Fill deLluís el Germànic, va rebre elRegne d'Alamània en herència. Amb l'abdicació del seu germàCarloman obtingué el regne d'Itàlia, i fou coronat emperador el 881 pelPapa Joan VIII. L'any següent morí el seu altre germàLluís, i amb els seus territoris reunificà el regne de la Frància Oriental del seu pare. Al morir sense descendència el seu cosíCarloman II, va heretar també tota la Frància Occidental, reunificant d'aquesta manera (encara que per poc temps) l'Imperi Carolingi.
La tradició historiogràfica el considera un monarca incapaç i despreocupat. Patia malalties constants i se sospita que podria haver estat epilèptic. Va ser deposat el887 a la dieta de Trebur i va morir unes setmanes més tard.
Carles es va casar l'any 862 ambRicarda de Suàbia (vers 840 - vers 895). No van tenir descendència. L'únic fill conegut de Carles va ser Bernard (?- 891 o 892), fruit de la unió amb una concubina.
Carles era el més petit dels tres fills de Lluís el Germànic i la seva esposa Emma. Durant la seva joventut hi ha registrat un episodi de "possessió demoníaca", en el qual es conta que havia estat traient escuma per la boca fins que el van portar a l'altar de l'església.
L'any 859 Carles va ser nomenat Comte de Breisgau, una marca d'Alamània a la frontera sud delRegne de Lotaríngia. El 864 es va unir als seus dos germans en una revolta contra el seu pare per reclamar que repartís el poder entre els seus fills. El 865 Lluís el Germànic es veié obligat a dividir les seves terres entre els seus hereus: el fill granCarloman rebria Baviera, el segon fillLluísSaxònia (ambFrancònia iTuríngia), i a Carles li corresponiaAlamània (Suàbia mésRècia).[1]
Quan el875 va morir sense fills l'emperadorLluís II d'Itàlia, Lluís el Germànic va intentar fer valer l'acord que havia arribat amb ell perquè el seu fill gran Carloman el succeís. PeròCarles el Calb de la Frància Occidental va ser més ràpid i va anar a Itàlia on es feu coronar rei i emperador. Lluís el Germànic va enviar Carles a Itàlia al capdavant d'un exèrcit, al que posteriorment s'hi afegí el mateix Carloman. Però no van ser capaços de guanyar el regne italià fins a la mort de Carles el Calb el877.
L'any 876 Lluís el Germànic va morir i Carles es convertí a ple dret en rei d'Alamània. Contrastant amb les constants disputes entre parents havien estat la norma en la dinastia carolíngia, els tres germans van cooperar en el govern i no es qüestionaren les fronteres que havien heretat. Quan el 879 Carloman va patir un atac de feridura que l'obligà a abdicar, va repartir els regnes entre els seus germans i donà Baviera a Lluís i Itàlia a Carles.
Carles es va establir a Itàlia i la convertí en la capital dels seus dominis. El 880 va unir-se als co-reis de Frància OccidentalLluís III iCarloman II per posar setge alComtat de Viena, en mans deBosó V de Provença.
El juliol del880 el Papa Joan VIII va demanar ajuda a Carles per defensar-se deGuiu II de Spoleto, que estava envaint els estats pontificis. Per agrair la seva ajuda, el Papa va coronar-lo emperador el12 de febrer de881.
Carles el Gras, representat amb laflor de lis com a rei francès, a lesGrandes Chroniques de France (segle xiv)
El876 el seu germàLluís el Jove mentre es dirigia a combatre els vikings que s'havien establert als Països Baixos, va morir i Carles heretà Saxònia i Baviera. D'aquesta manera recuperava la totalitat dels territoris de la Frància Oriental que havien estat del seu pare, a més del regne d'Itàlia i el títol imperial. Carles va liderar els seus exèrcits per combatre els vikings i va entrar en negociacions amb els seus capitosts, als qui va pagar diners perquè marxessin.
Carloman II deFrància Occidental va morir el desembre de 884, com ho havia fet el seu germà Lluís dos anys abans. Com que cap dels dos havia tingut fills, els nobles van convidar Carles a acceptar el tron. Va ser coronatrex in Gallia el20 de maig de885.[2]
El 885 va haver de fer front a una nova incursió vikinga. El capitost Sigfrid havia navegat a través del curs del Sena i havia posatsetge a París, exigint un altre tribut a canvi de tornar enrere. Aquest cop Carles no va acceptar i després d'un any de setge, es va dirigir amb el seu exèrcit cap a París. Va arribar a encerclar els homes de l'oficial vikingRol·ló, però va evitar l'enfrontament i va acabar pagant set-centes lliures de plata als vikings perquè marxessin. Aquestes accions van afectar molt el prestigi de Carles, especialment al regne occidental.[3]
L'any887 la popularitat de Carles es trobava als moments més baixos. Era percebut com a covard i incompetent, i a més a més no tenia fills legítims. Els seus intents de nomenar hereu el fill bastard que havia tingut amb una concubina van trobar-se amb l'oposició dels bisbes i Carles va haver de claudicar. Aquell estiu va rebre els seus parents, el comte de ParísOdó i el margravi de FriülBerenguer, per discutir la seva successió.[4]
El mateix any la seva cosina Ermengarda, filla deLluís II d'Itàlia i vídua deBosó V de Provença, va portar el seu fillLluís a la cort.[5] Carles el va confirmar com a hereu de Provença, i és possible que pensés nomenar-lo successor al capdavant de l'Imperi. Però aleshores van arribar notícies que el seu nebot[6]Arnulf de Caríntia havia aplegat un exèrcit i volia aconseguir el control de Germània. Tot i que els alamans es van mantenir fidels a Carles, el regne oriental es va col·lapsar. Carles, que havia tornat a patir atacs de la seva malaltia, va ser declarat incapaç per governar i fou obligat a abdicar el17 de novembre de887. Es va retirar a Suàbia, on va morir sis setmanes després, el13 de gener de888.[7]
↑Eric Joseph Goldberg:" Struggle for empire : kingship and conflict under Louis the German",pàg 817-876 ed. Cornell University Press, 2006 (ISBN 080143890X i 9780801438905)
↑Maclean, Simon.Kingship and politics in the late ninth century - Charles the Fat and the End of the Carolingian Empire (en anglès), 2003, p. 126-127.
↑Bonnet, Christian; Descatoire, Christine.Les Carolingiens (741-987) (en francès). Armand Colin, 2001, p. 91.ISBN 978-2200261108.
↑Robert Parisot:"Le royaume de Lorraine sous les Carolingiens (843-923)", edA. Picard et fils, 1898, p. 484
Klaus Herbers:"Karl III. (Ostfrankenreich)". En: "Biographisch-Bibliographisches Kirchenlexikon" (BBKL). Volum 3, ed.Bautz, Herzberg 1992,ISBN 3-88309-035-2, Sp. 1133–1136.
Hagen Keller:"Zum Sturz Karls III. Über die Rolle Liutwards von Vercelli und Liutberts von Mainz, Arnulfs von Kärnten und der ostfränkischen Großen bei der Absetzung des Kaisers". En: "Deutsches Archiv für Erforschung des Mittelalters" 22, 1966, pàgs. 333–384; també en: "Königswahl und Thronfolge in fränkisch-karolingischer Zeit", publicat per Eduard Hlawitschka (Wege der Forschung 247). Darmstadt 1975, pàgs. 432–494
.svg)