Cartago va ser una antiga ciutat del nord d'Àfrica, a l'actualTunísia (a uns disset quilòmetres al nord-est de la capital d'aquest país), fundada per emigrantsfenicis deTir a finals del segle ix aC, segons la datació moderna més acceptada,[1] i segons la llegenda, per la princesa feníciaDido.[2]
Després de la caiguda de Tir en poder delscaldeus, Cartago es va independitzar i va desenvolupar un poderós estat que va arribar a rivalitzar amb les ciutats estat gregues deSicília primer i amb laRepública Romana segles després. La seva estructura de govern va ser de caràcter republicà amb certes característiques monàrquiques o de tirania, encara que va evolucionar posteriorment a un sistema plenament republicà.[3][4] Els territoris controlats per Cartago la van convertir en la capital d'un pròsper Estat, veient-se enriquida pels recursos provinents de tot el Mediterrani occidental.
En el segle iii aC es va enfrontar a laRepública Romana en tres guerres (conegudes com a primera, segona i terceraguerres púniques) per l'hegemonia en el Mediterrani occidental i de les quals va sortir derrotada. A mitjan segle ii aC, va ser destruïda perEscipió Emilià en l'anomenadaTercera Guerra Púnica.
L'any 29 aCAugust va fundar en el mateix lloc una colònia romana amb el nom de Colònia Iulia Concordia Carthago, que es va convertir en la capital de laprovíncia romana d'Àfrica, una de les zones productores de cereals més importants de l'Imperi romà. El seu port va ser vital per a l'exportació de blat africà cap a Roma. La ciutat va arribar a ser la segona en importància de l'imperi amb 400.000 habitants.[nota 1]
L'any 425, elsvàndals liderats perGenseric van prendre la ciutat i la van convertir en la capital del seu nou regne. Va ser reconquistada pel generalromà d'OrientBelisari l'any 534 i va romandre sota influènciaromana d'Orient fins a l'any 705.
La ciutat de Cartago va desenvolupar un gran estat sota el seu poder. En els seus inicis, el territori cartaginès comprenia només la ciutat i una petita àrea d'uns 50 km². Al segle vi aC, els cartaginesos van anar ocupant un territori entre 30.000 i 50.000 km², que va constituir la base de l'Estat Cartaginès. Partint d'aquesta àrea, que se sol denominar metropolitana, es van expandir per crear entre els segles V i III aC un imperi mercantil marítim, aprofitant les factories i ciutats existents fundades pels fenicis, o establint-ne altres de noves, aHispània,Sicília,Sardenya,Eivissa i en el nord d'Àfrica, consolidant a més el seu poder sobreNumídia iMauritània. En el seu apogeu va ser la primera potència econòmica i militar en elmar Mediterrani occidental. La República Cartaginesa es va enfrontar a laRepública Romana per l'hegemonia, i va ser derrotada el146 aC, la qual cosa va comportar la desaparició de l'estat cartaginès i la destrucció de la ciutat de Cartago.
Malgrat que el territori controlat per Cartago va ser ampli, amb nombrosos vassalls i associats, la zona pròpiament colonitzada per Cartago mai no va arribar a ser molt extensa. L'estat es dividia entre ciutats aliades o sòcies comÚtica, els territoris autònoms i l'imperi pròpiament dit de Cartago que, segons ells mateixos, comptava amb unes 300 ciutats en l'època de laPrimera Guerra Púnica. La zona més rica i poblada era l'anomenada zona metropolitana; aquesta al seu torn es dividia en set circumscripcions anomenadespagi. Més enllà del territori proper a Cartago es trobava laGran Sirte, un ric territori costaner enLíbia-Tunísia.
Aníbal Barca, general, aristòcrata i senador cartaginès.
Inicialment va ser governat per unaoligarquia de famílies riques, en forma de monarquia als segles VI-IV aC coincidint amb la caiguda de Tir davantBabilònia l'any580 aC Possiblement per cert buit de poder, es va consolidar un sistema de govern centrat en dues persones anomenats sufetes. Caracteritzat per la instauració de grans famílies encastellades en el poder per molt temps, a causa de les qualitats dels seus individus i a les seves grans riqueses.
El poder dels sufets —denominats reis per alguns escriptors grecs i llatins— no era absolut. Solien exercir de jutges i àrbitres, ja que hi havia altres institucions com el Senat amb el qual havien de compartir les seves decisions. Segons alguns, el Senat va ser creat durant elsegle V aC La seva funció era assessorar els sufets en qüestions de política i economia. La seva organització ens és desconeguda. SegonsHeeren, era molt nombrós i es dividia durant l'etapa monàrquica en l'Assemblea (simkletos), i el Consell privat de la Gerúsia, compost dels notables de l'Assemblea. SegonsTheodor Mommsen, el govern havia pertangut primerament al Consell dels Ancians o Senat, compost, com laGerúsia d'Esparta, de dos reis que el poble designava en l'assemblea i de vint-i-quatre gerusiastes probablement nomenats pels mateixos reis i amb caràcter anual. Es coneix l'existència de reis que van dirigir les tropes en les guerres de Sicília durant els seglesvi iv aC pertanyents a la dinastia delsMagònides. En el480 a. C., després de la mort deHamílcar I, derrotat pels grecs en labatalla d'Himera, les grans famílies van perdre gran part del seu poder en mans del Senat i un moviment social va crear el Consell dels Cent que va donar lloc a un major control dels sufets.
La república cartaginesa era governada per diversos òrgans públics, però reservats a l'aristocràcia, el més bàsic era l'Assemblea de Ciutadans (συγκλητος), constituïda per diversos centenars d'individus pertanyents a les famílies més acabalades i influents de Cartago. L'assemblea nomenava lliurement la major part dels càrrecs de la ciutat, com el Consell d'Ancians o Senat dels Cent (γερουσια), grup de cent aristòcrates format de manera vitalícia, conegut des del segle iv aC. Estaven encarregats de funcions judicials i de la supervisió dels funcionaris. Finalment, l'Assemblea deCiutadans s'encarregava de l'elecció delssufets, dels summes sacerdots i dels generals. Els sufetes i els summes sacerdots eren membres nats del Senat cartaginès, arribant així a la xifra de 104 membres. El senat també dirigia tots els processos de l'Assemblea, o lesPentarquies, grups de cinc individus que s'ocupaven dels departaments estatals i cobrien vacants en el Senat. El Senat era l'òrgan més poderós, compost íntegrament per la més influent aristocràcia. Els sufets eren dos magistrats triats anualment entre les famílies aristocràtiques. Les seves comeses eren essencialment civils, la convocatòria del Consell i de l'Assemblea, i funcions judicials superiors.[3]
«
La constitució cartaginesa, com totes aquelles la base de les quals és alhora aristocràtica i republicana, s'inclina tan aviat del costat de la demagògia com del de l'oligarquia.
ElConsell dels Cent és conegut des del segle iv aC. Al costat d'aquest consell existia una comissió permanent de 30 individus. Era un sistema oligàrquic, controlat per les elits urbanes, grans propietàries de terres o vinculades al comerç. Les tensions eren les pròpies de la competència pel poder entre individus o grups aristocràtics, i es veurien acrescudes amb l'expansió des del segle vi aC, i especialment amb la rivalitat ambRoma. Els conflictes bèl·lics en concret van afavorir l'aparició de cabdills militars i famílies concretes, capaces d'actuar amb certa independència. Les diverses opcions polítiques i comercials amb què es va enfrontar l'Estat cartaginès al llarg del segle iii aC, com potenciar l'expansió a l'Àfrica o buscar nous mercats, també van provocar divergències entre les faccions de l'oligarquia,terratinents i comerciants, disputes a les quals probablement es van veure arrossegades les classes inferiors urbanes de comerciants i artesans.
Ruïnes de vil·les romanes a Cartago.Restes de les Termes d'Antoní a Cartago.
Cartago va resistir durant sis dies el setge dels soldats romans; aquests van haver d'avançar penosament casa per casa i carrer per carrer, tal va ser la resistència a la qual es van enfrontar. Del gairebé milió d'habitants només en van sobreviure uns cinquanta mil i van ser venuts com a esclaus. La ciutat va ser destruïda totalment i el més valuós portat a Roma. Roma va esborrar del mapa Cartago, la seva gent i la seva cultura. La destrucció va ser total, gairebé ningú hi va sobreviure. Va ser l'eliminació total de l'adversari.
Després de la destrucció de la ciutat es va prohibir habitar el lloc. 25 anys després, però, va haver-hi un intent de refundació d'una ciutat, anomenada Colònia Junonia, però solament va durar 30 anys i no va prosperar, i el lloc va quedar habitat amb petits assentaments. L'enclavament va haver d'esperar fins a l'any46 aC, en el qualJuli César va visitar el lloc durant el transcurs africà de lasegona guerra civil i va decidir que allí havia de construir-se una ciutat per la seva excel·lent situació estratègica.Octavi, hereu de César, hi va fundar la Colònia Julia Cartago el29 aC La ciutat va créixer i va prosperar fins a convertir-se a la capital de la província romana d'Àfrica, desbancant a Útica. La província d'Àfrica ocupava l'actualTunísia i la zona costanera deLíbia, i en el futur donaria nom a tot el continent. Aquesta província es va convertir en una de les zones productores de cereals més importants de l'imperi. El seugran port era vital per a l'exportació de blat africà cap a Roma.
En la seva esplendor durant el domini de Roma la ciutat va arribar a tenir una població de més de 400.000 habitants, convertint-se a la segona ciutat en importància de l'imperi. Entre els seus grans edificis destacaven elcirc, elteatre, l'amfiteatre, l'aqüeducte i, sobretot, cal destacar lesTermes d'Antoní, que eren les més importants després de les de Roma, situades en un lloc privilegiat al costat del mar i de les quals encara es conserven restes. Posseïa una gran i complexa xarxa de clavegueram capaç de subministrar aigua a tota la ciutat.
En el segle iii elcristianisme va començar a consolidar-se notablement a Cartago. La ciutat comptava amb el seu propibisbat i es va convertir en un important lloc per a la cristiandat. Diferents figures importants de l'Església primitiva es relacionen amb Cartago:Sant Cebrià, que fou el seu bisbe el248,Tertul·lià, escriptor eclesiàstic que va néixer, va viure i va treballar a la ciutat durant la segona meitat delsegle II i els primers anys de la centúria següent; iSant Agustí, que va ser bisbe de la properaHipona durant els últims anys del segle iv i començaments del segle següent. Als seglesiv iv, en plenadecadència imperial, durant lesinvasions bàrbares va servir de refugi pels que fugien d'aquestes. L'any425 la ciutat va resistir diversos atacs delsvàndals, però finalment va sucumbir el439.
Elsvàndals van ser un poblebàrbar que inicialment va conquistar el sud-est d'Hispània, i posteriorment es van desplaçar a Àfrica conquistant Cartago durant el regnat del reiGenseric, i establint-la com a capital d'un nou regne. Una vegada consolidat el mateix, van iniciar una sèrie de campanyes militars en les quals van conquistar lesBalears,Còrsega,Sardenya iSicília, la qual cosa els va permetre dominar el mercat del Mediterrani occidental.
Genseric, el fundador del Regne Vàndal, va posar les bases de l'apogeu del mateix, però també les de la seva futura decadència. El zenit del seu regnat i del poder vàndal a Àfrica i el Mediterrani ho va constituir la pau perpètua aconseguida ambConstantinoble a l'estiu del474, en virtut de la qual es reconeixien la seva sobirania sobre les províncies nord-africanes, les Balears, Sicília, Còrsega i Sardenya. No obstant això, des dels primers moments de la invasió (429-430), Genseric va copejar a la important noblesa senatorial i l'aristocràcia urbana nord-africanes, així com als seus màxims representants en aquests moments, l'episcopatcatòlic, duent a terme nombroses confiscacions de propietats i lliurant alguns dels béns eclesiàstics a la rivalEsglésia donatista i a la novaEsglésia arriana oficial. Tanmateix no va poder destruir les bases socials de l'Església catòlica, que es va convertir així en un nucli de permanent oposició política i ideològica en poder vàndal. Respecte del seu propi poble, Genseric va realitzar en el442 una sagnant purga en les files de la noblesa vàndal-alana. Com a conseqüència d'això, aquesta noblesa pràcticament va deixar d'existir.
Gradualment el Regne Vàndal va entrar en decadència. Les lluites internes pel poder i la mala relació amb l'església catòlica, molt assentada a la zona, juntament amb les incursions de tribusamazigues, van afeblir el regne i van facilitar la conquesta pel generalromà d'OrientBelisari l'any534,[6] sobretot després de la important derrota del reiGelimer el13 de setembre de533 en labatalla del Desè Mil·liari enfront de Belisari.
Territoris de l'Imperi Romà d'Orient en el segle vii:
Territoris originals de l'Imperi
Territoris conquistats durant el regnat deJustinià I
Després de la reconquesta per part delsromans d'Orient i la dispersió dels vàndals, la ciutat va ser reanomenada per Belisari com a "Colònia Justiniana", en honor de l'emperadorJustinià I, en el moment de màxima extensió territorial de l'Imperi Romà d'Orient. Cartago va tornar a ser capital d'una província romana, anomenada aquesta vegadaExarcat d'Àfrica. Els romans d'Orient, als moments més baixos de les guerres contraPèrsia, van ser a punt de perdreConstantinoble; el llavors emperador,Heracli, va considerar la possibilitat de traslladar a Cartago la capital imperial el618. L'any647 Gregori, exarca de Cartago, després d'haver perdut la connexió terrestre per l'avanç de l'islam, es va declarar independent deConstantinoble.
Durant el govern de l'exarcaGregori, Cartago va deixar de ser capital de l'exarcat. Durant el seu mandat es va iniciar la ràpida expansió islàmica. L'any641 van caure sota domini de l'islam les importants ciutats d'Alexandria,Damasc iJerusalem. Les fronteres deDar al-Islam en breu temps es van trobar a la rodalia de Cartago, i amenaçava amb expandir-se sobre aquesta. L'exarca Gregori, va reclutar i va liderar un exèrcit format principalment pelsamazics autòctons, va aconseguir plantar cara als musulmans l'any647, que encara no tenien interès a expandir el seu poder a aquesta zona. Durant aquests anys la ciutat de Cartago havia tornat a recuperar certa esplendor a causa de la multitud de refugiats dePalestina,Egipte iSíria.
Gregori va morir aquest mateix any, Cartago va tornar a ser capital de l'Exarcat, i es va restaurar la dependència aConstantinoble. Durant cinquanta anys l'avanç de l'Islam va ser frenat. Els musulmans, l'any670, van fundar la ciutat deKairouan, en l'actualTunísia, que va ser conquistada breument pels romans d'Orient. Durant aquest temps les tribus amazigues van anar islamitzant-se, en part per iniciativa dels líders musulmans, la qual cosa va augmentar el poder de l'islam a la zona. Finalment, els musulmans van iniciar un setge sobre Cartago, en la defensa de la ciutat va participar un gran contingent devisigots, enviats pel seu rei per protegir l'exarcat, amb la intenció de mantenir allunyats als àrabs dels seus dominis en la península ibèrica. Però la ciutatva ser presa l'any698.[7]
L'Imperi Romà d'Orient va reconquistar la ciutat durant un breu temps, però va ser l'última vegada que la ciutat va estar baix poder cristià. El705 un atac musulmà va devastar la ciutat reduint-la a cendres i massacrant tots els seus habitants, com havia succeït segles abans.
El coneixement transmès procedeix gairebé íntegrament de la gran campanya internacional d'excavacions per la salvaguarda de Cartago de1975.[8]
Cartago estava situada en una península compresa entre el golf i el llac de Tunísia. La ciutat estava protegida per una triple muralla, cada secció comptava amb 25 m d'altura i uns 10 m d'ample, situada en l'istme, a uns 4 km del mar. La pròpia muralla tenia casernes amb capacitat per albergar a 20.000 infants. El disseny urbanístic i l'arquitectura eren una barreja de models amb antecedents sirià-palestins de tipus predominantment orgànic i de models de lògicahipodàmica, en part creada per la seva pròpia pràctica de la construcció i, en part, sobretot en la seva última fase, per influència grega i hel·lenística.[8]
La zona alta es desplegava partint del pujol deBirsa, on es trobava la inexpugnable fortalesa del mateix nom i eltemple d'Eshmun. En els vessants del pujol es trobaven les grans residències de l'aristocràcia cartaginesa. Es van descobrir restes de cases recobertes per les cendres de l'incendi de la seva destrucció, l'any 146 aC. Posseïen característiques molt similars a les hel·lenístiques. La ciutat era un recinte amb carrers concèntrics. Al barri Magó s'observa una operació a gran escala d'una remodelació urbanística del segle iii aC, amb l'aprofitament de l'espai que ocupava l'antiga porta de la muralla, del segle v, per construir habitatges de luxe. El barri de Salambó era el centre polític i econòmic de la ciutat, i estava unit al port comercial per tres avingudes descendents. En ell es trobava elfòrum principal i l'àgora, on es practicava un intens comerç. Probablement, elSenat de Cartago es reunia per prendre decisions en algun edifici d'aquest barri. Prop del fòrum s'alçava el temple deTofet, on s'han descobert milers de deixants i d'urnes que contenien esquelets de nens calcinats, així com una capella del segle viii aC. Altres temples importants eren aquells dedicats aMelqart, aShadrapa,Sakon oSid. Era la part de la ciutat més propera al mar, on es trobaven el port comercial i el militar. Estava dotada amb magatzems suficients per albergar les mercaderies comercials i per cases de la classe baixa. Dins de l'àrea defensada per les muralles, al nord-oest de la ciutat, es trobava l'ampli suburbi de Mègara, ocupat per cases rurals, camps de cultiu i jardins.[9]
Existeixen nombroses datacions proposades pels historiadors clàssics sobre la data fundacional de Cartago.[10][11][12][13] La llegenda clàssica sobre la fundació de Cartago explica que va ser la princesaDido qui la va fundar l'any 814 aC. Si bé el consens actual és afirmar que la ciutat va ser fundada entre els anys 825 i 820 aC.[nota 2] amb el nom de 𐤒𐤓𐤕 𐤇𐤃𐤔𐤕Qart Hadašt, 'ciutat nova'.[14]
Cartago romana amb els dos ports grans existents a la ciutat.
La ciutat de Cartago posseïa dosgrans ports, el comercial i el militar, que li van permetre dominar militar i comercialment elMediterrani occidental. L'accés als ports des del mar venia facilitat per una entrada d'uns 21 m d'ample, que en cas de necessitat era tancada amb una cadena de ferro. Els dos ports estaven units per un estret canal navegable. Van ser construïts artificialment, la qual cosa va significar una gran obra d'enginyeria, sent admirats i envejats durant l'Antiguitat.
El port civil era de forma rectangular. Allí fondejaven les naus comercials, que en la seva majoria importavengarum, blat,porpra, ivori, or,estany i esclaus de les factories, de les colònies i de les explotacions agrícoles creades en nombrosos enclavaments costaners al llarg del Mediterrani. Les exportacions a altres ciutats, colònies o pobles costaners nadius de les costes del Mediterrani occidental van ser mercaderies manufacturades, vidres,ceràmiques, objectes de bronze o ferro, i teixits de porpra.
El port militar era de forma rodona i albergava en el seu interior una illa artificial també circular. L'illa era la seu de l'almirallat, i el seu accés era restringit. El port militar segons les fonts clàssiques podia albergar 220 vaixells de guerra, i sobre els hangars es van aixecar magatzems pelsaparells.[15]Davant de cada rada s'elevaven duescolumnes jòniques, que dotaven a la circumferència del port i de l'illa l'aspecte depòrtic. Les restes arqueològiques descoberts han permès extrapolar la capacitat d'acolliment del lloc: 30 dics a l'illa de l'almirallat i de 135 a 140 dics en tot elperímetre. En total, amb 160 a 170 dics, podien albergar tants vaixells de guerra com han estat identificats.[16][17]
Per sota dels dics de la dàrsena se situaven els espais de magatzematge. S'ha suposat que en cada dic podien tenir cabuda dues files de vaixells. Enmig de l'illot circular hi havia un espai a cel obert, al costat del qual s'aixecava una torre. Els dics podien tenir sobretot la funció dedrassana naval.[18]
Des de llavors el territori de l'antiga Cartago va ser llargament dominat per l'islam. Sobre les seves ruïnes va tenir lloc laVuitena Croada el1270, amb el propòsit de convertir alsultà de Tunísia alcristianisme, en la qual resultaria mort el rei deFrançaLluís IX. Va ser conquistat pel cèlebre pirataBarba-rossa, breument dominat per l'Espanya imperial deCarles V, subjugat pe l'Imperi Otomà, colonitzat perFrança i ocupada per l'Alemanya Nazi. Forma part del territori de l'Estat de Tunísia des que aquest va aconseguir la seva independència.
Des de llavors Cartago va començar a adquirir una gran importància arqueològica, donant lloc a la gran campanya internacional d'excavacions per a la salvaguarda de Cartago de1975. Les ruïnes de Cartago van ser declaradesPatrimoni de la Humanitat per laUNESCO el1979.[19]Entre les peces arqueològiques trobades hi ha restes vàndales i, sobretot, romanes, però també van aparèixer objectes púnics. Allí van trobar alguns dels més bells i millor conservats mosaics de l'antiguitat, que daten de l'època romana i es troben en el famós museu del Bard de la capital tunisenca.
En l'actualitat la península on se situava l'antiga ciutat és part d'un suburbi residencial luxós de la ciutat de Tunísia, el que s'han assentat diverses ambaixades estrangeres. També està situada en aquest emblemàtic lloc la residència del president de la República Tunisenca, propera a les ruïnes de les Termes d'Antoní. El nom de Cartago roman actualment en diverses poblacions en el continentamericà, anomenades així pels conqueridors espanyols en honor de laCartago Nova espanyola.
Segons la llegenda que ha estat adulterada per alguns escriptors clàssics llatins, Cartago va ser fundada el 814 aC[20] per la princesaDido, germana dePigmalió, rei deTir. Pigmalión, que ambicionava el tresor del seu cunyat Siqueu, va obligar a Dido al fet que li revelés la ubicació d'aquestes riqueses. Dido va enganyar a Pigmalió i li va indicar un fals lloc. Pigmalió primer va assassinar Siqueu i després va buscar la fortuna, mentre Dido ho desenterrava i fugia amb el tresor i els seus seguidors. Va embarcar i va navegar fins a arribar a la regió habitada pels libis, on va sol·licitar al rei local terres per fundar una ciutat, però poc inclinat a la intrusió, solament li va concedir el terreny ocupat per una pell de toro. Dido, dona enginyosa, va tallar la pell en finíssimes tires i així va delimitar una gran extensió i va fer construir una fortalesa anomenadaBirsa, que més tard es va convertir en la ciutat de Cartago.
QuanTroia va caure en poder delsaqueus,Afrodita va dir al seu fillEnees, un dels cabdills de l'exèrcit troià, que fugís de la ciutat i no morís com un bon troià, atès que Troia ja no existia i per a ell s'havia reservat un altre futur. Després de diverses escales, va arribar a Cartago, on la reina Dido es va enamorar bojament d'ell, romanent llarg temps junts. Però Enees va rebre deJúpiter la missió de fundar un nou poble, havent de partir a la seva destinació. La nit que Enees va embarcar amb la seva gent, Dido va córrer a convèncer-li perquè no partís, sense que Enees mostrés la més mínim dubte sobre la seva marxa. Dido, després de veure-li partir, va ordenar aixecar una gegantesca pira on va manar cremar totes les pertinences d'Enees. A l'alba va pujar a la pira i, després de condemnar a Enees i a tots els seus descendents, va enfonsar en el pit l'espasa d'Enees i es va llançar al foc. Segons la tradició,Ròmul i Rem són descendents d'Enees a través de la seva mare,Rea Sílvia, sent Enees el progenitor del poble romà. En la seva mort, Dido va condemnar no solament el seu amant, sinó tots els romans.[21]
«
I vosaltres, oh, Tiris!, encebeu els vostres odis en el seu fill i en tot el seu futur llinatge... Mai hi hagi amistat, mai hi hagi aliança entre els dos pobles? platja contra platja, ones contra ones, armes contra armes, i que breguin també fins als seus últims descendents![22]
↑Estrabó va estimar la població de Cartago cap a 149 aC en 700.000 habitants (17.3.15).Brian Herbert Warmington ho considera impossible i suggereix uns 200.000, encara que “a principis del segle III… seria sorprenent que no s'apropés als 400.000 habitants” (Carthage, Londres, 1980, pàgs. 124-27). Apià assegura que la població va augmentar “sensiblement” a partir de 201 aC (Histoire Romaine 8.10.69), tal com l'arqueologia el “va confirmar totalment” (Vogel-Weidemann, Ursula, ‘Carthago Delenda Est: Aitia and Prophasis,’ Acta Classica, XXXII, 1989, pàgs. 79-95 i 86-7). Huss agrega que durant el lloc, “amplis sectors de la població rural van trobar refugi entre els murs de la ciutat” (Geschichte, 452).
↑Tot això proporciona una certa seguretat per a la data de la fundació de Cartago, que es veu reforçada pel fet queFlavi Josep —autor jueu del segle i, en el seu llibreContra Apion (I, 18)— transmet la notícia (deMenandre d'Efes) que Cartago va ser fundada en el setè any del regnat de Pigmalió a Tir.La confrontació d'aquesta dada amb la llista dels reis de Tir i els seus anys de regnat, que recull també Josep, i les sincronies amb els reis d'Israel ens permet situar la fundació de Cartago a l'última cambra del segle ix aC. S'hauria produït, concretament, 155 anys i 8 mesos després de la pujada al tron d'Hiram, aliat i amic de Salomó, en Tir, la qual cosa proporciona la data del 826 a. C., molt propera a la de Timeu. La diferència entre ambdues pot explicar-se per la imprecisió dels mètodes cronològics usats pels escriguis, així com del càlcul per generacions que usaven els historiadors grecs. Es pot encara establir una altra sincronia a partir d'una inscripció de Salmanasar III (IM 55644, col. IV, 1, 10) que permet fixar la fundació de Cartago entre els anys 825 i 820 a. C.
Marco Simón, Francisco; Pina Polo, Francisco; Remesal Rodríguez, José.Repúblicas y ciudadanos. Barcelona: Universitat, 2005.ISBN 8447530930.
Maura, Juan Francisco. “Cartagineses en América según los cronistas españoles de los siglos XVI y XVII”.Lemir(Revista de literatura medieval y del Renacimiento).Lemir 21 (2017) 359-388. ☂ {{format ref}} http://parnaseo.uv.es/Lemir/Revista/Revista21/16_Maura_Juan.pdf
M’hamed Hassine Fantar:Carthage. La cité punique. Túnez: Alif — Les éditions de la Méditerranée, 1995,ISBN 9973-22-019-6.
Prados Martínez, Fernando.Arquitectura púnica. Los monumentos funerarios. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2008.ISBN 9788400086190.
Prados Martínez, Fernando:Introducción al estudio de la arquitectura púnica. Madrid: UAM, 2003,ISBN 84-7477-890-5
Rawlinson, George:A manual of ancient history, from the earliest times to the fall of the Western empire, comprising the history of Chaldæa, Assyria, Babylonia, Lydia, Phœnicia, Syria, Judæa, Egypt, Carthage, Persia, Greece, Macedonia, Rome, and Parthia. Nova York: Harper & Brothers,1871.
Varela, Darío.Genserico, rey de los vándalos. Madrid: Kódigos, 2007.ISBN 84-934599-1-7.
