Han estat diversos els autors que han estudiat l'origen etimològic del nom de Cantàbria. Encara que no se sap amb precisió, la teoria més acceptada pels experts suggereix que deriva de l'arrelcelta olígurcant-, 'roca' o 'pedra' i elsufix-abr, freqüent a les zones celtes i, per tant, es dedueix que el nom significa 'poble que habita les muntanyes o penyes', en referència al territori abrupte i muntanyenc de Cantàbria.
La primera referència escrita del nom deCantàbria es remunta a l'any195 aC, en què l'historiadorCató el Vell en parla en el llibreOrígens del naixement del riu Ebre al país dels càntabres. A partir de llavors, les cites sobre els càntabres i Cantàbria són comunes, ja que els càntabres participaven com a mercenaris en diversos conflictes dins i fora de la península. Sobre l'origen de l'idioma o idiomes dels càntabres s'han mantingut diverses teories, segon es consideréspreindoeuropeu oindoeuropeu d'arrelcelta. Hi ha constància que van participar en la guerra delscartaginesos contraRoma durant laSegona Guerra Púnica per les referències deSili Itàlic (llibre III) iHoraci (llibre IV, oda XIV). Posteriorment, la majoria de les referències es donen a partir de l'inici de lesguerres càntabres contra Roma l'any29 aC. Es conserven a l'entorn de 150 referències d'aquest poble la fama del qual fou reconeguda per grecs i llatins. El seu territori s'estenia més enllà dels límits actuals de la comunitat autònoma: limitava al nord amb lamar Cantàbrica, nom amb què la van batejar els romans; a l'oest amb els cims occidentals de la vall del riuSella, de l'actual principat d'Astúries; al sud s'estenia fins a l'actualprovíncia de Burgos i a l'est fins al riu Agüera.
Després de la caiguda de l'Imperi romà, Cantàbria recuperà la seva independència i la va mantenir davant els atacs delRegne visigot. El reiLeovigild atacà Cantàbria el574 i va conquerirAmaya i el sud del país, i hi formà una província visigoda amb el nom deDucat de Cantàbria, que servia com a zona fronterera per controlar elscàntabres i alhora els seus veïns elsvascons. Al nord de la serralada, els càntabres van conservar la independència i forma de vida fins a la invasió àrab. El714 els musulmans van envair les valls de l'Ebre i van conquerir Amaya, la capital càntabra, i obligaren els càntabres a formar fronteres bèl·liques per organitzar-ne la defensa.
En les primeres cròniques de la conquesta cristiana, Cantàbria encara era definida com a regió, i s'hi utilitzava el títol de duc de Cantàbria. A partir de llavors, les fonts documentals rarament feien ús del nom deCantàbria, ja que prevalia el nom d'"Astúries" amb les comarques conegudes com aAstúries de Santillana,Astúries de Trasmiera iAstúries de Laredo. Amb el nucli de la Germandat de les Quatre Viles –Santander,Laredo,Castro Urdiales iSan Vicente de la Barquera– es va formar la Germandat dels Maresmes, unint tots els ports importants situats a l'est d'Astúries. Les Quatre Viles van participar activament amb soldats i vaixells en la conquesta d'Andalusia: repoblarenCadis iEl Puerto de Santa María amb famílies provinents dels ports de la mar Cantàbrica. També van participar naus de les Quatre Viles en la presa deSevilla, en trencar el pont de vaixells que uniaTriana i Sevilla, un fet que es representa amb unanau i laTorre del Oro de Sevilla als escuts de Santander i Cantàbria. Amb el regnat delsreis Catòlics va desaparèixer la Germandat dels Maresmes, reemplaçada pelCorregiment de les Quatre Viles.
Làbar cantabre, símbol de Cantàbria. Recreació moderna d'estendard romà basat en l'Estela de BarrosLímits del Ducat de Cantàbria
A partir delsegle xvi començà a ser utilitzat a nivell popular iliterari el nom de La Muntanya per a designar l'antiga Cantàbria en contraposició aCastella, que es coneixia amb el nom deL'Altiplà. Aquesta distinció encara existeix i és l'origen del gentilici "muntanyenc" (montañés encastellà) com asinònim de "càntabre". Aleshores, també sorgí un nou interès pels estudis relatius a Cantàbria i els càntabres.
El grau d'autonomia que gaudien les petites entitats en què estava dividit el territori càntabre, conjuminat amb la pobresa de recursos, fou una raó de debilitat davant el centralisme borbònic. Cada vegada era més difícil plantar cara a les dificultats i els problemes de cadascuna de les entitats individualment. Tot això accelerà els contactes entre les viles, les valls i les jurisdiccions, polaritzades en les Juntes de la Província de Nueve Valles, conduïdes pels diputats electes pels òrgans tradicionals d'autogovern. Dos fets van contribuir a la culminació del procés d'integració: l'interès col·lectiu per evitar contribuir a la construcció del pont deMiranda de Ebro, imposat per l'intendent deBurgos el1775, any en què Cantàbria havia patit dues inundacions severes; i d'altra banda la necessitat de mancomunar-se per protegir-se de la gran quantitat de bandits que actuaven a Cantàbria i la inoperància de la justícia per l'escassetat de recursos. Després de la convocatòria enviada pel diputat general de Nou Valls a la junta que se celebraria a Puente San Miguel el21 de març del1777, les jurisdiccions afectades per les dificultats hi van enviar diputats perquè afegissin els seus territoris a la província. El1778, després d'unes gestions necessàries, se n'assolí la unitat administrativa i jurisdiccional, i el28 de juliol del1778 va constituir-se la Província de Cantàbria, que a més de les Nou Valls incloïa la Vila de Santillana del Mar, Lugar de Viérnoles, Vila de Cartes i la seva jurisdicció, Vall de Buelna, Vall de Cieza, Vall d'Iguña, que incloïa les viles de San Vicente i Los Llares, Vila de Pujayo, Vila de Pie de Concha i Bárcena, Vall d'Anievas i Vall de Toranzo. La creació de la província va ser ratificada pel reiCarles III el22 de novembre del1779.
Es van establir, a més, facilitats per a la integració futura d'altres jurisdiccions, amb igualtat de drets i deures. Així s'hi van afegir l'abadia de Santilla, les valls de Tudanca, Polaciones, Herrerías, Castañeda, la Vila de Torrelavega i la seva jurisdicció, Vall de San Vicente, Vall de Carriedo, Tresviso i les viles de La Vega, San Roque i San Pedro, així com la ciutat de Santander i la seva abadia. Per la competència de la ciutat deLaredo, l'ajuntament de Santander, que havia començat la titulació de Cantàbria per a la província creada al començament del segle xix, imposà la denominació de Santander perquè no hi hagués dubte de quina n'era la capital. El1821, data en què la diputació provincial presentà a les corts constitucionals el projecte definitiu sobre els límits de la província i els partits judicials, proposà la denominació deCantàbria, i l'ajuntament de Santander s'hi va oposar i s'hi imposà el nom deSantander.
L'auge de l'interès sobre el caràcter històric i ancestral de Cantàbria que havia començat des del segle xviii va continuar durant el segle xx, amb un caràcter polític. El Partit Federal de Cantàbria elaborà un Estatut d'Autonomia per a un Estat Federal Càntabre-Castellà el1936 que mai no va ser aprovat a causa de l'esclat de laGuerra civil espanyola. Com a conseqüència de la guerra i la marginació de qualsevol tendència regionalista o nacionalista, s'oficialitzà l'ús del nom deSantander, encara que el nom deCantàbria va ser utilitzar per a les federacions esportives.
El30 de desembre,1981 va concloure el procés iniciat des de1979 per l'ajuntament de Cabezón de la Sal, sota la presidència d'Ambrosio Calzada Hernández. Aquest municipi obrí el procés previst en l'article 143 de la constitució espanyola que va dur a l'autonomia de Cantàbria per mitjà del precepte constitucional d'autovern a les "províncies amb entitat regional històrica". Amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia el1981 i la signatura del rei, Cantàbria accedí a la seva autonomia i va quedar desenllaçada de Castella i del règim preautonòmic deCastella i Lleó, al qual havia estat afegit. El 1982 es va recuperar el nom deCantàbria per a la província i la comunitat autònoma.
Cantàbria és una zona muntanyenca i costanera, amb un important patrimoni natural. S'hi distingeixen dues àrees geogràfiques:
La Marina: una franja costanera de valls baixes, àmplies i de formes suaus; d'una amplària de 10 km i amb una altitud menor de 500 m; limita amb la mar per mitjà d'una línia de rases litorals formant abruptes penya-segats creuats per desembocadures de rius.
La Muntanya: una llarga barrera de muntanyes abruptes paral·lela a la mar que forma part de laserralada Cantàbrica. És formada en la seva major part perroca calcària afectada per fenòmenscàrstics i que cobreixen la major part de Cantàbria. Els cims més alts es troben alsPics d'Europa superiors als 2.500 m.
Cantàbria s'assenta damunt d'estructures delMesozoic, formades sobretot per calcàries cretàcies intensament plegades. S'ha creat un paisatge morfològic essencialment muntanyós, en el qual predominen les inversions del relleu. Dintre la complexitat del relleu, de direcció latitudinal, cal distingir des de la costa fins a la divisòria amb l'altiplàcastellana les unitats següents: una plataforma litoral, les muntanyes de l'interior (La Montaña, 1.500-2.000 m), i les terres de l'altEbre. La costa, molt retallada, forma nombrosesries i ports naturals, on es concentra majoritàriament la població. Des de la ria de Suances desapareix la plataforma per tornar a formar-se després de la badia de Santander. Les muntanyes de l'interior són formades per la serralada Cantàbrica, la qual parteix Cantàbria longitudinalment en direcció est-oest, i és unida a l'est amb les muntanyes basques, en direcció vers el sud. A la serralada, als límits entreAstúries iLleó, destaquen la fossa de la Liébana i elsPics d'Europa, els quals culminen al cim de Peña Vieja (2.613 m). La zona de l'alt Ebre, formada per àmplies valls, anuncia el relleu castellà. El clima és de tipus marítim humit (precipitacions superiors a 1.000 mm anuals) i suau (mitjanes anuals de 13 °C a la costa i inferiors a l'interior). Els principals rius són el Deva, Pas, Nansa, Saja iBesaya.
Elpresident de Cantàbria ocupa la més alta representació de la comunitat autònoma i l'ordinària de l'estat espanyol a Cantàbria; presideix, dirigeix i coordina l'actuació del govern. És el cap delpoder executiu. És elegit pel Parlament per majoria absoluta en la primera votació, o simple en la segona, i després és nomenat pelrei estatal.
El govern de Cantàbria és l'òrgan encarregat de dirigir l'acció política i la funció executiva. És format pel president, el vicepresident i els consellers designats pel president mateix.
Després de diverses legislatures presidides pelPartit Popular, per l'UPCA deJuan Hormaechea o un govern dirigit per una coalició entre elPartit Regionalista de Cantàbria (PRC) i elPSOE-PSC, ambMiguel Ángel Revilla com a president. Posteriorment, la majoria absoluta obtinguda pel Partit Popular a les eleccions de 2011 va permetre que Ignacio Diego en fos escollit president. Actualment torna a governar a Cantàbria el PRC amb el suport delPSOE, amb Revilla com a president autonòmic per segon cop.[2]
Els partits polítics amb representació al Parlament de Cantàbria són:
Cantàbria és dividida en 102 municipis; cadascú inclou diverses localitats i aquestes diversos barris. Alguns municipis són homònims amb una de les localitats i d'altres no comparteixen el nom amb cap de les localitats que els integren. Cada municipi està regit per un ajuntament; dos municipis, Tresviso i Pesquera, tenen un Consell Obert, ja que la població és menor als 250 habitants.
El 1999 s'aprovà una llei que estableix que la comarca és una entitat necessària i integrant de l'organització territorial, la qual cosa obrí el procés de creació que està en marxa. La llei estableix que la creació de comarques no n'exigirà la creació a tot el territori fins que no s'hagin creat comarques per al 70% de l'autonomia. Santander quedà exclosa de la llei per formar unaàrea metropolitana. Actualment les comarques no gaudeixen d'autonomia ni tenen caràcter administratiu.
Mapa demogràfic de Cantàbria. Habitants per nucli de població
La població de Cantàbria el 2005 era de 568.091, l'1,25% de la població estatal. La densitat era de 106,8 hab/km² i l'esperança de vida de 75 anys (homes) i 83 anys (dones). A diferència d'altres autonomies, Cantàbria no ha estat una destinació d'immigrants; el 2006 només el 4% de la població càntabra ho era.
Les principals poblacions càntabres es troben al litoral. La capital, Santander, té una població de 183.000 habitants. Torrelavega, el segon nucli urbà i industrial de Cantàbria, té una població de 60.000. Ambdues, tanmateix, formen una solaconurbació o àrea metropolitana. Una altra població,Castro Urdiales, encara que només té 32.000 habitants censats, 60.000 en realitat, la tercera més gran de la comunitat, pertany a l'àrea metropolitana deBilbao i, per tant, la població flotant és molt major.
Elcastellà és la llengua oficial de Cantàbria, encara que també s'hi parla elmuntanyès o dialecte càntabre (a l'occident i les valls de Pas i Soba), però no té reconeixement oficial. El muntanyès és unaparlaasturlleonesa amb dos subdialectes: l'oriental i l'occidental.
El 28 de juliol se celebra el Dia de les Institucions de Cantàbria. El segon diumenge del mes d'agost se celebra elDia de Cantàbria. El 15 de setembre se celebra la festivitat de Nostra Senyora de la Ben Apareguda, patrona de Cantàbria.[3]
.svg)
.svg)
_Mapa.svg)
