Unacàrrega militar és una maniobra consistent en un atac frontal i massiu efectuat amb l'ajuda de lainfanteria o lacavalleria. És un atac impetuós i resolt d'unatropa contra la tropa enemiga, sovint referit com un cop suïcida, pel fet que comunament és l'últim recurs d'uncomandant que no té més estratègies.[1]
L'objectiu d'una càrrega frontal és entrar en contacte amb l'enemic i desorganitzar-lo, bé per l'envestida, bé pel foc (o el llançament de projectils abans de la invenció de lesarmes de foc). La càrrega ràpida limita el temps d'exposició alsprojectils i permet desestabilitzar l'oponent gràcies a l'energia cinètica emmagatzemada. La càrrega lenta permet a la tropa atacant guardar una major cohesió.
La càrrega va ser àmpliament emprada per lafalange macedònia, i formava part essencial de les tàctiques militars d'Alexandre el Gran laparadigmàtica Tàctica del martell i l'enclusa, lavelocitat aportava un poder de penetració destructiva mitjançant lessarisses amb les que estaven equipats elsinfantsmacedonis.
A l'edat mitjana, va ser el torn delscavallerseuropeus. Encara que l'armadura protegia de les bales de mosquet a llarga distància, un cop a l'abast de l'arma, podia travessar-la, i lesdescàrregues conjuntes devastaven aquestes unitats. Ja en l'Edat Moderna, la generalització de lesarmes de foc acaba la primacia de lacavalleria pesant i les armadures, fent elcavaller obsolet.[2] La major part de les forces de cavalleria van abandonar lallança, i la cavalleria evoluciona cap a formes de combat més àgils i s'arma ambpistola isabre, i més tard, ambcarrabina. Amb algunes excepcions, la cavalleria disposava decasc,cuirassa sobre un vestit de cuir ibotes fins al genoll de pell dura, que protegien contra les estocades de la infanteria. La cavalleria pesant va romandre com elscuirassers. La cavalleria alemanya va desenvolupar la tàctica delcaracole, en què la cavalleria s'acostava a la infanteria a trot mitjà, i a unes vint passes disparava el parell de pistoles, atacava els soldats amb els sabres, i es retirava per carregar, i una nova línia de genets la seguia. Com els genets s'acostaven a una velocitat lenta, els mosqueters entrenats delmaven la cavalleria atacant i la tàctica era generalment ineficaç.[2] A meitat del segle xvii, els comandants van abandonar tàctica de lacaracole per lacàrrega de cavalleria, en què l'esquadró galopava a màxima velocitat i en una formació molt tancada,estrep contra estrep, cap a una posició on es percebia una feblesa de la línia enemiga, per penetrar la línia i trencar la cohesió amb pistoles i espases, creant el pànic. El punt feble de la maniobra era el reagrupament de la formació, i era habitual que després de la càrrega, la cavalleria abandonés el camp de batalla.[2]
Al segle xviii, la infanteria de línia va perpetuar la maniobra de la càrrega amb la carrega a labaioneta que seguia a un breu intercanvi decanonades. Es creu que la primera càrrega d'aquest tipus va tenir lloc a labatalla de Spira (1703)
L'augment de l'abast i precisió aconseguit pels fusells, el rasant de la seva trajectòria i el gran efecte dels seus impactes, va convertir en impossible, o poc menys, els combats amb arma blanca, sent suficient la superioritat del foc per decidir sobre el terreny l'èxit de la lluita. Però en laguerra russojaponesa (1904-1905) els fets van provar que davant d'un enemic tenaç l'argument decisiu per obligar-lo a cedir elcamp de batalla era la connexió vigorosa amenaçant de resoldre-ho en una baralla cos a cos (com sovint succeïa).
La utilització d'una càrrega d'infanteria frontal es va mantenir fins i tot en la guerra moderna: va ser la maniobra més ofensiva utilitzada durant laguerra de trinxeres sent utilitzada durant algunes batalles de laSegona Guerra Mundial. La infanteria iniciava la càrrega a labaioneta després d'intercanviar alguns trets, igual que es feia al segle xviii.