Començà a publicar al 1987. Al 1995,Le Canard enchaîné afirmà que l'escriptora havia plagiat la novel·laThe Diamond Bikini de Charles Williams. Poc després,Pierre Assouline, de larevistaLire, identificà semblances en una trentena de passatges de quatre autors diferents.^[2] Els seus texts són sospitosos de tenir semblances amb els deBen Okri,Paule Constant, Charles Williams iAlice Walker, entre d'altres.^[3][4] SegonsLe Monde, Calixthe Beyala es defensà al novembre de 1996 de les acusacions de Pierre Assouline, i es declarà víctima de «persecució» i d'«odi ètnic» dels «periodistes d'esquerra».^[5] Acusà a més aBen Okri d'haver plagiat la seua primera novel·la després que el traductor a l'alemany d'aquest trobara coincidències sorprenents entre les dues novel·les.

Al maig de1996, el Tribunal de Gran Instància de París jutjà que la seua novel·laLe Petit Prince de Belleville era una "falsificació parcial" d'una novel·la d'Howard Buten,When I Was Five I Killed Myself. Calixthe Beyala no hi apel·là.^[6]

Segons Hélène Maurel-Indart, Calixthe Beyala hauria plagiat igualmentLa Vie devant soi deRomain Gary (Goncourt, 1975).^[7] A més, en una entrevista de la periodista Catherine Argand per a la revistaLire, l'escriptoraPaule Constant declarà: «No és l'única que m'ha plagiat».^[8][9]

A causa d'aquests altercats, elwebTélérama la qualificà al juliol de 2008 de «reincident cleptòmana literària».^[4]

Calixthe Beyala acusàMichel Drucker per haver estat instructora sense que li pagara la seua contribució en un llibre del presentador.^[10] En primera instància, al juny de 2009 en perdé el procés, però el gener de 2011, Michel Drucker fou condemnat a pagar-li 40.000 euros.^[11]

Calixthe Beyala critica la infrarepresentació de les minories visibles en els mitjans audiovisuals francesos; és la fundadora i portaveu de l'associació Col·lectiu Igualtat, fundada al desembre de 1998, de la qual són membres també l'humorista Dieudonné, el cantantManu Dibango i Luc Saint-Éloy.^[12] Al 1998, posà una queixa contra els mitjans francesos i el govern per l'absència de persones negres en televisió; se'n feren una sèrie de marxes fins que el govern els atengué a l'octubre de1999, amb el president de la CSA de llavors, Hervé Bourges.^[13] Al2000, pujà amb Luc Saint-Éloy a l'escenari delsPremis César per reivindicar una major presència de les minories en les pantalles franceses, i per retre homenatge a l'actriu Darling Légitimus, morta al desembre de1999, a qui els organitzadors de l'acte no havien citat en l'homenatge d'actors desapareguts l'any anterior.

S'implica a més en la lluita contra lasida i la promoció de lafrancofonia i és membre de la Coordinació francesa pel Decenni de la cultura, de no-violència i pau; la seua acció com a activista ha estat recompensada amb el premi de l'Acció comunitària al 2000 i el premi Gènova 2002.

El 22 de febrer de2005, intervé enLe Monde per refutar tota «jerarquia en el sofriment», fer una crida per al diàleg entre negres i jueus i condemnar les posicions de Dieudonné.^[14] EnLe Figaro del 12 de desembre del2007^[15] i al programaRevu et Corrigé deFrance 5, es congratulà per la visita deMuamar al-Gaddafi a França, i per les seues accions com a dirigent libi i africà.

El gener de 2011, recolzàLaurent Gbagbo, que havia estat declarat perdedor de les eleccions de Costa d'Ivori de 2010 per lesNacions Unides.^[16]