Carolina del Nord (enanglès:North Carolina) és un dels estats que conformen elsEstats Units d'Amèrica. Va ser una de lesTretze Colònies britàniques secessionistes i la llar de la primera colònia britànica de les Amèriques. Aquest estat limita al sud ambCarolina del Sud, ambGeòrgia al sud-oest, ambTennessee a l'oest, ambVirgínia al nord, i amb l'oceà Atlàntic a l'est. El nom de l'estat va ser triat pel reiCarles I d'Anglaterra. Carolina del Nord posseïx tres àrees metropolitanes que tenen més d'un milió d'habitants. Al 1r de juliol de2006, tenia una població de 8.856.505 habitants, un 10% més que a l'abril de 2001.[Cal actualitzar] És el tercer estat més poblat del sud-est del país, per darrere deFlorida i de Geòrgia. A causa de la varietat del relleu, del nivell del mar en la costa fins als dos mil metres a les muntanyes, Carolina del Nord té un dels climes més variats dels estats al sud-est de la nació. El clima en la costa i el centre de Carolina del Nord és similar al clima de Geòrgia i Carolina del Sud, mentre que el clima en les muntanyes de l'oest és similar al deNova Anglaterra.
Detall de la costa americana, mapa del cartògrafDiego Ribeiro de1529, on la part sud de la costa est dels actuals EUA porta el nom de «Terra de Ayllón».
L'any1523,Lucas Vázquez de Ayllón, amb autorització de l'emperadorCarles I d'Espanya, va organitzar una expedició per a cercar el passatge nord a lesIlles de les Espècies, i va explorar-la costa est dels actualsEstats Units (estats de Virgínia i Carolina del Nord); L'any1526, Vázquez de Ayllón va ser el primereuropeu a explorar i traçar un mapa de labadia de Chesapeake. Va establir un breu poblat al que anomenà «San Miguel de Guadalupe». La localització d'eixe poblat és discutida, i alguns autors la situen en el que posteriorment va ser la ciutat deJamestown (Virgínia), i d'altres en la desembocadura del riu Pedee.[2]
L'any1567 el capità Juan Pardo va dirigir una expedició cap a l'interior per a reclamar l'àrea per a la colònia espanyola de la Florida, i també per a crear una altra ruta per a protegir les mines d'argent deMèxic. Pardo va fer una base d'hivern a Joara, que va rebatejar com a Cuenca. L'expedició va construir el Fort de San Juan i va deixar-hi trenta homes, mentre que Pardo va viatjar més lluny i va construir i deixar personal en altres cinc forts. Va tornar per una ruta diferent a Santa Elena a Parris Island,Carolina del Sud, a continuació, al centre de la Florida espanyola. La primavera de1568, els indígenes mataren tots els soldats i cremaren els sis forts de l'interior, inclòs el Fort de San Juan. Encara que els espanyols no van tornar mai a l'interior, aquest fet va marcar el primer intent europeu de colonització de l'interior del que esdevindrien els Estats Units. Un diari delsegle xvi de Marró, escrit pel seu ajudant Bandera, i altres restes arqueològiques trobades des de 1986 a Joara ho han confirmat.[3][4]
Amb patent d'Elisabet I d'Anglaterra Raleigh va establir una primera colònià el 1584 i una segona el 1587 sobre la costa, però ambdues acabaren en fracàs. Eixe era el segon territori que els britànics van intentar colonitzar en el continent.Virginia Dare va ser la primera persona de pares anglesos nascuda aAmèrica, i el seu naixement fou a Carolina del Nord. El que va ocórrer amb ella i els altres colons és un misteri.
Els primers colons permanents europeus de Carolina del Nord van ser els colons britànics que van emigrar al sud deVirgínia després d'un ràpid creixement de la colònia i la posterior escassesa de terres agrícoles disponibles.Nathaniel Batts va ser documentat com un dels primers d'aquests virginians emigrants. Es van instal·lar al sud delriu Chowan i a l'est de laGreat Dismal Swamp el1655.[6] L'any1663 aquesta zona nord-oriental de la província de Carolina, coneguda com aAssentaments Albemarle, patia l'assentament britànic.[7] Durant el mateix període, el reiCarles II d'Anglaterra va donar la província a un grup de nobles que l'havien ajudat a ser restituït com a rei el1660. La nova província de Carolina va ser batejada en honor i memòria al reiCarles I d'Anglaterra.[8] L'any1710, a causa de discussions de la governació, la colònia de Carolina es va dividir en Carolina del Nord iCarolina del Sud. L'any1712, Carolina del Nord es va convertir en una colònia independent, amb l'excepció de les explotacions deJohn Carteret, segonEarl Granville, que es va convertir en una colònia real disset anys més tard.[9] Les diferències en les maneres d'assentament de la part oriental i occidental de Carolina del Nord van afectar la vida política, econòmica i social de l'estat des del segle xviii fins al segle xx. L'est de l'estat va ser colonitzat en gran part per immigrants d'Anglaterra i de lesHighlands d'Escòcia. L'oest va ser colonitzat en gran part pels escocesos,irlandesos i elsprotestants d'Alemanya.
El12 d'abril de1776, la colònia es va convertir en la primera a tenir als seus delegats en elCongrés Continental i votar a favor de la independència de la corona britànica. Les dates d'ambdós esdeveniments que estan relacionats amb la independència són commemorades sobre la bandera estatal i el segell de l'estat. Al llarg de laGuerra Revolucionària va esclatar una feroç guerra d'escamots entre bandes que estaven a favor de la independència i altres que estaven a favor de les colònies britàniques. En alguns casos, la guerra va ser també una excusa per a arreglar assumptes privats, rancors i rivalitats. Una victòria important delsEstats Units en la guerra va tenir lloc en elKing's Pinnacle, al llarg de la frontera entre Carolina del Nord i Carolina del Sud. La victòria nord-americana en la Kings Mountain va donar més possibilitats als colons a favor de laindependència d'assolir el seu objectiu a l'impedir que l'Exèrcit britànic reclutés nous soldats.
Els generals Greene i Cornwallis finalment es van enfrontar en labatalla de Guilford Courthouse, en l'actualGreensboro, el15 de març de1781, on les baixes britàniques van ser superiors a les patides pels nord-americans. Després d'aquesta "victòria pírrica", Cornwallis va optar per traslladar-se a la costa de Virgínia per a obtenir reforços i per a permetre que laMarina Real Britànica protegís al seu exèrcit. Aquesta decisió donaria lloc a la derrota final de Cornwallis aYorktown, Virginia, l'any1781.[10] La victòria dels patriotes va garantir la independència nord-americana.
El21 de novembre de1789, Carolina del Nord es va convertir en el dotzè estat en aprovar laConstitució. A diferència de molts altres estats del Sud, Carolina del Nord mai va desenvolupar unaaristocràcia dominant posseïdora d'esclaus i la classe mitjana tendia a controlar el govern. La major part de lesplantacions van ser situades en la zona oriental de Tidewater. A l'occident no solia haver molts agricultors de subsistència. A mitjans del segle xix, la zona rural i les zones comercials van ser connectades per la construcció d'una carretera de 208 km.[9]
Durant el període prebèl·lic, Carolina del Nord va ser un estat totalment rural. L'any1860 només una ciutat, la ciutat portuària de Wilmington, tenia una població de més de 10.000 habitants. A Raleigh, la capital de l'estat, hi havia tot just poc més de 5.000 residents.
Encara que a Carolina del Nord l'esclavitud representava un menor percentatge de la població que en alguns estats del Sud, segons el cens de 1860, el 33% de la població (de 992.622 persones), eren esclaus afroamericans. Els esclaus vivien i treballaven en les plantacions, principalment en la zona oriental deTidewater. A més, 30.463 negres lliures vivien en l'estat, principalment concentrats en la zona oriental de la planúria costanera, especialment entorn dels ports, com Wilmington iNew Bern. Els afroamericans lliures no van estar autoritzats a votar fins a1835.
El 1860 Carolina del Nord era un estat esclavista, amb una població d'esclaus que comprenia aproximadament un terç de la població, una proporció menor que molts estats del Sud. L'estat es va negar a unir-se alsEstats Confederats d'Amèrica fins que el PresidentAbraham Lincoln va insistir que envairia el seu estat "germà", Carolina del Sud. L'estat va ser un lloc de poques batalles, però li proporcionava 125.000 soldats als Estats Confederats d'Amèrica, molt més que qualsevol altre estat. Al voltant de 40.000 d'eixos efectius mai van tornar a les seues llars, alguns van morir de malalties, per les ferides ocasionades en el camp de batalla i privacions. Electe l'any1862, elgovernadorZebulon Baird Vance va tractar de mantenir l'autonomia estatal en contra del President dels Estats Confederats d'AmèricaJefferson Davis, aRichmond (Virgínia).
Fins i tot després de la secessió, algunes persones de Carolina del Nord es van negar a donar suport als Estats Confederats. Açò va ocórrer, principalment, en el cas dels quals no posseïen esclaus per a l'agricultura en les muntanyes occidentals de l'estat i l'altiplà de Piedmont. Alguns d'aquests agricultors es van mantenir neutrals durant laguerra, mentre que alguns, encoberts, van donar suport aLa Unió durant el conflicte. Tanmateix, les tropes dels Estats Confederats d'Amèrica de totes parts de Carolina del Nord van servir en pràcticament totes les grans batalles de l'Exèrcit de Virgínia del Nord. La batalla més gran de Carolina del Nord fou aBentonville, una temptativa vana per part del general confederatJoseph Johnston per a detenir l'avanç del general de La UnióWilliam Tecumseh Sherman, a la primavera de1865.[9] L'abril de 1865 Johnston es va rendir aSherman Bennett Place, en el que avui ésDurham. Aquest va ser l'últim gran exèrcit en rendir-se.
El primer soldat confederat a morir en la guerra va ser Henry Wyatt, mort en labatalla de Big Bethel, en juny de1861.
Carolina del Nord limita a l'oest ambTennessee, al sud ambCarolina del Sud, al sud-oest ambGeòrgia, al nord ambVirgínia i a l'est amb l'oceà Atlàntic. Carolina del Nord consta de tres zones geogràfiques principals: la plana costanera, que ocupa la part oriental en un 45%, la regió de Piedmont, que ocupa el 35%, i elsApalatxes iFoothills. L'extrem oriental de l'estat conté elsOuter Banks, una cadena d'estretes illes d'arena que formen una barrera entre l'oceà Atlàntic i les vies navegables. Els Outer Banks formen dos estrets: l'estret d'Albemarle en el nord i l'estret de Pamlico en el sud. Són els dos estrets sense litoral més grans dels Estats Units. La plana costanera és relativament poc accidentada, amb sòls rics, ideal per al cultiu detabac,soia,melons icotó. La plana costanera de Carolina del Nord està, en la seua majoria, ocupada per la zona rural, amb poques ciutats grans o fins i tot sense elles. L'agricultura és un important sector econòmic. Els principals rius d'aquesta zona, elNeuse, elTar, elPamlico i elCape Fear, tendeixen a ser lents i amplis.
La regió de Piedmont central és la més densa i urbanitzada de la zona, les cinc ciutats més grans de l'estat es troben en Piedmont. Es compon de suaus ondulacions, freqüentment interrompuda per pujols o muntanyes baixes. En el Piedmont es troben un nombre de menudes, aïllades i profundament erosionades cadenes muntanyenques i becs. El Piedmont es troba entre els 90 i 120 m d'altitud a l'est i a més de 300 m a l'oest. A causa del ràpid creixement de la població de Piedmont, moltes de les explotacions agrícoles i gran part del paisatge rural d'aquesta regió està substituït per la suburbanització ambcentres comercials,urbanitzacions i grans zones d'oficines de companyies. L'agricultura està perdent importància constantment en aquesta regió. Els principals rius del Piedmont, com elYadkin i elCatawba, tendeixen a ser cabalosos, superficials i estrets.
Les muntanyes Blue Ridge.
La regió occidental de l'estat és part dels Apalatxes. LesBlack Mountains (Muntanyes Negres) són les més altes de l'est dels Estats Units i culminen alMont Mitchell a més de 2.037 m d'altura.[13] És, a més, el punt més alt a l'est delriu Mississipi. Encara que l'agricultura roman important, elturisme és la indústria dominant a la zona de les muntanyes. Una producció agrícola que ha prosperat i crescut en les últimes dècades és la venda d'arbres de Nadal. A causa de l'altura fr la muntanya, el clima hi difereix radicalment de la resta de l'estat. A l'hivern, a l'oest de Carolina del Nord, és típic veure nevades i temperatures més semblants a un estat del centre-oest del sud.
Carolina del Nord té disset gransconques fluvials. Cinc de les conques hidrogràfiques de l'estat —les dels riusHiwassee,Little Tennessee,French Broad,Watauga iNew River— formen part de la conca del riu Mississipi, que drena cap a elGolf de Mèxic. Tots els altres desemboquen a l'oceà Atlàntic. De les disset conques, onze naixen en l'estat de Carolina del Nord, però només quatre es troben totalment dins de les fronteres de l'estat: el Cap Fear, Neuse,White Oak i Tar-Pamlico.[14]
↑Constance E. Richards «Contact and Conflict» (en anglès). American Archaeologist. Warren Wilson College, primavera 2008. Arxivat de l'original el 2009-06-24 [Consulta: 29 novembre 2009].
↑Randinelli, Tracey.Tanglewood Park. Orlando, Florida: Harcourt, p. 16.ISBN 0-15-333476-2.
.jpeg)
