ElCanadà és un estat situat a l'extrem septentrional d'Amèrica del Nord. Es tracta de l'estat independent més proper alpol Nord i, per la seva extensió, el segon més gran del món després deRússia. Políticament és unafederació de deu províncies i tres territoris governada com amonarquia constitucional, que es va formar l'any1867 mitjançant una acta de confederació.
La capital ésOttawa, seu del Parlament i residència oficial del Governador General i el Primer Ministre. La ciutat és superada en nombre d'habitants perToronto (amb més de quatre milions d'habitants),Mont-real (amb més de tres),Vancouver (amb vora dos milions) iCalgary (que voreja el milió). Passen també de 500.000 habitants les ciutats d'Edmonton,Winnipeg,Quebec iHamilton.
Originàriament fou una unió d'antigues colònies pertanyents aFrança i elRegne Unit, per la qual cosa el Canadà és membre de laFrancofonia i laCommonwealth, a més d'altres organismes internacionals com l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). El Canadà té dos idiomes oficials: l'anglès i elfrancès —aquest darrer parlat, sobretot, a la província delQuebec. El Parlament està format sobretot per membres dels quatre partits principals, dels quals el Partit Liberal ha estat el dominant durant la majoria dels darrers 50 anys.
Té molts recursos naturals, entre els quals destaquen elgas natural, elpetroli, lafusta, l'alumini, elcoure, laindústria química, lamaquinària industrial, elpaper i elcartró.[1] A més, té grans aliats, especialment el del seu major soci comercial: elsEstats Units.[1] Són molt poques les deficiències del segon país més gran del món, excepte, potser, el seu enorme territori, que —juntament amb la seva baixa densitat de població— el fa unanació que no pot defensar totes les sevesfronteres de forma eficient.
El nom del Canadà prové d'una paraula ameríndia (iroquès),canada, que significa «vila» o «assentament». El1525 els habitants de l'àrea de la ciutat actual deQuebec van fer ús d'aquesta paraula per dirigirJacques Cartier cap a la vila de Stadacona.[2] Cartier va utilitzar la paraula «Canada» per referir-se no solament a aquesta vila, sinó també a tota l'àrea sota el domini de Donnacona, el cap de Stadacona; el1547 els mapes van utilitzar aquest nom per referir-se a aquesta regió i les àrees que l'envoltaven.[3]
La colòniafrancesa del Canadà,Nova França, es va establir al llarg del riu deSant Llorenç i les costes al nord delsGrans Llacs. Després, sota el dominibritànic es va dividir en dues colònies: l'Alt Canadà i el Baix Canadà, que s'unificarien el1841 com a «Província Britànica del Canadà». Després de la formació de la Confederació, el1867 es va adoptar el nom «Canadà» per referir-se al domini britànic, amb el nom de «Domini del Canadà».[4] Des de l'Acta de 1982 el nom oficial és només «Canadà», l'únic nom legal i bilingüe.
El Canadà és situat a la part més septentrional del subcontinent de l'Amèrica del Nord. Limita amb els estats continentals delsEstats Units al sud, i ambAlaska al nord-oest; amb l'oceà Atlàntic a l'est, amb l'oceà Pacífic a l'oest, i amb l'oceà Àrtic al nord. En superfície total (incloent-hi les masses d'aigua), el Canadà és el segon país més extens del món, després deRússia i el més gran delcontinent. Des de1925, el Canadà reclama la porció de l'Àrtida entre el 60 °W i el 141 °W,[5] però aquesta reivindicació no és reconeguda universalment. L'assentament més septentrional del Canadà és l'Estació de les Forces Canadenques d'Alert a l'illa Ellesmere, a 817 km delpol Nord.[6] El Canadà té la costa més llarga del món, de 243.000 km.[7]
Al Canadà oriental, la majoria de les persones viuen als grans centres urbans a les planes de les terres baixes de Sant Llorenç. El riu Sant Llorenç s'eixampla fins a convertir-se en l'estuari més gran del món, abans de desembocar alGolf de Sant Llorenç. El Golf limita al nord amb l'illa deTerranova i lesprovíncies marítimes al sud. Les províncies marítimes s'estenen cap a l'est sobre elsApalatxes del nord deNova Anglaterra i laPenínsula de Gaspèsia deQuebec. Nova Brunswick i Nova Escòcia són dividides per laBadia de Fundy, la qual experimenta les variacions de marea més grans del món. Ontario i laBadia de Hudson es troben al centre del Canadà. A l'oest d'Ontario, lesPraderies canadenques s'estenen fins a lesmuntanyes Rocoses, que les separen de laColúmbia Britànica.
Les temperatures hivernals i estivals del Canadà varien segons la regió. Els hiverns poden ser frígids a moltes regions del país, especialment a l'interior i a les províncies de les Praderes, el clima de les quals és continental, amb temperatures mitjanes de −15 °C tot i que poden arribar a menys de −40 °C.[12] A les regions no costaneres la neu pot cobrir el terra durant sis mesos de l'any. La regió costanera de la Colúmbia Britànica n'és una excepció i gaudeix d'un clima temperat amb hiverns plujosos.
El comerç de pells fou la indústria més important del Canadà fins al segle xix
Les tradicions de lesPrimeres Nacions o els amerindis canadencs i elsinuit diuen que els pobles aborígens han residit a llurs terres des del començament del temps. Els estudis arqueològics suggereixen que hi havia presència humana al nord delYukon fa 26.500 anys, i al sud de l'Ontario fa 9.500 anys.[14][15]
Els anglesos establiren assentaments de pescadors aTerranova al voltant del 1610, i colonitzaren lesTretze Colònies al sud. Una sèrie deguerres intercolonials esclataren entre 1689 i 1763. LaNova Escòcia continental passà al control britànic després delTractat d'Utrecht (1713); elTractat de París (1763) cedí el Canadà la major part de la Nova França a l'imperi Britànic després de laGuerra Franco-Índia. LaProclamació Reial de 1763 tragué la província del Quebec de Nova França i annexà l'illa del Cap Bretó a la Nova Escòcia. També restringí la llengua i els drets religiosos delsfrancocanadencs. El 1769, l'illa St. John (en l'actualitat, l'illa del Príncep Eduard) es convertí en una colònia separada. Per prevenir el conflicte amb el Quebec, l'Acta del Quebec de 1774 expandí el seu territori cap als Grans Llacs i alriu Ohio i hi restablí la llengua francesa, la fe catòlica i la llei civil francesa, la qual cosa molestà als residents de les Tretze Colònies del sud, i fou un dels catalitzadors de la Guerra d'Independència dels Estats Units.[20] ElTractat de París (1783) reconegué la independència dels Estats Units i cedí els territoris al sud dels Grans Llacs alsEstats Units. Aproximadament, 50.000 lleials a l'Imperi fugiren dels Estats Units i s'establiren al Canadà.[21]Nova Brunswick fou creada en separar-la de la Nova Escòcia com a part de la reorganització dels assentaments dels lleials a les províncies marítimes. Per rebre els immigrants lleials a l'Imperi a la província del Quebec, l'Acta Constitucional de 1791 dividí la província en dues: elBaix Canadà francòfon, i l'Alt Canadà angloparlant, atorgant-les una Assemblea Legislativa pròpia. El Canadà (el Baix i l'Alt) fou el principal front en laGuerra de 1812 entre els Estats Units i l'Imperi Britànic. La defensa del Canadà contribuí al sentiment d'unitat dels nord-americans britànics. La immigració a gran escala al Canadà començà el 1815, principalment de laGran Bretanya iIrlanda. La indústria de la fusta sobrepassà el comerç de pells en importància durant les primeres dècades del segle xix.
El desig d'un govern responsable tingué com a resultat les fallidesrebel·lions de 1837 i 1838. ElReport Durhman recomanava la creació d'un govern responsable i l'assimilació dels francocanadencs a la cultura britànica.[22] L'Acta d'Unió de 1840 uní les dues províncies del Baix i l'Alt Canadà en una solaProvíncia Unida del Canadà. Els francocanadencs i els anglocanadencs participaren tots junts en l'Assemblea per restaurar els drets francesos. El govern responsable o l'autonomia fou establerta a totes les províncies nord-americanes britàniques el 1849.
La signatura delTractat d'Oregon per la Gran Bretanya i els Estats Units el 1846 acabà amb ladisputa de la frontera d'Oregon, estenent-la a l'oest sobre el paral·lel 49è, i obrint el pas a la colonització de l'illa de Vancouver (1849) i laColúmbia Britànica (1858). El Canadà emprengué una sèrie d'expedicions exploratòries per reivindicar laTerra de Rupert i la regióàrtica. La població canadenca creixé ràpidament, a causa de les taxes de natalitat elevades; la immigració britànica contrarestada per l'emigració als Estats Units.
El govern conservador del primer ministreJohn A. Mcdonald establí una política nacional de tarifes amb la intenció de protegir les indústries canadenques naixents. Per obrir els territoris de l'oest, el govern patrocinà la construcció de tres ferrocarrils transcontinentals, en especial delsFerrocarrils Canadencs del Pacífic, i promogué l'assentament de colons a les Praderes mitjançant l'Acta de les Terres del Domini; establí també laPolicia Muntada del Nord-oest. El 1898, després de laFebre d'or de Klondike als territoris del Nord-oest, el govern canadenc creà el territori delYukon. Durant el govern liberal del primer ministreWilfrid Laurier, immigraren un gran nombre d'europeus a les Praderes, iAlberta iSaskatchewan esdevingueren províncies el 1905.
El Canadà entrà automàticament a laPrimera Guerra Mundial el 1914 amb la declaració britànica de guerra, enviant voluntaris al Front Occidental que després formarien part delsCossos Canadencs. Els Cossos tingueren un paper important en labatalla de Vimy Ridge i altres batalles importants de la guerra. La Crisi de l'Allistament de 1917 esclatà quan el primer ministre conservadorRobert Borden imposà el servei militar obligatori malgrat l'objecció dels quebequesos francòfons. El 1919, el Canadà s'uní a laLliga de Nacions, de manera independent de la Gran Bretanya; l'Estatut de Westminster de1931 afirmà la independència del Canadà.
LaGran Depressió afectà greument al Canadà. Com a resposta a la crisi, laFederació Cooperativa del Commonwealth a Alberta i Saskatchewan promulgaren diverses polítiques típiques de l'Estat de benestar, dissenyades perTommy Douglas durant les dècades de 1940 i 1950. El Canadà declarà la guerra aAlemanya durant la segonaGuerra Mundial, sota el govern del primer ministre liberalWilliam Lyon Mackenzie King, tres dies després de la Gran Bretanya. Les primeres unitats de l'exèrcit canadenc arribaren a la Gran Bretanya el desembre de 1939.[25] Les tropes canadenques tingueren un paper important en labatalla de l'Atlàntic, la invasió aliada a Itàlia, elD-Day, labatalla de Normandia i labatalla de l'Escalda. El Canadà ha rebut el reconeixement delsPaïsos Baixos, per haver proveït d'asil i protecció a la monarquia durant la guerra, i pel seu lideratge i la seva important contribució en la seva alliberació de l'Alemanya nazi. L'economia canadenca experimentà un creixement econòmic en el sector industrial i la manufactura d'armament militar. Malgrat una altra Crisi d'Allistament al Quebec el 1944, el Canadà tenia, després de la guerra, una de les forces armades més grans del món.[25] El Canadà fou un els membres fundadors de lesNacions Unides.
El1949,Terranova s'uní a la confederació.[26] La prosperitat de la postguerra i l'expansió econòmica subsegüent tingueren com a efecte unbaby boom—un nivell elevat de la natalitat—i el creixement de la immigració europea.[27] Sota els governs liberals successius deLester B. Pearson iPierre Trudeau, emergí una nova identitat canadenca. El Canadà adoptà la seva actualbandera de la fulla d'auró el1965. Com a resposta a un moviment francòfon més assertiu al Quebec, el govern federal es tornà oficialment en un govern bilingüe amb l'aprovació de les Actes de les Llengües Oficials del 1969. Les lleis no discriminatòries d'immigració foren introduïdes el 1967 i el 1976, i el multiculturalisme oficial fou introduït el 1971, amb la qual cosa hi immigraren un gran nombre de no europeus que canviaren el rostre del país. Els programes socialdemòcrates, com ara laseguretat social universal, elPlan de Pensions del Canadà, elsPréstecs a Estudiants del Canadà, l'Agència de la Inversió Estrangera i elPrograma d'Energia Nacional, foren establerts durant les dècades de 1960 i 1970; els governs provincials, en especial el Quebec i Alberta s'oposaren a algunes d'aquestes, ja que les consideraven una intervenció en llurs jurisdiccions. Finalment, els congressos constitucionals, encapçalats pel primer ministre Trudeau finalitzaren amb la creació de la constitució i la Carta dels Drets i Llibertats basada en els drets individuals.
El Quebec tingué una sèrie de canvis econòmics i socials profunds durant laRevolució Silenciosa de 1960. Elsnacionalistes quebequesos, sota el lideratge deJean Lesage, començaren a demanar major autonomia.[28] ElFront d'alliberació del Quebec inicià laCrisi d'Octubre el 1970, amb atemptats i segrests, amb els quals demanaven la independència del Quebec. ElPartit Quebequès, més moderat, deRené Lévesque arribà al poder el 1976 i organitzà unreferèndum per crear una associació de sobirania del Quebec el 1980, que no reeixí. Els esforços del Partit Progressiu Conservatiu del Canadà, sota el govern deBrian Mulroney, per reconèixer el Quebec constitucionalment com a "societat distinta" amb elsAcords de Meech Lake es col·lapsaren el 1989. Les tensions regionals causades pel debat constitucionals, enfortiren els petits partits regionalistes, elBloc Quebequès i elPartit Reformista que relegaren els conservadors-progressistes a la cinquena posició en les eleccions federals canadenques de 1993. Un altre referèndum el 1995 rebutjà la independència del Quebec per un marge molt estret de només el 50,6% en contra.[29] El 1997, laCort Suprema de Justícia declarà que la secessió unilateral d'una província és inconstitucional, i el govern liberal deJean Chrétien aprovà l'Acta de la Claredat que estableix els termes d'una secessió negociada.[29] El Partit Reformista s'expandí i es convertí en l'Aliança Canadenca i s'uní amb els conservadors-progressistes per formar elPartit conservador del Canadà el 2003. Els conservadors foren elegits com a govern minoritari sota el primer ministreStephen Harper en les eleccions federals del 2006. L'any següent, el parlament aprovà una moció simbòlica que reconeix els quebequesos com unanació dins del Canadà.[30]
Després de molts anys de negligència i abusos de les agències de govern, lesPrimeres Nacions feren ús de les corts federals, durant la dècada de 1960, per reivindicar llurs terres i iniciar negociacions amb els governs federals i provincials perquè reconeguin els drets dels tractats històrics. Durant la dècada de 1990, la frustració i la lentitud de les negociacions dugueren a confrontacions violentes a Oka, Ipperwash i el Llac de Gustafen. No obstant això, el 1999, el govern canadenc reconegué l'autonomia delsinuits amb la creació deNunavut. El govern canadenc demanà disculpes oficialment per haver creat lesescoles de residències per assimilar els pobles aborígens.
El Canadà és unafederació sota unsistema democràtic i parlamentari i unamonarquia constitucional. Elseu sobirà és elmonarca, el ReiCarles III (qui és elcap d'Estat canadenc) amb el títol de Rei del Canadà. Les prerrogatives del cap d'Estat són exercides pelGovernador General, que és generalment un polític retirat o un altre canadenc destacat nomenat pel rei amb consell del primer ministre del Canadà. El Governador General és una figura no partidista la funció del qual és donar l'assentiment reial als projectes de llei emesos per la Cambra dels Comuns i el Senat, llegint el discurs del monarca, signant documents de l'Estat, formalment obrint i tancant sessions del parlament i dissolent-lo per convocareleccions si cal. Tant el rei com el Governador General tenen poc poder real atès que gairebé sempre actuen sota l'assessorament delcap de govern, el primer ministre.
El Governador General cerimonialment nomena elprimer ministre que és generalment el líder delpartit polític amb el major nombre d'escons a la Cambra dels Comuns. El primer ministre al seu torn nomena elgabinet seleccionat per convenció d'entre els membres del partit majoritari.
Labranca legislativa delgovern, elparlament del Canadà, posseeix dues cambres: laCambra dels Comuns, els membres de la qual són elegits democràticament, i elSenat, els membres del qual hi són designats i no pas electes. Les eleccions per a la Cambra dels Comuns són convocades pel Governador General amb la recomanació del primer ministre, a la seva discreció, però han d'ocórrer en un període no major a cinc anys després de l'última elecció. El parlament federal pot legislar únicament sobre aquelles àrees assignades per laconstitució.
Hi ha tres partits polítics nacionals principals al Canadà: ElPartit Liberal del Canadà (centre), elPartit Conservador del Canadà (dreta) i elNou Partit Democràtic (esquerra). El Partit Liberal ha governat el Canadà 32 dels últims 42 anys. L'altre partit que ha governat és el Partit Conservador Progressista i el seu predecessor el Partit Conservador. El Partit Conservador Progressista es va unir a l'Aliança Canadenca per formar el nou Partit Conservador del Canadà, eldesembre, de2003.
El Canadà i elsEstats Units comparteixen la frontera desprotegida més gran del món; a més cooperen en campanyes i exercicis militars i són els socis comercials més grans l'un de l'altre. El Canadà, tanmateix, ha mantingut una política exterior independent, en especial en mantenir relacions diplomàtiques ambCuba i en refusar participar en laGuerra d'Iraq. El Canadà també manté enllaços històrics forts amb elRegne Unit i ambFrança, així com amb les altres antigues colònies britàniques i franceses mitjançant la seva participació en laCommonwealth de Nacions i laFrancofonia. El Canadà també ha mantingut relacions fortes i positives amb elsPaïsos Baixos, ja que va contribuir a la seva alliberació durant laSegona Guerra Mundial.
El Canadà ha tingut un paper de lideratge en les activitats de pau de les Nacions Unides. N'ha participat en 50 missions, i en cadascuna de les activitats de pau de les Nacions Unides fins al1989,[34] i ha mantingut forces en les missions internacionals aRuanda, l'antigaIugoslàvia i altres nacions.
El Canadà està format per 10 províncies i tres territoris. Les províncies gaudeixen d'un alt grau d'autonomia del govern federal i cadascuna d'aquestes té els seus símbols i banderes provincials. Són responsables de la major part dels programes socials del país (com ara els serveis de sanitat i l'educació) i les 10, en conjunt, perceben més renda que no pas el govern federal, una estructura fiscal única entre les federacions del món. El govern federal, però, realitza un pagament d'equabilitat per assegurar que a tot el país existeixin estàndards uniformes dels serveis públics i el cobrament d'impostos atès les diferències entre les províncies riques i pobres. El govern de totes les províncies és unicameral; els parlaments provincials són encapçalats per unpremier, elcap de govern. Elcap d'Estat de cada província és un Tinent-Governador que representa el Rei, de manera anàloga a la funció del Governador General del Canadà, designats amb la recomanació delprimer ministre canadenc, encara que amb el consell dels governs provincials.
En principi els tres territoris són creacions del govern federal, creats per estatuts adoptats pel parlament federal i no per la constitució; però pràcticament, hi ha una tendència cap a un grau d'autonomia cada cop més similar al de les províncies. Tenen com les províncies cadascun el seu parlament unicameral i un cap de govern; però el cap d'Estat, elcomissionat, representa legalment el govern federal i no la sobirana com els tenents-governadors de les províncies. Dos dels territoris, elsTerritoris del Nord-Oest iNunavut, tenen un sistema de govern consensual sense partits polítics.
El Canadà és una de les nacions més riques, segons el seuProducte interior brut nominal, amb una renda per capita elevada. És membre de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i elG8, i una de les potències comercials més grans del món.[36] El Canadà és unaeconomia mixta,[37] amb uníndex de llibertat econòmica superior a la majoria dels Estats de l'Europa Occidental, però inferior als Estats Units.[38] Des de la dècada de 1990, l'economia canadenca ha estat creixent ràpidament amb unataxa d'atur baixa i superàvits governamentals a nivells federal i provincial. En l'actualitat, el Canadà s'assembla molt als Estats Units en el seu sistema econòmic orientat al mercat, el patró de producció i els seus alts estàndards de vida.[39] L'octubre de 2007, la taxa d'atur nacional del Canadà era de 5,9 %, la més baixa en trenta-tres anys. Les taxes d'atur provincials varien de 3,6 % aAlberta i 14,6 % aTerranova i Labrador.[40] Segons la llista Global de Forbes 2000 de les companyies més grans del món el 2008, el Canadà en tenia 69, ocupant la cinquena posició després de França.[41] El 2008, la càrrega del deute del govern era la més baixa delG8. L'OCDE estima que la ràtio del deute i el PIB caurà al 19,5 % el 2009, menys de la meitat que les altres nacions del G8, un gran canvi de la ràtio de 1995, quan era la segona més gran del grup.[42]
Durant el segle xx, el creixement dels sectors de la manufactura, la mineria i els serveis han transformat la nació d'una economia rural a una principalment industrial i urbana. Com les altresnacions desenvolupades, l'economia canadenca està dominada pelsector terciari de l'economia, que ocupa tres quarts dels treballadors canadencs.[43] Tot i així, elsector primari encara hi és important, en especial les indústries de lafusta i elpetroli.
El Canadà és una de les poques nacions desenvolupades exportadores netes d'energia.[39] A la costa Atlàntica, el Canadà té dipòsits degas natural, mentre que els recursos de gas i petroli són aAlberta. Amb lesSorres de Quitrà d'Athabasca, el Canadà té les segones reserves de petroli més grans del món després de l'Aràbia Saudita.[44] Al Quebec, la Colúmbia Britànica, Terranova i Labrador, Nova Brunswick, Ontario i Manitoba, lahidroelectricitat és una font neta i renovable d'energia.
El Canadà és un dels productors agrícoles més importants del món; les Praderes Canadenques són un dels proveïdors més importants deblat,colza i altres grans.[45] El Canadà és el principal productor dezinc iurani, i un dels més importants d'or,níquel,alumini iplom;[46] molts pobles del nord, on l'agricultura és escassa, subsisteixen gràcies als recursos minerals i la fusta. Canadà també té grans centres industrials al centre i sud de l'Ontario i el Quebec, entre els quals, la indústria de l'automòbil i l'aeronàutica.
El cens del 2006 al Canadà va reportar una població total de 31.612.897 habitants, un increment del 5,4 % del2001.[47] Elcreixement poblacional és degut a laimmigració i, en menor mesura, alcreixement natural. Al voltant dels tres-quarts de la població del Canadà viu a 150 km de la frontera amb els Estats Units.[48] Una proporció similar viu a les àrees urbanes que conformen elCorredor Quebec-Windsor, que inclou lesàrees metropolitanes deToronto,Mont-real iOttawa. Altres regions molt poblades són les àrees baixes de laColúmbia Britànica (Vancouver i les regions properes) i elCorredor Calgary-Edmonton aAlberta.[49] Així com és el cas de la majoria dels països desenvolupats, el Canadà està experimentant una transició demogràfica en envellir la seva població amb més persones jubilades, i menys persones econòmicament actives en percentatge. El 2006, l'edat mitjana de la població civil era de 39,5 anys.[50]
Segons el cens del 2006 hi ha 43 grups ètnics amb almenys 100.000 persones.[51] El grup ètnic més gran és l'anglès (21 %), seguit del francès (15,8 %), l'escocès (15,2 %), irlandès (13,9 %), l'alemany (10,2 %), l'italià (5 %), el xinès (4 %), l'ucraïnès (3,6 %) i l'amerindi (3,5 %); tot i que un terç dels canadencs van identificar la seva etnicitat simplement com a "canadenc".[52] La població amerindia del Canadà creix dues vegades més ràpid que no la mitjana canadenca. El 16,2 % de la població pertany a unaminoria visible, un terme utilitzat al Canadà per referir-se a les persones que no són de cap grup ètnic majoritària.
El 2001, el 49 % de la població de Vancouver i el 42,8 % de la població del Toronto eren minories visibles. El març del 2005, l'Institut d'Estadística del Canadà va projectar que les persones d'origen no europeu faran majoria a Toronto i Vancouver el 2012.[53] Segons els seus pronòstics, el nombre de minories visibles al Canadà es duplicarà per al 2017. Una enquesta publicada el 2007 va revelar que gairebé 1 de cada 5 canadencs (19,8 %) han nascut a l'estranger.[54]
El Canadà té una de les taxes d'immigració per capita més altes del món,[55] deguda principalment a la política econòmica i la reunificació familiar. El Canadà també accepta un gran nombre derefugiats. Els nouvinguts s'estableixen a les àrees urbanes de Toronto, Vancouver i Mont-real.
Elpluralisme religiós és una política cultural important del Canadà. Segons el cens del 2001, el 77,1 % dels canadencs es van identificar com acristians; dels quals elscatòlics són el grup més nombrós (43,6 %). La denominació protestant més gran és l'Església Unida del Canadà. Al voltant del 16,5 % dels canadencs no han declarat cap afiliació religiosa; i el 6,3 %, una altra que no és el cristianisme —entre les quals, l'islam (1,9 %) i eljudaisme (1,1 %).
Les províncies i els territoris canadencs són els responsables de l'educació, en reflectir la història, cultura i geografia regionals.[56] L'educació és obligatòria entre els 5-7 i els 16-18 anys, depenent de la província.[56] L'alfabetisme és del 99%.[39] L'educació postsecundària també és gestionada pels governs provincials i territorials, els quals la financen; el govern federal gestiona les beques i les subvencions a les recerques. El 2002, el 43% dels canadencs entre els 25 i els 64 anys tenen educació postsecundària.[57]
Les dues llengües oficials del Canadà són l'anglès i elfrancès. El bilingüisme oficial del Canadà és una llei, definida en laCarta Canadenca de Drets i Llibertats, l'Acta de les Llengües Oficials i les Regulacions de les Llengües Oficials, i es posa en efecte per mitjà delComissionat de les Llengües Oficials. L'anglès i el francès tenen el mateix estatus a les corts federals, el Parlament i les institucions federals. La població té el dret, si hi ha prou demanda, de rebre els serveis del govern federal en anglès o en francès, i l'educació es garanteix en ambdues llengües a totes les províncies i territoris.[58]
L'anglès i el francès són lesllengües maternes del 59,7 % i el 23,2 % de la població, respectivament;[59] i les llengües que més es parlen a casa, per al 68,3 % i el 22,3 % de la població, respectivament.[60]
El 98,5% dels canadencs parlen anglès o francès (67 % només parla l'anglès, el 13,3 % només parla el francès, i el 17,7 % parla ambdues llengües).[61] Tot i que el 85% dels canadencs francoparlants viuen alQuebec, hi ha percentatges de població francòfona significatius a Ontario, Alberta i el sud de Manitoba, així com poblacióacàdia al nord i el sud-est deNova Brunswick, que constitueixen el 35 % de la població de la província. Ontario té la població francòfona més gran fora del Quebec. La Carta de la Llengua Francesa al Quebec fa del francès la llengua oficial de la província, i la Nova Brunswick és l'única província bilingüe constitucionalment.[62] A les altres províncies no hi ha cap llengua oficial, però el francès s'utilitza com a llengua d'instrucció, a les corts i altres serveis governamentals a més de l'anglès. Manitoba, Ontario i el Quebec permeten que l'anglès i el francès es parlin a llurs parlaments provincials, i les lleis es publiquen en ambdues llengües. A l'Ontario, el francès té estatus legal, però no és completament cooficial. Algunes llengües ameríndies tenen estatus oficial alsTerritoris del Nord-oest.Inuktitut és la llengua majoritària aNunavut i una de les tres llengües oficials del territori.
Les llengües no oficials són importants al Canadà, amb més de cinc milions de parlants.[59] Algunes llengües no oficials majoritàries són elxinès (853,745 parlants com a primera llengua), l'italià (469.485), l'alemany (438.080), elcastellà (345.345) i elpanjabi (271.220).[59]
Un tòtem Kwakwaka'wakw i una "casa gran" tradicional a Victoria, a la Colúmbia Britànica
La cultura canadenca ha estat influenciada històricament per les cultures britànica, francesa i ameríndia. També ha estat influenciada per la cultura estatunidenca, atesa la proximitat geogràfica i econòmica d'ambdós països. La majoria dels immigrants angloparlants al Canadà entre 1755 i 1815 eren estatunidencs de lesTretze Colònies del sud que en van emigrar per les promeses de terra o es van exiliar per llur lleialtat a la corona britànica durant la guerra d'independència dels Estats Units. Per altra banda, la cultura francesa del Canadà va ser preservada amb l'acta del Quebec de 1774, que permetia que la cultura francòfona sobrevisqués després de la presa del territori per la corona britànica.
Canadà és un país geogràficament vast i ètnicament divers. La cultura canadenca també ha estat influenciada per la immigració que ha vingut de tots els continents del món. La majoria dels canadencs valoren el multiculturalisme i consideren que la cultura del Canadà és inherentment multicultural. L'herència multicultural és la base de la Secció 27 de la Carta Canadenca dels Drets i Llibertats.
L'esport nacional i oficial del Canadà és l'hoquei sobre gel a l'hivern i ellacrosse, a l'estiu.[64] L'hoquei sobre gel és un passatemps nacional i l'esport més popular del país, i el que més juguen els canadencs, amb més d'1,65 milions de jugadors actius el 2004.[65] Les sisàrees metropolitanes més grans del Canadà—Toronto, Mont-real, Vancouver, Ottawa, Calgary i Edmonton—tenen equips de laNational Hockey League (NHL) i hi ha més jugadors canadencs a la lliga que no pas de tots els països combinats.
↑Trigger, Bruce G.; Pendergast, James F.. «Saint-Lawrence Iroquoians». A:Handbook of North American Indians Volume 15. Washington: Smithsonian Institution, 1978, p. 357–361. OCLC 58762737.
↑J. E. Hodgetts. 2004. «Dominion».Oxford Companion to Canadian History, Gerald Hallowell, ed. (ISBN 0-19-541559-0) Toronto: Oxford University Press; p. 183:
↑National Resources Canada. «Territorial Evolution, 1927». National Resources Canada, 06-04-2004. Arxivat de l'original el 2012-05-09. [Consulta: 14 maig 2006].
↑The Atlas of Canada. «Drainage patterns» (en anglès). National Resources Canada, 02-04-2004. Arxivat de l'original el 2008-06-15. [Consulta: 18 maig 2006].
↑Encarta. «Canada» (en anglès). Microsoft Corporation, 2006. Arxivat de l'original el 2006-06-13. [Consulta: 12 juny 2006].
↑29,029,1Dickinson, John Alexander; Young, Brian.A Short History of Quebec. 3a edició. Montreal: McGill-Queen's University Press, 2003.ISBN 0-7735-2450-9.
↑Clarke, Tony; Campbell, Bruce; Laxer, Gordon. «US oil addiction could make us sick». Parkland Institute, 10-03-2006. Arxivat de l'original el 2007-06-22. [Consulta: 18 maig 2006].
↑Benjamin Dolin and Margaret Young, Law and Government Division. «Canada's Immigration Program». Library of Parliament, 31-10-2004. Arxivat de l'original el 2010-02-27. [Consulta: 29 novembre 2006].
↑The Vancouver Organizing Committee for the 2010 Olympic and Paralympic Winter Games. «Vancouver 2010». www.vancouver2010.com, 2006. Arxivat de l'original el 2008-11-21. [Consulta: 1r octubre 2006].
.svg)
_-_CAN_-_UNOCHA.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
_a_Kwakwaka%2527wakw_big_house.jpg)
