà comGary Cooper», i finalment van acceptar Cary Grant.[39][f]
Grant es va proposar d'establir-se com el que McCann anomena «l'epítom del glamour masculí» i va fer deDouglas Fairbanks el seu primer model a seguir.[41] McCann assenyala que la carrera de Grant a Hollywood va començar immediatament perquè va exhibir un «encant genuí», que el va fer destacar entre la resta d'actors guapos de l'època, cosa que va fer «extraordinàriament fàcil trobar persones que estiguessin disposades a donar suport a la seva embrionària carrera».[42] Va fer el seu debut al llargmetratge amb la comèdia dirigida perFrank TuttleThis is the Night (1932), interpretant un llançador de javelinaolímpic davantThelma Todd iLili Damita.[43] A Grant no li va agradar el seu paper i va decidir deixar Hollywood,[44] però per a la seva sorpresa un crític deVariety va elogiar la seva actuació.[45] El seu amicOrry-Kelly el va convèncer de continuar.[46]
El 1932, Grant va interpretar un playboy al costat deMarlene Dietrich aBlonde Venus, dirigida perJosef von Sternberg. El paper de Grant és descrit perWilliam Rothman com la projecció del «tipus distintiu de masculinitat no masclista que li permetria encarnar un home capaç de ser un heroi romàntic».[47] Grant es va trobar entrant en conflicte amb el director durant el rodatge i tots dos van discutir sovint en alemany.[48] Va interpretar un tipus de playboy suau en diverses pel·lícules:Merrily We Go to Hell al costat deFredric March iSylvia Sidney,Devil and the Deep ambTallulah Bankhead,Gary Cooper iCharles Laughton (Cooper i Grant no van tenir escenes junts),Hot Saturday, al costat deNancy Carroll iRandolph Scott,[49] iMadame Butterfly, amb Sidney.[50][51] Segons el biògraf Marc Eliot, si bé aquestes pel·lícules no van fer de Grant una estrella, sí prou bé per establir-lo com un dels «nous actors en ascens ràpid» de Hollywood.[52]
El 1933, Grant va rebre atenció per haver aparegut a les pel·lículesPre-CodeShe Done Him Wrong iI'm No Angel al costat deMae West. A West li agradava dir que havia descobert Grant[53] i havia dit d'ell: «Si pot parlar, el contracto», però no era veritat i Grant ho va negar consistentment basant-se en el fet que s'havien conegut treballant a Broadway.[54] PerI'm No Angel, el sou de Grant es va augmentar de 450 $ a 750 $ per setmana.[55] La pel·lícula va tenir encara més èxit queShe Done Him Wrong , i va salvar Paramount de la fallida;[55] Vermilye l'esmenta com una de les millors pel·lícules de comèdia dels anys trenta.[56]
Després d'una sèrie de pel·lícules sense èxit financer, que incloïen papers com a president d'una empresa que és demandada per atropellar un nen en un accident, aBorn to Be Bad (1934), per a 20th Century Fox,[g] un cirurgià estètic aKiss and Make-Up (1934),[58] i un pilot encegat enfront deMyrna Loy aWings in the Dark (1935), i informes de premsa sobre problemes en el seu matrimoni amb Cherrill,[h] Paramount va concloure que Grant era prescindible.[59][i]
Targeta del vestíbul perLadies Should Listen (1934) ambFrances Drake i Grant
Les perspectives de Grant es van recuperar a la segona meitat de 1935, quan va ser cedit aRKO Pictures.[62] El productorPandro Berman va acceptar-lo tot i els fracasos perquè «l'havia vist fer coses excel·lents, iKatharine Hepburn també el volia».[63] La seva primera aventura amb RKO, interpretant un estafador de Cockney a la pel·lículaSylvia Scarlett (1935), deGeorge Cukor, va ser la primera de quatre col·laboracions amb Hepburn.[64][65][j] Tot i que va ser un fracàs comercial,[67] la seva actuació dominant va ser elogiada per la crítica,[68] i Grant sempre van considerar que la pel·lícula havia estat el gran avenç de la seva carrera.[69] Quan el seu contracte amb Paramount va acabar el 1936 amb el llançament deWedding Present, Grant va decidir no renovar-lo i va voler treballar com aindependent. Grant afirmava ser el primer actor «freelance» a Hollywood.[70] La seva primera aventura com a actor independent va serThe Amazing Quest of Ernest Bliss (1936), que es va rodar a Anglaterra.[69] La pel·lícula va ser un fracàs de taquilla i va fer que Grant reconsiderés la seva decisió. L'èxit crític i comercial ambSuzy més tard aquell any, en què va interpretar un aviador francès al costat deJean Harlow iFranchot Tone, el va portar a signar contractes conjunts amb RKO iColumbia Pictures, cosa que li va permetre triar les històries que creia adequades al seu estil d'actuació.[70] El seu contracte amb Columbia va ser un acord de quatre pel·lícules durant dos anys, garantint-li 50.000 dòlars cadascuna per a les dues primeres i 75.000 dòlars cadascuna per a les altres.[71]
El 1937, Grant va començar la primera pel·lícula sota el seu contracte amb Columbia Pictures,When You're in Love, interpretant un adinerat artista nord-americà que finalment festeja una famosa cantant d'òpera (Grace Moore). La seva actuació va rebre comentaris positius de la crítica, amb Mae Tinee, deThe Chicago Daily Tribune, que la va descriure com la «millor cosa que ha fet en molt de temps».[72] Després tingué un fracàs comercial en la seva segona aventura RKO,The Toast of New York,[73][74] Grant va ser cedit a l'estudi deHal Roach per aTopper, unacomèdia screwball distribuïda perMGM, que es va convertir en el seu primer gran èxit en comèdia.[75] Grant va interpretar la meitat d'una parella adinerada i lliure ambConstance Bennett,[76] que fan estralls al món com a fantasmes després de morir en un accident de cotxe.[77]Topper es va convertir en una de les pel·lícules més populars de l'any, amb un crític deVariety que va assenyalar que tant Grant com Bennett «van fer les seves tasques amb gran habilitat».[78] Vermilye va descriure l'èxit de la pel·lícula com «un trampolí lògic» perquè Grant protagonitzésLa terrible veritat aquell any,[79] la seva primera pel·lícula feta ambIrene Dunne iRalph Bellamy. Tot i que al directorLeo McCarey semblava que no li agradava Grant,[80] que s'havia burlat del director posant en escena els seus gestos a la pel·lícula,[81] va reconèixer els talents còmics de Grant i el va animar a improvisar els seus diàlegs i aprofitar les habilitats desenvolupades al vodevil.[80] La pel·lícula va ser un èxit de crítica i comercial i va fer de Grant una estrella de Hollywood,[82] establint-li un personatge de pantalla com actor líder en comèdia lleugera screwball.[83]
AmbLa terrible veritat va començar allò que el crític de cinema Benjamin Schwarz, deThe Atlantic, va anomenar més tard «la carrera més espectacular de tots els temps per a un actor a les pel·lícules americanes» per a Grant.[84] El 1938 va protagonitzar al costat deKatharine Hepburn la comèdia screwballQuina fera de nena!, amb unleopard i freqüents baralles i enfrontaments verbals entre Grant i Hepburn.[85] Inicialment no estava segur de com interpretar el seu personatge, però el directorHoward Hawks li va dir que pensés enHarold Lloyd.[86] A Grant se li va donar més marge de maniobra en les escenes còmiques, el muntatge de la pel·lícula i l'educació de Hepburn en el art de la comèdia.[87] Tot i perdre més de 350.000 dòlars per RKO,[88] la pel·lícula va obtenir ressenyes elogioses de la crítica.[89] Va tornar a aparèixer amb Hepburn a la comèdia romànticaHoliday més tard aquell mateix any, que no va sortir bé comercialment, fins al punt que Hepburn va ser considerada com un «verí de taquilla» en aquell temps.[90]
L'any 1940, Grant va interpretar un editor de diari insensible que s'assabenta que la seva exdona i experiodista, interpretada perRosalind Russell, es casarà amb l'oficial d'assegurances Ralph Bellamy a la comèdia de HawksLluna nova (1940),[97] que va ser elogiada per la seva forta química i els diàlegs entre Grant i Russell.[98][99][l] Grant es va reunir amb Irene Dunne aLa meva dona favorita, una «comèdia de primer ordre» segons la revistaLife,[101] que es va convertir en la segona pel·lícula més gran de RKO de l'any, amb beneficis de 505.000 dòlars.[102][m] Després d'encarnar un boscós virginià aThe Howards of Virginia, ambientada en laRevolució Americana, que McCann considera la pitjor pel·lícula i actuació de Grant,[104] la seva darrera pel·lícula de l'any va ser a la comèdia romàntica elogiada per la críticaThe Philadelphia Story, on va interpretar l'exmarit del personatge de Hepburn.[105][106][107] A Grant li va semblar que la seva actuació era tan forta que es va sentir amargament decebut per no haver rebut una nominació a l'Oscar, sobretot perquè els seus dos coprotagonistes principals, Hepburn iJames Stewart, les van rebre, i Stewart va guanyar el millor actor.[108] Grant en va fer broma: «Primer m'hauria d'ennegrir les dents perquè l'Acadèmia em prengués seriosament».[108] L'historiador del cinema David Thomson va escriure que «l'home equivocat va rebre l'Oscar» perThe Philadelphia Story i que «Grant va obtenir millors actuacions de Hepburn que les que va aconseguirSpencer Tracy (el seu company de molt de temps).»[109] L'Oscar de Stewart «es va considerar una disculpa banyada en or per haver-li robat el premi» l'any anterior perMr. Smith Goes to Washington.[110][111] El fet que Grant no fos nominat perLluna nova el mateix any també era un "pecat d'omissió" per als Oscars.[110]
Grant va rebre la seva primera nominació a l'Oscar al millor actor perSerenata nostàlgica. Wansell va afirmar que Grant va trobar que la pel·lícula va ser una experiència emocional, perquè ell i la seva futura esposa,Barbara Hutton, havien començat a parlar de tenir els seus propis fills.[112] Més tard aquell any va aparèixer al thriller psicològic romànticSospita, la primera de quatre col·laboracions de Grant amb el directorAlfred Hitchcock. A Grant no li va agradar la coprotagonistaJoan Fontaine, ja que la va trobar temperamental i poc professional.[113] El crític de cinemaBosley Crowther, deThe New York Times, va considerar que Grant era «provocadorament irresponsable, alegre infantil i també estranyament misteriós, com el paper demana correctament».[114] Hitchcock va declarar més tard que pensava que el final feliç convencional de la pel·lícula (amb la dona descobrint que el seu marit era inocent i deixant que la matés amb un got de llet enverinada) «un error total per haver fet aquella història amb Cary Grant».[n][115] A menys que tingueu un final cínic, la història seria massa senzilla».[116] Geoff Andrew, deTime Out, va opinar queSospitava servir com «un exemple suprem de la capacitat de Grant de ser alhora encantador i sinistre».[117]
El 1942, Grant va participar en una gira de tres setmanes pels Estats Units com a part d'un grup per ajudar a l'esforç de guerra i va ser fotografiat visitant marines ferits a l'hospital. Va aparèixer en diverses rutines pròpies durant aquests espectacles i sovint va interpretar l'home recte al costat deBert Lahr.[118] El maig de 1942, quan tenia 38 anys, es va estrenar el curtmetratge de propaganda de deu minutsRoad to Victory, en el qual va aparèixer al costat deBing Crosby,Frank Sinatra iCharles Ruggles.[119] A la pel·lícula, Grant va interpretar Leopold Dilg, un condemnat en fuga aThe Talk of the Town (1942), que s'escapa després de ser condemnat injustament per incendi i assassinat. S'amaga en una casa amb personatges interpretats perJean Arthur iRonald Colman, i gradualment conspira per assegurar-se la seva llibertat. Crowther va elogiar el guió i va assenyalar que Grant va interpretar Dilg amb una «despreocupació que és una mica inquietant».[120] Després d'un paper de corresponsal a l'estranger al costat deGinger Rogers iWalter Slezak a la comèdia poc convencionalLluna de mel,[121] en què va ser elogiat per les seves escenes amb Rogers,[122] va aparèixer aMr. Lucky l'any següent,interpretant un jugador en un casino a bord d'un vaixell.[123] La pel·lícula de guerra submarina d'èxit comercialDestination Tokyo (1943) es va rodar en només sis setmanes al setembre i octubre, cosa que el va deixar esgotat;[124] el crític deNewsweek va pensar que era una de les millors actuacions de la seva carrera.[125]
El 1944, Grant va protagonitzar al costat dePriscilla Lane,Raymond Massey iPeter Lorre,[126] a la foscor deFrank Capra la comèdiaArsènic per compassió, interpretant el maníac Mortimer Brewster, que pertany a una família estranya que inclou dues ties assassines i un oncle que diu ser el president Teddy Roosevelt.[127] Grant va assumir el paper després que se l'oferís originalment aBob Hope, que el va rebutjar a causa de conflictes d'agenda.[128][129] Grant va trobar que el tema macabre de la pel·lícula era difícil de defensar i va creure que era la pitjor actuació de la seva carrera.[130] Aquell any va rebre la seva segona i darrera nominació a l'Oscar per un paper, al costat deEthel Barrymore iBarry Fitzgerald a la pel·lícula dirigida perClifford OdetsUn cor en perill, ambientada a Londres durant la Depressió.[131] L'únic Oscar de la seva carrera el va rebre el1970, un reconeixement especial per a la seva gran trajectòria professional i la seva contribució a la cinematografia. A finals de 1944 va aparèixer a la sèrie de ràdio CBSSuspense.[132]
Després de fer un breu cameo al costat deClaudette Colbert aWithout Reservations (1946),[133] Grant va interpretarCole Porter al musicalNit i dia (1946).[134] La producció va resultar ser problemàtica, amb escenes que sovint requerien múltiples preses, frustrant el repartiment i el grup.[134] Grant va aparèixer després ambIngrid Bergman iClaude Rains a la pel·lícula dirigida per HitchcockNotorious (1946), interpretant a un agent del govern que recluta la filla nord-americana d'un espia nazi condemnat (Bergman) per infiltrar-se en una organització nazi al Brasil després de la Segona Guerra Mundial.[135] Durant el transcurs de la pel·lícula, els personatges de Grant i Bergman s'enamoren i comparteixen una de les sèries de petons més llargues de la història del cinema, d'al voltant de dos minuts i mig.[136][137][o] Wansell assenyala com l'actuació de Grant va subratllar fins a quin punt les seves «qualitats úniques com a actor de pantalla havia madurat en els anys des deLa terrible veritat».[138]
El 1947, Grant va interpretar un artista que es veu involucrat en un cas judicial quan l'acusen d'agressió a la comèdiaThe Bachelor and the Bobby-Soxer, al costat deMyrna Loy iShirley Temple.[139][140] La pel·lícula va ser elogiada pels crítics, que van admirar les qualitats slapstick i la química entre Grant i Loy a la pel·lícula;[141] es va convertir en una de les pel·lícules amb més èxit de taquilla d'aquell any.[142] Més tard aquell any va protagonitzar al costat deDavid Niven iLoretta Young a la comèdiaThe Bishop's Wife, interpretant un àngel que és enviat del cel per endreçar la relació entre el bisbe (Niven) i la seva dona (Loretta Young).[143] La pel·lícula va ser un gran èxit comercial i de crítica, i va ser nominada a cinc Oscars.[144] La revistaLife la va descriure «intel·ligentment escrita i actuada de manera competent».[143]
L'any següent, Grant va interpretar al neuròtic Jim Blandings, el protagonista de la comèdiaEls Blandings ja tenen casa, de nou amb Loy. Tot i que la pel·lícula va fer perdre diners a RKO,[145] Philip T. Hartung deCommonweal creia que el paper de Grant com a «anunciant frustrat» era una de les seves millors representacions a la pantalla.[146] ATotes les noies s'haurien de casar, una "comèdia airosa", va aparèixer amb Betsy Drake iFranchot Tone , interpretant a un solter que queda atrapat en el matrimoni pel personatge connivent de Drake.[147] Va acabar l'any com la quarta estrella de cinema més popular a la taquilla.[148] Grant va protagonitzar al costat d'Ann Sheridan la comèdiaI Was a Male War Bride en què va aparèixer en escenes vestit de dona, amb faldilla i perruca.[149] Durant el rodatge es va emmalaltir d'hepatitis infecciosa i va perdre pes, afectant el seu aspecte a la pel·lícula.[150] La pel·lícula, basada en l'autobiografia del resistentbelga Roger Charlier, va ser tot un èxit, convertint-se en la pel·lícula més taquillera de la 20th Century Fox aquell any amb més de 4,5 milions de dòlars en ingressos.[142] En aquest moment era una de les estrelles de Hollywood més ben pagades, amb 300.000 dòlars per pel·lícula.[151]
L'inici de la dècada de 1950 van marcar per Grant l'inici d'una caiguda en la seva carrera.[152][153] Els seus papers com a cirurgià cerebral de primer nivell que es veu atrapat enmig d'una amarga revolució en un país llatinoamericà aCrisis,[154] i com a professor de medicina i director d'orquestra al costat deJeanne Crain aPeople Will Talk van tenir una mala acollida.[155][156] Grant s'havia cansat de ser Cary Grant després de vint anys anys, tenint èxit, ric i popular, i va comentar: «Interpretar-se a un mateix, el teu jovertader, és la cosa més difícil del món».[157] El 1952, Grant va protagonitzar la comèdiaSempre n'hi cap un altre, interpretant un marit enginyer que amb la seva dona (Betsy Drake) adopten dos fills d'un orfenat.[158][159] Es va reunir amb Howard Hawks per filmar la comèdia poc convencionalEm sento rejovenir, protagonitzat conjuntament amb Ginger Rogers iMarilyn Monroe.[160] Tot i que el crític deMotion Picture Herald va escriure que Grant havia donat el millor de la seva carrera amb una «actuació extraordinària i àgil», que va ser igualada per Rogers,[161] va rebre una acollida en general diversa.[p] Grant esperava que protagonitzar al costat deDeborah Kerr la comèdia romànticaDream Wife salvaria la seva carrera,[152] però va ser un fracàs crític i financer quan es va estrenar el juliol de 1953, quan Grant tenia 49 anys. Tot i que se li va oferir el paper principal aA Star is Born, Grant va decidir no interpretar aquest personatge. Va creure que la seva carrera cinematogràfica s'havia acabat i va abandonar breument la indústria.[163]
El 1955, Grant va acceptar protagonitzarTo Catch a Thief al costat deGrace Kelly, interpretant un lladre de joies retirat anomenat John Robie, sobrenomenat "The Cat", que vivia a laCosta Blava.[164] Grant i Kelly van treballar bé junts durant la producció, que va ser una de les experiències més agradables de la carrera de Grant. Va trobar que Hitchcock i Kelly eren molt professionals,[165] i més tard va declarar que Kelly era «possiblement la millor actriu amb qui he treballat mai».[166][q] Grant va ser un dels primers actors a independitzar-se en no renovar el seu contracte d'estudi,[167] va abandonar efectivament elsistema d'estudi, que controlava gairebé completament tots els aspectes de la vida d'un actor.[168] Va decidir en quines pel·lícules apareixeria, sovint tenia elecció personal de directors i coprotagonistes, i de vegades negociava una part dels ingressos bruts, cosa poc habitual en aquell moment.[169] Grant va rebre més de 700.000 dòlars corresponent al 10% del brut de l'èxit deTo Catch a Thief, mentre que Hitchcock va rebre menys de 50.000 dòlars per dirigir-la i produir-la.[170] Tot i que la recepció de la crítica a la pel·lícula en general va ser mixta, Grant va rebre grans elogis per la seva actuació, amb els crítics comentant la seva aparició suau i maca a la pel·lícula.[169]
Grant el 1956
El 1957, Grant va protagonitzar al costat deDeborah Kerr el romançTu i jo, interpretant a un playboy internacional que esdevé objecte dels seus afectes. Schickel veu la pel·lícula com una de les pel·lícules romàntiques definitives de l'època, però remarca que Grant no va tenir èxit en intentar reemplaçar el «sentimentalisme efusiu» de la pel·lícula.[171] Aquell any, Grant també va aparèixer al costat deSophia Loren aOrgull i passió. En aquell moment havia expressat el seu interès a interpretar el personatge deWilliam Holden aEl pont del riu Kwai, però no li va ser possible a causa del seu compromís ambOrgull i passió.[172] La pel·lícula es va rodar a Espanya i va ser problemàtica, amb el coprotagonistaFrank Sinatra irritant els seus col·legues i va deixar la producció després només unes poques setmanes.[173] Tot i que Grant va tenir una aventura amb Loren durant el rodatge, els intents de Grant de seduir a Loren perquè es casés amb ell durant la producció van resultar infructuosos,[r] la qual cosa el va fer que expressés la seva ira quan Paramount la va donar a ella el paper oposat a ell aHouseboat (1958) com a part del contracte d'ella.[175] La tensió sexual entre tots dos era tan gran durant la realització deHouseboat que els productors la van trobar gairebé impossible de fer.[174] Més tard, el 1958, Grant va protagonitzar al costat de Bergman la comèdia romànticaIndiscret, interpretant a un financer d'èxit que té una aventura amb una famosa actriu (Bergman) mentre fa veure que és un home casat.[176] Durant el rodatge va formar una amistat més estreta i va guanyar un nou respecte per ella com a actriu.[177] Schickel va declarar que pensava que la pel·lícula era possiblement la millor pel·lícula de comèdia romàntica de l'època, i que el mateix Grant havia confessat que era un de les seves favorites personals.[178] Grant va rebre la primera de les cinc nominacions alGlobus d'Or al millor actor musical o còmic per la seva actuació i va acabar el any com l'estrella de cinema més popular a la taquilla.[148]
Grant va protagonitzar la pel·lícula dirigida per HitchcockPerseguit per la mort, interpretant un executiu de publicitat que es veu embolicat en un cas d'identitat equivocada. Igual queIndiscreet,[179][180] va ser ben rebuda per la crítica i va ser un gran èxit comercial,[181] i ara sovint apareix com una de les pel·lícules més grans de tots els temps.[s]Weiler , escrivint aThe New York Times, va elogiar l'actuació de Grant, remarcant que l'actor «mai no havia estat més a gust que en aquest paper de l'home de publicitat» i va gestionar el paper «amb aplom professional i gràcia».[185] Grant portava un dels seus vestits més coneguts a la pel·lícula, que es va fer molt popular, una llana de calibre 14, de color gris mitjà, subtilment a quadres, feta a mida aSavile Row.[186][187] Grant va acabar l'any interpretant un patró de submarí de la Marina dels Estats Units davant deTony Curtis a la comèdiaOperation Petticoat.[188] El revisor deDaily Variety va veure la representació còmica de Grant com un exemple clàssic de com atraure les rialles del públic sense diàlegs, remarcant que «És la seva reacció, en blanc, sobresaltat, etc., sempre subestimada, la que crea o allibera l'humor».[189] La pel·lícula va tenir un gran èxit de taquilla, i el 1973, Deschner va classificar la pel·lícula com la pel·lícula amb més beneficis de la carrera de Grant a la taquilla dels Estats Units, amb una recaptació de 9,5 milions de dòlars.[190]
El 1960, Grant va aparèixer al costat deDeborah Kerr,Robert Mitchum iJean Simmons aThe Grass Is Greener, que es va rodar a Anglaterra aOsterley Park iShepperton Studios.[191] McCann assenyala que a Grant l'encantava «burlar-se dels gustos i manierismes excessivament refinats del seu personatge aristocràtic»,[192] tot i que la pel·lícula va ser criticada i va ser vista com la seva pitjor des deDream Wife.[193] El 1962, Grant va protagonitzar la comèdia romànticaThat Touch of Mink, interpretant el suau i ric home de negocis Philip Shayne romànticament relacionat amb una treballadora d'oficina, interpretada perDoris Day. Ell la convida al seu apartament a lesBermudes, però la seva consciència culpable comença a apoderar-se d'ella.[194] La pel·lícula va ser elogiada per la crítica i va rebre tres nominacions als Oscar i va guanyar elGlobus d'Or a la millor pel·lícula musical o còmica,[195] a més d'aconseguir una altra nominació al Globus d'Or al millor actor per a Grant.[196] Deschner va classificar la pel·lícula com la segona més taquillera de la carrera de Grant.[190]
Els productorsAlbert R. Broccoli iHarry Saltzman originalment van buscar a Grant per al paper deJames Bond aAgent 007 contra el Dr. No (1962) però van descartar la idea, ja que Grant només es comprometria amb un llargmetratge; per tant, els productors van decidir buscar algú que pogués formar part d'una franquícia després queJames Mason només acceptés comprometre's per tres pel·lícules.[197] El 1963, Grant va aparèixer en el seu últim paper romàntic típicament suau al costat d'Audrey Hepburn aXarada.[198] Grant va trobar l'experiència de treballar amb Hepburn «meravellosa» i creia que la seva estreta relació era clara a la càmera,[199] tot i que segons Hepburn, estava especialment preocupat durant el rodatge per si el criticarien per ser massa vell per a ella i vist com un "empaitajoves".[200] L'autor Chris Barsanti escriu: «És el coqueteig astut de la pel·lícula el que la converteix en un entreteniment tan enginyós. Grant i Hepburn interactuen com els professionals que són».[201] La pel·lícula, ben rebuda per la crítica,[202] sovint s'anomena «la millor pel·lícula de Hitchcock Hitchcock mai feta».[203][204][205]
El 1964, Grant va canviar el seu personatge típicament suau i distingit a la pantalla per interpretar un canós canós que es veu obligat a servir com acoastwatcher en una illa deshabitada a la comèdia romàntica de la Segona Guerra MundialFather Goose.[206] La pel·lícula va tenir un gran èxit comercial, i quan es va estrenar a Radio City el Nadal de 1964 va obtenir més de 210.000 dòlars a la taquilla la primera setmana, batent el rècord establert perXarada l'any anterior.[207] L'última pel·lícula de Grant,Walk, Don't Run (1966), una comèdia coprotagonitzada perJim Hutton iSamantha Eggar, es va rodar a Tòquio,[208] i se situa en el context de l'escassetat d'habitatges delsJocs Olímpics de Tòquio de 1964.[209]Newsweek va concloure: «Tot i que la presència personal de Grant és indispensable, el personatge que interpreta és gairebé completament superflu. Potser la inferència que cal treure és que un home d'entre 50 o 60 anys no té lloc en la comèdia romàntica excepte com a catalitzador. Si és així, la química és incorrecta per a tothom».[210] Hitchcock havia demanat a Grant que protagonitzésCortina esquinçada aquell any, però va saber que havia decidit retirar-se.[211]
El 1966, quan va néixer la seva fillaJennifer Grant, Grant es va retirar de la pantalla per poder centrar-se a educar-la i donar-li una sensació de permanència i estabilitat a la seva vida.[212] A la dècada de 1960 s'havia desil·lusionat cada cop més amb el cinema, i poques vegades trobava un guió que aprovés. Va comentar: «Podria haver continuat actuant i interpretant a un avi o un vagabund, però vaig descobrir coses més importants a la vida».[213] Va saber després d'haver fetXarada que l'"Edat d'Or" de Hollywood s'havia acabat.[214] Grant va expressar poc interès a tornar a la seva carrera i va respondre al suggeriment com «una gran oportunitat».[215] No obstant això, va aparèixer breument entre l'audiència d'Elvis Presley al documental del concert de Las VegasElvis: That's the Way It Is.[216] A la dècada de 1970, li van donar els negatius d'algunes de les seves pel·lícules, i els va vendre a la televisió per una suma de més de 2 milions de dòlars de 1975.[217]
Morecambe i Stirling argumenten que l'absència de Grant al cinema després de 1966 no va ser perquè «hagués girat l'esquena irrevocablement a la indústria cinematogràfica», sinó perquè estava «atrapat entre una decisió presa i la temptació de menjar-se una mica de pastís d'humilitat i tornar-lo a anunciar-se al públic del cinema».[218] A la dècada de 1970, MGM tenia ganes de referGrand Hotel (1932) i esperava treure Grant de la jubilació. Hitchcock feia temps que volia fer una pel·lícula basada en la idea deHamlet, amb Grant al paper principal.[219] Grant va afirmar queWarren Beatty havia fet un gran esforç per aconseguir que interpretés el paper de Mr. Jordan aEl cel pot esperar (1978), que finalment va ser per a James Mason.[166] Morecambe i Stirling afirmen que Grant també havia expressat el seu interès a aparèixer aA Touch of Class (1973),Veredicte final (1982) i una adaptació cinematogràfica del llibre deWilliam Goldman de 1983 sobre escriptura de guions,Adventures in the Screen Trade.[218]
A finals de la dècada de 1970 i principis dels 80, Grant es va veure preocupat per la mort de molts amics propers, com araHoward Hughes el 1976,Howard Hawks el 1977,Lord Mountbatten i Barbara Hutton el 1979, Alfred Hitchcock el 1980, Grace Kelly i Ingrid Bergman el 1982 iDavid Niven el 1983. La mort de Grace Kelly va ser la més dura per a ell, ja que va ser inesperada i tots dos s'havien mantingut amics íntims després de rodarTo Catch a Thief.[t] Grant va visitar Mònaco tres o quatre vegades l'any durant la seva jubilació,[221] i va mostrar el seu suport a Kelly unint-se a la junta de la seva fundació.[220]
El 1980, elMuseu d'Art del Comtat de Los Angeles va fer una retrospectiva de dos mesos de més de 40 de les pel·lícules de Grant.[222] El 1982, va ser honrat amb el Premi "Home de l'any" del New York Friars Club a l'HotelWaldorf-Astoria.[223] Va fer 80 anys el 18 de gener de 1984, iPeter Bogdanovich es va adonar que una "serenitat" s'havia apoderat d'ell.[224] Grant estava en bona salut fins que va tenir un lleu ictus l'octubre d'aquell any.[225] En els últims anys de la seva vida, va fer gires pels Estats Units a l'espectacle individualA Conversation with Cary Grant, en el qual mostraria clips de les seves pel·lícules i respondria a les preguntes del públic.[226][227] Va fer unes 36 aparicions públiques en els seus últims quatre anys, des de Nova Jersey fins a Texas, i el seu públic anava des d'aficionats al cinema fins a entusiastes estudiants universitaris descobrint les seves pel·lícules per primera vegada. Grant va admetre que les aparences eren «aliment per a l'ego», remarcant que «sé qui sóc per dins i per fora, però és agradable tenir l'exterior, almenys, corroborat».[228]
Es va nacionalitzar com estatunidenc el 26 de juny de1942, a la vegada que es va canviar legalment el seu nom pel de "Cary Grant".[229][230] En el moment de la seva nacionalització, va anomenar el seu segon nom original com Alexander en lloc d'Alec.[3]
Grant, una de les estrelles més riques de Hollywood, tenia cases aBeverly Hills,Malibu iPalm Springs.[231] Era impecable en la seva preparació personal, iEdith Head, la reconeguda dissenyadora de vestuari de Hollywood, va apreciar la seva «minuciosa» atenció als detalls i va considerar que tenia el sentit de la moda més gran de qualsevol actor amb qui hagués treballat.[232] McCann va atribuir el seu «manteniment gairebé obsessiu» amb el bronzejat, que va aprofundir a mesura que envellia,[233] a Douglas Fairbanks, que també va tenir una gran influència en el seu refinat sentit de la vestimenta.[234] McCann assenyala que, com que Grant provenia d'un entorn de classe treballadora i no estava ben educat, va fer un esforç particular en el curs de la seva carrera per barrejar-se amb l'alta societat i absorbir els seus coneixements, maneres i etiqueta.[235] La seva imatge va ser meticulosament elaborada des dels primers dies a Hollywood, on prenia el sol sovint; va evitar ser fotografiat fumant tot i fumar dos paquets al dia en aquell moment.[236] Grant va deixar de fumar a principis dels anys 50 mitjançant lahipnoteràpia.[237] Va mantenir-se conscient de la seva salut, es va mantenir molt ajustat i atlètic fins i tot en la seva darrera carrera, tot i que va afirmar que «mai va torçar un dit per mantenir-se en forma»,[238] dient que ho feia «tot amb moderació. Excepte fer l'amor».[239]
La filla de Grant, Jennifer, va dir que el seu pare va fer centenars d'amics de tots els àmbits de la vida i que la seva casa era visitada amb freqüència per persones comFrank iBarbara Sinatra,Quincy Jones,Gregory Peck i la seva donaVeronique,Johnny Carson i la seva dona,Kirk Kerkorian, iMerv Griffin. Va dir que Grant i Sinatra eren els amics més propers, que els dos homes tenien una resplendor semblant i una «incandescència d'encant indefinible» i que estaven eternament «plens de vida».[240] Mentre va criar Jennifer, Grant va guardar artefactes de la seva infància i adolescència en una cambra cuirassada de la mida d'una habitació que havia instal·lat a la casa. Jennifer va atribuir aquesta col·lecció meticulosa al fet que els artefactes de la seva pròpia infància havien estat destruïts durant el bombardeig de Bristol per part de la Luftwaffe a la Segona Guerra Mundial (un esdeveniment que també va cobrar-se la vida del seu oncle, tieta, cosí, etc. i el marit i el net del seu cosí), i potser volia evitar que experimentés una pèrdua similar.[241]
Randolph Scott(esquerra) i Grant el 1933 (d'una imatge promicional deModern Screen)
Grant va viure amb el dissenyadora de vestuariOrry-Kelly de 1925 a 1931 a West Village, Nova York, fins que tots dos es van traslladar a Hollywood. Es van conèixer quan Grant era un intèrpret en dificultats que acabava de ser desallotjat d'una pensió per impagament; van tenir una relació volàtil i intermitent durant tres dècades fins que Orry-Kelly va morir el 1964, quan Grant es va convertir en un dels seus portadors.[242][243]
Grant va viure amb l'actorRandolph Scott durant 12 anys.[244] Es van conèixer a principis de la carrera de Grant, el 1932, a l'estudi Paramount quan Scott estava filmantSky Bride mentre Grant rodavaSinners in the Sun; es van mudar a viure junts poc després.[245] Si la relació era romàntica és una qüestió de disputa biogràfica.[246]
Richard Blackwell, aleshores actor de RKO,Jerome Zerbe, un fotògraf que va fer una sèrie de fotografies publicitàries de la parella a casa seva, iScotty Bowers, un proxeneta de Hollywood, van afirmar. haver dormit amb la parella. Blackwell va escriure a la seva autobiografia que Grant i Scott «estaven profundament, bojament enamorats, la seva devoció era completa».[247][248][249] El biògraf i amic de Grant, Bill Royce, va afirmar que a la vellesa Grant li va confessar que ell i Scott havien estat bisexuals, i que la seva relació va ser la primera vegada que s'havia enamorat, caracteritzant el record com: «Heu sentit mai parlar del col·lapse de la gravetat?» No obstant això, suposadament també li va dir a Royce que tot i que Scott l'havia estimat «en algun nivell profund», Scott no l'havia desitjat físicament en el mateix grau, sinó que havien explorat el desequilibri de la seva atracció.[250]
La filla de Grant, Jennifer, ha negat que el seu pare fos bisexual.[251] QuanChevy Chase va fer broma a la televisió el 1980 que Grant era un «homo. What a gal!» (homosexual, quina noia!), Grant el va demandar per calumnia i Chase es va veure obligat a retractar-se de les seves paraules.[252] Grant es va convertir en un fan dels còmicsMorecambe and Wise en la dècada de 1960, i es va mantenir amic d'Eric Morecambe fins a la mort d'aquest el 1984.[253]
Grant va començar a experimentar ambLSD a finals de la dècada de 1950,[254] abans que es fes més popular. La seva dona en aquell moment, Betsy Drake, va mostrar un gran interès per la psicoteràpia, i a partir d'això Grant va desenvolupar un coneixement considerable del camp de lapsicoanàlisi. El radiòleg Mortimer Hartman va començar a tractar-lo amb LSD a finals de la dècada de 1950, amb Grant optimista que podria fer-lo sentir millor amb ell mateix i alliberar-lo de l'agitació interna de la seva infància i les relacions fallides. Va tenir aproximadament 100 sessions durant diversos anys.[255] Durant molt de temps, Grant va veure la droga positivament, dient que era la solució després de molts anys de «buscar la seva tranquil·litat», i que per primera vegada a la seva vida era «veritadament, profundament i honestament feliç».[255] Dyan Cannon va afirmar durant una audiència judicial que era un «apòstol de l'LSD» i que encara estava prenent la droga l'any 1967 com a part d'un remei per salvar la seva relació.[256] Grant va comentar més tard que «prendre LSD era absolutament una insensatesa, però jo era un idiota que amagava tota mena de capes i defenses, hipocresia i vanitat. Vaig haver de desfer-me'n i netejar la pissarra».[257]
Grant es va casar cinc vegades.[258] Es va casar ambVirginia Cherrill el 9 de febrer de 1934 a l'oficina de registre Caxton Hall a Londres.[259] Ella es va divorciar d'ell el 26 de març de 1935,[260] després de presentar càrrecs que l'havia colpejat.[261] Estaven involucrats en un amarg cas de divorci del que es va informar àmpliament a la premsa, amb Cherrill que li exigia 1.000 dòlars setmanals en beneficis dels seus guanys de Paramount.[59] Aleshores, Grant va sortir amb l'actriuPhyllis Brooks el 1937. Van considerar casar-se i van passar les vacances junts a Europa a mitjans de 1939, visitant la vil·la romana de Dorothy Taylor Dentice di Frasso a Itàlia, però la relació va acabar més tard aquell any.[262]
Es va casar ambBarbara Hutton el 1942,[263] una de les dones més riques del món, després de rebre una herència de 50 milions de dòlars del seu aviFrank Winfield Woolworth.[264] Van ser sobrenomenats de manera burlona "Cash and Cary",[265] tot i que Grant va rebutjar qualsevol acord financer en un acord de matrimoni prenupcial[266] per evitar l'acusació que s'havia casat per diners.[u] Cap al final del seu matrimoni, vivien en una mansió blanca al 10615 Bellagio Road a Bel Air.[268] Es van divorciar el 1945, tot i que van continuar sent els «amics més estimats».[269] Va sortir amb Betty Hensel durant un període,[270] després es va casar ambBetsy Drake, la coprotagonista de dues de les seves pel·lícules, el 25 de desembre de 1949. Va ser la seva el matrimoni més llarg,[271] que va acabar el 14 d'agost de 1962.[272]
Grant es va casar ambDyan Cannon el 22 de juliol de 1965 a laDesert Inn de Las Vegas,[273] i la seva fillaJennifer, la única filla de Grant, va néixer el 26 de febrer de 1966;[274] sovint l'anomenava la seva «millor producció».[275] Va dir de la paternitat:
«
(anglès) My life changed the day Jennifer was born. I've come to think that the reason we're put on this earth is to procreate. To leave something behind. Not films, because you know that I don't think my films will last very long once I'm gone. But another human being. That's what's important.[276]
(català) La meva vida va canviar el dia que va néixer la Jennifer. He arribat a pensar que la raó per la qual ens posem en aquesta terra és per procrear. Deixar alguna cosa enrere. Pel·lícules no, perquè saps que no crec que les meves pel·lícules durin gaire un cop me n'hagi anat. Però un altre ésser humà. Això és el que és important.
»
Grant i Cannon es van separar l'agost de 1967.[277]
El 12 de març de 1968, Grant es va veure implicat en un accident de cotxe a Queens, Nova York, de camí a l'aeroport JFK, quan un camió va colpejar el costat de la seva limusina. Va estar hospitalitzat durant 17 dies amb tres costelles trencades i contusions. Una companya, la baronessa Gratia von Furstenberg, també va resultar ferida en l'accident.[278][279] Grant i Cannon es van divorciar nou dies després.[280]
Grant va tenir una breu relació amb l'actriuCynthia Bouron a finals dels anys 60.[281] Tenia mala relació amb l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques des de 1958, però va rebre unOscar honorífic el 1970.[282] Va anunciar que assistiria a la cerimònia de lliurament de premis per acceptar-lo, posant fi al seu boicot de 12 anys a la cerimònia. Dos dies després del seu anunci, Bouron va presentar una demanda de paternitat contra ell i va declarar públicament que era el pare de la seva filla de set setmanes,[282][v] i el va nomenar com a pare al certificat de naixement de la nena.[284] Grant la va desafiar a fer-se una anàlisi de sang i Bouron no li va proporcionar una, i el tribunal li va ordenar que retirés el seu nom del certificat.[284][285][w] Entre 1973 i 1977, va sortir amb la fotoperiodista britànica Maureen Donaldson,[287] seguida de la molt més jove younger Victoria Morgan.[288]
L'11 d'abril de 1981, Grant es va casar amb Barbara Harris, una agent de relacions públiques d'un hotel britànic 46 anys més jove que ell.[289] Es van conèixer el 1976 al Royal Lancaster Hotel de Londres, on Harris treballava en aquell moment i Grant assistia a una conferència de Fabergé. Es van fer amics, però no va ser fins al 1979 que es va traslladar a viure amb ell a Califòrnia. Els amics de Grant van sentir que ella va tenir un impacte positiu en ell, i el príncep Rainier de Mònaco va comentar que Grant «mai havia estat més feliç» que en els seus últims anys amb ella.[290]
La biògrafa Nancy Nelson va assenyalar que Grant no es va alinear obertament amb causes polítiques, sinó que de tant en tant comentava esdeveniments actuals. Grant es va pronunciar en contra de lallista negra del seu amicCharles Chaplin durant el període delmaccarthisme, argumentant que Chaplin no era uncomunista i que el seu estatus com a artista era més important que les seves creences polítiques. L'any 1950, va dir a un periodista que li agradaria veure una dona presidenta dels Estats Units, però va afirmar la seva reticència a comentar els afers polítics, creient que no era el que havien de fer els actors.[291] Grant va donar suport aThomas Dewey a les eleccions presidencials dels Estats Units de 1944, apareixent en un míting alLos Angeles Coliseum després que el governador de Nova York guanyés la nominació republicana.[292]
L'any 1963 Grant va visitar Washington i amb elFiscal GeneralRobert Kennedy va anar al pati d'una escola, després a un dipòsit de ferralla proper, ja que els dos homes consideraven que podria convertir-lo en un parc infantil per als nens de Washington, DC.[293] El 10 de desembre de 1967, Grant va assistir al sopar de recaptació de fons del Comitè Nacional Demòcrata al Plaza Hotel de la ciutat de Nova York.
El 1976, Grant va fer una aparició pública a la Convenció Nacional delPartit Republicà aKansas City durant la qual va pronunciar un discurs en suport deGerald Ford i per la igualtat femenina abans de presentarBetty Ford a l'escenari.[294][295] Una entrevista de 1977 amb Grant aThe New York Times va assenyalar que les seves creences polítiques eren conservadores però va observar que Grant no feia campanya activa pels candidats.[296]
Grant estava al teatre Adler deDavenport,Iowa, la tarda del dissabte 29 de novembre de 1986, preparant-se per a la seva actuació aA Conversation with Cary Grant quan es va posar malalt; s'havia trobat malament quan va arribar al teatre. Basil Williams el va fotografiar allà i va pensar que encara tenia el seu aspecte suau habitual, però es va adonar que semblava molt cansat i que va ensopegar una vegada a l'auditori. Williams recorda que Grant va assajar durant mitja hora abans que "alguna cosa semblava malament" de sobte, i va desaparèixer entre bastidors. Grant va ser traslladat de tornada a l'hotel Blackhawk on ell i la seva dona s'havien registrat, i es va trucar a un metge i va descobrir que Grant estava tenint un ictus massiu, amb una lectura de pressió arterial de 210 sobre 130. Grant es va negar a ser portat a l'hospital. El metge va recordar: "L'ictus va empitjorar. En només quinze minuts es va deteriorar ràpidament. Va ser terrible veure'l morir i no poder-lo ajudar. Però no ens va deixar". A les 8:45 p.m., Grant havia caigut en coma i el van portar a St. Luke's Hospital de Davenport.[297] Va passar 45 minuts a la sala d'urgències abans de ser traslladat a cures intensives. Va morir a les 23:22, als 82 anys.[298]
(anglès) No other man seemed so classless and self-assured... at ease with the romantic as the comic... aged so well and with such fine style... in short, played the part so well: Cary Grant made men seem like a good idea.[299]
(català) Cap altre home semblava no tenir pertenència social i estar tant segur de si mateix... a gust amb el romàntic com el còmic... envellit tan bé i amb un estil tan bo... en resum, va fer el paper tan bé: Cary Grant va fer semblar els homes com una bona idea.
»
Els biògrafs Morecambe i Stirling creuen que Cary Grant va ser «l'home protagonista més gran que Hollywood hagués conegut mai».[300] Schickel va afirmar que «hi ha molt poques estrelles que aconsegueixen la magnitud de Cary Grant, art d'un ordre molt alt i subtil» i pensava que era el «millor actor estrella que hi ha hagut mai a les pel·lícules».[301][302] El crític de cinemaDavid Thomson i els directorsStanley Donen iHoward Hawks van coincidir que Grant era l'actor més gran i important de la història del cinema.[84][303] Era un dels preferits d'Hitchcock, que l'admirava i l'anomenava «l'únic actor que he estimat en tota la meva vida».[304] Es va mantenir com una de les principals atraccions de taquilla de Hollywood durant gairebé 30 anys.[305]Pauline Kael va afirmar que el món encara pensa en ell afectuosament perquè «encarna allò que sembla un moment més feliç, un moment en què teníem una relació més senzilla amb un intèrpret».[306]
Grant va ser nominat a l'Oscar perSerenata nostàlgica (1941) iUn cor en perill (1944),[307] però mai va guanyar un Oscar competitiu.[x][309] No obstant això, va rebre un Oscar Honorífic per la seva trajectòria el 1970.[167] La inscripció a la seva estatueta deia «To Cary Grant, for his unique mastery of the art of screen acting with respect and affection of his colleagues» (A Cary Grant, pel seu domini únic de l'art de la pantalla actuant amb respecte i afecte dels seus companys). En presentar el premi a Grant,Frank Sinatra va anunciar: «Ningú ha donat més plaer a més gent durant tants anys que Cary, i ningú ha fet tantes coses tan bé».[310]
Grant va rebre una placa especial als Premis Straw Hat de Nova York el maig de 1975, que el reconeixia com una «estrella i superestrella de l'entreteniment». El juliol de 1976,Betty Ford el va convidar a assistir al sopar del Bicentenari per a la reinaElisabet II a laCasa Blanca i a pronunciar un discurs de presentació a laConvenció Nacional Republicana deKansas City el mes següent. Va ser convidat a una gala benèfica reial el 1978 alLondon Palladium. El 1979, va acollir l'homenatge de l'American Film Institute a Alfred Hitchcock i va lliurar aLaurence Olivier el seu Oscar honorífic.[311] El 1981, Grant va rebre elKennedy Center Honors.[312] Tres anys més tard, un teatre del solar de la MGM va ser rebatejat com a "Cary Grant Theatre".[222] El 1995, es va demanar a més de 100 directors de cinema principals que revelessin el seu actor favorit de tots els temps en una enquestaTime Out, i Grant va quedar segon després deMarlon Brando.[313] El 7 de desembre de 2001, es va inaugurar una estàtua de Grant deGraham Ibbeson a Millennium Square, una zona regenerada al costat del Port de Bristol, Bristol, la ciutat on va néixer.[314] El novembre de 2005, Grant va tornar a ocupar el primer lloc a la llista de les 50 millors estrelles de cinema de tots els temps de la revistaPremiere.[315] El festival biennal Cary Comes Home es va establir el 2014 a la seva ciutat natal, Bristol.[316] McCann va declarar que Grant era «senzillament, l'actor més divertit que el cinema ha produït mai».[317]
Grant va ser interpretat perJohn Gavin a la pel·lícula biogràfica de 1980 per a televisióSophia Loren: Her Own Story,[318] i a la serialització de televisió similar de 1987Poor Little Rich Girl: The Barbara Hutton Story,James Read va interpretar a Grant com el tercer marit de Barbara Hutton.
Una sèrie de televisió britànicaArchie, que cobria la vida de Grant, es va emetre des de novembre de 2023 aITV. Grant és interpretat per Dainton Anderson,Oaklee Pendergast,Calam Lynch iJason Isaacs en etapes successives de la seva vida.[319]
↑El seu segon nom es va registrar com "Alec" als registres de naixement, tot i que més tard va utilitzar "Alexander" al formulari de sol·licitud de naturalització el 1942.[1][2][3]
↑Entre les raons que va donar per creure-ho era que ell va ser circumcidat, i la circumcisió era i encara és rara a la Gran Bretanya fora de la comunitat jueva.[12] El 1948, va donar una gran suma de diners per ajudar el nou Estat d'Israel establert, declarant que era «en nom de la seva difunta mare jueva».[13] També va especular que la seva aparença, amb els cabells arrissats marrons, podria ser deguda en part a la descendència jueva del seu pare. No obstant això, no hi ha cap evidència genealògica o substancial sobre una possible ascendència jueva.[14] Va rebutjar el paper principal aGentleman's Agreement als anys quaranta, fent un paper de personatge no jueu que pretén ser jueu, perquè creia que no podia fer el paper de manera efectiva. Va donar importants sumes a causes jueves al llarg de la seva vida. El 1939, li va donar 25.000 dòlars a l'actor jueuSam Jaffe.[15]
↑Wansell afirma que John era un «nen malaltís» que sovint tenia febre. Havia desenvolupat gangrena als braços després que una porta li va colpejar el dit polze mentre la seva mare l'agafava. Ella es quedava nit rere nit alletant-lo, però el metge va insistir perquè descansés una mica, i ell va morir la nit que ella va deixar de vigilar-lo.[9]
↑Grant es va veure tan avergonyit més tard per l'escena i va demanar que s'ometés de les seves imatges als Oscars de 1970.[35]
↑Grant va estar d'acord que «Archie simplement no sona bé a Amèrica. Tampoc sona especialment bé a la Gran Bretanya».[40] Mentre sopava amb Fay Wray, ella li va suggerir que escollis "Cary Lockwood", el nom del seu personatge aNikki. Schulberg va acceptar que el nom "Cary" era acceptable, però estava menys satisfet amb "Lockwood", ja que era massa semblant al cognom d'un altre actor. Schulberg va donar a Grant una llista de cognoms compilada pel departament de publicitat de Paramount, entre els quals va triar "Grant".[39]
↑The New York Times va anomenarBorn to Be Bad una «mesura desesperada poc intel·ligent», mentre queVariety va etiquetar la seva actuació com «incolora» i «sense sentit».[57]
↑El desembre del 1934 Virginia Cherrill va informar a un jurat d'un tribunal de Los Angeles que Grant «havia begut en excés, la va ofegar i la va colpejar i va amenaçar de matar-la». La premsa va continuar informant de la convulsa relació que va començar a embrutar la seva imatge.[59]
↑Tot i que les pel·lícules de Grant durant el període 1934–1935 van ser fracassos comercials, encara estava rebent comentaris positius de la crítica, que pensava que la seva actuació estava millorant. Un crític deDaily Variety va escriure sobreWings in the Dark: «Cary Grant encapçala tots els seus treballs passats. El paper li va donar una dimensió per actuar i s'ho va agafar de cap. Mai tenia defectes en el moviment, comportament patètic, però inspirador, d'un home la carrera del qual sembla arruïnada per un accident, però torna per un infern mental, en virtut de l'amor i les estratègies salvadores de l'amistat. La seva actuació aquí l'eleva definitivament per sobre de la seva posició anterior.»[60] Graham Greene deThe Spectator va pensar que va interpretar el seu paper aThe Last Outpost «extremadament bé».[61]
↑La pel·lícula es va rodar aLone Pine, Califòrnia en un dels conjunts més grans mai muntats, amb més de 1.500 extres.[94]
↑His Girl Friday ocupa el lloc número 19 a la llista de l'AFI 100 anys... 100 rialles i el número 13 de la llista deThe Guardian de les millors pel·lícules de comèdia de tots els temps, compilada el 2010.[100][99]
↑Time afirma que el propi Grant va guanyar 100.000 dòlars per la pel·lícula.[103]
↑L'estudi va exigir canviar el guió per preservar la imatge "heròica" de Grant
↑Els petons eren interromputs cada tres segons per la regla dels tres segons delCodi Hays.
↑La resposta crítica a la pel·lícula en aquell moment va ser mixta. Bosley Crowther va escriure: «És simplement una barreja de farsa boja, ràpida i desinhibida. Aquest tipus de coses, quan es fan bé, com sol passar en aquest cas, poden ser increïblement divertits (si surt bé). També poden ser un avorriment.»[162]
↑Grant també va continuar trobant l'experiència de treballar amb Hitchcock positiva, remarcant: «Hitch i jo teníem una sintonia i una comprensió més profunda que les paraules. Era un ésser humà molt agradable, i érem molt compatibles... Mai no va sortir malament. Estava tan increïblement ben preparat. Mai vaig conèixer ningú tan capaç».[165]
↑Loren va afirmar més tard sobre rebutjant Grant: «En aquell moment no em vaig penedir, estava enamorada del meu marit. Era molt afectuosa amb Cary, però tenia 23 anys. No podia decidir casar-me amb un gegant de un altre país i deixar en Carlo. No tenia ganes de fer el gran pas.»[174]
↑Perseguit per la mort es va situar a la posició 40 de100 anys...100 pel·lícules d'AFI,[182] 7ª a la llista 100 anys... 100 emocions,[183] i va ser votada com la 7a millor pel·lícula de misteri a la seva llista de les 10 millors pel·lícules de misteri.[184]
↑El príncepRainier de Mònaco, el vidu de Kelly, va dir: «Grace estimava i admirava Cary. Ella valorava la seva amistat».[220]
↑Grant va dir: «Potser no m'he casat per raons molt sòlides, però els diners mai ho van ser una d'elles.»[267]
↑Grant tenia fama de presentar demandes contra la indústria cinematogràfica des de la dècada de 1930. La base d'aquestes demandes era que havia estat enganyat per la companyia respectiva. La majoria es van qualificar de frívoles i es van resoldre extrajudicialment. Es va fer la proposta de lliurar-li un Oscar Honorífic el 1969; va ser vetat pels enfadats membres de l'Acadèmia. La proposta va obtenir prou vots per aprovar-se l'any 1970. Es creu que les acusacions de Bouron formaven part d'una campanya de desprestigi organitzada per la indústria del cinema.[283]
↑El 1973, Bouron va ser trobada assassinada en un aparcament de San Fernando.[286]
↑Jennifer Grant afirma que el seu pare va ser bastant obert sobre la discriminació que sentia contra els homes guapos i els còmics a Hollywood. Va qüestionar «la bona aparença és la seva pròpia recompensa, cancel·lar el dret a més»? Ella recorda que una vegada va dir deRobert Redford: «Serà difícil per a ell rebre qualsevol premi, és massa guapo».[308]
_01_Crisco_edit.jpg)
_britisch-US-amerikanischer_Schauspieler.png)
.jpg)
