Elcantonalisme és un moviment o grup d'aixecaments populars que va tenir lloc en diverses localitats delRegne de València,Andalusia iCartagena (Múrcia) l'any1873.[cal citació] L'objectiu era instaurar un règim federal per als antics estats històrics, les províncies i els municipis (elscantons).[cal citació] Es deu a unes aspiracions autonomistes propiciades pels republicans federals intransigents[1] amb les aspiracions de la revolució social inspirades en idees internacionalistes.
Els fets es van desenvolupar durant laPrimera República Espanyola quan ja les corts havien votat la república federal sota el governFrancesc Pi i Margall. Els insurgents volien que la proclamació dels cantons s'hagués d'acceptar com un fet consumat.
La insurrecció fou iniciada el12 de juliol aCartagena i s'estengué per tota la costa meridional mediterrània, on predominava elfederalisme. Pi i Margall dimití i amb el seu substitutNicolás Salmerón y Alonso encara es va estendre més la insurrecció.
ACatalunya el moviment cantonalista no va tenir ressò per la gran activitat de latercera guerra carlina.
Elsanarcosindicalistes van donar suport en alguns llocs comValència,Cadis iSevilla al moviment insurrecte. L'aixecament d'Alcoi (la Revolució del Petroli) va fracassar. Els cantons van durar poc excepte a Cartagena, que, dotat de base naval, atacà diverses poblacions, com Almeria iAlacant. Cartagena resistí fins al 13 de gener de 1874.[2] Els cantons de València iCastelló erigits el 19 i 20 de juliol respectivament no van arribar a durar ni un mes i van ser reconquerits pels generalsMartínez-Campos iVillacampa respectivament.[3]
El cantonalisme va ser obra essencialment d'un movimentpetit burgès però els conservadors consideraven que era obra de laPrimera Internacional. En els cantons es van fer algunes reformes socials com la jornada laboral de vuit hores.
