| |||||
  | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | CNT | ||||
| Tipus | sindicat moviment polític confederació portal de Wikipedia | ||||
| País d'origen | Espanya | ||||
| Història | |||||
| Estat legal | Activa | ||||
| Creació | 30 d'octubre de1910, Barcelona | ||||
| Localització dels arxius | |||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Confederació Internacional del Treball(2018–) | ||||
| Afiliats | 1918 - 345.000 1919 - 705.512 | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Cap sindical | Secretari General Erika Conrado Arredondo | ||||
| Persona rellevant | Miquel Abós Serena,Federica Montseny,[1]Cipriano Mera,Buenaventura Durruti,Joan García Oliver,Salvador Seguí,Juan Gómez Casas,Joan Peiró,Ángel Pestaña,Francisco Ascaso,José Pellicer Gandia,Valeri Mas i Casas,Diego Abad de Santillán,Andreu Nin,Carles Fontseré… | ||||
| Filial | |||||
| Propietari de | |||||
| Part de | Adherida a la Confederació Internacional del Treball (CIT) | ||||
| Lloc web | CNTSolidaridad Obrera | ||||
    | |||||
LaConfederació Nacional del Treball,CNT (Confederación Nacional del Trabajo, encastellà), és unacentral sindicalespanyola d'estructuraconfederal d'ideologiaanarcosindicalista, fundada al Saló de les Belles Arts deBarcelona el30 d'octubre de1910.[2] Va ser el majorsindicatobrer aCatalunya i aEspanya fins a la Guerra Civil, actualment resta la principalorganitzacióanarquista del país. Històricament ha estat adherida a laAssociació Internacional del Treball (AIT). però el 2018, va ser la impulsora de la creació d'una nova internacional, juntament amb la FAU (Alemanya), USI (Italià),ESE (Grècia) iIP (Polònia), l'anomenadaConfederació Internacional del Treball (CIT).[3][4] Al desembre del mateix any s'hi va unir laIWW (EUA).[5]
Des de2010 la CNT ha revifat, la majoria dels nous militants tenen entre 25 i 35 anys i, com bona part de la classe treballadora, estan decebuts pelsindicalisme d'Estat, les eleccions sindicals i les darreres reformes laborals. La CNT és vista com a alternativa alcapitalisme actual i com a eina vàlida per aconseguir la transformació necessària de lasocietat en el context de laglobalització.[2]
Els orígens de la Confederació Nacional del Treball, CNT, cal buscar-los en el desenvolupament delmoviment obrer aCatalunya durant el segle xix. A la primera meitat d'aquest segle comença a difondre's l'associacionisme obrer i es produeixen les primeres rebel·lions per mitjà devagues i la destrucció de maquinària i fàbriques (ludisme), com va ser el cas de lafàbrica Bonaplata i elconflicte de les selfactines, per a lluitar contra l'explotació obrera. Vers el1830 es va crear l'Associació de Teixidors de Barcelona, primeraassociacióobrera organitzada aEspanya. El primer Congrés Obrer es va celebrar aBarcelona l'any1870, i l'any següent ja es debatia alparlament espanyolLa Internacional. El1890 els treballadors organitzen per primer cop a Espanya la Diada delPrimer de Maig.[2]
El17 de febrer de1902 es va convocar a Barcelona la primera vaga general revolucionària. Uns mesos abans havia començat a funcionar l'anarquistaEscola Moderna deFrancesc Ferrer i Guàrdia. El9 d'octubre de1907 es va publicar el primer número deSolidaritat Obrera (encastellà,Solidaridad Obrera). Els esdeveniments de l'any anterior a la fundació de la CNT van ser clau perquè els treballadors es reunissin. El25 de juliol de1909 hi va haver una segona vaga general, aquest cop contra laguerra del Marroc, que va iniciar laSetmana Tràgica aBarcelona iCatalunya, i el30 d'octubre es comet un crim d'Estat amb l'afusellament aMontjuïc de Francesc Ferrer i Guàrdia.[2] Sembla que, segons algun autor, pot ser que el sindicalisme revolucionari de la CNT dels primers anys procedís de les tesis dels dos impulsors de solidaritat obrera (unsindicat d'àmbitcatalà que va existir de1907 a1911 i que agrupava unitàriament tot el sector tèxtil deCatalunya actuant com unacentral sindical),Josep Prat iRicardo Mella, procedents de l'anarcosindicalisme però que creien en els preceptes bàsics de lluitasindicalista revolucionària. Semblantment, és possible que el pes que elsocialismeliberalmarxista, encapçalat perAntoni Fabra Ribas, tingués alguna influència en el caràcter primigeni de la CNT.
El primer congrés fundacional de la CNT es va celebrar el30 d'octubre de1910 aBarcelona, quan delegats de 124 societats obreres (67catalanes, 25andaluses i les altres deGalícia,Astúries i elPaís Basc) es van reunir al Saló de les Belles Arts de Barcelona per a crear-la. Un any més tard, el8 de setembre de1911, la CNT va organitzar el primer congrés com a tal.[2]
El1911, la CNT va organitzar el seu primer congrés després de la fundació. Aquell any comptava amb 29.510 treballadors.[2] La posada en pràctica de les tesis sindicalistes revolucionàries no es feu esperar i el1916 hi hagué la primeravaga, que n'era l'instrument revolucionari per excel·lència, convocada per la CNT i laUnió General de Treballadors (UGT).
El12 d'agost de1917 la CNT va convocar la seva primeravaga general, conjuntament amb laUGT.[2] Tot i que els objectius de la CNT i d'UGT respecte a la vaga general de1917 podien ésser divergents, l'acció fou unitària. L'espurna nasqué d'una vaga de ferroviaris que s'estengué a la resta de sectors. Tot això s'acompanyà del moviment encapçalat per laLliga Regionalista delParlament. Fou l'expressió més viva del descontentament obrer per la pujada depreus i la baixada delsalari real.
El1918, la CNT comptava amb uns 345.000 afiliats.[6] El21 de febrer de1919 va convocar una vaga de llarga durada aLa Canadenca per a l'obtenció de la jornada laboral de vuit hores, que van aconseguir el16 de març d'aquell mateix any. També van aconseguir milloressalarials generalitzades i la readmissió dels vaguistes acomiadats.[2] Al començament, elgovern espanyol actuà de mediador entre laPatronal i la CNT, però la patronal no respectà l'acord i es reprengué la vaga. Aquest cop, l'Estat espanyol no feu de mediador sinó que s'alineà amb la Patronal, tot declarant l'Estat de Guerra aBarcelona i donant suport altancament patronal empresarial.
El10 de desembre de1919, amb 705.512[2] treballadors afiliats (dels quals uns 250.000[6] a Barcelona), la CNT va inaugurar el seu II Congrés al Teatre de la Comèdia deMadrid.[2] Des de1919 fins alcop d'Estat del generalMiguel Primo de Rivera el1923 es lliurà una lluita acarnissada entre la Patronal i la CNT. Es van multiplicar les pràctiquesterroristes, procedents de la Patronal i dels anomenatssindicats grocs, com per exemple elSindicat Lliure. L'execució de dirigentssindicalistes iobrers fou una pràctica habitual. Elsempresaris contractarenpistolers i generalitzaren les pràctiques detancament patronal.
Elgovern hi contribuí amb laLlei de Fugues de1921, per la qual oficialment els cossos de seguretat de l'Estat podien disparar amatar a tot detingut que provés d'evadir-se. A la pràctica, els cossos de seguretat muntaven falses fugides per a executar detingutssindicalistes ianarquistes. Per aquest motiu, els anarquistes catalans Mateu, Casellas i Nicolau van matar aMadrid, el8 de març de1921, al principal responsable de la Llei de Fugues, el president del govern espanyolEduardo Dato. Altres petits grups anarquistes van matar elgovernador civil deBarcelona. L'any 1923 el govern espanyol respondria col·laborant a l'assassinat del dirigent de la CNTSalvador Seguí, àliesel Noi del Sucre, i il·legalitzant el sindicat.
Així, el10 de març de1923, els pistolers delSindicat Lliure, organitzat i finançat per lapatronal catalana, maten en Salvador Seguí a Barcelona. Això va provocar una reunió d'urgència dels militants del petit grupLos Solidarios, ambDurruti,Francisco Ascaso,Jover,Sanz, etc. que li van jurar venjança. El4 de juny del mateix any van executar elcardenal deSaragossa,Juan Soldevila, que finançava el pistolerisme blanc.[2]
En tot aquest context s'emmarca un cert gir teòric de la CNT, que evolucionà dels postulats sindicalistes revolucionaris vers postulats mésanarcosindicalistes. L'entrada de Salvador Seguí oJoan Peiró, dos líders destacats en els pròxims anys, causaren aquest gir. D'altra banda, cal no oblidar l'impacte i impuls que suposà larevolució russa d'octubre de 1917. La creació de laInternacional Sindical Roja (III Internacional sindicalista) aMoscou el1920 per part del govern revolucionaribolxevic deLenin sacsejà el món sindical europeu. La CNT enviàÁngel Pestaña com a delegat a aquesta reunió fundacional i s'hi adherí provisionalment. A la fi, la CNT abandonà laInternacional Sindical Roja perquè no seguia la línia llibertària que la central sindical espanyola adoptava. La revolució russa no era una revolució llibertària, ambllibertat, ans una revolució amb unaDictadura del Proletariat, de la qual no en pot néixer la societat llibertària que elsanarquistes ianarcosindicalistes perseguien com a objectiu. La CNT s'adherí, en conseqüència, a l'AIT refundada aBerlín el16 de juny de1922. Era la propostaanarcosindicalista d'internacional sindical d'entreguerres, contraposada a laInternacional Sindical Roja (bolxevic-comunista) i a laFederació Sindical Internacional (socialista reformista).
La penetració de la CNT se centrà a dos àmbits: el de laindústria tèxtil i el delsjornalers rurals. Doncs, les àrees en les quals la CNT era majoritària forenCatalunya, elPaís Valencià iAndalusia, que eren territoris que responien al perfil esmentat. Per contra, la CNT tingué poca influència a les zones on la preeminència era de laUGT, comEuskadi,Astúries iMadrid. Alguns àmbits de predomini cenetista inicial foren el dels ferroviaris, que s'emmarcaven dins els corrents sindicalistes revolucionaris.
El13 de setembre de1923 comença ladictadura de Primo de Rivera, que il·legalitza immediatament la CNT.[2] El règim intentà afavorir elSindicat Lliure. També tolerà laUGT, dirigida perFrancisco Largo Caballero, fomentant elpaternalismesocial per contrarestar els efectes de la prohibició delssindicats majoritaris i la pèrdua delsdretssocials.
La clandestinitat a la qual es veié abocada la CNT provocà una radicalització de laideologia dominant dins ella, i l'anarquisme començà a desplaçar lentament les posicionsanarcosindicalistes. El26 de juliol de1927 es va fundar clandestinament, a la platja valenciana del Cabanyal, laFederació Anarquista Ibèrica, FAI, d'ideologia més radical.
El14 d'abril de1931 elmonarcaAlfons XIII va fugir i es va proclamar laSegona República Espanyola. Aquesta comptava en un inici amb el suport per part de la CNT; suport que va anar disminuint entre1931 i1933 pels constants enfrontaments amb les autoritats republicanes en les successivesvagues sectorials i generals. Per aquell temps, el nucli principal de la CNT estava aCatalunya, però anava guanyant importància a altres regions, com ara l'Aragó (on era majoritari per davant d'UGT) oAndalusia.
El9 de gener de1933 un grup de camperols de la CNT va proclamar elcomunisme llibertari alsFets de Casas Viejas (aAndalusia), i laGuàrdia d'Assalt va respondre matant vint-i-cinc persones, entre d'altres el dirigentSeisdedos, cremat amb la sevafamília.[2] Coneguts els fets, a la resta d'Espanya es va produir un gran escàndolparlamentari.
L'agost de1931, les tensions entre la vessant moderada (sindicalistes possibilistes, defensors de les eleccions sindicals) i la vessant radical (formada pelsfaistes, pels quals delegar elvot era contrari a l'acció directa i a la llibertat personal) van provocar queÁngel Pestaña i vint-i-nou companys publiquessin elManifest dels Trenta, on es podia llegir "som revolucionaris, però no cultivem el mite de la revolució", com a pas previ per a fundar elPartit Sindicalista, l'any següent.[2]
Entre el5 i el19 d'octubre de1934 hi va haver un aixecament obrer miner a Astúries contra l'entrada de la CEDA, una coalició dretana i autoritària, al govern de Madrid: laRevolució d'Astúries de 1934. La CNT hi va participar, integrada a laUnión de Hermanos Proletarios juntament amb la UGT i els partits d'esquerra revolucionària. L'aixecament fou reprimit pels generalsFranco,Goded iLopez Ochoa.[2]
A leseleccions del16 de febrer de1936 va guanyar rotundament l'esquerra, agrupada sota elFront Popular, que tenia el suport electoral de la CNT. El26 de febrer es proclama laLlei d'Amnistia. De l'1 al10 de maig de1936 la CNT va celebrar el Congrés de Saragossa, on va aprovar el concepte confederal del comunisme llibertari, l'abolició de la propietat privada, de l'Estat i del principi d'autoritat, i com organitzar la revolució sobre una base estrictament equitativa.[2]
Elbienni negre va suposar una etapa de clandestinitat que va atacar profundament les bases de l'anarcosindicalisme a nivell de l'Estat espanyol. Es considera que hi va haver fins a 30.000 empresonats. L'exitosa vaga detransports aSaragossa, continuada envaga general, que va durar més de dues setmanes, es va convocar unitàriament amb laUGT el 1935. No obstant això, la col·laboració no va quallar en accions següents.
Les eleccions de1936, després de l'ensorrada del govern deLerroux, van col·locar en una complexa situació la CNT. Les opinions dintre de l'organització es repartien entre el tradicionalabstencionisme, el fet de deixar via lliure als obrers per a votar, o directament a demanar el vot per alFront Popular (aliança d'esquerres), ja que aquest tenia entre les seves promeses electorals l'amnistia per als presos. Es considera que una part del creixement del Front Popular va sobrevenir precisament pel vot llibertari.
El1936 la CNT seria finalment legalitzada fins a la seva derrota i persecució al final de laGuerra Civil espanyola. Durant la guerra va arribar a formar part delgovern de laSegona República Espanyola i de laGeneralitat, amb diversos ministeris i alts càrrecs de l'Administració. La CNT iDones Lliures van transformar radicalment les estructures de la societat a àmplies zones geogràfiques mitjançant larevolució espanyola, que va incloure l'organització decol·lectivitats agrícoles de set milions de pagesos, tres mil fàbriques i empreses autogestionades a les ciutats, la defensa i pràctica de les tesisanarcofeministes, activitatsculturals a l'abast de tothom i la unió de cent cinquanta mil milicians i milicianes contra el feixisme.[7][8]
Elcop d'estat del 18 de juliol del1936, suportat per faccionsfeixistes, part de la dreta conservadora i de l'Església), contra la República; que s'havia iniciat el dia abans alMarroc i lesilles Canàries. El cop va fracassar parcialment, i això va provocar la guerra civil. El19 de juliol la lluita de les forces de l'ordre, però sobretot dels treballadors i obrers organitzats, va derrotar els militars aBarcelona,València iMadrid. A Barcelona hi va haver enfrontaments a laronda de Sant Pau, a l'encreuament de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, a la plaça Catalunya, al Paral·lel i a les Rambles.Francisco Ascaso va morir en la batalla de les Drassanes i es va iniciar la revolució social, ocupant lacasa Cambó convertint-la en la seva seu central.[9] El21 de juliol lesmilícies confederals de la CNT es van integrar alComitè de Milícies Antifeixistes que havia proposatLluís Companys.[2]
El24 de juliol de1936 va sortir la primera columna de milicians deBarcelona per anar a ajudarSaragossa, que havia caigut en mans del generalCabanellas. Els milicians, entre els quals es trobavaDurruti, anaven armats i estaven comandats per Pérez Farràs. L'11 d'agost es va iniciar el procés decol·lectivització de la terra a alguns pobles d'Aragó (Bujaraloz,Alcanyís,Calanda,Alcorissa,Vall-de-roures,Garrotxa,Alcampel, etc.). A lesciutats, els treballadors van començar a autogestionar lesfàbriques itallers.[2]
A pesar de la importància de la CNT a Aragó, la repressió aviat va anar acabant amb l'organització en les zones controlades pel bàndolfeixista. Lesmilícies de la CNT que van ocupar el SotaTerol iOsca van establir Comitès de Defensa que substituïen als anticsajuntaments. En les zones amb major presènciaanarquista prèvia a la guerra va començar amb força el procés de col·lectivització de la terra. Aquestes primeres col·lectivitzacions erenvoluntàries i s'establien a partir de les terrespropietat dels membres i les requisades als fugits o desapareguts. Aquells que volguessin mantenir la propietat de la terra no podien contractar a terceres persones fora de la sevafamília, i les terres que no llauressin passaven a control de la col·lectivitat.
No només es col·lectivitzaven les terres, sinó que es van emprendre tasques col·lectives com laresidència d'ancians dela Garrotxa o la recuperació d'hospitals (com aBarbastre oBinèfar, La Casa de Salut Durruti); així com la fundació d'escoles, entre elles l'Escola de Militants Llibertaris. Aquestes obres serien destruïdes durant laguerra civil per les tropes feixistes.
Per a protegir les noves organitzacions rurals el comitè organitza un ple regional extraordinari de representants sindicals dels pobles liderats, protegit perBuenaventura Durruti. En contra de l'opinió del Comitè Nacional de la CNT, fonamentalmentcatalà, es crea elConsell Regional de Defensa d'Aragó.
El24 d'octubre laGeneralitat de Catalunya va fer públic elDrecret de Col·lectivitzacions i el26 de setembre alguns dirigents de la CNT van passar a formar part de lesconselleries del govern de la Generalitat de Catalunya, presidida per Lluís Companys (que era d'ERC). Per exemple,Joan Porqueras i Fàbrega va assumir el Departament d'Economia,Josep Juan i Domènech el de Proveïments, iAntonio Garcia Birlan, el Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. El4 de novembre, quan elsocialistaLargo Caballero va formar el govern a Madrid, hi van entrar també membres de la CNT, com per exempleJoan Garcia Oliver (ministre de Justicia),Federica Montseny (ministra de Sanitat),[1]Joan Peiró (ministre d'Industria),Juan López Sánchez (ministre de Comerç), etc.[2]
El20 de novembre de1936 una bala d'origen incert va matar Durruti, quan es trobava amb la seva columna defensant Madrid. Durruti havia impulsat les col·lectivitzacions a Aragó i el dia22 de novembre, al seuenterrament a Barcelona, més d'un milió de persones s'hi va acostar a dir-li l'últim adéu.[2]
A mitjans de febrer de1937 es va celebrar un congrés aCasp amb el propòsit de crear unafederació regional de col·lectivitats, al que assisteixen 500 delegats que representen a 80.000 col·lectivitats de l'Aragóllibertari.
En un ple de la CNT de març de1937, el comitè nacional demanava un vot de censura per a la supressió del Consell Regional. L'amenaça de dimissió de tot el comitè regional aragonès ho va impedir. Elsfets de Maig aBarcelona i la caiguda del govern deLargo Caballero seguida del govern deNegrín van precipitar l'ensulsiada de l'experiència llibertària.
Elsfets de Maig van ocórrer del3 al7 de maig de1937, van consistir en uns enfrontaments a Barcelona entre les forces de l'ordre públic de la Generalitat de Catalunya contra milicians de la CNT i laFAI, a causa d'una vaga general declarada per la CNT. La CNT va rebre el suport delPartit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), mentre que del costat del govern es van posar elPSUC i laUGT. La lluita als carrers va ser molt intensa, sobretot els dies 4 i 5, aCiutat Vella,Sant Andreu,Poblenou,Sants iGràcia. Hi va haver un gran nombre d'atemptats i d'assassinats (van morirAntoni Sesé, secretari de laUGT;Camilo Berneri,anarquista;Alfred Martínez, de lesJoventuts Llibertàries; etc.) per ambdós bàndols.[2]
Els Fets de Maig van tenir com a conseqüència la pèrdua d'atribucions de la Generalitat de Catalunya, la crisi del govern de Largo Caballero i el començament d'un augment de la influència delPCE i delPSUC (comunistes) a costa d'una davallada de la CNT i laFAI (anarquistes). D'altra banda, elscomunistes van acusar el POUM d'incitar els fets i de treballar pelsfeixistes; i per això van detenir-ne els principals dirigents. Un dels detinguts,Andreu Nin, va ser posteriorment assassinat pels serveis de contraespionatgesoviètics.[2]
El15 de maig de1937 va caure Largo Caballero i el18 de maig el president Azana va nomenarJuan Negrín nou cap de govern. Negrín era procomunista i pragmàtic, va decidir guanyar la guerra i aturar la revolució, movent les peces necessàries per treure el poder alConsell Regional de Defensa d'Aragó i frenar les col·lectivitats camperoles que havia creat Durruti.[2]
A principis de juliol, les organitzacions aragoneses del Front Popular van donar públicament el Consell al seu president, Ascaso. Quatre setmanes després l'11a Divisió d'Enrique Líster i va entrar a la regió.
El10 d'agost de1937 el govern deValència dissolia el Consell Regional de Defensa d'Aragó. La Divisió de Lister es disposava a una ofensiva en el front d'Aragó, però també van ser utilitzades per a sotmetre a l'organització anarquista i desmuntar les estructures col·lectives creades en els dotze mesos anteriors. El25 de juliol de1938 començaria labatalla de l'Ebre.
El4 de febrer de1939,Girona va caure en mans de les tropes de Franco, iniciant l'exili de nombrosos membres de la CNT, així com d'altres grups antifeixistes.[2]
L'u d'abril de1939 l'exèrcit delgeneralFrancisco Franco va guanyar la guerra. El1939 amb lallei de responsabilitats polítiques s'il·legalitzava l'organització i s'expropiaven els seus béns; immobles, material, vehicles, comptes bancaris, empreses col·lectivitzades, documentació. Per aquell temps la CNT comptava amb un milió i mig d'afiliats i la infraestructura que la suportava era àmplia.
Des de començaments de l'any1939, en pocs mesos, milers de confederals van ser tancats encamps de concentració, aEspanya ia França, i a fertreballs forçats. El19 de juliol del mateix any, l'ex secretari Mariano Vazquez, àliesMarianet, va morir ofegat a les aigües delMarne.Federica Montseny iJoan Garcia Oliver van començar a intentar recuperar aleshores l'organització des deTolosa de Llenguadoc. En agost, alcamp de concentració d'Albatera, es va crear el primer Comitè Nacional de la CNT de la postguerra. Fou dirigit per n'Esteve Pallarols, que es va escapar, va ser detingut el1940 i va ser afusellat el1946.[2]
Al llarg de1942 es van formar grups llibertaris alsPirineus i aTolosa. El1943, quan molts confederats lluitaven contra elsnazis a laSegona Guerra Mundial, es va fer el Ple de Muriac. El1944 es va fer el Ple de Muret. Es va crear l'Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas, ANFD, integrada per la CNT,UGT,PSOE irepublicans. Al maig de1945 es va celebrar aParís el primer congrés de federacions locals a l'exili, i en desembre d'aquest any el MLE-CNT a l'exili va expulsar el sector minoritari que era partidari de la col·laboració amb el govern republicà a l'exili.[2]
En febrer de1952, un any després de la vaga de tramvies de març de1951, cinc confederats van ser afusellats alCamp de la Bota. El1956 es va crear l'Alianza Sindical Obrera, ASO, que va col·laborar a finals dels cinquanta amb les lluites de miners aAstúries i d'on sorgirien lesComissions Obreres.[2]
El5 de gener de 1960 va morir assassinat el llibertari Quico Sabater, que havia mantingut la lluita armada contra elfranquisme amb Facerías, Pantxo Massana i Ramon Vila Capdevila, entre molts altres. L'agost de1961, al Congrés deLlemotges, es va posar fi a l'escissió de1945 i es va crear l'organitzacióDefensa Interior. El18 d'agost de1963 van executar els confederats Delgado i Granados, acusats falsament de posar unabomba a la Secció de Passaports de laDirección General de Seguridad. El1971 es va crear aCatalunya elMoviment Ibèric d'Alliberament, MIL. El militant llibertari Salvador Puig Antic, membre del MIL, va ser assassinat pergarrot vil a lapresó Model deBarcelona el3 de març de1974.[2]
EldictadorFranco va morirmalalt, alpalau del Pardo i amb gairebé 83 anys, el20 de novembre de1975. El29 de febrer de1976 la CNT es va refundar, amb un esperit unitari i d'esperança, a laParròquia de Sant Medir, deSants, Barcelona.[10] El6 de maig de1977 es va tornar a legalitzar la CNT, i en juliol d'aquell mateix any va celebrar un míting multitudinari amb més de 200.000 persones a lesFonts deMontjuïc (aBarcelona) i va organitzar lesJornades Llibertàries.[2] Aquestes jornades van tenir tant èxit que es van repetir aPalma el1978.[cal citació]
Als primers anys de la transició, la CNT va gaudir d'un enorme impuls que la va portar a ser protagonista de moltes lluites socials (en favor delsdrets dels treballadors, demanant milloressalarials, reducció d'hores i millora de condicions laborals, millores en els convenis, etc.) però amb un aire renovat respecte als anys de clandestinitat, ja no es feien només per mitjà demanifests,mítings,vagues ipremsa pròpia, sinó que es van adoptar també nous models reivindicatius defesta al carrer i d'acció directa lúdica i festiva. A més comptaven amb mitjans d'expressió propis, com per exempleAire Lliure, del sindicat d'ensenyança, i CNT-Telecomunicacions.[cal citació]
La CNT es va esforçar molt especialment dels temeshistòrics candents (presos polítics,atur, etc.), de la forja delfutur de lademocràcia i, com a novetat, de l'ecologisme (només aMallorca, per exemple, la participació en l'ocupació de saDragonera el1977, ocupació de l'autopista Inca-Palma el1978, lluita contra les pedreres, contra la fàbrica de Portland de Lloseta, contra ladàrsena del Port de Palma, contra les nuclears, contra la urbanització de l'albufera i albufereta, etc.). Va lluitar contra els Pactes de la Moncloa que imposaven un model de representació i pactisme entre leselitssocials ipolítiques, ja que es considerava que acabarien per desmobilitzar elsindicalisme més militant. La CNT va reivindicar l'amnistia dels presos polítics i la dels presos comuns. I la devolució del patrimoni sindical per mitjà de l'ocupació dels locals de l'AISS el mes de novembre de1977.
A principis de1977, una vaga del sector de la construcció va durar més de vint dies, molts d'ells implicant un 90% d'aquest sector. De1977 fins a1980, diferents vagues de benzineres van paralitzar Mallorca amb vagues de fam i conseqüències com acabaments de subministraments de benzina. En aquesta illa, la lluita que més repercussió va tenir va ser la vaga d'agost a novembre de1979 a l'Hotel Lotus Playa, que va comportar encadenaments al tren de Sóller i a la delegació de l'empresa, treballadors en vaga de fam,segrest al seu despatx al delegat de treball, manifestacions i solidaritat de totes bandes d'Espanya.
El gener de1978 es va provocar unincendi a una sala d'espectacles deBarcelona (Scala Barcelona); de l'anomenatCas Scala la policia nacional va acusar els militants de la CNT,[11] cosa que va suposar un cop mortal en temps d'incertesa per la confederació, i que a la pràctica va representar la fi del creixement de la CNT, que no es començaria a recuperar, amb una novageneració de militants, fins al segle xxi. Després de1975 a1978, la CNT va quedar dividida pelcas Scala i pel dur enfrontament entre reformadors i radicals, sense poder superar ni elspersonalismes ni les divergències sorgides entre els exiliats, amb el suport d'una part dels sindicats, i un grup de federacions locals: defensors dels antics principis confederals i de l'ajustament a la nova realitat respectivament. El desembre de1979, la CNT va celebrar el seu cinquè congrés aMadrid, que era el primer congrés que se celebrava a Espanya després de la dictadura de Franco, i va sortir-ne partida en dues meitats.[2] En aquest congrés, un sector format per 53 federacions, partidari de les eleccions sindicals, s'escindeix i una part continua com a CNT mentre que la branca escindida passa a anomenar-seCNT Congrés de València (en referència al Congrés alternatiu realitzat en aquesta ciutat) o CNT Renovada.[12] El1989, perdudes judicialment les sigles per una demanda alTribunal Suprem d'Espanya, la CNT Renovada va canviar de nom aCGT:Confederació General del Treball. Després alguna gent de laCGT deMadrid va marxar d'aquest sindicat per fundar, el1990,Solidaritat Obrera, SO. L'organització encara patiria altres moltes escissions al llarg dels propers trenta anys.
Marcel Surinyac, secretari general de la CNT a Catalunya de 2007 a 2009, reconeix que després de1979 la CNT va estar a punt de desaparèixer, ja que molta gent s'havia passat a l'actualCGT mentre que part dels que se sentien implicats amb les assemblees de treballadors i les seccions sindicals van marxar desil·lusionats. Genis Ferrero, antic secretari d'organització sindical de Barcelona, troba que el que es va viure a partir de l'any1979 va ser una fractura generacional: a la CNT s'hi podien trobar militants de setanta i vuitanta anys, però van quedar molt pocs d'edats inferiors.[2]
A partir de la seva legalització, s'inicià un moviment per a la reparació de les expropiacions del1939, que es concretarà en la llei 4/1986 que obligava a la devolució dels béns confiscats i el dret a la cessió i ús d'immobles per part dels sindicats. Des de llavors, la CNT reclama la devolució de béns per l'Estat, amb accions com l'ocupació, a la fi de1990, de les instal·lacions del Consell Econòmic i Social, CES, aMadrid, que encara no s'ha resolt per viajudicial i compta amb més de cent encausats.
El1996 es va produir una escissió a la CNT a Catalunya, a causa de la desfederació de 14 sindicats. El grup escindit és conegut amb el nom de CNT Joaquín Costa a causa del fet que la seva actual seu és al carrer del mateix nom a Barcelona. Actualment resten almenys 2 sindicats actius d'aquesta escissió, CNT Barcelona (Joaquín Costa), Martorell.
Als anys noranta i al canvi de segle, joves catalans van refundar sindicats locals arreu del país, com per exemple la CNT de la Garrotxa. L'any1998, Marcel Surinyac i altres cinc companys d'entre 17 i 21 anys van decidir recuperar laconfederació. Al començament tenien molt poca experiència, quedaven pocs sindicalistes prou grans per a explicar-los de primera mà lahistòria i la forma d'actuació de la CNT, i les agrupacions sindicals eren més aviat semblants a centres socials. En aquests (nous) inicis, la CNTcatalana no funcionava encara tan bé com la CNT Centre (aMadrid), la CNT Sud (Andalusia) i la CNT Nord (País Basc iNavarra), que no havien sofert tantes escissions.[2]
Després de tres dècades de sindicalisme d'estat i eleccions sindicals; en un context d'una visió renovada de latransició, d'una crisieconòmica isocial provocada per banquers i accionistes, deprogramaris lliures iinternet, de cooperatives de consum responsable, deglobalització i problemes desostenibilitat; hi va haver joves que van pensar que el model defensat per laUGT iComissions Obreres, fins i tot amb governs d'esquerres, els havia portat a reformes laborals que anaven en contra dels drets dels treballadors. Davant d'això i buscant una alternativa, molts d'ells es van afiliar a la CNT, alguns amb idees anarquistes molt clares, altres per qüestions pràctiques o de necessitat. Durant la segona meitat de la primera dècada delsegle xxi, la CNT ha ressuscitat.[2]
La majoria dels nous militants tenen entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys, i no tenen cap deute amb la transició espanyola, ni viuen de les rendes del1936. S'estimen més que el que es va fer fins al1939 es quedi als llibres i treballar pel present i el futur, amb unsindicalisme que utilitza lasolidaritat, l'ajuda mútua i l'acció directa; amb uns principis "pràcticament calcats", segons Surinyac, als de la CNT als començaments del segle xx. Es consideren l'alternativa alcapitalisme i l'eina per aconseguir la transformació revolucionària de lasocietat que requereix la crisi global actual.[2]
La CNT de Catalunya-Balears actualment consta de dissetsindicats, entre els quals es troba dos antics sindicats escindits (Hospitalet i el Prat de Llobregat).[13] Actualment la CNT desfederada, coneguda com a Joaquin Costa, consta de cinc grups actius (a Barcelona, Martorell, Vilanova i la Geltrú, Badalona i Tarragona, aquests dos últims es van desfederar voluntàriament de la CNT)[14]
L'any2010 la CNT celebrà el seu centenari i el Xè Congrés a Cordoba, en aquest es criticà l'automarginació que havia patit l'organització, especialment a mitjans dels anys 80 a partir de la segona escissió i la dècada dels 90, i s'acordà reforçar les seccions sindicals, dotant-les d'un Ganivet Tècnic Confederal, així com reforçar la col·laboració amb altres organitzacions sindicals i socials en la defensa dels serveis públics o l'antifeixisme, mantenint les seves postures llibertàries.[15] En el seu XI Congrés celebrat el desembre de 2015 a Saragossa, es va apostar per enfortir el Ganivet Tècnic Confederal a nivell jurídic i econòmic. En l'aspecte dels ERO's es van acordar articular estratègies perquè l'empresa se'n faci càrrec i la potenciació de les assemblees d'aturats i borses de treball dels sindicats. Així mateix, es va acordar potenciar la recuperació d'empreses per part dels treballadors, fomentant les cooperatives obreres.[16] Actualment la CNT continua rebutjant les eleccions sindicals, els comitès d'empresa i els alliberats sindicals. I sembla que la seva aposta pel suport mutu, l'acció directa, un model sindical independent i assembleari comença a donar fruits amb la firma de convenis extraestaturaris que milloren les reformes laborals o els convenis de sector com el d'Extracciones Levante[17] o Mediapro.[18]
Labandera de la CNT és latradicional de l'anarcosindicalisme que uneix en diagonal, com a negació delnacionalisme i reafirmació de l'internacionalisme, elcolorvermell delmoviment obrer i elnegre de l'anarquisme.
L'emblema de la CNT ésHeracles lluitant contra ellleó de Nemea.[2] Se sol representar quan li donamort, estrangulant-lo, rodejat d'una corona dellorer i en els colorsblanc sobre el negre de l'anarquisme o bé negre de l'anarquisme (o blanc i negre, els colors de la bandera, junt amb el vermell) sobre el vermell delmarxisme i moviment obrer.
Ellema de la CNT és "si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu".
L'himne de la CNT és la cèlebrecançó coneguda comA les barricades, composta pelpoetapolonès Wacław Święcicki a1883 amb el nom deWarschawjanka i amb lletra adaptada alcastellà per Valeriano Orobón Fernández i alcatalà perJosep Mas i Gomeri (gravada en disc l'any 1936 per l'Orfeó Català, extreta del llibre“CNT, la força obrera de Catalunya” deFerran Aisa i Pàmpols). Es va publicar al costat d'uns arranjamentsmusicals per a cor mixt d'Àngel Miret a1933.
Laideologia de la CNT està inspirada en l'anarquisme, entès com unafilosofiapolítica segons la qual lasocietat és capaç d'organitzar-se sense un poder superior, sense coacció i senseviolència. Cada individu és sobirà per a decidir sobre allò que li afecta, sense necessitar especialistes polítics que decideixin en nom dels altres. L'anarquisme vist per la CNT incloullibertat, ordre no imposat i absència de coacció, a més de conceptes com l'autogestió, participació,descentralització, etc.[19]
L'objectiu de la CNT és una transformació radical de la societat, que inclou canvis revolucionaris com la supressió deltreball assalariat i l'abolició de les diferents classes socials, i per això l'anomenarevolució social i es considerarevolucionària. Elcomunisme llibertari que defensa és un sistemaeconòmic basat en lallibertat i laigualtat. Per a aconseguir-ho, calen accions lliures, igualitàries i fraternals, no violentes. D'altra banda, això no vol dir romandre aturat front a la injustícia ni deixar-se agredir sense defensar-se, en especial si és per part d'organismes en situació de força, com l'Estat o l'empresa. La confrontació amb patrons i institucions fan que la CNT siguisindicalista.[19]
De la confluència del sindicalisme revolucionari i de l'anarquisme, amb la idea d'organització nojeràrquica niautoritària, sorgeix l'anarcosindicalisme de la CNT.[19] La CNT és unsindicat que adopta els principis clàssics delsindicalisme revolucionari: el principi d'autogestió, el defederalisme i el desolidaritat iajuda mútua.[20]
Enfront alneoliberalismeglobalitzador, la CNT oposa l'internacionalismeproletari; per això els sindicats estan confederats a nivell regional, nacional i internacional, dins de laConfederació Internacional del Treball (CIT), l'associació internacional delsindicalisme revolucionari i l'anarcosindicalisme.[21][22][23]
Per a la CNT, la millor manera d'actuar és el que anomenaacció directa, que consisteix que la solució dels conflictes ha de ser decidida pels individus afectats sense intermediaris ni delegats. Es tracta de la base de l'anarcosindicalisme i implica aprendre a actuar i assumirresponsabilitats.[24]
Desenvolupar en els treballadors l'esperit d'associació, practicar el suport mutu i la solidaritat entre els treballadors, representar, defensar i promocionar els interessos econòmics, socials, professionals i culturals dels afiliats, així com programar les accions necessàries per a aconseguir les millores socials i econòmiques, tant per als afiliats com per als treballadors en general.
L'òrgan de premsa oficial del sindicat és el butlletí mensualCNT.
La CNT és hereva de la tradició antiautoritària fonamentada en lallibertat i larealització personal. Des dels seus inicis es va esforçar per crear una potentcultura que donés vies de redempció a una capa social que es veia obligada a viure en la marginalitat i també en fer que els treballadors poguessin crear un univers paral·lel que passava per la reivindicació de milloressocials i la formació de grups de defensa, pelsateneus llibertaris i lesescolesracionalistes que ensenyaven a llegir, escriure i relacionar-se unes persones que es formaven tant intel·lectualment com a través del teixit social ieducatiu.[2]
La CNT, com a part del seu interès en una transformació radical de lasocietat, ha pretès que lacultura i ellliure coneixement fossin accessibles als treballadors, tasca que s'ha desenvolupat a través del suport alsateneus llibertaris. Durant la guerra civil espanyola, la CNT va gestionar la salaEl Molino, que aleshores encara es deia,Petit Moulin Rouge, amb salaris iguals per a tots els treballadors, tant cambrers com estrelles de cabaret.[25]
L'Escola de Militants Llibertaris va ser una institució que mitjançant lapedagogia llibertària pretenia que els "grups d'adolescents puguin adquirir elsconeixements i laresponsabilitatpersonal imprescindible per servir-les a les col·lectivitats com animadors i comptables". El1936 es va col·lectivitzar laindústriacinematogràfica de tal manera que es van produircurtmetratges com, per exemple,A la bretxa (1937). LaSIE Films va ser una productora de la CNT que entre el1936 i el1937 va realitzar a Barcelona més de seixanta pel·lícules documentals i de ficció, que recentment han penjat a la xarxa perquè estiguin lliurement a l'abast de qui les vulgui veure.
A través de la Fundació d'Estudis Libertaris Anselmo Lorenzo, la CNT gestiona el seupatrimoni cultural, editallibres i organitza xerrades i converses. També des d'algunes seccions de la CNT s'ha sostingut i promogut l'esperanto. Alguns sindicats de la CNT també disposen de biblioteques dedicades a la difusió de la cultura obrera llibertària i la temàtica social, com la Biblioteca Social d'Olot del sindicat d'aquesta ciutat[26] o la Biblioteca i l'arxiu de la CNT Sabadell.[27]
.JPG)
La CNT s'estructura geogràficament i sindicalment per sindicats d'oficis varis o de ram, federacions locals, provincials i comarcals de sindicats, coordinadores i seccions de ram, integrant-se dins la CIT. D'aquesta forma, alguns exemples de federacions de sindicats, coordinadores i seccionsde ram son:[28][29][30][31][32][33]
A més, una de les prioritats de la CNT exposades en els acords del seu VIII Congrés a Granada són les de recuperar la memòria històrica de l'anarquisme espanyol. La principal via mitjançant la qual la CNT es proposa treballar aquesta àrea és mitjançant el desenvolupament de projectes elaborats en laFundación Anselmo Lorenzo.
Pel que fa a la formació, cal destacar l'Instituto de Ciencias Económicas y de la Autogestión, ICEA,[34] a Barcelona; on també hi ha assessories gratuïtes laboral, jurídica i socioeconòmica. Tots els sindicats de la CNT tenen assessoria laboral gratuïta, els advocats només es queden un percentatge pactat amb els sindicats en cas d'indemnitzacions, etc. Alguns ateneus actius són, per exemple, l'Ateneu Llibertari Estel Negre, aPalma,[35] i l'Ateneu Llibertari d'Igualada.[36]
El sindicatMujeres Libres (encatalà,Dones Lliures) va ser una branca de la CNT formada només perdones durant la Guerra Civil espanyola, que varen lluitar als fronts entre altres tasques. S'estima que aquest grup en octubre de1938 tenia més de 20.000 integrants.[37]
Una de les prioritats de la CNT exposades en els acords del VIII congrés aGranada és les de recuperar lamemòria històrica de l'anarquismeespanyol. La principal forma de la CNT de treballar en aquest camp és el desenvolupament de projectes a través de laFundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo, també coneguda com a Fundació Anselmo Lorenzo o simplement la FAL.
La FAL funciona de forma autònoma i el seu director és triat en un ple nacional de regions o congrés. Algunes de les seves activitats són:
La CNT compta amb un periòdic encastellà conegut comel cnt oPeriòdic cnt que funciona de forma autònoma.[38] Es tria la seva adreça i localitat de residència en un congrés o ple nacional. L'adreça s'ocupa de la distribució, impressió, venda, administració de les subscripcions i recepció d'articles per al periòdic. El director triat per al periòdic acudeix a les reunions del comitè nacional de la CNT amb veu però sense vot. Elsecretari general de la CNT és la persona ocupada de redactar l'editorial del periòdic. La CNT té una periodicitat mensual, s'edita amb una llicènciaCreative Commons de caràctercopyleft i a més d'en paper es pot llegir enInternet.
Els sindicats i organismes que formen part de la CNT poden tenir també els seus propis mitjans d'expressió:Solidaritat Obrera és el periòdic de la Confederació Regional de Treball de Catalunya i és l'òrgan d'expressió dels sindicats federats a l'anarcosindical més antic, datant la seva fundació de l'any1907. Altres mitjans sónLa tira de paper, el butlletí de la Coordinadora Nacional d'Arts Gràfiques, Comunicació i Espectacles,Cenit, el periòdic de la regional exterior oBicel, el butlletí editat per la Fundació Anselmo Lorenzo i el periòdicExtremadura lliure, periòdic de la CNT regional Extremenya.
El grillo libertario és una distribuïdoraanarquista deCornellà de Llobregat adherida a la CNT. Va néixer a finals del1999 a iniciativa de diverses persones afiliades al sindicat. El seu objectiu és difondre material alternatiu d'una manera anarquista; és a dir organitzant-se enassemblea, practicant l'autogestió i l'acció directa. Entre el material distribuït s'hi trobamúsica,llibres de diferent temàtica,roba, polseres, gorres, etc. També editen grups de música i realitzen intercanvis amb col·lectius afins.[39]
Alguns militants destacats de la CNT sónMiquel Abós Serena,Federica Montseny,[1]Cipriano Mera,Buenaventura Durruti,Joan García Oliver,Salvador Seguí,Juan Gómez Casas,Joan Peiró,Ángel Pestaña,Francisco Ascaso,José Pellicer Gandia,Valeri Mas i Casas, etc.
L'anarquisme a Espanya, especialment a Catalunya i Aragó; i en particular la CNT, han estat i són protagonistes d'obresliteràries,cinematogràfiques, gràfiques de tota mena,cançons, etc. al llarg dels segles xx iXXI.
L'escriptorGeorge Orwell, que va lluitar a la Guerra Civil espanyola a les milícies delPOUM va descriure en el seu llibreHomenatge a Catalunya els dies de laBarcelona bolcada amb la CNT i l'anarquisme.[40] En el capítol novè de l'esmentat llibre comenta que "D'acord amb les meves preferències purament personals, m'hauria agradat unir-me als anarquistes".
Lapel·lículaLand and Freedom (1995) deKen Loach descriu el dia a dia dels milicians llibertaris i els del POUM i les seves relacions amb la CNT i elscomunistes durant la Guerra Civil espanyola.[41] La CNT s'ha vist reflectida en elcinema espanyol a través de la pel·lículaLibertarias (1996) deVicente Aranda en què es mostra a un grup de milicianes (vegeuMujeres Libres) al front d'Aragó durant la Guerra Civil espanyola.[42] També s'han rodat nombrosos documentals i entrevistes sobre la CNT i l'anarquisme a Espanya, com per exempleViure la utopia, cinta dirigida per Juan Gamero i emesa per primer cop aTVE el 1997.
ElfotògrafRobert Capa va retratar la mort delmiliciàFederico Borrell García durant la Guerra Civil espanyola a la instantània tituladaMort d'un milicià, fotografia que ha donat la volta al món i s'ha convertit en una imatge mítica que mostra la fatalitat de laguerra.
Els aficionats a lafilatèlia poden gaudir delssegells amb motius de la CNT que es van emetre durant laGuerra Civil espanyola.
Hi ha una àmplia varietat decartells de la CNT de l'època de la guerra civil, entrades decinema i altres objectes decol·leccionista relacionats amb les empreses que van ser col·lectivitzades durant laRevolució Espanyola de 1936.
