El1506 fou designat hereu del seu pare, el qual morí per febres aquell mateix any, mentre que el1504 ja havia estat nomenat hereu de la seva mare amb el títol depríncep d'Astúries, la qual embogí a la mort del seu espòs. Fins al1516 tingué la regència del seu aviFerran el Catòlic.
A principis de 1506 Felip i Joana van tornar a la península Ibèrica per reclamar la corona, ja que la reinaIsabel I de Castella havia mort. Van regnar poc temps perquè Felip va morir al setembre d'aquell mateix any, iJoana va ser tancada pel seu pareFerran al convent de Tordesillas argüint que estava boja. Carles fou designat hereu, però a causa de la seva menor edat el seu aviMaximilià I d'Habsburg va prendre la regència delsPaïsos Baixos, i al cap de poc temps la va cedir a la seva filla Margarida d'Àustria, junt amb el tutela de Carles i els seus germans. L'educació del jove Carles va ser tota feta alcomtat de Flandes, basada per tant en la cultura flamenca.
El 5 de gener del 1515 Guillem de Croy va aconseguir que l'emperador Maximilià declarés la majoria d'edat de Carles. Els Estats Generals van nomenar-lo senyor dels Països Baixos. Així va acabar la regència de la seva tia, Margarida, però qui veritablement tenia les regnes del govern era el senyor de Chièvres, home de tota la seva confiança. Aquell mateix any, Adrià d'Utrecht va viatjar a Espanya per assegurar-se que el rei Ferran el Catòlic no li donava la corona de Castella i Aragó a Ferran I d'Habsburg, el qual havia estat tota la seva vida al seu costat i era el seu net preferit. Poc abans de la seva mort encara volia fer rei a Ferran en comptes de Carles, però els seus consellers el van fer canviar d'opinió.
Al maig, els tres estaments del Regne de Navarra, reunits per requeriment del virrei Antoni Manrique de Lara, van jurar fidelitat a Carles com a rei i senyor natural.
Carles va consolidar-se com a rei gràcies al reconeixement del papa Lleó X en la butllaPacificus et aeternum de l'1 d'abril del 1517. Va embarcar cap a la península ibèrica el 8 de setembre del 1517. El 4 de novembre va visitar breument la seva mare, la reina Joana, dita la Boja. Allí el senyor de Chièvres va obtenir de la reina l'acta on reconeixia al seu fill Carles que governés en nom seu. D'aquesta manera es donava aparença de legitimitat a la presa de poder de Carles. Quan estava a Valladolid va rebre la notícia que el cardenal Cisneros havia mort, de manera que deixava el camí obert al govern de Castella.
El 9 de febrer del 1518 les Corts de Castella, junt amb la seva mare Joana, a Valladolid van fer jurament a Carles com a rei. En aquest acte també li van concedir 600.000 ducats i a més lesCorts van fer un seguit de peticions al nou rei, entre les quals destacaven:
Que aprengués el castellà.
Que no concedís nomenaments a estrangers.
La prohibició de la sortida de metalls preciosos i cavalls de Castella.
Que tractes més respectuosament a la seva mare Joana, reclosa a Tordesillas.
El 29 de juliol va ser jurat per les Corts d'Aragó com a rei d'Aragó i Joana era reconeguda com a reina però, en estar incapacitada, els seus títols van quedar només com anominals. Li van entregar a Carles 200.000 lliures.
El 16 de maig del 1519 Carles va ser jurat, junt amb Joana, com a rei per les Corts de Catalunya. Quant a diners, li van donar 300.000 lliures el 1520. El 12 de gener del 1519 va morir Maximilià I i Carles va ser escollit a Frankfurt del Main com a rei dels Romans, cosa que el va convertir en el sobirà del Sacre Imperi Romanogermànic.
Rere aquest llarg procés que va durar anys, Carles va esdevenir el primer monarca a ostentar les corones de Castella, Aragó i Navarra, fet que per a alguns historiadors el converteixen en el primer monarca de la futura Espanya.
Tant a la Corona d'Aragó com a Castella, Carles I va haver d'acceptar un cogovern teòric amb la seva mareJoana la Boja, la qual, però, a causa de la seva suposada alienació mental, va viure allunyada del govern dels regnes, reclosa a Tordesillas.
Per mantenir tot aquest imperi, Carles V i els seus successors van haver de fer llargues i costoses guerres durant els seus respectius regnats. També les guerres i l'absorció de totes les riqueses que arribaven d'Amèrica, van provocar l'esgotament i decadència de Castella.
Ferran II, al morir el22 de gener de1516, conscient que el seu successor Carles trigaria encara anys a arribar a la península Ibèrica fins a acabar la seva formació, va nomenar el seu fill naturalAlfons d'Aragó regent dels regnes de laCorona d'Aragó i alCardenal Cisneros, regent deCastella, fins a l'arribada a la península de Carles, que no es va produir fins al19 de setembre de1517. Durant l'interregne es produïren molts conflictes socials a causa de l'absència d'una autoritat clara.
Carles V va ser educat aFlandes fins que el1517, amb disset anys, va traslladar-se a Castella per governar. Per la seva educació fora de Castella i venint amb una cort estrangera, de seguida es va trobar amb l'oposició de la noblesa davant el seu ascens al tron: a les primeres corts (Valladolid, 1518), els nobles li van exigir un jurament de respecte a les lleis del regne.
El1519, després de la mort de Maximilià I d'Àustria, el seu avi, Carles hagué de demanar a les ciutats un impost extraordinari per fer front a les despeses ocasionades per l'accés a la dignitat imperial alemanya. Aquesta petició va ser la que va provocar larevolta de les Comunitats de Castella protagonitzada sobretot per classes urbanes, comerciants, artesans i petita noblesa de la majoria de ciutats de Castella.Juan de Padilla,Juan Bravo iPedro Maldonado van ser els dirigents dels comuners, que foren derrotats el1521 aVillalar de los Comuneros i tots ells executats.
A lacorona d'Aragó, els primers anys del regnat de Carles I, elRegne de València i elRegne de Mallorca.[2] van ser els regnes de més conflicte social, perquè estaven afectats per un malestar social i una crisi econòmica. A València, aquest moviment, anomenat larevolta de les Germanies, es va iniciar el1519 per la falta de direcció del país, ja que els dirigents n'havien marxat per por de la pesta. Representants de les classes populars van crear la Junta dels Tretze i van assumir el poder municipal. Del1521 al1523 va ser la fase més radical d'aquesta revolta, quan s'hi van afegir els camperols que, dirigits perVicent Peris, van aconseguir ocupar el castell deXàtiva i derrotar els senyors deGandia al sud. No obstant això, van ser vençuts (a València el 1521, i a Xàtiva iAlzira el1522) i durament reprimits perGermana de Foix. Al nord no van durar tant i van ser vençuts per les tropes senyorials. A Mallorca hi va haver un moviment semblant que també tingué una fase de menor intensitat i una de radical dirigida perJoanot Colom, qui va aconseguir que els senyors es repleguessin i els va assetjar. El 1523, però, van ser vençuts a Mallorca per les tropes reials. El1555, amb la creació del Consell d'Itàlia, va desvincular elRegne de Nàpols de laCorona d'Aragó.[3]
El1530, elpapaCliment VII el va nomenar emperador del Sacre Imperi com a Carles V. L'imperi turc deSolimà I el Magnífic, amb el suport de Francesc I de França, va ser una gran amenaça per l'imperi de Carles. Del1529 al1532, els turcs vanassetjar Viena i en la mediterrània assetjaven els vaixells hispànics. En la política exterior, a Carles I se li plantejaven greus problemes a causa de la gran extensió del seu Imperi. Mentre que ell volia l'aliança dels sobiranscristians sota l'hegemonia de l'emperador alemany i amb l'ajut del pontificat, elRegne de França no hi va estar d'acord, com tampoc els prínceps alemanys ni el papat. Per tant, ell tot sol va haver de fer front a l'expansió de l'Imperi Otomà, que amenaçavaEuropa.
Carles V va mantenir vint-i-cinc anys de guerra ambFrancesc I de França. Laprimera guerra va iniciar-se el1521 i finalitzà el1526, a causa de disputes territorials aNavarra i aItàlia, l'elecció de Carles com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i la necessitat del papa Lleó X d'aliar-se amb Carles per combatreMartí Luter. Els francesos van atacarFlandes i Carles V ocupà elDucat de Milà, i la guerra va acabar amb la derrota a labatalla de Pavia, on Francesc I va ser capturat i va signar eltractat de Madrid de1526 la renuncia als seus drets sobre els territoris italians i de Flandes en favor de Carles, es comprometia a casar-se lagermana de l'emperador, i renunciava a donar suport aEnric II de Navarra per a la recuperació de Navarra, tot i que en quedar en llibertat va trencar les condicions del tractat,[4] i es va reunir amb laLliga de Cognac i elpapa Climent VII esclatantuna nova guerra en la que les tropes imperialsvan saquejar Roma, Francesc va haver de renunciar a intervenir en Itàlia per laPau de Cambrai i Carles renunciar a les seves pretensions sobre Borgonya. L'imperi turc deSolimà I el Magnífic, amb el suport de Francesc I de França, va ser una gran amenaça per l'imperi de Carles,assetjant Viena i assetjant els vaixells hispànics a la mediterrània, i va organitzar laJornada de Tunis, el 1535 en la que va prendre Tunis aOruç Reis i laJornada d'Alger, en 1541, que va fracassar a causa del mal temps. El 1536 va començar un nou conflicte entre França i l'Imperi dels Habsburg a partir de l'annexió del ducat de Milà a l'Imperi, la que Francesc, aliat amb els protestants alemanys va respondre envaintSavoia, fins que va arribar el seu final amb latreva de Niça fins que el1542 esclatàuna nova guerra[5] El1544 laPau de Crepy va posar fi a les lluites entre Carles i Francesc, que es van aliar contra els otomans.[6]
Del 1539 a 1540 es va veure confrontat amb laRebel·lió de Gant a la seva ciutat natal. Les seves represàlies van ser vehements, va executar vint-i-cinc edils de la ciutat, va suprimir els privilegis i llibertats, i va imposar una processó humiliant de «portadors de dogals» als altres resistents. El1538 es va firmar laTreva de Niça, fins que el1542 esclatàuna nova guerra[7] El1544 laPau de Crepy, que va posar fi a les lluites entre Carles I de Castella i Francesc I, que es van aliar contra els otomans.[8]
Durant el regnat de Carles, lacorona de Castella va expandir els seus territoris sobre gran part d'Amèrica amb laconquesta de l'Imperi Asteca perHernán Cortés el1521, que va prendre el control del govern de Mèxic, del repartiment de les terres alsconquistadores ila colonització. No obstant això, els flagrants abusos dels conqueridors van obligar l'emperador Carles a instaurar el13 de desembre de1527 laReial Audiència de Mèxic com a òrgan de govern i administració dels nous territoris i en va ser designat com a presidentNuño Beltrán de Guzmán per rellevar Cortés en el govern de la Nova Espanya,[9] que va conquistar l'Imperi purépetxa[10] i els senyorius que formarien elNuevo Reino de Galícia, a mitjans delsegle XVI.Pedro de Alvarado va iniciar laconquesta dels territoris centreamericans que donarien lloc al Regne de Guatemala, arribant a començaments del1524, i a l'inici de la conquesta, els kaqtxikels s'aliaren amb els conqueridors però aviat s'hi rebel·laren a causa de les excessives exigències tributàries i no es rendiren fins al1530, mentrestant, cadascun dels altres regnes maies de l'altiplà havia estat derrotat pels espanyols i per llurs guerrers aliats, tant de Mèxic com dels regnes maies prèviament subjugats,[11] però elpoble itzá era hostil a la invasió dels espanyols i mantingué la seva independència fins al1697, quan un atac dels espanyols finalment derrotà l'últim regne maia independent, acabant així amb la conquesta de tot el territori.[12] L'adelantadoFrancisco de Montejo, en companyia del seu fill i del seu nebot, tots tres del mateix nom,va conquerir lapenínsula de Yucatán entre1527[13] i1546,[14] llavors domini dels poblesmaies. Després de la mala administració de Nuño de Guzmán, es va adoptar per un virregnat, amb la centralització del poder en el virrei, i el17 d'abril de1535Antonio de Mendoza va ser nomenat primervirrei del Virregnat de Nova Espanya.[15] A partir de llavors es va començar l'extensió dels territoris conquerits, originalment el centre-sud de Mèxic, cap a l'oest i al nord.
LaGuerra del Miztón va ser una sèrie d'enfrontaments bèl·lics de diversos pobles indígenes a l'audiència de Nova Galícia que havien estat conquerits pels espanyols, però es van unir per refusar el sotmetiment i es van aixecar en armes contra l'exèrcit espanyol entre1540 i1542, i que va acabar amb l'execució dels líders indígenes i posterior judici aFrancisco Tenamaztle. Els indígeneses van revoltar de nou en1547 després que es descobrísplata aZacatecas i les mines que s'hi van fer van atreure als colonitzadors espanyols.[16]
LaGovernació de Nova Toledo va ser creada per l'emperador en 1534 per aDiego de Almagro al sud de la governació de Nova Castella, i aquest es va enfrontar alsmaputxes. Manco Inca va encapçalar una guerra per restaurar l'incanat el 6 de maig de 1536 amb elsetge del Cusco, que no va reixir[21] i va haver de retirar-se a les muntanyes de Vilcabamba, on va instal·lar la seu de la monarquia incaica mentre que la resta del territori va ser ocupat pels espanyol. Senseor i amb una situació militar de Almagro incerta tornà alPerú i ocupà Cusco iniciant unaguerra civil entre els conquistadors del Perú que va concloure amb la victòria dels Pizarro a labatalla de Las Salinas, l'abril del1538[22] i l'execució d'Almagro. Francisco Pizarro, governador del Perú fou assassinat pel seu fillDiego de Almagro el Mozo el1541. En la lluita que va seguir,Cristóbal Vaca de Castro va derrotar els almagristes a labatalla de Chupas i més tard va ser empresonat perBlasco Núñez Vela, el nouvirrei.
Mapa de el primer viatge de circumnavegació mundial (10 d'agost de 1519 - 8 de setembre de 1522).
L'aplicació de lesLleis d'Indies, que prohibien el sistema de l'encomienda i l'esclavitud dels indígenes va provocar l'oposició hostil de Pizarro ja que allò significa que ja no podran utilitzar els indígenes com esclaus. Gonzalo Pizarro iFrancisco Carvajal recluten un exèrcit de partidaris amb la intenció de suprimir aquestes lleis i a labatalla d'Añaquito en gener de1546 les forces reialistes van ser derrotades[28] i Núñez Vela decapitat, consolidant-se el poder deGonzalo Pizarro al Perú. Tanmateix, el suport per a Gonzalo disminueix quan el nou representant del rei,Pedro de la Gasca, arriba proposant abrogar aquestes noves lleis. La major part de l'exèrcit de Gonzalo deserta just abans de la batalla la més important que hauria determinat el destí de la conquesta i no tenint ja cap suport de l'exèrcit, Gonzalo es rendeix i serà decapitat el1548.[29] En1553Francisco Hernández Girón va encapçalar una rebel·lió i fou derrotat pel nou virreiMelchor Bravo de Saravia el 7 de desembre de 1554 a labatalla de Pucará i executat aLima.[30]
La Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica del rei Carles I es va fer realitat quan el monarca va ser proclamat Emperador del Sacre Imperi sota el nom de Carles V. L'Emperador va prendre uns compromisos, entre d'altres el de convocar reunions o Dietes. El 1521, a laDieta de Worms, el seu germà Ferran va ser nomenat regent de l'Imperi i va ser ascendit al rang d'arxiduc. Al mateix temps el monjoMartí Luter va ser declarat proscrit, i així es va iniciar l'enfrontament religiós entre catòlics i luterans,[31] posteriorment coneguts com a protestants: els seguidors de la doctrina de Luter es van reunir com a ordes reformades en la Segona Dieta de Speyer de 1529, on van protestar contra la decisió de l'emperador de restablir l'Edicte de Worms, que havia estat suspès en la precedentDieta de Speyer de1526.
Carles V, defensor de la unitat religiosacatòlica, va veure distorsionada la seva tasca a causa delluteranisme que estava sorgint a Alemanya, que el1530, durant laDieta d'Augsburg li va presentar laConfessió d'Augsburg.[32] El 1531 els protestants formen lalliga d'Esmalcalda i s'alien ambFrança iDinamarca en una guerra contra l'emperador, que va respondre amb elConcili de Trento i laContrareforma. Malgrat que a laGuerra d'Esmalcalda l'emperador va derrotar la Lliga a labatalla de Mühlberg,[33] el maig de 1547, Carles V convocà els estats generals de 1547/48, on va proclamar l'Ínterim d'Augsburg,[34] una mena de compromís entre catolicisme i protestantisme que nogensmenys donava prioritat al catolicisme per tal de reintegrar el moviment luterà a l'Església catòlica i evitar la divisió de la Imperi. Per defensar la seva autonomia,Maurici de Wettin,Guillem el Savi,Albert Alcibíades i el seu cosíAlbert I de Prússia van reaccionar amb l'Aliança de Torgau de 1551 mentre les tropes franceses van marxar contra el Rin per ocupar elsTres Bisbats. Després que els prínceps luterans aliats signessin eltractat de Chambord, les seves forces van fer campanya al Tirol i van obligar Carles a fugir a Villach, fins que l'agost de 1552 l'arxiducFerran I d'Àustria, va concloure la pau de Passau, per la qual va acceptar formalment la confessió luterana, confirmada pel mateix emperador a lapau d'Augsburg de1555.[35]
Possessions de Carles I a Europa en el moment d'abdicar
PelTractat de Chambord del1552,Enric II de França va aconseguir l'aliança dels prínceps protestants d'Alemanya contra l'emperador, i fou autoritzat a prendreMetz,Toul iVerdun. Carles, que estava preparant la seva abdicació, amb elTractat de Vaucelles[3] va buscar la pau amb França i concloure una treva de cinc anys. El tractat va reconèixer les noves possessions franceses (els bisbats de Metz, Toul i Verdun, moltes places fortes entre Luxemburg i Flandes, i possessions diverses al Piemont, al centre de la Itàlia i Còrsega).
Cansat de les nombroses guerres, durant lesabdicacions de Brussel·les, el1554 Carles va cedir la corona delRegne de Nàpols al seu fill Felip, i el 1555 ja gran i cansat, va decidir renunciar a més territoris en favor del seu fill, abdicant a Brussel·les com a Sobirà Gran Mestre de l'Orde del Toisó d'Or el 22 d'octubre, i el 25 d'octubre en una grandiosa i ostentosa cerimònia davant desenes de convidats va abdicar com a sobirà dels Països Baixos dels Habsburg.[36] El16 de gener de 1556 l'emperador, a les seves habitacions privades a Brussel·les i sense cap cerimònia, va cedir a Felip la Corona dels Castella, Aragó, Navarra, Sardenya, Sicília i les Índies,[37] i la renúncia alComtat de Borgonya va tenir lloc el 10 de juny de 1556.[38] La corona imperial el17 de gener de 1556 fou cedida al seu germàFerran I per les pressions d'aquest.[37] Durant la seva joventut Felip viatjà aAlemanya per conèixer el territori i en la seva visita no despertà grans simpaties entre les classes governants del país. Després de les abdicacions va retornar aCastella i el dia3 de febrer de1557 es va recloure al monestir de Yuste,Càceres, on va morir el21 de setembre de1558.
A la mort de CarlesFlandes i elFranc Comtat passaren a Felip II per tal de separar els territoris imperials del seu oncle Ferran I delRegne de França. Els Països Baixos espanyols foren governats per la seva germanastraMargarida de Parma, i elDucat de Milà. A diferència deNàpols i elMilanesat, elsPaïsos Baixos mai es van identificar del tot com a espanyols, ja que la seva incorporació tan sols era de l'any1518, quanCarles I va heretar dels seus avis els Països Baixos, en canvi Nàpols feia dos segles que era governada per laCorona d'Aragó o per membres de l'arrel aragonesa. Al seu testament va reconèixer el seu fill,Joan d'Àustria com a fill seu nascut de la relació extramatrimonial amb Bàrbara Blomberg el 1545.
Estendards durant els funerals de Carles I. Jérôme Cock,Funerals de Carles I, Amberes, Cristóbal Plantino, 1559.
El 1573 el reiFelip II va disposar el trasllat de les restes de Carles V i de la infanta Leonor d'Àustria, reina de Portugal, alMonestir d'El Escorial, feina que va ser realitzada pel 5è comte d'Oropesa,Joan Álvarez de Toledo i de Monroi. El taüt de Carles V va ser situat a la Cripta Reial del Monestir d'El Escorial conegut com el Panteó del Reis.
Adesembre del1539:Don Carlos por la divina clemencia Emperador semper Augusto, rey de Alemania, doña Johna su madre, y el mismo don Carlos por la misma gracia reyes de Castilla, de Leon, de Aragon, de las Dos Seçilias, de Jherusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valençia, de Galizia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordoba, de Corçega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algezira, de Gibraltar, e de las Yslas de Canaria, de las Indias, Yslas y Tierra Firme del mar Oceano, condes de Barçelona, señores de Vizcaya y de Molina, duques de Atenas y de Neopatria, condes de Ruysellon y de Cerdaña, marqueses de Oristan y de Gociano, archiduques de Austria, duques de Borgona e de Brabante, condes de Flandes e de Tirol.[39]
↑Gorenstein, Shirley. «Introduction». A: Helen Perlstein Pollard.Taríacuri's Legacy: The Prehispanic Tarascan State (en anglès). University of Oklahoma Press, 1993 (The Civilization of the American Indian series, vol. 209).ISBN 978-0-8061-2497-1.
↑Polo Sifontes, Francis «Título de Alotenango, 1565: Clave para ubicar geográficamente la antigua Itzcuintepec pipil» (en castellà). Antropología e Historia de Guatemala. Dirección General de Antropología e Historia de Guatemala, Ministerio de Educación [Ciudad de Guatemala], 3, Época II, 1981, pàg. 109–129.OCLC:605015816.
↑Jones, Grant D.The Conquest of the Last Maya Kingdom (en anglès). Stanford, California, US: Stanford University Press, 1998, p. xix.ISBN 978-0-8047-3522-3.
↑Leon, P.The Discovery and Conquest of Peru, Chronicles of the New World Encounter, edited and translated by Cook and Cook (en anglès). Durham: Duke University Press, 1998.ISBN 9780822321460.
↑Tamayo Herrera, José.Historia general del Qosqo (en castellà). vol.1. Municipalidad del Qosqo, 1992, p. 216.
%2c_formerly_attributed_to_Titian_(Alte_Pinakothek%2c_Munich).jpg)
_066.jpg)
.svg)
.svg)